Darrera una màscara

Any rere any arriba el dia en el qual els aficionats a les festes i al descontrol es vesteixen d’una forma poc habitual per transformar-se, per canviar, per deixar de ser un mateix durant unes hores, per fer un “kit kat” en temps de crisis, per amagar-se darrera una màscara. Any rere any, arriba el temps de Carnestoltes.
Per a mi, és una festa de somnis, frustrats potser també. Dies on cadascú crea una nova personalitat, aquella en la qual havíem aspirat ser en una fantasia. Una princesa amb un vestit ple de volants de color rosa xiclet i purpurina dins d’una carrossa, un heroi forçut amb una lluenta capa que defensa el món, una infermera sensual amb el poder de fer caure la baba a qualsevol noi, un Frankenstein que espanta als innocents o una carota caricaturada del President Zapatero o del jugador de futbol Ronaldinho en senyal de burla.
Són dies de disbauxa extrema on s’accentua la permissivitat, es trenquen les regles i desapareix la por al ridícul. No obstant això, on es troba el límit del respecte i la ètica vers la màscara escollida?
Era dissabte i, ja passada la mitja nit, en una mítica discoteca de Mataró també es va rendir homenatge al Rei del Carnaval. Fent una ullada a la sala vaig veure entrar una noia asseguada en una cadira de rodes. No ens enganyem, aquestes situacions ens omplen de compassió i sempre s’obra la porta de la incomoditat en ser conscients de la mancança d’aquella persona. El meu pensament es va omplir de tòpics: la increïble força de voluntat per entrar en un espai on saltar i ballar és el més comú, el somriure permanent davant d’un escenari on dissimuladament la gent mira de reüll i la valentia per vèncer les adversitats a les quals s’ha d’afrontar una persona que no es pot mantenir de peu. Admirable, sens dubte.
De sobte, jo vaig ser la paralitzada. Aquella noia, aparentment paralítica, es va aixecar tranquil·lament, va agafar una copa i va començar a ballar. Em vaig quedar perplexa. Tot era mentida. Era una disfressa o una broma de mal gust? D’aquí neixen les meves preguntes: fins on es pot arribar? Amb quina cara miraria una persona que sap que no es pot aixecar de la cadira de rodes per explicar-li el que significa la invalidesa? La màscara d’aquesta noia, personalment, sobrepassava el límit. El límit del respecte. Així no s’aconsegueix ser la Reina del Carnaval.