23 d’abril: Sant Jordi, patró de Catalunya. Un matí d’aquesta diada al centre de Barcelona pot tenir molt d’encant, però també pot arribar a ser realment estressant. Camino pel carrer Pelai i em trobo la primera paradeta amb roses: una gitana venent les flors com qui ven calces al mercat del diumenge. “Venga niña! Que hoy tengo rosas!”, crida un cop rere l’altre –amb variacions, és clar-. Sens dubte, gran símbol de catalanitat.
Segueixo caminant fins que arribo a la bullícia. La bullícia en majúscules! El primer que veig, de la cantonada estant, és els camió de Radio Nacional d’España i la gran carpa negra de TV3, des d’on fan tots els programes del dia. Ara és el torn d’en Cuní. També hi ha un camió de Catalunya Ràdio, amb uns quants altaveus. La veu inconfusible d’Antoni Bassas s’escampa per tot el voltant de la Plaça de Catalunya. Una mica més avall també veig una càmera fixa de Televisió Espanyola.
Segueixo caminant fins que arribo a la bullícia. La bullícia en majúscules! El primer que veig, de la cantonada estant, és els camió de Radio Nacional d’España i la gran carpa negra de TV3, des d’on fan tots els programes del dia. Ara és el torn d’en Cuní. També hi ha un camió de Catalunya Ràdio, amb uns quants altaveus. La veu inconfusible d’Antoni Bassas s’escampa per tot el voltant de la Plaça de Catalunya. Una mica més avall també veig una càmera fixa de Televisió Espanyola.
A dalt de tot de la Rambla –al triangle i voltants-, hi ha una munió espectacular de roses, i totes diferents! Blaves, grogues, taronges, multicolor... i fins i tot alguna de vermella! Homes, dones, joves, vells... avui tothom compra roses, tot i els seus preus desorbitats. Aquest és, sens dubte, el lloc de les roses, però també hi podem trobar algun llibre: a les parades de la FNAC que, evidentment, se situen davant de l’edifici. Aquí hi trobem els “més venuts”, que van reapareixent a mesura que anem baixant per la Rambla. Primer de tot ensopeguem amb els Best Sellers repetidors com “L’Església del Mar” o “L’ombra del vent”, seguits per les noves promeses de l’any: “El quart Reich”, “Relacions particulars”, “La sangre de los inocentes” o “La clau Gaudí”. I, evidentment, no hi poden faltar els Buenafuentes, Rubianes i Solés, els batejats com a “mediàtics”.
Vaig baixant Rambla avall i el número de parades de llibres va augmentant. En algun taulell s’hi troben clàssics catalans, reeditats amb tapes dures i d’estètica de segle XXI, com ara “Pilar Prim” de Narcís Oller o “Quadern Gris” de Josep Pla.
La clau són les tapes dures, que sembla que siguin el senyal que els llibres valen la pena. On hi ha aquest tipus de llibre tens una dificultat especial per poder acostar-te al taulell. I, és més, si t’estàs massa estona llegint la contraportada, les mirades i les empentes subtils van augmentant per moments. En canvi, les escasses parades que venen llibres amb una estètica antiga (o més aviat antiquada) tenen pocs borinots al voltant.
Em fixo que el cel està plagat d’uns globus vermells en forma de cors. A dins hi duen inscrites les sigles del PSC en tinta negra. Amb unes quantes passes més, veig d’on surten: camuflats entre les parades de llibres hi ha els estands dels partits polítics, que fan propaganda dels alcaldables per la ciutat de Barcelona. En aquest espai, els globus ja no són només vermells, sinó que n’hi ha de tots colors i amb diverses inscripcions. Un grup de nens de 9 o 10 anys que em passen pel costat criden: “si voleu que hi hagi llibertat i alegria voteu els verds!”. Deu ser per això de les roses.
Afortunadament, de tant en tant, encara podem trobar una senyera en algun taulell, que ens recorda l’autèntic sentit (ja pràcticament ocult del tot) d’aquesta festa, que s’està posant al servei, cada cop més, del consumisme, amb el consegüent perill d’acabar equiparant-se a altres efemèrides com el 14 de febrer.
Vaig baixant Rambla avall i el número de parades de llibres va augmentant. En algun taulell s’hi troben clàssics catalans, reeditats amb tapes dures i d’estètica de segle XXI, com ara “Pilar Prim” de Narcís Oller o “Quadern Gris” de Josep Pla.
La clau són les tapes dures, que sembla que siguin el senyal que els llibres valen la pena. On hi ha aquest tipus de llibre tens una dificultat especial per poder acostar-te al taulell. I, és més, si t’estàs massa estona llegint la contraportada, les mirades i les empentes subtils van augmentant per moments. En canvi, les escasses parades que venen llibres amb una estètica antiga (o més aviat antiquada) tenen pocs borinots al voltant.
Em fixo que el cel està plagat d’uns globus vermells en forma de cors. A dins hi duen inscrites les sigles del PSC en tinta negra. Amb unes quantes passes més, veig d’on surten: camuflats entre les parades de llibres hi ha els estands dels partits polítics, que fan propaganda dels alcaldables per la ciutat de Barcelona. En aquest espai, els globus ja no són només vermells, sinó que n’hi ha de tots colors i amb diverses inscripcions. Un grup de nens de 9 o 10 anys que em passen pel costat criden: “si voleu que hi hagi llibertat i alegria voteu els verds!”. Deu ser per això de les roses.
Afortunadament, de tant en tant, encara podem trobar una senyera en algun taulell, que ens recorda l’autèntic sentit (ja pràcticament ocult del tot) d’aquesta festa, que s’està posant al servei, cada cop més, del consumisme, amb el consegüent perill d’acabar equiparant-se a altres efemèrides com el 14 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada