dilluns, 23 de març del 2009

Trio d'asos amb un objectiu: L'audiència

Entren Marçal Sintes i els tres conferenciants i una infinitat de flaixos es disparen. El primer, encarregat de moderar el debat, fa una breu introducció i convida als tres convidats a engegar un intens debat sobre les audiències.
Així s'inicià un dels principals actes de les XV Jornades de Comunicació Blanquerna, on es va debatre principalment el futur de la relació audiència-mitjà des del punt de vista de la premsa escrita, els mitjans audiovisuals i la publicitat; amb tres convidats de luxe: Màrius Carol, Miquel Mas i Jaume Roures.
Màrius Carol, director de comunicació del Grup Godó va pronosticar una etapa difícil pels diaris en paper, especialment els gratuïts degut a l'austeritat en gast publicitari que comporta la crisi que estem vivint. Afegí que els diaris de pagament seran més prims i analítics, així com pronosticà un nou model de periodicitat en certs rotatoris, publicant de dilluns a divendres en format digital i el cap de setmana en paper. Afegí que el principal és conèixer la teva audiència, saber qui et llegeix; apunt que va ratificar Jaume Roures, líder del Grup Mediapro, en el seu camp.
Molt preguntat per la cadena de televisió La Sexta, propietat de l'esmentada companyia, va posar èmfasi en el concepte de l'increment de l'audiència activa, aquella que ell descriu com la que crea continguts, dóna idees i participa en el producte final que es rebrà. Esmentà també els tres reptes actuals dels generadors de productes audiovisuals, que seran què, com i a qui dirigim es productes.
Un tant ofuscat per la presència dels altres dos conferenciants, Miquel Mas, conseller delegat de Tiempo BBDO, va deixar anar vàries teories molt interessants com el canvi de "chip" de la publicitat respecte l'audiència, ja que si abans els spots publicitaris tenien com a única funció interrompre per finançar, ara la lluita es basa en atreure l'atenció, el que ell anomena "l'economia de l'atenció", fent extensible el terme i el concepte als altres camps que havien estat convidats a intervenir en el debat.

Eskerrik asco etortzeagatik



Son las 8 de la tarde. 19 grados centígrados. Se empieza a palpar en el ambiente que hay hambre. La gente se va acercando a los bares, restaurantes y asadores para saciar su apetito movidos por el agradable aroma a comida que se respira. Sin duda, no se come primer plato, segundo plato y postres. Los menús no están demasiado solicitados, se estila más para la hora del almuerzo. En vez de eso, nos decantamos por el producto típico de la zona. Si algo tenemos que admirarles a los vascos es su destreza para las tapas y los pinchos sin contar que el siguiente pincho es mejor que el anterior. Por menos de dos euros te puedes comer un pedacito de cielo de patata asada con foié y cebolla caramelizada o tortilla de setas con langostinos o bocadito de salmón con salsa rosa,… y así indefinidamente. Esta es la vida que llevan los del norte y se repite cada noche: al salir de trabajar acostumbran a reunirse para ir de tapas hasta la hora de cenar o directamente empalman con la copa de medianoche, según convenga. No podría afirmar con total convicción si luego en sus casas cenan, pero tampoco me extrañaría. Ni en momentos de crisis estas costumbres escasean!
En este caso nos centramos en Bilbao. Ésta es una ciudad de contrastes, y muy diferenciados además. Por un lado, el casco antiguo, que está regentado por la Basílica de Begoña, la patrona de la ciudad. Los visitantes se encuentran con el inconveniente añadido de que, para visitarla, se tienen que subir las famosas escaleras de Mallona, que tienen su origen en el corazón del casco antiguo y se extienden a lo largo de más de 200 empinados escalones hasta llegar al barrio del mismo nombre que la iglesia. Está la opción de subir una parte del camino en ascensor, pero sería como hacer el Camino de Santiago en coche: no tiene mucho sentido. Una vez allí el cansado turista se encuentra con unas preciosas vistas de la ciudad puesto que este es el punto más alto de la ciudad. Otra vez de vuelta a la zona antigua, los colores grisáceos, el olor a la comida de la abuela y los edificios con más de 300 años de antigüedad inundan al visitante.
Saliendo de la zona vieja nos damos de morros con la Ría de Bilbao, que cruza la ciudad por la mitad. Se puede utilizar cualquiera de los diez puentes para pasar al otro lado, donde está la verdadera urbe, la zona más nueva, el ensanche. De entre todas las posibilidades de cruzar, optamos por el más cercano al Guggenheim y también el más grande: el puente de los Príncipes de España o puente de La Salve. Este museo es mundialmente conocido y tan sólo el edificio en sí merecería el viaje, pero cabe resaltar que actualmente integra una interesantísima exposición sobre las obras del japonés Takashi Murakami, digna de ver. El Guggenheim está conectado con el Museo Marítimo por la Avenida de Bandoibarra. Es un punto muy concurrido por turistas sobretodo, aunque los autóctonos aprovechan la amplia avenida para pasear con la familia un típico domingo con temperatura agradable.
Estos días y más que nunca la ciudad se ha teñido de rojo y blanco por petición del mismo ayuntamiento para apoyar al equipo en estos momentos del pase a la final de la Copa del Rey. No hay balcón en toda la ciudad que no tenga la bandera del equipo bilbaíno. Sin duda la afición futbolera alcanza mucho más lejos del mítico San Mamés y llega a extremos que en otras urbes quizá no se aprecie con tanto fanatismo.
Una de las primeras palabras que se aprende en otro idioma es dar las gracias, el hola y el adiós. En esta ocasión, al internarnos en una lengua diferente, la vasca, hemos tenido que adaptarnos al “kaixo” y al “agur”, pero sin duda alguna, lo mejor que te puede decir un bilbaíno es “eskerrik asco etortzeagatik” o para el resto de los españoles: muchas gracias, vuelva pronto.

divendres, 20 de març del 2009

Huertas o el passat que es torna futur

El primer que sorprenia quan s’arribava a l’aula 201 de la Facultat de Comunicació Blanquerna era la presència de tres mampares que dividien en dos meitats la gran sala. Això de per sí ja era indicador de que no seria un acte qualsevol. Travessades aquestes, s’obria a l’espectador una estança on a més d’estudiants hi havia una destacada representació de gent que rondava els 50/60 anys; sent com era un acte d’homenatge al periodista Josep Maria Huertas Claveria, era fàcil de deduir que eren ‘Huertamaros’, aquells que a través del tracte personal amb ell van acabar admirant les seves qualitats com a persona i professional. Això va contribuir a crear l’atmosfera d’emotivitat que va tenir un protagonisme quasi tant gran com el propi Huertas. Però quines eren exactament aquestes qualitats que van seduir a tants?

Aquesta pregunta fou la que es va intentar respondre el dijous 19 a les 12 del matí, en l’acte Professor Huertas, i que està més extensament explicat en el llibre que es presentava, Professor Huertas. Lliçons de periodisme. La moderadora era Susana Pérez, periodista, la primera que va rebre la Beca Huertas Claveria. Va ser el pitjor de la conferència, doncs va emprar un to monòton i buit del sentiment que requeria l’ocasió, i que sí van complir i amb escreix els convidats: Eugeni Madueño, periodista, professor de la FCB i membre del Jurat Premis Huertas Claveria; Josep Carles Rius degà del col·legi de periodistes i Miquel Trasserres, degà de la FCB. Les seves intervencions ens parlaven d’una persona molt honrada i independent, amb un fort compromís envers els més desafavorits que no tenien veu als mitjans –i a l’hora molt dur amb els que ostentaven el poder-, el que el va fer tornar molt incòmode per molta gent, que va ser historiador, periodista, escriptor i professor, i sempre amb una gran coherència amb tot allò que feia. D’aquesta última professió, la de l’ensenyança, que va exercir en la mateixa Facultat que l’homenatjava, es va destacar per “estudiar l’estudiant”, per així treure’n el millor d’ell, el que diu molt de la seva capacitat humana. En resum, i en paraules de Madrueño, “va representar l’essència del periodisme”. Una essència que cal recuperar en aquests temps de crisi, on falten referents que posin ordre a un panorama d’acomiadaments massius de periodistes i una evolució de l’ofici no se sap ben bé cap a on. L’espectacle mediàtic i el cinisme poden esdevenir verins letals. És per això significatiu que molts dels ‘Huertamaros’, que en teoria busquen el mateix grau de rigor que el seu mestre, se situessin al darrere. Seran els que s’assentaven més endavant, la gent jove, els que decidiran cap a on evolucionarà tot plegat, si l’exemple de Huertas segueix esdevenint vàlid. Els tres convidats ho tenien clar: el futur està en el passat.

Trasserres, que se’l va veure molt emocionat durant tota la conferència, fins i tot quan parlaven els altres convidats, va demanar un aplaudiment d’una magnitud que va ser proporcional a la vàlua d’aquell per qui s’aplaudia. Quedava l’entrega del llibre a Araceli Aiguaviva, la seva vídua. No va poder contenir les llàgrimes al expressar unes paraules d’agraïment. El mateix sentiment va envair la sala: agraïment per aquell que va exercir el periodisme amb tanta passió com habilitat. Agraïment per l’herència que ens ha deixat a tots Josep Maria Huertas Claveria.

dijous, 19 de març del 2009

Leyenda viva del periodismo

Emotiva, muy emotiva la conferencia que se ha celebrado hoy en memoria de Josep María Huertas Clavería en el aula 201 de la Facultad de Ciencias de la Comunicación Blanquerna. Una conferencia en homenaje a su persona y que ha servido a la vez como presentación del libro titulado Professor Huertas, lliçons de periodisme.

La moderadora Susana Pérez ha iniciado el evento con unas breves palabras acerca del protagonista, y posteriormente ha cedido la palabra a Eugeni Madueño, profesor de la FCB y miembro del jurado del Premio Huertas Clavería. Éste ha puesto de manifiesto la importancia de un individuo que creó periodismo, un periodismo que no era objetivo, un periodismo que no era imparcial, sino un periodismo comprometido y posicionado en favor de la gente sin voz. Afirma que su periodismo es pasado y futuro de ésta profesión, un periodismo criticado en un ámbito profesional donde impera el cinismo. Según él, Huertas representa la esencia del reporterismo.

Josep Carles Rius, decano del Colegio de Periodistas ha sido el siguiente en intervenir. Ha arrancado su turno con unas palabras de agradecimiento a la Universidad Ramon Llull por la edición del libro y ha proseguido desaciendose en elogios hacia la figura de Huertas Clavería, al que considera un auténtico referente del periodismo. Cree que no es necesaria una reinvención de la profesión sino un retorno a sus raíces, una mayor libertad y autonomía profesional, un mayor compromiso con la sociedad y una explicación de la realidad con voluntad de transformarla. Ha concluído describiendo el periodismo de Huertas como "incómodo, radicalmente ético y profundamente humanista".

El último turno ha sido para el decano de la Facultad de Ciencias de la Comunicación Blanquerna, Miquel Tresserras. Ha definido a Josep María como un hombre honrado, independiente, que mostraba sus preferencias y que intentaba aproximarse a la verdad. Era un individuo fuerte con los fuertes y comprensivo con los débiles, creó un estilo de vida, un estilo de profesión y un estilo de escriptura. Entre lágrimas, el decano de la Facultad ha concluido su discurso declarando que Huertas "es el periodista del futuro" y reclamando a todos los asistentes un fuerte aplauso. Sin duda, el momento más emotivo de la conferencia, y particularmente, el momento más emotivo de todas las Jornadas Blanquerna. Aquellos que no hemos tenido el placer de conocerlo, teníamos la impresión de haberlo hecho de toda la vida.

El acto ha finalizado con la entrega del libro a la viuda de Josep María Huertas Clavería, Araceli Aiguaviva.

L’audiència solidaria de Catalunya aposta per La Marató de TV3


Les audiències solidàries, són les protagonistes de La Marató de TV3, què com cada any se celebra pel Nadal.
Per aquesta conferència ens ha visitat a la facultat el Xavier Abad, director de La Marató, la Carme Basté, directora de Responsabilitat Social Corporativa de la Corporació Catalana i el Camil Roca, creatiu executiu de Bassat Ogilvy i director de les campanyes publicitàries de La Marató.
La Marató de TV3 neix al 1992 amb la finalitat d’obtenir donacions per la recerca biomèdica. La TV és una important eina de cohesió social i aquest tipus de programa combina divulgació, entreteniment i sensibilització.
Al 1996 neix la fundació de La Marató gràcies a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
Des de la creació de La Marató ha recaptat gràcies a les aportacions de l’audiència mes de 81 milions d’euros, més què qualsevol altre programa solidari a nivell estatal. Un cop entregats els diners es fa un seguiment perquè es compleixin els projectes pactats.
El programa d’aquest any, dedicat a les malalties mentals, ha tingut una durada de 15 hores, i ha recaptat 6.795.068 euros. A part del programa televisiu es fa una gran campanya amb més de 1000 activitats repartides per tot el territori català. Tota la gent de la cadena col·labora amb la realització de La Marató i aquest any ha aconseguit un 16.6% de share, convertint-se en la cadena líder de Catalunya aquell dia.
Després d’aquesta introducció sobre la historia de La Marató i una mica com es realitza, tot això amb la presentació d’un vídeo on s’exemplificava tot lo explicat, Camil Roca ha donat pas a tota l’etapa publicitària de La Marató. Bassat Ogilvy, empresa per la que treballa, ha sigut l’encarregada de fer els anuncis publicitaris des de l’inici de La Marató. Per exemplificar tot això ens ha mostrar un seguit d’anuncis des de l’any 2001, anuncis que han rebut nombrosos premis, i un d’ells, dedicat a les malalties respiratòries i protagonitzat per un peix fora de l’aigua que s’ofegava, fins i tot va ser retirat. He de dir que no se si es perquè sóc la llàgrima fàcil o què, però me emocionat realment amb els anuncis i he hagut de contenir-me molt per no plorar en mig de la conferència.
Per acabar he de dir que de les tres conferència a les que he assistit ha sigut la més interessant no només per el seu vessant emotiu i solidari, sinó També per els protagonistes de la conferència, que han sabut en tot moment com fer-la amena i entretinguda.

¿Y quién no quiere ser huertamaro ahora?

Hoy en la Facultat de Comunicació Blanquerna ha tenido lugar un acto de homenaje al profesor, periodista y escritor Josep Maria Huertas Claveria. En esta mismo evento, también se ha presentado el libro que la facultad ha editado sobre el profesor.
Los invitados han sido: Susana Pérez, galardonada con la primera Beca Huertas Claveria, Eugeni Madueño, profesor de la FCB y miembro del jurado del Premio Huertas Claveria, Josep Carles Rius, decano del Colegio de Periodistas y Miquel Tresserras, decano de la FCB.
Sunsana Pérez hace las pertinentes presentaciones y, a partir de este momento cada uno de los invitados se deshace en elogios hacia Josep Maria Huertas Claveria. En la sala reina un silencio sepulcral, solo interrumpido por el ruido de algunos flashes, mientras Eugeni Madueño remarca que el periodismo de Huertas es el del futuro. Además, añade que el tipo de periodismo que hacía Huertas era comprometido con las personas, por eso, no todo fue un camino de rosas para él. En el aula todo el público permanece muy atento, al igual que los invitados presentes en la tribuna. El segundo en tomar la palabra es el Decano del Colegio de Periodistas, que se dirige de una forma un poco más directa al público. Además, se hace cercano a los asistentes intentado explicar el periodismo de Huertas con ejemplos actuales (menciona los incidentes universitarios de estos días, la crisis…) y el público lo agradece mostrando un gran interés perceptible por el silencio que continua habiendo en el aula. No se puede obviar que el señor Rius cuando alaba la obra de Huertas, lo hace desde un punto más periodístico que no docente.
Por último, habla el decano de la FCB, que visiblemente emocionado, loa la labor periodística de Huertas, no obstante, prefiere centrarse en la etapa de éste como profesor y parece que inevitablemente se pasa a la faceta de lo personal. Dice de él que era honrado porque mostraba sus preferencias, independiente, fuerte para dar voz a los débiles… También insiste, como el resto de los invitados, en que el periodismo de Josep Maria Huertas Claveria es el del futuro y la crisis que se está viviendo debería ser una oportunidad para practicarlo.
Para terminar con el homenaje, entre un caluroso aplauso del público, la viuda del maestro recibe un ejemplar del libro de manos del decano de la facultad. Después dedica una palabras de agradecimiento y se reafirma en lo que han dicho los invitados.
La gente se levanta, y da la sensación de que todo el mundo sale del aula queriendo ser un huertamaro.

L’apòstol de l’escepticisme enganya a l’audiència


Joan Fontcuberta és un dels fotògrafs més destacats de l’època de la postguerra. Poc després d’estudiar Ciències de la Comunicació, es va adonar que la fotografia es convertiria en la seva gran passió i afició. Tota la resta ja està escrita i és que només cal veure com s’ha convertit en un referent mundial dins la professió fotogràfica. Utilitzant les Jornades Blanquerna com a ocasió perfecte per a obrir els ulls als futurs comunicadors, Fontcuberta ha exposat diferents projectes pràctics que han demostrat com les persones atrapem, sense qüestionar, les dades que ens proporcionen els mitjans informatius.

Després d’unes breus pinzellades introductòries per part de la professora de fotografia de la Facultat de Comunicació Blanquerna Sandra Balsells, Fontcuberta descriu al bon fotògraf com aquell que menteix sobre el que és real sense que l’espectador se n’adoni. Totes les seves fotos, doncs, tenen trampes que fan qüestionar la mirada del públic.

“Fauna” i “Sputnik” són les dues exposicions que Fontcuberta ha posat com a exemple per a unir el món fictici amb el món real. A les dues, es manipulen les fotografies per a crear històries falses que resulten ser creïbles per a la majoria dels espectadors. Totes elles han creat un gran ressò mediàtic, i és que no només han estat els espectadors els que han caigut en les seves trampes, sinó que els mitjans de comunicació han publicat reportatges investigant els casos que proposava aquest artista. “No pretenc enganyar al públic”, afirma Fontcuberta, “només vull que la gent observi la realitat de manera crítica”.

Es nota la seva mirada periodística però la sala, meravellada per les obres publicades i la repercussió social que han ocasionat, no ha posat en dubte que Fontcoberta s’hagi convertit en l’apòstol de l’escepticisme. És un orador que proposa que qualsevol fotògraf pot fer “mentides sense cap mala intenció”, sempres desfensant si a través d’elles obtenim un resultat més pròxim de la realitat.

“Huertas és el periodista del futur”


El sol il·luminava la gran aula 201 de la Facultat de Comunicació Blanquerna que s’obria per rendir homenatge al reconegut periodista Josep Maria Huertas Claveria i per presentar el llibre “Professor Huertas. Lliçons de periodisme” en honor seu.
La sala no estava plena, però el públic que hi ha assistit ha mostrat molt d’interès vers les paraules dels conferenciants: Eugeni Madueño, periodista, professor de la FCB i membre del Jurat del Premi Huertas Claveria, Josep Carles Ruiz, degà del Col·legi de Periodistes i Miquel Tresseras, degà de la FCB, tots tres presentats per una veu amb to de cantarella corresponent a la moderadora Susana Pérez, periodista guardonada amb la primera Beca Huertas Claveria.
“La memòria de Huertas continua viva”, comentava E. Madueño. “Huertas viu entre els professors d’aquesta casa” (referint-se a la Facultat) senyalava Tresseras. “És un símbol en el temps”, expressava J. C. Rius. Tots admiren profundament al seu antic amic i company de docència i per això han volgut transmetre al públic les múltiples raons per les quals les noves generacions han de tenir a Huertas Claveria com un referent professional.
“Era un professor que estudiava l’alumne i li donava disciplina, saber i empatia. Era un home honrat, compromès, independent i comprensiu que va crear un estil, un estil de vida, de professió i d’escriptura -deia clarament el degà de la Facultat- Huertas és el periodista del futur”.
El degà del Col·legi de Periodistes ha parlat del llibre dedicat a H. Claveria com un reflex del que el periodista i escriptor va ser. “Reconeix la seva vocació i voluntat. Va ser molt generós amb les altres generacions. Feia informació però tenia el deure de formar a nous periodistes”, afirma. Josep Carles Ruiz ha explicat que s’ha de recuperar l’espai de llibertat i d’autonomia i el compromís amb la societat que reivindicava J. Mª Huertas. “Qui el va conèixer aprenia de l’ofici però sobretot, dels seus valors”.
Tot aquest seguit d’elogis ha creat un ambient emotiu i de reconeixement a la forma de fer periodisme que Josep Maria Huertas reivindicava. Segons els conferenciants, ell repetia que un bon periodista ha ser humil i tenir curiositat universal i voluntat per escriure bé, condicions que, tal i com ha explicat Eugeni Madueño, Huertas aplicava en tots els seus escrits.
Miquel Tresseres, emocionat i contundent amb les seves paraules sempre gratificants vers l’homenatjat periodista ha demanat un fort aplaudiment per aquest. El públic ha respòs i ha estat una estona aplaudint commogut. Per finalitzar l’acte, s’ha entregat el llibre “Professor Huertas. Lliçons de periodisme” a la viuda de Huertas Claveria que, serena i satisfeta ha acabat expressant “gràcies de veritat”.


Periodista o polític?


En ocasions la frontera entre política i periodisme és molt confusa, massa i tot pel bon funcionament d’ambdós oficis. Els periodistes necessiten els polítics per satisfer la demanda de notícies sobre política i els polítics depenen dels periodistes per donar-se ressò mediàtic. Un cercle viciós que pot pervertir les informacions i convertir-les en simples teletips dels partits polítics i, a la vegada, deformar el perfil dels personatges polítics per convertir-los en figures de cartró pedra obsessionades amb la façana i les promeses, en comptes de preocupar-se per la realitat i actuar al respecte.

Aprofundint en aquest tema Jordi Barbeta, cap de la secció de política de La Vanguardia, i José Zaragoza, secretari d’organització del PSC, han dut a terme una interessant conferència denominada Polítics i periodistes. Tot per l’audiència? Aprofitant les Jornades Blanquerna, un espai destinat a la reflexió promogut per la Facultat de Comunicació Blanquerna i, aquest any, dedicat a l’audiència.

Barbeta davant la sorpresa dels assistents ha començat el seu torn de paraula afirmant que els polítics ho fan tot contra l’audiència, afirmació que posteriorment ha matisat “Els polítics utilitzen els periodistes per transmetre els seus missatges. Els mitjans els donen visibilitat i l’aprofiten per aconseguir influència”. Però no tot han estat crítiques al sistema polític, el periodista també ha fet autocrítica dels mitjans, sobretot de la premsa escrita. Barbeta ha explicat que l’atomització dels mitjans no només ha provocat la crisi dels mitjans clàssics – Barack Obama ha estat el primer president en guanyar unes eleccions primàries sense el suport explícit dels grans mitjans –, si no que també ha creat nous líders d’opinió i d’influència política. A part, el cap de secció de política de La Vanguardia, creu que aquesta fragmentació pot complir la utopia més antiga de la política, que guanyi el candidat més preparat per dur a terme canvis i no el més hàbil alhora d’enlluernar mitjans de comunicació i persones.

Per la seva banda, José Zaragoza ha pres la paraula afirmant que la premsa també busca influir en les polítiques dels partits, i fent referència aquest fet, ha declarat que tant polítics com periodistes tenen molt en comú. Seguidament, el polític socialista ha reafirmat la tesi de Barbeta pel que fa a la crisi dels mitjans clàssics. No obstant, Zaragoza considera que els nous models de comunicació, a més de produir nous líders d’opinió i influència política, també creen una segmentació de l’opinió pública que permet adequar els discursos i reflexions polítiques a les diferents situacions i col·lectius humans. En definitiva, el polític es dedica a donar la informació que l’audiència vol rebre segons el polític socialista.

Arribat aquest punt s’ha obert el torn de preguntes que ha durat uns quaranta minuts i, acte seguit, Toni Aira (moderador de la xerrada) ha donat per conclosa la conferència agraint la presència d’ambdós personatges, així com la del públic.


L'èxit de l'animació té nom: Nikodemo


Fa 5 anys, dos amics que s’havien conegut estudiant disseny a Barcelona es van quedar amb un petit estudi entre els carrers Diputació i Rambla de Catalunya de Barcelona i van decidir crear la seva pròpia productora d’animació: Nikodemo.
Aquests dos amics, en Niko i en Raúl Escolano, eren el passat dimarts a les deu del matí a l’aula 201 de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna per ignaugurar les Jornades de Comunicació, dedicades aquest any a les audiències. Sota el títol L’èxit de les produccions on-line, i amb un to bromista constant, la intenció dels responsables de Nikodemo era intentar explicar el perquè de l’exit de productes d’animació, i fer-se conèixer, encara més, als estudiants presents.
Nikodemo va tenir uns inicis complicats, feien petits encàrrecs de publicitat i poca cosa més, fins que un bon dia va sonar el telèfon -“¡descubrimos que teníamos teléfono!”, va dir Escolano-. Eren els responsables del diari El País, que els volien encarregar la producció d’una tira còmica d’animació, de publicació setmanal, per a l’edició digital del suplement EP3 d’aquest diari. Així, Nikodemo va crear la sèrie ¿Sabías lo qué?, que es va convertir en la primera producció important de la companyia. Les publicacions van seguir penjant-se durant un any i mig (un total de 43 capítols), fins que l’edició del suplement va tancar.
Un temps després, sota la direcció de Pedro Rivero, van produir el seu primer –i de moment únic- llargmetratge d’animació. Titulat La crisis carnívora, la pel·lícula va comptar amb la col·laboració de diversos actors de renom nacional, com ara Quique San Francisco, Pablo Carbonell, Pedro Reyes, Joaquin Reyes, José Coronado, etc. Aquesta producció es va convertir en la primera pel·lícula d’animació en participar al Festival de Cinema de Sitges i, a més, va ser la primera feta íntegrament amb Flash d’Europa.
Després d’això, Nikodemo va seguir fent treballs de publicitat per algunes marques com ara Red Bull o eDreams.
A la segona part de la xerrada, Niko i Escolano es van centrar en el producte que els ha catapultat a la fama: Cálico Electrónico. Una sèrie que té com a protagonista a un particular superheroi, d’habilitats discutibles i políticament incorrecte. Cálico va arrencar com la mascota d’Electrónica Web, però el seu èxit el va portar a tenir la seva pròpia sèrie, i ara és un dels personatges més coneguts de la xarxa. Des del passat mes de juny, es publiquen capítols setmanals d’uns dos minuts de durada (abans es feien capítols mensuals de vuit o nou minuts), i de moment s’han publicat 38 d’aquests capítols. Cal destacar, també, que la distribució d’aquest producte, igual que de la resta de Nikodemo, és gratuita per l’espectador. I és d’agrair.
Durant la conferència, els responsables de la companyia van mostrar exemples de totes les feines que han anat fent al llarg de la seva existència, cosa que va entretenir i va fer riure els assistents, que vàrem passar una estona molt distesa.

La insignificança de les galàxies

La “galàxia Gutenberg”, el terme que Marshall MacLuhan va utilitzar el 1962 per referir-se als suports en paper i que tanta fortuna ha creat està en clara decadència. De fet, MacLuhan ja avisava que aquest seria el moment històric previ a l’era electrònica, i això en un moment en que no existia Internet. Quasi mig segle més tard, i en plena època electrònica/digital, la Facultat de Comunicació Blanquerna s’ha volgut unir al debat sobre quin futur li espera a la premsa en paper amb una conferència titulada Adéu a la galàxia Gutenberg. La crisi de la premsa en paper. És per això que aquest dimecres ha reunit a Vittorio Sabadin, corresponsal de La Stampa a Londres, i Mario Tascón, editor de Lainformacion.com. El moderador ha estat Pere Masip, professor de la FCB.

Fetes les pertinents presentacions per part d’aquest últim, ha parlat Sabadin. I ho ha fet en italià, el que ha dificultat la comprensió d’allò que deia en més d’un moment. A més de la seva tasca estrictament periodística, és conegut per haver escrit L’últim exemplar del New York Times: el futur dels diaris en paper. Un títol que pot semblar exagerat però que a través de xifres ha demostrat que no: el diari novaiorquès, un dels més prestigiosos del món, té un deute de 400 milions de dòlars, i cada segon en perd quasi dos en cotització de borsa. Lluny de ser un cas aïllat, ha mencionat fins a sis importants diaris d’EEUU en situacions similars. Molts d’àmbit local han tancat. El problema no és que es llegeixi menys sinó que no es vol pagar per rebre la informació. I Internet no només ho permet, sinó que s’ha demostrat molt important en successos dramàtics com els atemptats de Bombay o els incendis a Austràlia. La solució passa per la innovació.

Mario Tascón ha començant animant als joves a participar decididament en aquest debat, doncs al cap i a la fi es parla de present però sobretot de futur. Per ell, algunes de les causes principals d’aquest fenomen han estat la fuga de talents cap a les edicions digitals i les reaccions defensives de les empreses en un intent de protegir la seva edició en paper en detriment dels continguts a la xarxa. Tampoc li sembla bona idea intentar ajuntar els dos suports. El que cal són el que ell ha anomenat “franquícies transmediàtiques”, és a dir, la potenciació per separat de manera que arribin a ser independents i complementàries alhora. Un altre problema són les falses creences: els editors es veuen com els agents més influents en el món mediàtic, quan aquesta influència és compartida i de fet va a la baixa, i a més creuen que el pes bàsic d’un diari recau en l’extracció d’informació, quan en realitat és la transformació, procés assequible a qualsevol. Una de les fórmules que ha proposat és la desjerarquització de les estructures internes dels mitjans.

En una conferència de notable interès i amb interessants aportacions d’idees els dos han coincidit en una mateix punt: cal salvar el periodisme seriós i responsable, el que es dedica a investigar, el que fa de contrapoder; el paper és un simple suport per aquest. Ja va dir Jaume Guillamet (El País, 23/02/09) que és difícil imaginar un periodisme sense diaris impresos, però no ho és en canvi imaginar diaris sense periodisme. Així doncs, potser sigui necessari sacrificar la galàxia Gutenberg si això va en benefici de l’Univers de la Informació.

¿Realmente son los jovenes tan parecidos?

El instituto de investigación Millward-Brown ha realizado recientemente un estudio cualitativo con más de 300 jóvenes de entre 18 y 25 años para conocer al target joven, el primer paso al que debemos dirigidnos para comunicarnos con él.
Para hacer esta conferencia nos ha visitado hoy en la facultad Pilar Pérez, managing director del instituto de investigación Millward-Brown.
El estudio, realizado a partir de reuniones de grupo y entrevistas etnográficas en 15 ciudades de diferentes países, nos muestra en primer lugar que el target joven presenta multitud de puntos en común, aún siendo dichos jóvenes de países con culturas y costumbres distintas.
España muestra similitudes con Portugal y Italia. Los jóvenes son libres, viven su vida y están en el hogar de los padres.
La globalización uniformiza los deseos y aspiraciones de los jóvenes. Viven el presente, pero se preparan para el futuro. Intercalan el ocio con los estudios.
Buscan el dinero y el éxito, y muestran un claro individualismo y egocentrismo. Son narcisistas y en general se preocupan mucho por su aspecto físico, su imagen externa.
El estudio, se centra básicamente en conocer al target joven para fines puramente publicitarios, por ese motivo, se centra en las percepciones que tienen los jóvenes sobre las diferentes marcas o los objetos que se relacionan con su vida cuotidiana. Un ejemplo es la cerveza, un elemento que muchos de los jóvenes estudiados definieron como símbolo de juventud. Y se sienten afines a marcas como Coca Cola, Nike, Nokia, Sony, Heineken, Zara, McDonald’s, Bacardi, BMW y Zara, entre otras, marcas que se encuentran dentro del ámbito del ocio como la comida rápida y las bebidas alcohólicas, la moda, los vehículos y la tecnología. La marca para los jóvenes ha de ser un espejo en el que se vean reflejados.
Para llegar a estas conclusiones, el estudio realizado a los jóvenes fue muy extenso. En los resultados se percibió que los jóvenes muestran un sobrealimentación infantil, es decir, ya desde pequeños se encuentran con multitud de fuentes de información y con diversas formas de entretenimiento. Los jóvenes tienen el chip de la tecnología de serie.
Finalmente, todos estos detalles nos muestran un retrato general de cómo son los jóvenes de hoy en día, y se trata de un estudio muy útil para que las empresas que decidan lanzar un producto nuevo al mercado, y deseen acercarse al target joven, conozcan de antemano cuales son sus gustos y aficiones para comunicarse con ellos de forma correcta y no fracasar en el intento.

dimecres, 18 de març del 2009

Los sabios de las audiencias

Todavía faltan diez minutos para que empiece la conferencia y, sin embargo, el aula ya está prácticamente llena. Como consecuencia de la multitud de gente (también en el suelo sentada) hace calor y algunas personas se abanican mientras esperan que los conferenciantes se sienten y empiecen. Las expectativas de la charla son muy altas y, todavía más cuando los invitados hacen acto de presencia; todos son calvos y de la calvicie se dice que es un signo de sabiduría.
La introducción va a cargo de Marçal Sintes, profesor de la Facultat de Comunicació Blanquerna que formula una serie de preguntas sin respuesta que le sirven para presentar a los invitados. En primer lugar Màrius Carol, director de comunicación del grupo Godó, después Miquel Mas, consejero delegado de Tiempo BBDO y, por último, Jaume Roures, uno de los principales propietarios de Mediapro. 
Màrius Carol en su intervención habla de la importancia del diario en papel, el fenómeno de los periódicos gratuitos, da su opinión acerca del EGM (Estudio General de Medios) y comenta los lectores de cada periódico en relación a su edad.
El segundo en hacer su intervención es el señor Miquel Mas. Se dirige de forma más directa a los allí presentes con expresiones como: “vosotros”, “tenemos en común”… Además, trata el tema de qué es lo que tienen en común las audiencias. También menciona el poder de interacción de éstas. Este hecho hace que hasta el momento, continuo movimiento de personas entrando y saliendo, disminuya durante unos minutos, al menos los que dura su intervención, porque en cuanto el tercer invitado, Jaume Roures, empieza su presentación, la gente vuelve a entrar y salir de la sala constantemente. Al contrario de lo que pueda parecer éste empieza fuerte porque en su primera frase ya hace mención a un tema quizás un poco polémico o, por lo menos chocante, y es que dice que hay que distinguir varias formas de hacer televisión, porque entre otras existe la manera italiana y dos de las grandes cadenas de España son de dueños italianos. La intervención del señor Roures se alarga un poco y eso hace que aparezca un murmullo incesante.
Sin embargo, tras las diversas aportaciones de cada uno de los conferenciantes se abre el turno de preguntas. Las primera tratan de la relación entre la calidad y la cantidad de la audiencia. Después se pregunta al director de comunicación del Grupo Godó acerca de la posibilidad de publicar La Vanguardia en catalán, pero esta pregunta parece que tampoco despierta mucho el interés de la audiencia allí presente.
Desafortunadamente, las preguntas que más llaman la atención al público son las que se realizan al final y apenas hay tiempo para responderlas. Tratan temas polémicos como el de la batalla legal entre telecinco y lasexta o las actuaciones de ciertos medios de comunicación ante una noticia que quizás les perjudica. Cuando termina la conferencia la gente se va con la sensación de haber querido hacer más preguntas a los tres, en un principio, “sabios”.

Audiencia eres tú

Eran las 12.15h del mediodía cuando arrancaba la conferencia que llevaba por título "Las audiencias nos unen", en una repleta aula 201. Los conferenciantes eran de garantías y eso animó a muchos alumnos a acercarse a la aula magna de la Facultad de Ciencias de la Comunicación Blanquerna. Cuando hablamos de conferenciantes de garantías nos referimos a Màrius Carol (director de comunicación del Grupo Godó), Miquel Mas (consejero delegado de Tiempo BBDO) y Jaume Roures (presidente de Mediapro).

Màrius Carol ha sido el encargado de romper el hielo y ha iniciado su particular discurso (acompañado de un powerpoint) centrándose en un medio de comunicación histórico y con un futuro incierto, el diario. Habla de un acto de fe con un soporte papel que puede complementarse perfectamente con el digital. Se confiesa partidario de las redacciones pequeñas y ha mostrado con datos del EGM que las cifras juegan en favor del papel, en estos instantes existen en el mundo alrededor de 12.000 diarios de pago y en concreto en el estado español más de 170. En España 1 de cada 10 personas lee el periódico diariamente, una cantidad que progresivamente va en aumento ya que desde el año 1997 la audiencia de los diarios va en ascenso. El principal factor de este crecimiento anual de lectores es la aparición de los diarios gratuitos, artífices al mismo tiempo del descenso del número de ventas de periódicos.

