Javid Mughal: "El Mirador dels Immigrants va començar mentre treballava de nit en un pàrquing"

Javid Mughal va treballar com a periodista al Pakistan, però amb la caiguda del govern de Bhutto les seves idees i el que havia escrit el van obligar a exiliar-se, deixant enrere la seva dona i la seva filla de mesos. Ara és director, editor i redactor d’El Mirador dels Immigrants, un diari amb una tirada de 5.000 exemplars que reparteix gratuïtament.

P.- Quan va tenir lloc el cop d’Estat de 1992 a Pakistan i Bhutto va ser substituït, vostè va haver de deixar el país. Què va significar per a vostè aquesta situació?

R.- Quan vaig marxar del país feia 8 anys que havia acabat la carrera i que treballava en un diari d’esquerres. Els canvis polítics... em van obligar a deixar la meva terra. Va ser un camí molt llarg, d’uns països a uns altres, fins que va tocar Barcelona.

P.- Per què Barcelona?

R.- Barcelona és una ciutat multicultural, i això m’ha agradat des de sempre. La gent vol estar al teu costat, realment vol ajudar-te i ho fa. I sempre amb un somriure. Barcelona és una ciutat oberta a altra gent i el clima hi influeix molt. He estat també a Madrid, Andalusia... però Barcelona té un encant diferent.

P.- I l’idioma?

R.- Jo al principi no parlava ni català ni castellà, només anglès. Però si no saps l’idioma tampoc és molt greu, no és tan difícil comunicar-se. A vegades els polítics insisteixen molt amb el català i ho veig bé perquè és la llengua de la terra.

P.- Com va començar El Mirador dels Immigrants?

R.- Quan vaig arribar a Catalunya vaig estar treballant durant un temps en hosteleria a Sitges, i després un client em va oferir una feina de vigilant en un pàrquing de Barcelona. Al pàrquing teníem una televisió i vaig preguntar si la podia canviar per un ordinador.

P.- I el van deixar?

Em van dir que per la nit no els importava. I així va començar El Mirador, l’any 1999. Per la nit al pàrquing em posava a l’ordinador a treballar i pel matí anava a la biblioteca, llegia els diaris d’aquí, mirava les coses que passaven a Barcelona, anava a rodes de premsa, entrevistes... i coses així.

P.- I va començar a distribuir el seu diari?

R.- Bé, sí. Però vaig tenir molts problemes amb la maquetació. En aquell moment no hi havia cap sistema de maquetació compatible amb el nostre idioma, l’urdú. Així que ho escrivia a ordinador, ho imprimia i anava retallant línia per línia i enganxant-ho tot. Després ho portava a la impremta, ho escanejaven i ho imprimien. I així va començar. Era un diari molt petitet, simplement un foli de DIN A3.

P.- I com va ser rebut El Mirador dels Immigrants?

R.- Va ser un èxit entre la meva gent perquè ells no tenien cap altra oportunitat de tenir accés a la informació d’aquí i del meu país. Recordo anar caminant pel carrer, i el fet de veure el meu diari enganxat als vidres de moltes botigues i la gent parada llegint-lo m’animava molt.

P.- Però ara el diari té 8 pàgines i és de mida llençol...

R.- Al final vaig aconseguir un programa compatible amb l’urdú i vaig poder imprimir el diari ja normal. Bé, normal per nosaltres... de mida molt gran. A mi personalment no m’agrada, però la meva gent hi està acostumada i jo he de fer el que ells demanin. Alguna cosa els ha de importar la mida... (riu).

P.- Quin és el seu contingut?

R.- Són notícies de Pakistan i també d’aquí. Actualitat política, fires, actes que fan diferents entitats paquistaneses o asiàtiques... tenim també molts articles d’opinió i editorials.

P.- Tenen també contingut en català i castellà.

R.- Sí, aquesta part és per les noves generacions i per respecte a la terra. Les noves generacions de la comunitat paquistanesa estan més acostumades al català i al castellà, i llegir en urdú els costa cada vegada més.

P.- Quanta gent s’ocupa del diari?

R.- Molt poca. Hi ha 6 o 7 voluntaris. Hi ha una noia italiana i una catalana que fan redacció. També una noia danesa que fa les fotografies. Després hi ha alguns paquistanesos que van als actes i cobreixen les notícies en urdú. Fora d’aquest circuit hi ha unes dotze persones que van variant i que van col·laborant amb nosaltres.

P.- I com es financia El Mirador dels Immigrants?

R.- Amb la publicitat, que a vegades no és suficient i has de posar diners de la teva butxaca. La Generalitat em va dir que em subvencionaria si feia el diari totalment bilingüe. És un projecte gran, difícil i costós, però és un projecte que tinc.