dilluns, 30 de març del 2009

“Prefereixo ensopegar-me, abans que deixar de fer una cosa que vull fer”


És director i actor de teatre, locutor radiofònic d’esports però sobretot de cultura, escriptor i curiós per naturalesa. En Jordi Blesa no té aturador. Qualsevol cosa que vol fer, la fa, l’aprèn de manera autodidacta i la duu a bon port tot i la ceguesa que pateix des que va néixer. Als 35 anys s’està iniciant en l’acordió tot i que la música l’ha mamat des de ben petit de mans del seu avi, el Tete Montoliu, de qui ha heretat més que la falta de visió.
Dels camps que més has trepitjat, que són la música, el teatre i el periodisme radiofònic, en quin o quins et defenses millor?
Ara mateix, amb el periodisme necessitaria una mica de rodatge perquè fa temps que no el practico. En la música ara estic començant amb l’acordió, per tant, crec que en el que ara mateix em trobaria més còmode i em podria desenvolupar millor seria el teatre.
Professionalment en què t’ha condicionat la ceguesa?
He intentat fer les coses amb la màxima naturalitat possible. Simplement és veure els mitjans que tens i anar tirant milles. Mai m’he tancat cap porta. Sens dubte, si veiés, podria fer més coses de les que he fet, com per exemple, ara tindria moto. No em conformo amb el “no facis això perquè no hi veus”, prefereixo ensopegar i si em caic, aixecar-me i dir: com a mínim ho he intentat.
T’ha resultat difícil aclimatar-te en els ambients en els que t’has mogut, tant amb la gent com en els conceptes?
No m’ha costat gens aclimatar-me perquè ho he fet amb la màxima naturalitat. Tal faràs, tal trobaràs és el meu lema i si vaig amb ganes de treballar i faig les coses de la millor manera possible, la gent no només s’adaptarà sinó que, a vegades, m’ha passat que m’han dit: “noi, de vegades me n’oblido de que no hi veus”.
Has sentit que et tractaven amb proteccionisme per la teva discapacitat?
Si ho han intentat aviat han deixat de fer-ho. Si vas per la vida fent les coses amb por, amb recança, amb crosses,... no arribaràs enlloc. Si fas el que la gent no s’atreviria a fer si estigués en les mateixes condicions que tu, doncs et tracten de manera igual perquè veuen que estàs a l’altura.
Llavors, la gent espera menys de tu i en canvi dones més?
Hi ha de tot. Hi ha gent que està a l’expectativa i no sap fins on pots arribar perquè no et coneix. Tot i això, jo no m’atreviria a dir que la gent esperi de tu més o menys, simplement que com no et coneix, i a vegades et pots fer una imatge de les coses que no és.
D’experiència no te’n falta, si portes col•laborant en ràdio des dels 11 anys, com és això?
Mira, jo de petit sempre escoltava la ràdio i de vegades trucava per intervenir i la Júlia Bustamante em va proposar de col•laborar més sovint. Va ser de casualitat. Després vaig fer entrevistes a Ràdio Barça.
T’ho prenies com una activitat extraescolar o la ràdio ja et cridava?
A mi sempre m’ha cridat l’atenció la ràdio. Des de petit sempre tenia un casset al costat i sempre estava gravant-me i fent proves. Sempre m’ha fascinat la ràdio però la meva incursió al món radiofònic sí que va ser de casualitat.
El que més has fet a la ràdio ha estat esports i cultura, però finalment t’has acabat quedant amb la cultura, com és això?
La meva il•lusió era treballar a Catalunya Ràdio i tenir el meu propi programa. Als 16 anys em vaig apuntar a uns cursos d’aprenentatge a Onda Cero, que llavors pertanyia a la ONCE. Allà vaig treballar amb locutors que havia sentit sempre i que admirava com Javier de Haro, José Manuel Muñoz, Manuel Segura, Jesús Carrillo,... Per mi va ser més que un gaudi, va ser un honor.
Quan vaig acabar el curs, em truca el Xavier Solà i m’ofereix de treballar amb ell i em va demanar què volia fer i li vaig dir: m’agradaria fer col•laboracions de teatre.
Ja havies fet col•laboracions de teatre?
No, per ràdio no. Però fins que jo vaig entrar, no hi havia cap programa que parlés exclusivament de teatre. Hi havia un programa cap als anys noranta a Catalunya Ràdio que es deia Nit Exprés amb el Toni Moreno, però es va deixar de fer. Llavors, en aquella època vam decidir de cobrir una franja que estava descoberta.
Quan vas decidir sortir del teatre de la ràdio i passar a ser actor damunt un escenari?
El meu avi i jo sovint escoltàvem junts a Ràdio 4 emissions de teatre. I amb 6 anys li vaig dir: Tete, jo vull fer teatre. Quan hi havia algun festival a l’escola, jo era el primer que m’apuntava, fins i tot imitava al Xesco Bosch, un animador de festes, va ser molt important per mi.
Com va ser la primera vegada que et vas posar davant el públic?
Mira, amb 10 anyets, tenia que fer una figuració amb una representació de l’escola, a l’ONCE, una representació d’indis. Jo em tenia que vestir d’indi i el dia abans m’havia cremat l’esquena a la platja i em tenia que posar amb el tors nu i lligar-me un arc i una fletxa amb corda rústica,... mira, ho vaig passar fatal!
Creus que xoca veure un actor cec dalt de l’escenari?
Més que xocar, jo crec que no t’ho esperes. A més, els personatges que jo he fet han estat persones cegues, i la gent no es creu que realment no hi vegi.
Com has pogut aprendre un art tant visual com el teatre?
Sobretot, llegint molt de teatre, veient molt teatre, intentant esbrinar el perquè de les coses. Hi ha coses en teatre que les pots percebre, a traves dels silencis, del que es diu i com es diu,... la meva base ha estat la ràdio però he evolucionat i he incorporat d’altres elements com lectures teatrals que ajuden molt a interpretar i a conèixer el llenguatge teatral. Tot i això, hi ha coses que em perdo, com les mirades o el vestuari.
Ets pioner en aquest camp del teatre i has obert un camí a d’altres invidents. T’has plantejat mai de crear una escola per persones cegues?
La veritat és que no. No m’ho he plantejat mai, no em veig capacitat per la docència, tot i que he donat alguna classe de laboratori de teatre però, evidentment, no és el mateix. Puc dirigir i preparar un muntatge teatral però tant com dedicar-me a la docència íntegrament, no. L’únic que puc fer és fer-ho el millor possible perquè la persona que vingui darrera vegi com ho he fet, perquè no es trobi l’escepticisme de la gent.
T’has trobat aquest escepticisme?
No, però la gent està a l’expectativa, més que res per saber com ho fas.
Prefereixes estar sobre l’escenari o estar darrere l’escenari?
No puc escollir, m’agrada tant dirigir com actuar com fer el guionatge,... però tinc un defecte, m’he acostumat tant a manar i a dirigir que depèn de quin director em toqui, me les veig de molt fosques, tot i que sempre ens acabem entenent.
Has fet televisió i cinema, però, tot i això, et segueixes quedant amb el teatre?
El teatre és més autèntic, té el valor de les coses úniques, perquè mai cada funció ni cada interpretació és igual. El teatre és variable, com la vida. El teatre té el gust de les coses autèntiques.
En el camp de la música estàs aprenent a tocar l’acordió. La teva incursió en la música està inculcada pel teu avi?
La meva afició per la música és de sempre però mai he volgut dedicar-m’hi. Tot i això, he tingut un aprenentatge que ja els agradaria a molts. La meva afició per l’acordió va arribar amb l’obra “El captaire o el gos mort”, que vaig demanar en préstec un acordió a un amic per a l’obra i al final me’n vaig comprar un.
Llavors, les tres aficions que hem tractat: música, teatre i periodisme, eren somnis i aficions que tenies de petit i les has fet realitat. En tens cap més, d’afició, que vulguis desenvolupar en un futur?
Tinc moltes inquietuds. M’apassiona la història i m’encanta llegir-ne. També el terreny de la politologia, el dret, i la psicologia són camps que m’atrauen. Però no em veig fent cap carrera, prefereixo agafar manuals i llegir-los més per lliure.

"El nostre objectiu principal és garantir el benestar de les persones que més ho necessiten"

Mayte López Folch, llicenciada en Psicologia i Postgraduada en Recursos Humans per la Universitat de Barcelona, és la directora de l’Entitat tutelar del Garraf, una fundació privada sense ànim de lucre situada a Sitges, creada amb la voluntat de millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual, física i sensorial, dels malalts mentals i de les persones grans de Sitges i de les mancomunitats del Garraf, del Baix Penedès i de l'Alt Penedès.

A Què es dedica l’ entitat tutelar?

En primer lloc, com ja has dit, és important dir que la nostra entitat és una fundació privada sense ànim de lucre. La nostre missió és vetllar per les persones que estan incapacitades judicialment.
Treballem de forma coordinada amb el Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya, amb els Serveis Socials dels diferents municipis i amb els jutges de la zona.
El nostre àmbit d’actuació són les comarques del Garraf, Alt i Baix Penedès.

Què vol dir estar incapacitat judicialment?

La incapacitació és un procés judicial que mitjançant una sentència reconeix que la persona no te la capacitat suficient per valer-se per a si mateixa, no es pot autogovernar. El jutge en aquesta sentència determinarà si la incapacitació és total (tutela) o parcial (curatela). Un cop incapacitada, el jutge nomenarà la persona física o jurídica més adient per exercir el càrrec de tutor, curador o administrador patrimonial. En primer terme, i segons el model català, el jutge es dirigirà a l’entorn familiar del incapaç; si no es poden fer càrrec o considera que no són els més idonis per exercir-lo, recorrerà a les entitats tutelars.

Què vol dir tutela?

Tutelar és vetllar i representar a una persona declarada totalment incapaç. El tutor ha d'assegurar la protecció de la persona, administrar i guardar els seus bens i en general procurar-li el màxim benestar i qualitat de vida.

I en l’altre cas, què vol dir Curatela?

La curatela és una incapacitació parcial per a determinats actes, sobretot en l’àmbit de l’administració del patrimoni i béns. El curador, a diferència del tutor, no substitueix la persona incapaç sinó que li complementa la capacitat, és a dir, li fa allò què aquella persona no pot fer per sí mateixa.

És important dir que l'exercici de la tutela o curatela està fiscalitzat, es a dir, el tutor o curador, en primer lloc ha de elaborar un inventari de béns de la persona i ha d'informar anualment al jutge (rendició de comptes) de la situació personal i patrimonial del tutelat, demostrant una bona gestió i administració dels béns, així com una correcta atenció personal.

Quin cost té estar tutelat per la vostra fundació?

Estar tutelat o curatelat per qualsevol fundació no comporta cost algun per a aquestes persones.
La Generalitat de Catalunya tutela menors d’edat. De les persones adultes incapacitades es fan càrrec les fundacions tutelars, donat que la Generalitat delega aquesta funció i, per tant, es fa càrrec del cost que comporta.

Quan comença a intervenir l’Entitat Tutelar del Garraf?

L’Entitat Tutelar del Garraf dotarà d’assistència a les persones legalment incapacitades un cop haguem acceptat formalment, davant el Jutge corresponent, la tutela o curatela d’aquestes persones.

Quin és el procediment que seguiu a l’hora d’intervenir?

En primer lloc fem un recull de dades i una actualització dels documents de la persona que hem de tutelar. Després ens trobem amb aquesta persona, bàsicament per explicar-li qui som, què fem, i quina relació de serveis li oferirem. Si la persona té la suficient capacitat i entén la nostra missió, la farem participar en el seu propi pla d’intervenció.
Un cop fet això, la Direcció reuneix als responsables de l’àrea Social, l’àrea Econòmica i Administrativa i l’àrea Jurídica per a presentar cada cas, amb l’objectiu de treballar de forma coordinada i desenvolupar conjuntament les diferents accions que s’hauran de dur a terme per a cobrir les necessitats detectades a cada una de les persones a tutelar.
Després elaborem el Pla d’intervenció, que és l’eina que ens permet articular les respostes adequades a les diferents necessitats, situacions socials, patrimonials i jurídiques, d’aquestes persones que tenen limitades les seves capacitats. És l’eina que ens permet atendre les persones una a una, cadascuna amb unes situacions i circumstàncies úniques, i això requereix una intervenció especial i personal per a cada una d’elles.
Finalment és indispensable fer un seguiment periòdic de cada Pla i avaluar la execució, perquè ens permetrà modificar, incloure o corregir accions per a millorar l’assistència integral de les persones a tutelar.

Aleshores elaboreu un pla que s’ajusti a les necessitats de cada persona no?

És clar, ja què les diferents deficiències que puguin patir les persones són tan diferents les unes de les altres, que seria impossible establir un tractament genèric i global.
La intervenció té en compte, doncs, les diferents necessitats individuals, que són avaluades per l’equip professional de l’entitat, establint uns nivells teòricament desitjables, assenyalant els resultats que haurien d’esperar-se i concretant els serveis adients per a cada una de les persones a tutelar.
La intervenció serà molt diferent també, en funció d’on estigui residint la persona a tutelar.

Quins serveis ofereix aquesta entitat?

L’Entitat Tutelar del Garraf s’estructura en tres àrees. Un àrea jurídica que intervé i defensa en aquells assumptes on els interessos i drets dels tutelats estiguin afectats.
Un àrea econòmica i administrativa, destinat a l’administració dels bens dels tutelats.
I en tercer lloc un àrea social i de salut. Considerem mot important el treball que es realitza des d’aquesta àrea, tant per les necessitats d’atenció psicològica, afectiva i de la salut que requereixen aquestes persones, com per la relació quasi familiar que comporta l’exercici de la tutela.

Com s’administren els bens d’aquestes persones tutelades?

Doncs s'administren actuant sempre i únicament en benefici del tutelat, sota els principis de prudència, conservació i millora dels seus bens, tal i com preveu la llei.

