Una demanda real i reial

Durant aquests últims quatre dies, qualsevol mitjà de comunicació, sigui la ràdio, televisió o la premsa ha dut a terme un exaustiu seguiment mediàtic del cas de Telma Ortiz. Per aquells que no ho saben encara, cosa díficil però tot pot ser, la notícia constava en què Telma Ortiz, germana de la princesa Letizia, va demandar a 53 mitjans de comunicació i aquest dilluns 12 de maig es va celebrar el judici.

La petició de Telma i Enrique, el seu novio i abogat de professió, és bastant clara: “que els mitjans s’abstinguin de captar, publicar, distribuir, difundir, emitir o reproduir imatges seves o de la seva parella en cas que no siguin d’actes oficials o protocolaris”. Entre els mitjans denunciats hi inclouen totes les televisions d’àmbit nacional, totes les revistes del cor, diversos diaris gratuïts i les agències que cobreixen informació social.

Entremig de tot l’enrenou mediàtic, bastant justificat ja que els mitjans formen la part demandada, hi podem localitzar diversos punts clau. Primerament, crec que s’ha de destacar que a Espanya és un cas sense precedents i que cap mitjà s’esperava una acció d’aquestes característiques. Un referent amb elements similars va ser el pleit que va interposar Carolina de Mónaco l’any 2004 a una revista alemana, el Tribunal de Drets Humans li van donar la raó. Segons el meu parer, el cas de Telma Ortiz és més complexe ja que la demandant no forma part estrictament de la familia reial. Una altra qüestió és que Telma Ortiz ha reavivat el debat de quina és la línia que separa el dret a la informació i el dret a la intimitat. Crec que aferrar-se amb força a un bàndol o l’altre és qüestió d’interessos.

A part dels debats que s’han generat, personalment les maneres en què la germana de la princesa va dur a terme la seva denúncia, no van ser la més idònies. També ho ha estimat així la jutgessa ja que avui dijous 15 de maig ja ha dictat sentència. Maria Lourdes Pérez Padilla ha denegat per “inviabilitat jurídica” les mesures cautelars que van voler els demandants per considerar que sí té projecció pública. Respecte a l’altra part, els mitjans, la jutgessa ha refusat l’argument d’aquests en considerar censura si la sentència fos favorable a Telma Ortiz.

Abans que la jutgessa es pronunciés, molts periodistes del cor, en una postura apocalítica, van dir que seria la fi de la prensa rosa i ja es veien tots a la cua de l’INEM. Penso que ni que la resolució del judici hagués estat favorable a Ortiz no s’hagués acabat la premsa del cor. Han de ser moltes les circunstàncies per eliminar a bona part de la programació de la televisió i a la gran quantitat de revistes del cor que podem trobar als quioscos.

En conclusió, crec que l’únic que ha aconseguit Telma Ortiz és que s’hagi produït un increment en la seva suposada persecusió per part dels mitjans. A més, el seu marit abans pràcticament desconegut, ara ha guanyat en popularitat cosa que indica que també pot ser possible que sigui un nou objectiu dels flashos de les càmeres. No hem d’oblidar per últim, que també ha repercutit en la seva butxaca ja que ha hagut de pagar 50.000 euros pels costos del judici. Simplement, crec que no es pot considerar que la jugada li hagi sortit rodona.