El director de comunicación del Grupo Godó nos ha ofrecido más datos relevantes: El País es el diario más vendido y con más lectores, y otro dato muy llamativo, Catalunya es la comunidad autónoma que más diarios lee. Por último ha añadido que cada diario tiene un perfil sociológico específico.

Miquel Mas ha cogido el relevo de la conferencia partiendo de la base publicitaria. Se refiere a los medios de comunicación como un canal de distribución que elabora mensajes y contenidos que generan interés en la audiencia. Una mayor audiencia implica un coste por anuncio más elevado para la agencia, por tanto, a más audiencia más beneficios para el medio de comunicación. Afirma que el papel de la publicidad es clave ya que es la que financia al conjunto de canales de distribución y plantea el término de "economía de la atención", las agencias utilizan sus armas para obtener más rating.

Posteriormente y para concluir la conferencia previo al turno de preguntas, ha intervenido Jaume Roures. El presidente de Mediapro ha incidido en la observación del fenómeno de la audiencia desde dos puntos de vista totalmente diferentes: los medios de comunicación congregan audiencia para vender publicidad a la vez que la audiencia es la ciudadania a la que te diriges. Los encargados producir contenidos tienen que adaptarse a los diferentes segmentos que tiene el consumidor y Jaume Roures asegura que el mejor método para buscar un mayor índice de audiencia es hacer participar a cada uno de los consumidores. Asimismo, añade 3 variables que, según él, "sustentan el fenómeno de la audiencia":
- El sistema televisivo derivado del anglosajón (actualidad y proximidad con el espectador)
- Apreciación de las televisiones públicas (protagonismo de los informativos)
- Deportes en directo

Cada medio de comunicación busca crearse su propio perfil, con una competencia sana y con un paradigma actual que exige máxima cantidad de calidad.

“Tots lluitem per captar l’atenció de l’audiència”

Quinze minuts d’espera han estat suficients perquè un nombrós públic inquiet i ansiós s’organitzés i es situés per presenciar la conferència “les audiències ens uneixen” exposada pels invitats: Màrius Carol, director de comunicació del Grup Godó, Miquel Mas, conseller delegat de Tiempo BBDO i Jaume Roures, líder de Mediapro.
Les Jornades Blanquerna d’aquesta mateixa Facultat sempre creen expectació i interès per part dels estudiants. En aquesta edició, l’audiència és el tema que engloba els tres dies de debats, xerrades i conferències. Per tractar-lo, què millor que convidar a tres personalitats reconegudes, cada una en el seu àmbit (periodisme, publicitat o comunicació audiovisual), perquè posin de manifest les seves experiències, dades i opinions respecte un tema que els toca molt d’aprop. Marcal Sintes, professor de la FCB, ha estat el moderador, qui ha introduït el tema i ha donat pas als convidats en una de les aules més grans que estava plena, més que per la curiositat que causava la presència dels reconeguts conferenciantsque per l’interès del tema.
“Faig un acte de fe amb el suport de paper”, expressava primerament Màrius Carol que, entre gràfics amb dades del EGM (Estudi General de Mitjans), explicava com encara els diaris de paper tenen un pes important tot i la falta de temps dels ciutadans de dilluns a divendres. A continuació, Miquel Mas ha definit els mitjans de comunicació com canals de distribució de continguts que busquen l’interès de l’audiència. “Les fronteres entre els tres sectors de la comunicació es dilueixen. Els creadors de contingut vivim en el món de l’economia de l’atenció. Tots lluitem per captar l’atenció de l’audiència”. Per fer-ho, hem de conèixer les audiències millor que ningú”, ha afirmat el publicista.
Entre “flash” i “flash” i gravacions de l’acte on el públic es mostrava callat i atent, per acabar amb les introduccions, J. Roures ha numerat les diferents característiques que distingeixen la televisió d’Espanya respecte altres països: la fidelitat al telenotícies del vespre per informar-nos de l’actualitat com a mitjà referent, el paper rellevant de la ficció que destaca en els diferents gèneres televisius, l’apreciació de les televisions públiques i l’exclusivitat de ser l’únic país que ha emès deu edicions del “reality show Gran Hermano”, última característica que ha provocat riures al públic i murmuracions al company del costat. 
Un cop acabades les explicacions de cada un, ha arribat el moment del “feed-back” on el públic ha volgut participar amb ganes. Hi ha conferències on el torn de preguntes és realment escàs, no obstant això, un nombre alt d’oients han volgut una resposta a les seves preguntes. Algunes d’elles s’han allunyat de la importància de les audiències en els mitjans de comunicació però, igualment, han estat d’interès general com el debat sobre les xarxes socials.
Amb un ambient de satisfacció vers l’hora i mitja que ha durat l’acte, aquest ha finalitzat amb uns forts aplaudiments.

Un estudio de mercado sobre los jóvenes que no va con ellos

Con unos minutos de retraso las conferenciantes entran en el aula 101 de la Facultat de Ciéncies de la Comunicació Blanquerna. Se ha de hacer especial mención al estrés que se respira en la sala, sobre todo, por parte de los alumnos de primero, que en cuanto una de las invitadas abre la boca ya están tomando nota; supone una que para después realizar la mítica revista acerca de las Jornades de Comunicació que se les encarga en la asignatura de seminario.
La primera intervención la hace Mireia Tomás, ex alumna de la Facultad y actualmente supervisora de planificación de Universal McCann. Se encarga de presentar a la invitada que en este caso es Pilar Pérez, managing director de uno de los institutos de investigación de mercados más prestigiosos: Millward-Brown. Tras este trámite meramente protocolario, Pilar Pérez se pone manos a la obra, y expone un estudio de mercado que ha realizado junto a la empresa para la que trabaja. El estudio mantiene expectante a la sala porque trata de los hábitos de los jóvenes y, como acostumbra a pasar en las facultades, el público asistente pertenece prácticamente en su totalidad a esta franja de la población.
Entre un incesante parpadeo de flashes, Pilar Pérez explica que lo que más les ha llamado la atención acerca del estudio es que existen más similitudes entre la juventud de un país y otro, que no diferencias. Ante este dato, a su parecer sorprendente, los espectadores parecen bastante indiferentes, incluso se aprecia como uno de los estudiantes juega a la ajedrez en su ordenador mientras hace ver que está tomando notas. A medida que avanza el discurso, la conferenciante va aportando ideas interesantes relacionadas con el estudio. Entre ellas, dice que los jóvenes de hoy en día han dejado atrás la mítica frase de: “pienso, luego existo” y la han sustituido por la de “cambio, luego existo”. Para terminar la presentación de su estudio nos hace saber a los allí presentes, que entre otras conclusiones, la más importante es que los jóvenes funcionan bien a través de dos ejes: el del ingenio y el de la diversión y el humor, porque en sus propias palabras “el máximo objetivo de los jóvenes es crear un clima de relaciones positivas”. El interés de la gente no aumenta ni mucho menos, incluso la hilera de sillas de delante se vacía cuando la invitada dice que se va a dar paso al feedback, es como si el hecho de que Pilar Pérez estuviera hablando de jóvenes no fuera con ellos.
Durante la interacción entre estudiantes e invitadas, la atención aumenta; se inicia un diálogo entre ambas partes en el que se discute la importancia de internet y, como no, aparece el tema de las redes sociales, concretamente, facebook. También se habla de cómo serán los futuros publicitarios… Gracias a la participación de los estudiantes la conferencia acaba siendo positiva, prueba de ello es que al final de la charla varios alumnos se acercan a las invitadas para seguir compartiendo con ellas algunas dudas y comentarios.

Els joves, un "target" a descobrir

“Uneix més l’edat que l’origen”, afirmava la conferenciant Pilar Pérez, managing director de l’institut d’investigació Millward-Brown. Aquesta és una de les conclusions resultants de l’estudi fet per aquest institut que tracta sobre el “target” jove i es basa en les seves preocupacions, aspiracions, desitjos, pors i en la seva relació amb el consum i les marques.
Aquest anàlisi ha estat exposat a la conferència titulada “Els joves també són audiència. Però, com són?” amb Mireia Tomás, supervisora de planificació Universal McCann com a moderadora i en motiu de les Jornades Blanquerna en la Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull. 
L’acte ha cridat l’atenció als estudiants ja que estava dirigit a ells, als joves. L’aula estava plena, al darrere de tot hi havia una munió de gent dreta i, fins i tot, alumnes que han decidit que asseguts al terra estarien més còmodes. 
La conferenciant ha traslladat la seva sorpresa vers el seu estudi qualitatiu realitzat a joves de 18 a 25 anys a deu països de la Unió Europea que, tot i les distintes cultures, religions, tradicions històriques i costums tenen molts trets en comú, més similituds que diferències. Tenen els mateixos somnis i les mateixes inquietuds. “En general, tots els joves tenen una mena d’esquizofrènia, una doble personalitat que combina el present (oci, vacances, diversió...) i el futur (estudis, esforç...), ha explicat Pilar Pérez. Comentari que ha tingut repercussions amb diversos riures irònics que reflexaven el desacord d’alguns membres del públic. 
La hiperactivitat és un tret característic dels nois i noies d’aquesta franja d’edat, provocada pel dinamisme i la activitat constant a la qual estan sotmesos. Però, sobretot, a la quantitat d’informació que reben i a les múltiples formes d’entreteniment a les quals tenen accés. Les noves tecnologies desenvolupen un paper molt important. “Viviu contínuament on-line”, deia la conferenciant mentre part dels oients afirmaven amb el cap.
L’estudi presentat demostra que els joves corregeixen al filòsof Descartes quan aquest afirma “penso, després existeixo”. En canvi, els joves “canvien, després existeixen”. Estem en una societat on els canvis són evidents, on les novetats tenen una curta durada de caducitat i on s’accentua l’individualisme que, tal i com ha expressat Pilar Pérez, provoca l’egocentrisme en la joventut, afirmació que tampoc ha agradat gaire a alguns alumnes que han esbufegat en senyal de queixa.
Fins aquí el públic es mostrava atent, tot i així, aquest ha anat reduint a mesura que passava el temps i es tractava el tema de la identificació i relació per part dels joves amb les marques. Les murmuracions de converses sobre el cap de setmana augmentaven, alguns estudiants que prenien nota amb l’ordinador portàtil han acabat jugant al solitari i algú intentava aplaudir tímidament abans d’hora per provar sort per si la resta l’acompanyava i així poder finalitzar l’acte que, després de respondre algunes preguntes, no ha tardat gaire en finalitzar.

Buscant els perfils dels cinèfils


Com es troba el públic del cinema? Sota aquest títol s’inicia una xerrada a la Universitat Ramon Llull Facultat de Comunicació Blanquerna on hi han participat tres grans professionals de l’àmbit audiovisual: Josep Antoni Pérez Giner (productor de cinema), Toni Badimón (fundador de BADITRI, companyia distribuïdora) i Pio Vernis (encarregat del màrqueting i la comunicació cinematogràfica al WAW).

Tots tres han aclarit que és fonamental fer una línia divisòria entre el que és un producte comercial o un producte cultural. És a dir, no és el mateix una pel·lícula de tirada independent, la qual es distribuirà en cinemes en versió original o de centre ciutat, que pel·lícules d’acció que probablement es projectaran a cinemes de centres comercials. Des d’aquest primer punt, s’han plantejat diverses qüestions com: Hi ha un públic exclusivament per cinema?, S’han de fer pel·lícules per a classes socials determinades?. Pérez Giner afirma que lo ideal seria crear un perfil nou de gent interessada en el cinema però paradoxalment, afegeix que és un error crear pel·lícules per a classes socials determinades perquè es perden diversos perfils.
Badimón també deixa clar que el públic del cinema mai desapareixerà. Ara bé, el que sí canviarà serà el format amb el qual es presentaran les pel·lícules. A més a més, en un futur i deixant de banda la pirateria, Internet es convertirà en un nou suport a través del qual es gaudiran els films.


Està clar que el públic sempre serà l’element determinant per a entendre com s’haurà de fer el film, quan s’estrenarà, a quins cinemes es projectarà, etc. Pio Vernis ha afegit que tant els distribuïdors com els productors i els exhibidors han de fer una feina conjunta per a crear un producte adaptat als desitjos del públic. La finalitat és fer negoci i, segons aquest professional, tenint en compte que el cinema mai perdrà públic perquè sempre serà un event social, els professionals que hi ha darrere les pel·lícules hauran de ser sempre competitius. Que hi hagi moltes més pel·lícules d’entreteniment que de cinema independent, doncs, no és pas casualitat.