I per acabar, quina és la funció primordial de la vostre Entitat?

La funció de l’Entitat Tutelar del Garraf és vetllar per un exercici de la Tutela amb qualitat, tant a nivell d’organització com a nivell de dotar d’ una qualitat de vida al tutelat.
A partir d’un Pla Individual d’Intervenció, observem específicament els indicadors adreçats a aspectes concrets i personals per tal d’ajudar a millorar tots els àmbits de la seva vida.
Per acabar he de dir que l'objectiu principal que ens ocupa i preocupa és: Garantir el benestar de les persones que més ho necessiten.

"El què cal fer és educar"

Gil Sanz Fernández va néixer a Vic ara fa 19 anys i és gai. Actualment estudia ciències polítiques a la UB, estudis que compagina amb les seves labors com a membre del Casal Lambda i Portaveu de les JERC de Vic.

Què és el Casal Lambda?

El Casal Lambda és una associació de LGTB (col·lectiu de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals) creada l’any 1976 amb la voluntat de normalitzar i donar a conèixer el fet homosexual. També, dur a terme una tasca molt important com és la d’acollir aquelles persones que encara no han fet el pas d’acceptar la seva sexualitat o tenen problemes amb la seva sexualitat. A part, El casal organitza tot tipus d’activitats per incentivar la sociabilitat d’aquestes persones i, mensualment, publica una revista, no necessàriament destinada al públic homosexual, on es tracten tot tipus de temes (cinema, notícies en general i sobre el casal, viatges...).

El Casal Lambda rep algun tipus de suport públic?

El Casal Lambda, a l’igual que d’altres associacions que vetllen pels drets humans, rep suport econòmic de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona.

Vostè quina tasca desenvolupa dins del Casal Lambda?

La meva tasca principal és sobretot informar sobre què és el casal i quines activitats es fan mensualment. A més, col·laboro amb la part d’acollida, és a dir, m’encarrego de tranquil·litzar i ajudar aquelles persones que passen per un moment difícil o tenen algun dubte relacionat amb la seva sexualitat. A part, realitzo d’altres tasques com petites col·laboracions amb la revista del casal o muntar paradetes el dia de Sant Jordi.
Considera que Barcelona és una ciutat respectuosa amb la comunitat homosexual?

Barcelona, des de que es va aprovar la llei del matrimoni homosexual, s’ha convertit en una ciutat de referència a Europa pel que fa al respecte al col·lectiu homosexual. El què ha permès a la ciutat esdevenir un dels principals focus de turisme homosexual. A més, s’estan creant algunes zones homosexuals tot i que no tan marcades com a Madrid. Però no tan sols la llei ha fet que Barcelona s’hagi convertit en una ciutat de referència, si no també la seva població, ja que històricament els barcelonins han set persones molt obertes.

Al seu parer quina és la ciutat més respectuosa amb el col·lectiu homosexual?

La ciutat més oberta i respectuosa amb la comunitat homosexual és San Francisco, més que res, perquè el moviment homosexual es va iniciar allà. Tot i així, Amsterdam i Barcelona no es queda enrere.
A què és deguda l’homofòbia?
És deguda a moltes coses, però la tradició, les mentides i la ignorància en són l’eix vertebrador. Si hi hagués més educació l’homofòbia desapareixeria sense deixar rastre, malauradament ningú dóna les bases per neutralitzar aquest mal. Perquè l’homofòbia no és res més que por a allò desconegut i no tant a l’homosexual.
Què cal fer per avançar cap a la igualtat?
Sempre hi ha dos nivells d’igualtat, el nivell social i el nivell legal. A nivell legal Espanya no es pot accedir a res més, només hi pot haver alguna petita regulació més per aconseguir la igualtat absoluta en vivenda i treball, principalment. El problema és socialment, la societat encara és molt desigual i pot respectuosa sobretot en certes zones de l’interior. El què cal fer és educar i donar visibilitat a la comunitat homosexual.
Creu que pel·lícules com Mi nombre es Harvey Milk i Brokeback mountain i sèries com Queer as folk ajuden a normalitzar la situació dels homosexuals?
Sí i no. El principal punt a favor d’aquest tipus de sèries i pel·lícules és que donen visibilitat al col·lectiu i mostren que no som quatre pedòfils malalts de SIDA. Però la part negativa és que aquest tipus de pel·lícules i sèries, les persones tancades de mires no les van a veure i, per tant, no els canvien la seva percepció de la realitat. Malgrat això, s’agraeix que a la cartellera hi hagin films que desmenteixin mites i tòpics.

Com explica que des de 1973 la comunitat científica no consideri la homosexualitat com una malaltia i, en canvi, la situació legal i social d’aquestes persones encara sigui objecte de polèmica?

Han set molts segles d’una tradició, sobretot religiosa, molt dura contra els homosexuals i això costa molt d’eliminar. Avui en dia encara hi ha moltes persones i, no tan sols del tercer món on l’homosexualitat està prohibida i vexada, que creuen que l’homosexualitat és una malaltia (l’OMS els anys noranta va descartar l’homosexualitat com a malaltia).

Freud en les seves primeres obres considerava l’homosexualitat com una perversió i una manca de desenvolupament psicològic i sexual. En canvi, cap el final de la seva vida la seva postura en front l’homosexualitat va canviar radicalment, fins el punt d’afirmar que l’homosexualitat no és un vici i tampoc un signe de degeneració, i que perseguir els homosexuals és una gran injustícia i crueltat. Creu que l’església i els sectors més conservadors són capaços de dur a terme un gir ideològic tan brusc?

No conec a fons l’obra de Freud, tot i així, no tinc cap dubte que Freud, home d’estudi com era, hagués estudiat a fons el tema i s’hagués adonat que l’homosexualitat no és cap degeneració. No obstant, El què no farà l’església, i menys amb el papa que hi ha ara, es fer el mateix. Si l’església fos coherent amb els seus valors, si l’església fos tan integradora i tan humana com diuen, el que hauria de fer es acceptar tots els ésser, per diferents que siguin, sota el seu sostre. De fet, no és un pas impossible perquè l’església protestant no té cap problema amb el matrimoni homosexual. Tot i això, el meu desig no és que canviï l’església sinó que la societat maduri el suficient com per deixar de ser religiosa.

Què en pensa de la religió?

La religió, durant molts anys, ha estat un gran fre pel desenvolupament i progrés de la lluita per la igualtat social. Jo no em considero religiós, per bé que existeixen col·lectius homosexuals religiosos i mereixen tot el respecte. Però la meva visió és que és un gran fre per la igualtat.

Què n’opina del Foro Español de la Familia?

És una conseqüència més de la dreta feixista d’aquest país. No sé si es pensen que els homosexuals volem pervertir i destruir les famílies, però la veritat és que nosaltres només volem viure les nostres vides sense exterminar les famílies dels altres.

Que va suposar per la comunitat homosexual Stonewall?

Stonewall va ser el punt culminant del llibertinatge amb el que la policia actuava contra els homosexuals. Un cop la policia va entrar el bar i va començar apallissar sense sentit a les persones que estaven gaudint tranquil·lament d’una copa, la comunitat homosexual es va adonar que sinó s’unia i actuava conjuntament la societat els destruiria. El que va donar lloc al moviment homosexual.

Què representa el dia de l’orgull gai per la comunitat homosexual?

No és una celebració com molta gent es pensa. El dia de l’orgull gai és una reivindicació que neix a partir dels fets de Stonewall, de manera que la comunitat homosexual va agafar aquell dia com un dia de referència per sortir al carrer i fer-se veure. El que busca el dia de l’orgull gai es demostrar que els homosexuals existim i no només som actors de teatre, sinó que també som advocats, metges, camioners, professors...

Què n’opina de la llei en favor del matrimoni homosexual?

Ha estat un gran avenç, no una sorpresa perquè era una promesa de Zapatero (tot i que sabem que no sol complir-les), perquè no tan sol es va avançar legalment si no que també es va obrir un debat social molt fort. Ha set una època molt bona, però també molt dura perquè es quan l’església s’ha tornat a radicalitzar com als vells temps. No obstant, hem d’estar orgullosos perquè hi ha molts països on l’homosexualitat és perseguida i castigada com un crim.

Creu que en una eventual victòria electoral del PP aquesta llei seria derrogada?

Si el PP guanya les eleccions, l’ala dura del partit pressionarà perquè s’elimini la llei del matrimoni homosexual. No obstant, per derrogar una llei com aquesta necessitaria el suport de tot el congrés, cosa que veig poc factible. A més, no crec que s’atrevís a desempallegar-se d’una llei que li podria costar molts votants, ja que no totes les persones de dretes estan en contra del matrimoni homosexual. Tot i així, si per desgràcia aconseguissin eliminar la llei espero que tots els col·lectius homosexuals s’unissin amb persones favorables a la llei, per tal d’actuar en conseqüència, ja que no només derroguen un llei si no que també ens lleven un dret.

Creu que l’homosexualitat pot esdevenir una arma electoral?

Sens dubte i de fet és el que va fer el Partit Socialista quan va prometre el matrimoni homosexual. El problema és que el PSOE després d’això no ha fet res més pel col·lectiu homosexual, com ara una llei contra la discriminació per orientació sexual i que es deixi de considerar la transsexualitat com una disfòria de gènere.

"La máquina de hacer amigos"

José Ramón Doménech Hornos (6-2-1962, Barcelona). Casado, con dos hijos y gestor administrativo de profesión. Es Campeón de Cataluña, Campeón de España y Subcampeón del Mundo de la modalidad de Dómino por parejas.


¿Josep Ramon, que te sugiere la palabra dominó?
Yo siempre he definido al dominó como “la máquina de hacer amigos”.


¿Consideras el dominó un deporte o un hobby? Una cosa está clara, es complicado…
Para mi es un deporte, no puede ser de otra manera, habida cuenta de que estamos hablando de competiciones a nivel nacional e incluso mundial.
Definición de la Real Academia de la Lengua Española del Deporte:
JUEGO O EJERCICIO DE AGILIDAD, DESTREZA O FUERZA.
Desde las Federaciones Provinciales e Internacionales se pretende dar a conocer el dominó, en sus aspectos intelectuales y sociales.


¿A que edad te iniciaste en su práctica? ¿Tu gran capacidad memorística/matemática te ha ayudado? ¿La has mejorado a lo largo del tiempo?
A los 13 o 14 años, empece “de pipa” mirando partidas de dominó en un bar de barrio, pero lo más interesante y como más aprendía era al final, cuando la mano se acababa, escuchando los comentarios de los intervinientes en los cuales dilucidaban el porque se había tirado una ficha en vez de la otra (era la manera de corregir errores).
Si bien es verdad que he mejorado mi capacidad memorística, no ha sucedido lo mismo con mi capacidad de cálculo, esto último es innato en mi, mi rapidez matemática es un don (y que no sirva como pedantería), que tengo desde muy pequeño. Alguna que otra demostración has podido ver “in situ“ en los apartamentos donde veraneamos juntos.


¿En competición oficial tu compañero es siempre el mismo? Es necesaria una buena química con él o los buenos jugadores se entienden de por si?
¡Que va! La química, conexión, feeling con el compañero es fundamental para la práctica de este deporte. Yo a nivel competitivo siempre juego con la misma pareja, que además es compañero de trabajo y sobre todo amigo (si no fuese así difícilmente hubiésemos logrado los éxitos que tenemos en nuestro palmarés).


¿Cómo se vive un campeonato de Cataluña, un campeonato de España y todo un campeonato del Mundo?
Son campeonatos diferentes. Recuerdo que mi primer campeonato de Cataluña, donde nos proclamamos campeones fue increíble, vino Macià Alavedra a entregarnos la copa y nos hizo una iliusión tremenda.
Luego el primer campeonato de España que ganamos en Las Palmas (cuna del dominó en España), pensamos que después de este logro no habría nada que lo pudiera superar, pero no fue así, el subcampeonato del Mundo en Cuba (La Habana), lo supero con creces, allí nos hacían entrevistas para prensa, radios, televisiones, fue “la repera”.
Hay que pensar en lo dificultoso que fue conseguir este logro, se seleccionaron a unas 30 parejas cubanas de toda la isla entre unas 20.000 que se apuntaron para dicha selección. Ello quiere decir que el nivel fue altísimo. Subimos a un podio en medio de un pabellón, tocaron el himno nacional, sin palabras…


El dominó es pura tradición, una tradición que parece que poco a poco se va perdiendo entre los jóvenes y que algunos tratamos de recuperar… ¿Hay buen nivel en España?
La juventud debe ver en este deporte la posibilidad de competir en “estado libre” solo con sus manos y intelecto y lo más importante, con una inmejorable posibilidad de inter-comunicación entre personas, situación hoy tan falta de realidad entre nuestros jóvenes (no te incluyo a ti).
Si bien es verdad que hoy por hoy en España hay más de 10.000 jugadores que disponen de ficha federativa, son 300.000 las personas que con una cierta habitualidad practican el dominó y más de 2.000.000 que alguna vez en el año juegan al dominó en sus diferentes modalidades (aquí te incluyo).
Por último si bien es verdad, que hay pocos jóvenes que juegan al dominó a nivel competitivo, los que lo hacen su nivel es altísimo.


Por último, ¿crees que el dominó es un deporte que no recibe el suficiente reconocimiento y apoyo?
El hito del primer Campeonato Mundial celebrado en Cuba nos ha abierto la esperanza a ser RECONOCIDOS por los Organismos Deportivos Internacionales (COI), como DEPORTE al reunir todas las condiciones necesarias para ello:
1/ Tener la condición semántica de Deporte
2/ Existir una competición que así lo avale
3/ Haber un movimiento mundial que lo ampare
4/ Haberse celebrado una competición internacional organizada.

En fin, no me cabe la menor duda de que se hablará mucho del dominó durante este siglo. Por cierto, deséame suerte que este mes de Mayo voy a jugar el campeonato del Mundo, esta vez a Rusia, concretamente a San Petersburgo. ¿Sabes quién es uno de los organizadores? Karpov, campeón mundial de ajedrez en otras décadas. Ahora se trata de que me desees suerte y de que te diga a la vuelta como he quedado, espero no cagarla. (Risas)


¡No te peles de frío, mucha suerte y gracias!
¡A ti!

dilluns, 23 de març del 2009

Trio d'asos amb un objectiu: L'audiència

Entren Marçal Sintes i els tres conferenciants i una infinitat de flaixos es disparen. El primer, encarregat de moderar el debat, fa una breu introducció i convida als tres convidats a engegar un intens debat sobre les audiències.
Així s'inicià un dels principals actes de les XV Jornades de Comunicació Blanquerna, on es va debatre principalment el futur de la relació audiència-mitjà des del punt de vista de la premsa escrita, els mitjans audiovisuals i la publicitat; amb tres convidats de luxe: Màrius Carol, Miquel Mas i Jaume Roures.
Màrius Carol, director de comunicació del Grup Godó va pronosticar una etapa difícil pels diaris en paper, especialment els gratuïts degut a l'austeritat en gast publicitari que comporta la crisi que estem vivint. Afegí que els diaris de pagament seran més prims i analítics, així com pronosticà un nou model de periodicitat en certs rotatoris, publicant de dilluns a divendres en format digital i el cap de setmana en paper. Afegí que el principal és conèixer la teva audiència, saber qui et llegeix; apunt que va ratificar Jaume Roures, líder del Grup Mediapro, en el seu camp.
Molt preguntat per la cadena de televisió La Sexta, propietat de l'esmentada companyia, va posar èmfasi en el concepte de l'increment de l'audiència activa, aquella que ell descriu com la que crea continguts, dóna idees i participa en el producte final que es rebrà. Esmentà també els tres reptes actuals dels generadors de productes audiovisuals, que seran què, com i a qui dirigim es productes.
Un tant ofuscat per la presència dels altres dos conferenciants, Miquel Mas, conseller delegat de Tiempo BBDO, va deixar anar vàries teories molt interessants com el canvi de "chip" de la publicitat respecte l'audiència, ja que si abans els spots publicitaris tenien com a única funció interrompre per finançar, ara la lluita es basa en atreure l'atenció, el que ell anomena "l'economia de l'atenció", fent extensible el terme i el concepte als altres camps que havien estat convidats a intervenir en el debat.

Eskerrik asco etortzeagatik



Son las 8 de la tarde. 19 grados centígrados. Se empieza a palpar en el ambiente que hay hambre. La gente se va acercando a los bares, restaurantes y asadores para saciar su apetito movidos por el agradable aroma a comida que se respira. Sin duda, no se come primer plato, segundo plato y postres. Los menús no están demasiado solicitados, se estila más para la hora del almuerzo. En vez de eso, nos decantamos por el producto típico de la zona. Si algo tenemos que admirarles a los vascos es su destreza para las tapas y los pinchos sin contar que el siguiente pincho es mejor que el anterior. Por menos de dos euros te puedes comer un pedacito de cielo de patata asada con foié y cebolla caramelizada o tortilla de setas con langostinos o bocadito de salmón con salsa rosa,… y así indefinidamente. Esta es la vida que llevan los del norte y se repite cada noche: al salir de trabajar acostumbran a reunirse para ir de tapas hasta la hora de cenar o directamente empalman con la copa de medianoche, según convenga. No podría afirmar con total convicción si luego en sus casas cenan, pero tampoco me extrañaría. Ni en momentos de crisis estas costumbres escasean!
En este caso nos centramos en Bilbao. Ésta es una ciudad de contrastes, y muy diferenciados además. Por un lado, el casco antiguo, que está regentado por la Basílica de Begoña, la patrona de la ciudad. Los visitantes se encuentran con el inconveniente añadido de que, para visitarla, se tienen que subir las famosas escaleras de Mallona, que tienen su origen en el corazón del casco antiguo y se extienden a lo largo de más de 200 empinados escalones hasta llegar al barrio del mismo nombre que la iglesia. Está la opción de subir una parte del camino en ascensor, pero sería como hacer el Camino de Santiago en coche: no tiene mucho sentido. Una vez allí el cansado turista se encuentra con unas preciosas vistas de la ciudad puesto que este es el punto más alto de la ciudad. Otra vez de vuelta a la zona antigua, los colores grisáceos, el olor a la comida de la abuela y los edificios con más de 300 años de antigüedad inundan al visitante.
Saliendo de la zona vieja nos damos de morros con la Ría de Bilbao, que cruza la ciudad por la mitad. Se puede utilizar cualquiera de los diez puentes para pasar al otro lado, donde está la verdadera urbe, la zona más nueva, el ensanche. De entre todas las posibilidades de cruzar, optamos por el más cercano al Guggenheim y también el más grande: el puente de los Príncipes de España o puente de La Salve. Este museo es mundialmente conocido y tan sólo el edificio en sí merecería el viaje, pero cabe resaltar que actualmente integra una interesantísima exposición sobre las obras del japonés Takashi Murakami, digna de ver. El Guggenheim está conectado con el Museo Marítimo por la Avenida de Bandoibarra. Es un punto muy concurrido por turistas sobretodo, aunque los autóctonos aprovechan la amplia avenida para pasear con la familia un típico domingo con temperatura agradable.
Estos días y más que nunca la ciudad se ha teñido de rojo y blanco por petición del mismo ayuntamiento para apoyar al equipo en estos momentos del pase a la final de la Copa del Rey. No hay balcón en toda la ciudad que no tenga la bandera del equipo bilbaíno. Sin duda la afición futbolera alcanza mucho más lejos del mítico San Mamés y llega a extremos que en otras urbes quizá no se aprecie con tanto fanatismo.
Una de las primeras palabras que se aprende en otro idioma es dar las gracias, el hola y el adiós. En esta ocasión, al internarnos en una lengua diferente, la vasca, hemos tenido que adaptarnos al “kaixo” y al “agur”, pero sin duda alguna, lo mejor que te puede decir un bilbaíno es “eskerrik asco etortzeagatik” o para el resto de los españoles: muchas gracias, vuelva pronto.

divendres, 20 de març del 2009

Huertas o el passat que es torna futur

El primer que sorprenia quan s’arribava a l’aula 201 de la Facultat de Comunicació Blanquerna era la presència de tres mampares que dividien en dos meitats la gran sala. Això de per sí ja era indicador de que no seria un acte qualsevol. Travessades aquestes, s’obria a l’espectador una estança on a més d’estudiants hi havia una destacada representació de gent que rondava els 50/60 anys; sent com era un acte d’homenatge al periodista Josep Maria Huertas Claveria, era fàcil de deduir que eren ‘Huertamaros’, aquells que a través del tracte personal amb ell van acabar admirant les seves qualitats com a persona i professional. Això va contribuir a crear l’atmosfera d’emotivitat que va tenir un protagonisme quasi tant gran com el propi Huertas. Però quines eren exactament aquestes qualitats que van seduir a tants?

Aquesta pregunta fou la que es va intentar respondre el dijous 19 a les 12 del matí, en l’acte Professor Huertas, i que està més extensament explicat en el llibre que es presentava, Professor Huertas. Lliçons de periodisme. La moderadora era Susana Pérez, periodista, la primera que va rebre la Beca Huertas Claveria. Va ser el pitjor de la conferència, doncs va emprar un to monòton i buit del sentiment que requeria l’ocasió, i que sí van complir i amb escreix els convidats: Eugeni Madueño, periodista, professor de la FCB i membre del Jurat Premis Huertas Claveria; Josep Carles Rius degà del col·legi de periodistes i Miquel Trasserres, degà de la FCB. Les seves intervencions ens parlaven d’una persona molt honrada i independent, amb un fort compromís envers els més desafavorits que no tenien veu als mitjans –i a l’hora molt dur amb els que ostentaven el poder-, el que el va fer tornar molt incòmode per molta gent, que va ser historiador, periodista, escriptor i professor, i sempre amb una gran coherència amb tot allò que feia. D’aquesta última professió, la de l’ensenyança, que va exercir en la mateixa Facultat que l’homenatjava, es va destacar per “estudiar l’estudiant”, per així treure’n el millor d’ell, el que diu molt de la seva capacitat humana. En resum, i en paraules de Madrueño, “va representar l’essència del periodisme”. Una essència que cal recuperar en aquests temps de crisi, on falten referents que posin ordre a un panorama d’acomiadaments massius de periodistes i una evolució de l’ofici no se sap ben bé cap a on. L’espectacle mediàtic i el cinisme poden esdevenir verins letals. És per això significatiu que molts dels ‘Huertamaros’, que en teoria busquen el mateix grau de rigor que el seu mestre, se situessin al darrere. Seran els que s’assentaven més endavant, la gent jove, els que decidiran cap a on evolucionarà tot plegat, si l’exemple de Huertas segueix esdevenint vàlid. Els tres convidats ho tenien clar: el futur està en el passat.

Trasserres, que se’l va veure molt emocionat durant tota la conferència, fins i tot quan parlaven els altres convidats, va demanar un aplaudiment d’una magnitud que va ser proporcional a la vàlua d’aquell per qui s’aplaudia. Quedava l’entrega del llibre a Araceli Aiguaviva, la seva vídua. No va poder contenir les llàgrimes al expressar unes paraules d’agraïment. El mateix sentiment va envair la sala: agraïment per aquell que va exercir el periodisme amb tanta passió com habilitat. Agraïment per l’herència que ens ha deixat a tots Josep Maria Huertas Claveria.

dijous, 19 de març del 2009

Leyenda viva del periodismo

Emotiva, muy emotiva la conferencia que se ha celebrado hoy en memoria de Josep María Huertas Clavería en el aula 201 de la Facultad de Ciencias de la Comunicación Blanquerna. Una conferencia en homenaje a su persona y que ha servido a la vez como presentación del libro titulado Professor Huertas, lliçons de periodisme.

La moderadora Susana Pérez ha iniciado el evento con unas breves palabras acerca del protagonista, y posteriormente ha cedido la palabra a Eugeni Madueño, profesor de la FCB y miembro del jurado del Premio Huertas Clavería. Éste ha puesto de manifiesto la importancia de un individuo que creó periodismo, un periodismo que no era objetivo, un periodismo que no era imparcial, sino un periodismo comprometido y posicionado en favor de la gente sin voz. Afirma que su periodismo es pasado y futuro de ésta profesión, un periodismo criticado en un ámbito profesional donde impera el cinismo. Según él, Huertas representa la esencia del reporterismo.

Josep Carles Rius, decano del Colegio de Periodistas ha sido el siguiente en intervenir. Ha arrancado su turno con unas palabras de agradecimiento a la Universidad Ramon Llull por la edición del libro y ha proseguido desaciendose en elogios hacia la figura de Huertas Clavería, al que considera un auténtico referente del periodismo. Cree que no es necesaria una reinvención de la profesión sino un retorno a sus raíces, una mayor libertad y autonomía profesional, un mayor compromiso con la sociedad y una explicación de la realidad con voluntad de transformarla. Ha concluído describiendo el periodismo de Huertas como "incómodo, radicalmente ético y profundamente humanista".

El último turno ha sido para el decano de la Facultad de Ciencias de la Comunicación Blanquerna, Miquel Tresserras. Ha definido a Josep María como un hombre honrado, independiente, que mostraba sus preferencias y que intentaba aproximarse a la verdad. Era un individuo fuerte con los fuertes y comprensivo con los débiles, creó un estilo de vida, un estilo de profesión y un estilo de escriptura. Entre lágrimas, el decano de la Facultad ha concluido su discurso declarando que Huertas "es el periodista del futuro" y reclamando a todos los asistentes un fuerte aplauso. Sin duda, el momento más emotivo de la conferencia, y particularmente, el momento más emotivo de todas las Jornadas Blanquerna. Aquellos que no hemos tenido el placer de conocerlo, teníamos la impresión de haberlo hecho de toda la vida.

El acto ha finalizado con la entrega del libro a la viuda de Josep María Huertas Clavería, Araceli Aiguaviva.

L’audiència solidaria de Catalunya aposta per La Marató de TV3


Les audiències solidàries, són les protagonistes de La Marató de TV3, què com cada any se celebra pel Nadal.
Per aquesta conferència ens ha visitat a la facultat el Xavier Abad, director de La Marató, la Carme Basté, directora de Responsabilitat Social Corporativa de la Corporació Catalana i el Camil Roca, creatiu executiu de Bassat Ogilvy i director de les campanyes publicitàries de La Marató.
La Marató de TV3 neix al 1992 amb la finalitat d’obtenir donacions per la recerca biomèdica. La TV és una important eina de cohesió social i aquest tipus de programa combina divulgació, entreteniment i sensibilització.
Al 1996 neix la fundació de La Marató gràcies a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
Des de la creació de La Marató ha recaptat gràcies a les aportacions de l’audiència mes de 81 milions d’euros, més què qualsevol altre programa solidari a nivell estatal. Un cop entregats els diners es fa un seguiment perquè es compleixin els projectes pactats.
El programa d’aquest any, dedicat a les malalties mentals, ha tingut una durada de 15 hores, i ha recaptat 6.795.068 euros. A part del programa televisiu es fa una gran campanya amb més de 1000 activitats repartides per tot el territori català. Tota la gent de la cadena col·labora amb la realització de La Marató i aquest any ha aconseguit un 16.6% de share, convertint-se en la cadena líder de Catalunya aquell dia.
Després d’aquesta introducció sobre la historia de La Marató i una mica com es realitza, tot això amb la presentació d’un vídeo on s’exemplificava tot lo explicat, Camil Roca ha donat pas a tota l’etapa publicitària de La Marató. Bassat Ogilvy, empresa per la que treballa, ha sigut l’encarregada de fer els anuncis publicitaris des de l’inici de La Marató. Per exemplificar tot això ens ha mostrar un seguit d’anuncis des de l’any 2001, anuncis que han rebut nombrosos premis, i un d’ells, dedicat a les malalties respiratòries i protagonitzat per un peix fora de l’aigua que s’ofegava, fins i tot va ser retirat. He de dir que no se si es perquè sóc la llàgrima fàcil o què, però me emocionat realment amb els anuncis i he hagut de contenir-me molt per no plorar en mig de la conferència.
Per acabar he de dir que de les tres conferència a les que he assistit ha sigut la més interessant no només per el seu vessant emotiu i solidari, sinó També per els protagonistes de la conferència, que han sabut en tot moment com fer-la amena i entretinguda.

¿Y quién no quiere ser huertamaro ahora?

Hoy en la Facultat de Comunicació Blanquerna ha tenido lugar un acto de homenaje al profesor, periodista y escritor Josep Maria Huertas Claveria. En esta mismo evento, también se ha presentado el libro que la facultad ha editado sobre el profesor.
Los invitados han sido: Susana Pérez, galardonada con la primera Beca Huertas Claveria, Eugeni Madueño, profesor de la FCB y miembro del jurado del Premio Huertas Claveria, Josep Carles Rius, decano del Colegio de Periodistas y Miquel Tresserras, decano de la FCB.
Sunsana Pérez hace las pertinentes presentaciones y, a partir de este momento cada uno de los invitados se deshace en elogios hacia Josep Maria Huertas Claveria. En la sala reina un silencio sepulcral, solo interrumpido por el ruido de algunos flashes, mientras Eugeni Madueño remarca que el periodismo de Huertas es el del futuro. Además, añade que el tipo de periodismo que hacía Huertas era comprometido con las personas, por eso, no todo fue un camino de rosas para él. En el aula todo el público permanece muy atento, al igual que los invitados presentes en la tribuna. El segundo en tomar la palabra es el Decano del Colegio de Periodistas, que se dirige de una forma un poco más directa al público. Además, se hace cercano a los asistentes intentado explicar el periodismo de Huertas con ejemplos actuales (menciona los incidentes universitarios de estos días, la crisis…) y el público lo agradece mostrando un gran interés perceptible por el silencio que continua habiendo en el aula. No se puede obviar que el señor Rius cuando alaba la obra de Huertas, lo hace desde un punto más periodístico que no docente.
Por último, habla el decano de la FCB, que visiblemente emocionado, loa la labor periodística de Huertas, no obstante, prefiere centrarse en la etapa de éste como profesor y parece que inevitablemente se pasa a la faceta de lo personal. Dice de él que era honrado porque mostraba sus preferencias, independiente, fuerte para dar voz a los débiles… También insiste, como el resto de los invitados, en que el periodismo de Josep Maria Huertas Claveria es el del futuro y la crisis que se está viviendo debería ser una oportunidad para practicarlo.
Para terminar con el homenaje, entre un caluroso aplauso del público, la viuda del maestro recibe un ejemplar del libro de manos del decano de la facultad. Después dedica una palabras de agradecimiento y se reafirma en lo que han dicho los invitados.
La gente se levanta, y da la sensación de que todo el mundo sale del aula queriendo ser un huertamaro.

L’apòstol de l’escepticisme enganya a l’audiència


Joan Fontcuberta és un dels fotògrafs més destacats de l’època de la postguerra. Poc després d’estudiar Ciències de la Comunicació, es va adonar que la fotografia es convertiria en la seva gran passió i afició. Tota la resta ja està escrita i és que només cal veure com s’ha convertit en un referent mundial dins la professió fotogràfica. Utilitzant les Jornades Blanquerna com a ocasió perfecte per a obrir els ulls als futurs comunicadors, Fontcuberta ha exposat diferents projectes pràctics que han demostrat com les persones atrapem, sense qüestionar, les dades que ens proporcionen els mitjans informatius.

Després d’unes breus pinzellades introductòries per part de la professora de fotografia de la Facultat de Comunicació Blanquerna Sandra Balsells, Fontcuberta descriu al bon fotògraf com aquell que menteix sobre el que és real sense que l’espectador se n’adoni. Totes les seves fotos, doncs, tenen trampes que fan qüestionar la mirada del públic.

“Fauna” i “Sputnik” són les dues exposicions que Fontcuberta ha posat com a exemple per a unir el món fictici amb el món real. A les dues, es manipulen les fotografies per a crear històries falses que resulten ser creïbles per a la majoria dels espectadors. Totes elles han creat un gran ressò mediàtic, i és que no només han estat els espectadors els que han caigut en les seves trampes, sinó que els mitjans de comunicació han publicat reportatges investigant els casos que proposava aquest artista. “No pretenc enganyar al públic”, afirma Fontcuberta, “només vull que la gent observi la realitat de manera crítica”.

Es nota la seva mirada periodística però la sala, meravellada per les obres publicades i la repercussió social que han ocasionat, no ha posat en dubte que Fontcoberta s’hagi convertit en l’apòstol de l’escepticisme. És un orador que proposa que qualsevol fotògraf pot fer “mentides sense cap mala intenció”, sempres desfensant si a través d’elles obtenim un resultat més pròxim de la realitat.

“Huertas és el periodista del futur”


El sol il·luminava la gran aula 201 de la Facultat de Comunicació Blanquerna que s’obria per rendir homenatge al reconegut periodista Josep Maria Huertas Claveria i per presentar el llibre “Professor Huertas. Lliçons de periodisme” en honor seu.
La sala no estava plena, però el públic que hi ha assistit ha mostrat molt d’interès vers les paraules dels conferenciants: Eugeni Madueño, periodista, professor de la FCB i membre del Jurat del Premi Huertas Claveria, Josep Carles Ruiz, degà del Col·legi de Periodistes i Miquel Tresseras, degà de la FCB, tots tres presentats per una veu amb to de cantarella corresponent a la moderadora Susana Pérez, periodista guardonada amb la primera Beca Huertas Claveria.
“La memòria de Huertas continua viva”, comentava E. Madueño. “Huertas viu entre els professors d’aquesta casa” (referint-se a la Facultat) senyalava Tresseras. “És un símbol en el temps”, expressava J. C. Rius. Tots admiren profundament al seu antic amic i company de docència i per això han volgut transmetre al públic les múltiples raons per les quals les noves generacions han de tenir a Huertas Claveria com un referent professional.
“Era un professor que estudiava l’alumne i li donava disciplina, saber i empatia. Era un home honrat, compromès, independent i comprensiu que va crear un estil, un estil de vida, de professió i d’escriptura -deia clarament el degà de la Facultat- Huertas és el periodista del futur”.
El degà del Col·legi de Periodistes ha parlat del llibre dedicat a H. Claveria com un reflex del que el periodista i escriptor va ser. “Reconeix la seva vocació i voluntat. Va ser molt generós amb les altres generacions. Feia informació però tenia el deure de formar a nous periodistes”, afirma. Josep Carles Ruiz ha explicat que s’ha de recuperar l’espai de llibertat i d’autonomia i el compromís amb la societat que reivindicava J. Mª Huertas. “Qui el va conèixer aprenia de l’ofici però sobretot, dels seus valors”.
Tot aquest seguit d’elogis ha creat un ambient emotiu i de reconeixement a la forma de fer periodisme que Josep Maria Huertas reivindicava. Segons els conferenciants, ell repetia que un bon periodista ha ser humil i tenir curiositat universal i voluntat per escriure bé, condicions que, tal i com ha explicat Eugeni Madueño, Huertas aplicava en tots els seus escrits.
Miquel Tresseres, emocionat i contundent amb les seves paraules sempre gratificants vers l’homenatjat periodista ha demanat un fort aplaudiment per aquest. El públic ha respòs i ha estat una estona aplaudint commogut. Per finalitzar l’acte, s’ha entregat el llibre “Professor Huertas. Lliçons de periodisme” a la viuda de Huertas Claveria que, serena i satisfeta ha acabat expressant “gràcies de veritat”.


Periodista o polític?


En ocasions la frontera entre política i periodisme és molt confusa, massa i tot pel bon funcionament d’ambdós oficis. Els periodistes necessiten els polítics per satisfer la demanda de notícies sobre política i els polítics depenen dels periodistes per donar-se ressò mediàtic. Un cercle viciós que pot pervertir les informacions i convertir-les en simples teletips dels partits polítics i, a la vegada, deformar el perfil dels personatges polítics per convertir-los en figures de cartró pedra obsessionades amb la façana i les promeses, en comptes de preocupar-se per la realitat i actuar al respecte.

Aprofundint en aquest tema Jordi Barbeta, cap de la secció de política de La Vanguardia, i José Zaragoza, secretari d’organització del PSC, han dut a terme una interessant conferència denominada Polítics i periodistes. Tot per l’audiència? Aprofitant les Jornades Blanquerna, un espai destinat a la reflexió promogut per la Facultat de Comunicació Blanquerna i, aquest any, dedicat a l’audiència.

Barbeta davant la sorpresa dels assistents ha començat el seu torn de paraula afirmant que els polítics ho fan tot contra l’audiència, afirmació que posteriorment ha matisat “Els polítics utilitzen els periodistes per transmetre els seus missatges. Els mitjans els donen visibilitat i l’aprofiten per aconseguir influència”. Però no tot han estat crítiques al sistema polític, el periodista també ha fet autocrítica dels mitjans, sobretot de la premsa escrita. Barbeta ha explicat que l’atomització dels mitjans no només ha provocat la crisi dels mitjans clàssics – Barack Obama ha estat el primer president en guanyar unes eleccions primàries sense el suport explícit dels grans mitjans –, si no que també ha creat nous líders d’opinió i d’influència política. A part, el cap de secció de política de La Vanguardia, creu que aquesta fragmentació pot complir la utopia més antiga de la política, que guanyi el candidat més preparat per dur a terme canvis i no el més hàbil alhora d’enlluernar mitjans de comunicació i persones.

Per la seva banda, José Zaragoza ha pres la paraula afirmant que la premsa també busca influir en les polítiques dels partits, i fent referència aquest fet, ha declarat que tant polítics com periodistes tenen molt en comú. Seguidament, el polític socialista ha reafirmat la tesi de Barbeta pel que fa a la crisi dels mitjans clàssics. No obstant, Zaragoza considera que els nous models de comunicació, a més de produir nous líders d’opinió i influència política, també creen una segmentació de l’opinió pública que permet adequar els discursos i reflexions polítiques a les diferents situacions i col·lectius humans. En definitiva, el polític es dedica a donar la informació que l’audiència vol rebre segons el polític socialista.

Arribat aquest punt s’ha obert el torn de preguntes que ha durat uns quaranta minuts i, acte seguit, Toni Aira (moderador de la xerrada) ha donat per conclosa la conferència agraint la presència d’ambdós personatges, així com la del públic.


L'èxit de l'animació té nom: Nikodemo


Fa 5 anys, dos amics que s’havien conegut estudiant disseny a Barcelona es van quedar amb un petit estudi entre els carrers Diputació i Rambla de Catalunya de Barcelona i van decidir crear la seva pròpia productora d’animació: Nikodemo.
Aquests dos amics, en Niko i en Raúl Escolano, eren el passat dimarts a les deu del matí a l’aula 201 de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna per ignaugurar les Jornades de Comunicació, dedicades aquest any a les audiències. Sota el títol L’èxit de les produccions on-line, i amb un to bromista constant, la intenció dels responsables de Nikodemo era intentar explicar el perquè de l’exit de productes d’animació, i fer-se conèixer, encara més, als estudiants presents.
Nikodemo va tenir uns inicis complicats, feien petits encàrrecs de publicitat i poca cosa més, fins que un bon dia va sonar el telèfon -“¡descubrimos que teníamos teléfono!”, va dir Escolano-. Eren els responsables del diari El País, que els volien encarregar la producció d’una tira còmica d’animació, de publicació setmanal, per a l’edició digital del suplement EP3 d’aquest diari. Així, Nikodemo va crear la sèrie ¿Sabías lo qué?, que es va convertir en la primera producció important de la companyia. Les publicacions van seguir penjant-se durant un any i mig (un total de 43 capítols), fins que l’edició del suplement va tancar.
Un temps després, sota la direcció de Pedro Rivero, van produir el seu primer –i de moment únic- llargmetratge d’animació. Titulat La crisis carnívora, la pel·lícula va comptar amb la col·laboració de diversos actors de renom nacional, com ara Quique San Francisco, Pablo Carbonell, Pedro Reyes, Joaquin Reyes, José Coronado, etc. Aquesta producció es va convertir en la primera pel·lícula d’animació en participar al Festival de Cinema de Sitges i, a més, va ser la primera feta íntegrament amb Flash d’Europa.
Després d’això, Nikodemo va seguir fent treballs de publicitat per algunes marques com ara Red Bull o eDreams.
A la segona part de la xerrada, Niko i Escolano es van centrar en el producte que els ha catapultat a la fama: Cálico Electrónico. Una sèrie que té com a protagonista a un particular superheroi, d’habilitats discutibles i políticament incorrecte. Cálico va arrencar com la mascota d’Electrónica Web, però el seu èxit el va portar a tenir la seva pròpia sèrie, i ara és un dels personatges més coneguts de la xarxa. Des del passat mes de juny, es publiquen capítols setmanals d’uns dos minuts de durada (abans es feien capítols mensuals de vuit o nou minuts), i de moment s’han publicat 38 d’aquests capítols. Cal destacar, també, que la distribució d’aquest producte, igual que de la resta de Nikodemo, és gratuita per l’espectador. I és d’agrair.
Durant la conferència, els responsables de la companyia van mostrar exemples de totes les feines que han anat fent al llarg de la seva existència, cosa que va entretenir i va fer riure els assistents, que vàrem passar una estona molt distesa.