Títol: Che: Guerrilla
Director: Steven Soderbergh
País: EEUU
Fins ara ningú s’havia atrevit a portar la vida del Che a la gran pantalla. Ningú volia prendre el risc d’explicar la vida d’un personatge tant polèmic, i es preferia fer treballs relacionats amb les dues guerres mundials o narrar vides menys polèmiques. I és que, habitualment, el cinema espera a que la cicatriu es tanqui del tot per a adaptar la història al setè art.
El film Che: Guerrilla és la continuació de l’exitosa Che: El argentino. El seu director, el nord-americà Steven Soderbergh (director, d’entre d’altres pel·lícules, de Kafka i la saga d’Ocean’s), va programar i dirigir la història com un sol film, però per motius de durada i, és de suposar, per raons comercials, va decidir finalment dividir-la en dues parts.
Aquesta segona entrega ha arribat no fa més de tres setmanes a les pantalles dels cinemes catalans. El segon capítol segueix amb la narració de la biografia del guerriller Ernesto ‘Che’ Guevara, paper que protagonitza de manera magistral l’actor de Puerto Rico Benicio del Toro. Un personatge que costa reconèixer a causa del maquillatge i la perruca utilitzada.
El film comença mostrant-nos l’entrada del Che a Bolivia, des d’on s’introdueix en plena selva per tal d’iniciar un nou moviment revolucionari, moment en el qual podem reconèixer alguns dels actors i actrius espanyols/les que l’acompanyaven en la primera entrega. El problema que troba l’espectador quan comença a veure la pel·lícula és que des d’un primer moment, es veu clar que la revolució fracassarà, fet que li treu tota emoció a l’argument. Per aquesta raó, el director intenta mantenir l’atenció amb les diferents trames personals i l’introducció de nous personatges. Però això fa que el testimoni es perdi bastant argumentalment, o com a mínim més que en la primera part. El fracàs de la revolució transmet un sentiment pessimista a l’espectador, i aquest perd el fil.
A favor de la primera entrega, es pot dir que com a mínim hi havia salts temporals que et portàven a una Nova York en blanc i negre que donava canvis de ritme a la història. En canvi, a aquesta segona part, la narració és absolutament lineal.
En l’intent per narrar de manera tan exhaustiva i casi documental aquests moments tan trascendentals de la vida d’Ernesto Guevara, el resultat ha acabat éssent esgotador per a l’espectador. És cert que hi ha moments molt ben aconseguits, com ara la batalla final, però penso que era una bona oportunitat per a tancar un capítol de la història certament desconegut per al món del cinema.
El film Che: Guerrilla és la continuació de l’exitosa Che: El argentino. El seu director, el nord-americà Steven Soderbergh (director, d’entre d’altres pel·lícules, de Kafka i la saga d’Ocean’s), va programar i dirigir la història com un sol film, però per motius de durada i, és de suposar, per raons comercials, va decidir finalment dividir-la en dues parts.
Aquesta segona entrega ha arribat no fa més de tres setmanes a les pantalles dels cinemes catalans. El segon capítol segueix amb la narració de la biografia del guerriller Ernesto ‘Che’ Guevara, paper que protagonitza de manera magistral l’actor de Puerto Rico Benicio del Toro. Un personatge que costa reconèixer a causa del maquillatge i la perruca utilitzada.
El film comença mostrant-nos l’entrada del Che a Bolivia, des d’on s’introdueix en plena selva per tal d’iniciar un nou moviment revolucionari, moment en el qual podem reconèixer alguns dels actors i actrius espanyols/les que l’acompanyaven en la primera entrega. El problema que troba l’espectador quan comença a veure la pel·lícula és que des d’un primer moment, es veu clar que la revolució fracassarà, fet que li treu tota emoció a l’argument. Per aquesta raó, el director intenta mantenir l’atenció amb les diferents trames personals i l’introducció de nous personatges. Però això fa que el testimoni es perdi bastant argumentalment, o com a mínim més que en la primera part. El fracàs de la revolució transmet un sentiment pessimista a l’espectador, i aquest perd el fil.
A favor de la primera entrega, es pot dir que com a mínim hi havia salts temporals que et portàven a una Nova York en blanc i negre que donava canvis de ritme a la història. En canvi, a aquesta segona part, la narració és absolutament lineal.
En l’intent per narrar de manera tan exhaustiva i casi documental aquests moments tan trascendentals de la vida d’Ernesto Guevara, el resultat ha acabat éssent esgotador per a l’espectador. És cert que hi ha moments molt ben aconseguits, com ara la batalla final, però penso que era una bona oportunitat per a tancar un capítol de la història certament desconegut per al món del cinema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada