divendres, 24 d’abril del 2009

Les roses i els llibres surten al carrer


Quina cua de cotxes! A aquella hora del matí, devien ser prop de les onze i deu del matí, no era normal aquell tap al carrer Pelai. Al final veient que no avançava la cua, he decidit aparcar a sobre l’acera la moto de qualsevol manera. Només treure’m el casc, ja he notat que avui no era un dia qualsevol per l'ambient que es respirava. Mentre anava cap a Plaça Catalunya, per la ràdio mantenien una conversa sobre si el dia de Sant Jordi havia de ser festiu. De fet era un dia laborable, però per la gentada que hi havia als carrers, la percepció era de dia en què la gent a la feina diu “ara torno”. Mai es diu on va, però no cal, ja se sap que va a comprar llibres i a passejar una estona.

Sant Jordi és el dia,per sobre de tot, de les roses i dels llibres. Petites paradetes de llibres i roses ocupaven les aceres. Però la crisi s’ha deixat sentir (tot i les bones previsions de vendes de llibres). Hi havia força menys parades de roses que en anys anteriors i la decoració de les parades de llibres no era tan ostentosa ni encuriosidora com l’any passat. La bandera de Catalunya (Sant Jordi n’és el patró) col·locada sobre una taula de fusta improvitzada era la tònica de la majoria de les parades de llibres. Un cop a Plaça Catalunya, la gentada augmentava fins al punt d’arribar a ser un pèl estressant amb l'afegitó d'una minsa manifestació dels acomiadats de l'empresa Inoxcrom. Avui era un dia especial, no només pels ciutadans, sinó també pels mitjans de comunicació. TV3 estava emetent el programa del Cuní en un estudi improvitzat i Catalunya Ràdio el programa de la Neus Bonet enmig de la plaça.


Allà m’he trobat amb els companys de seminari, i hem començat a pujar Passeig de Gràcia amunt. Allau de paradetes a banda i banda amb una munió de gent mirant encuriosida la pila de llibres exposats. La pila més gran corresponia als llibres de Larsson. Altres llibres d’autors diversos s’apilaven a la parada. Després de caminar uns minuts, topem amb un stand particular. Omplint una butlleta, entraves a un sorteig per aconseguir la trilogia de Larsson, i a més a més podies escriure quelcom a un mural de paper. A continuació hem continuat pujant per l’acera dreta del Passeig de Gràcia. Unes roses exageradament extravagants destacaven enmig de les roses clàssiques en una de les infinites parades. Eren unes roses mai vistes, roçant el kitsch. Tenien els pètals de diferents colors des del blanc fins al vermell passant pel lil·la o el groc. Al seu costat, altres roses anomenades “originals” com les de color groc o les de color blau. Passat Gran Via, gairebé sense adonar-nos-en, ens hem trobat davant dels nassos la paradeta de Crackòvia, sense cap mena de dubte el llibre que més reclam té entre el més menuts. Aquella hora del matí, però de menuts n’hi havia ben pocs. Hi havia una aglomeració estressant davant del seu stand per aconseguir una firma i una bossa de regal dels actors del programa que estaven al peu del canó.


Una vegada passada l’acumulació de gent davant de la parada de Crackòvia, hem tombat a la dreta. Hi havia un escenari muntat que ocupava l’ample de la calçada. Estaven emetent en directe un programa de la cadena Onda Ràdio. Ja giràvem cua per seguir pujant, quan han anunciat la presència del grup musical Gossos. Però hem continuat fent via. Feia un sol de justícia, sense un núvol al cel. Un dia ideal per passejar i contemplar la magnífica festa que és Sant Jordi. Però aquest bon dia, al cap d’una estona de caminar s’ha tornat en una calor insuportable. Ja havíem arribat quasi a Passeig de Gràcia amb Diagonal i aquí ha acabat la passejada. El Pau i jo hem continuat pujant a la recerca del Palau Robert quan hem vist una noia sent atesa per un cop de calor. Mala hidratació.


Al Palau Robert ens hi hem estat poc més de mitja hora. Allà RAC1 emetia en directe “La segona hora”. Sense cap mena de discussió són força divertits. Ja era tard i la gana apretava. Només ha faltat desfer el camí que havia fet per anar fins a on havia deixat la moto.

dijous, 23 d’abril del 2009

Roses, llibres i calor, molta calor

Un matí qualsevol d’un 23 d’Abril gens peculiar, són les 11.15h i ens disposem a sortir de la facultat en direcció al centre de Barcelona. Avui és Sant Jordi i com és tradició a Catalunya els llibres i les roses adquireixen tot el protagonisme, el protagonisme d’una festivitat que sembla que any rere any agrupa una quantitat més grandiosa de persones. La afluència ha estat massiva i la climatologia ha estat un factor determinant, quina calor! Sincerament, no tinc la més remota idea de la temperatura que feia avui a la ciutat però era d’allò més incòmode i insuportable...entre la quantitat de persones que hi havia i el imponent sol que feia, caminar pels carrers era una autèntica odissea.

La gent en el dia d’avui ha sortit al carrer a passejar, a veure les paradetes de roses i llibres, a presenciar actuacions musicals com la de la Fundación Tony Manero (gran grup, per cert) o a veure, fins i tot, programes de radio i televisió...això és el que més m’ha sobtat de tot plegat. Em costa d'entendre la presència de mitjans de comunicació com TV3, Ona FM o Catalunya Ràdio, i encara em costa d'entendre més la presència d’una emissora de ràdio com RNE (Radio Nacional de España) o Onda Cero. Puc intuir que l’objectiu de tots els mitjans és el de fer-se publicitat...i la meva retorçada ment em fa pensar concretament en Catalunya Ràdio, si prenem com a referència els resultats que aquesta setmana ha publicat el EGM (Estudio General de Medios). Tot i així, es cert que han fet més amena i distreta la diada en el poblat cor de Barcelona.

El ambient que es respirava al Passeig de Gràcia i a la Plaça de Catalunya era extraordinari, llibres per ells i roses per elles, la primavera a flor de pell i la recessió econòmica a prendre pel sac encara que sigui per un sol dia.

Sant Jordi, una jornada de gentes


23 de abril de 2009. Día de Sant Jordi. Barrios del Raval y el Ensanche en la ciudad de Barcelona. Parece que el sol quiere robar el protagonismo a las rosas y a los libros tan típicos de este día. Los rayos solares son tan intensos que se podría decir que el verano está a la vuelta de la esquina. Hablando de esquinas, doblo una y me encuentro a un inmigrante que me ofrece una rosa, detrás de él vienen uno tras otro a lo largo de toda la calle Valldonzella y la calle Tallers. Este hecho hace la jornada más interesante porque me doy cuenta de que Sant Jordi se ha podido convertir en un elemento integrador en la sociedad, y si no es así, al menos me consuelo pensando que esta fantástica jornada será, seguramente, un poco más conocida internacionalmente este año. Una vez terminada la calle Tallers, en la cual he visto rosas de lo más diversas: de chocolate, de caramelo, culés…, subo intentando hacerme un hueco entre la marea de gente que pasea por las ramblas hasta que llego a Plaza Catalunya. Allí puedo apreciar un gran despliegue mediático. Las distintas emisoras de radio han tenido la iniciativa de realizar hoy sus programas en directo desde el centro de la ciudad. No son programas ordinarios sino que, hay actuaciones musicales como la de Tony Manero o la banda catalana Gossos. También hay alguna televisión como TV3 que ha decidido hacer su magazine matinal allí. Tanto las radios como las televisiones presentes están interesados en saber la opinión de la gente, cómo están viviendo la jornada; quieren testimonios.
Después de esto me sumerjo en el siempre majestuoso paseo de gracia. Allí las casetas con libros son todavía más numerosas. De repente observo que una de ellas está rodea de, si se puede todavía más gente. Me acerco pero, no consigo ver de que personaje se trata hasta que escucho a alguien comentar que son los actores del programa de humor catalán Crackòvia, que han sacado un libro con algunos de los mejores gags y la explicación de cómo se produce un show de estas características. En la prensa se ha comentado durante lo días anteriores que seguramente este libro sería uno de los más vendidos. Un poco más arriba encontramos otro puesto de libros abarrotado. Consigo leer en un cartel que se trata de la firma del nuevo libro de Boris Izaguirre titulado Y de repente fue ayer. Me doy cuenta del tirón que tienen algunas figuras mediáticas. 
Para terminar mi recorrido giro a la izquierda hasta Rambla Catalunya y sigo subiendo hasta la Diagonal pero, en mi camino pregunto a un par de libreras cuáles son los libros que más se están vendiendo. Una responde que sin duda el de Stieg Larsson (Los hombres que no amaban a las mujeres), sin embargo, su compañera de la caseta de al lado no está de acuerdo porque replica diciendo que ella lo que no para de vender es Crepúsculo para gente joven y Anatomía de un instante de Javier Cercas para adultos.

Fidels a la nostra festa


La diada de Sant Jordi ha guarnit els carrers de Barcelona que avui feia olor a llibre nou i a rosa fresca, es vestia amb la senyera catalana i es bronzejava, o millor dit, es cremava per culpa del fort i enganxifós sol que la il·luminava. Barcelona s’ha omplert d’estrangers amb mitjons i sandàlies, de nens i nenes en busca del seu conte preferit i de parelles celebrant el dia dels enamorats de manera tan efusiva que, fins i tot, les roses s’han posat vermelles (bé, també de colors “orteras”!).

Per unes hores, semblava que el cavaller havia pogut derrotar el drac ferotge anomenat crisi. No obstant això, els cartells de “10% i 20% de descompte” es podien veure en moltes parades. “No és que no se segueixi comprant roses, però la gent s’ha animat a fer més paradetes per fer negoci i això reparteix massa les ventes”, ha expressat un venedor de roses que cada any s’instal·la a Rambla Catalunya. “De moment s’estan comprant llibres, esperem que al final del dia puguem fer un bon balanç”, ha explicat un llibreter situat en la mateixa zona.

El centre de la ciutat comtal estava ple de gom a gom, semblava un niu de formigues entusiasmades que es barallaven per passar o per tenir firmat el llibre del seu autor preferit (Boris Izaguirre, Judit Mascó, els protagonistes de Crakòvia, Leopoldo Abadia....). No hem d’oblidar la presència dels mitjans de comunicació (Catalunya Ràdio, TV3, Onda Cero, etc.) per transmetre al públic com viuen els catalans aquest dia i, perquè no, liderar en audiència. Les actuacions musicals, com les de Tony Manero, han augmentat l’ambient festiu i han fet més suportable l’escandalosa i protagonista calor que es podia palpar amb les mans.

Amb tot això no ha estat fàcil caminar amb tranquil·litat, de fet, ha estat impossible, ja que la tensió anava augmentant a mesura que passaven els hores. Tot i així, des de la sortida en el Raval per arribar a la Rambla, pujant el Passeig de Gràcia i fins a baix de Rambla Catalunya es respirava un ambient d’alegria que demostra la fidelitat de molts i molts catalans a la tradicional festa cultural d’homenatge al patró de Catalunya i d’orgull de tots aquells “Jordis” que avui, sense dracs, celebren el seu sant i que des d’aquí, felicito a tots!

 

 

Sant Jordi: una festivitat per a tothom

Barcelona, un any més, s’ha vestit de vermell i ha rebut la diada més important de la ciutat: Sant Jordi. Acompanyats d’un sol espatarrant que demostrava que ja estem ben endinsats a l’època primaveral, la gent caminava pel centre de la capital per gaudir d’aquesta festa tant multitudinària.

Passejant per Passeig de Gràcia, s’observaven cares de tots colors, totes meravellades per aquesta tradició que indica que les noies han de regalar un llibre a la seva parella i que els nois, a canvi, l’han d’obsequiar amb una rosa- amb un gran repertori de colors a escollir-. Els escriptors també han tingut aquells 15 -o més- minuts de fama que tant parlava Warhol, i és que estaven envoltats d’un munt de fidels seguidors que desitjaven un record en els seus llibres. Els mitjans més importants tampoc han estat menys, i és que han comptat amb estancs al centre de la Plaça Catalunya, des de on retransmetien els seus respectius “shows”. Alguns més atapeïts que altres- com el programa de Josep Cuní – han exhibit com és el dia a dia d’un programa televisiu o radiofònic, però tots ells mostraven un cert espectacle que tenia un objectiu comú: il·lustrar aquest dia al cor de la ciutat.

Per fi. Una diada on sembla que la crisi no pren protagonisme i on sobretot, me n’he adonat que s'ha convertit en una festivitat per a tothom- menys per a aquells polítics que ho aprofiten per a captar nous simpatitzants-: Es un dia per a aquells que tenen un admirador/a, perquè ja tenen l’excusa per a regalar una rosa o un llibre; per les parelles que volen demostrar el seu amor; per els amants de la lectura; pels que firmen llibres; pels de fora de Barcelona, perquè se’ls hi acosta un pretext perfecte per a visitar la ciutat; pels amants de les flors; pels que els encanta passejar, per els nens que de sobte volen llibres i per a totes aquelles persones, entre les quals m’incloc jo, que se n’adonen gràcies a festivitats com aquestes que Barcelona és cultura.

Flors, cultura i núvols d’or


Passeig de Gràcia amunt amb el llibre i la rosa, com diu un poema de Pere Quart. Aquesta ha estat la tònica dominant del Sant Jordi d’aquest 2009. Com cada any, de fet. Llibres, roses i gent, molta gent. Els que s’han tornat neuròtics amb la crisi –i n’hi ha uns quants- poden estar tranquils, ni que sigui per un dia.

Els barcelonins celebren que, segons la llegenda, un tal Sant Jordi es va prendre la molèstia de matar un drac fa una pila d’anys i va assolir el patronat de la nostra nació –perquè és això del que va la celebració, no?- per sortir al carrer, on els esperen infinitat de paradetes: escriptors de menor o major ressò mediàtic esperen fer el seu agost particular, venedors de roses –amb una varietat cromàtica cada cop més soprenent- que volen tres quarts del mateix i representants de partits polítics que ens pretenen convèncer de la benevolència i virtut de les seves formacions, ara que les eleccions europees estan al caure. En aquest context s’agraeix molt que diverses ràdios i televisions facin els seus programes a l’aire lliure, com TV3, Ona Ràdio o Rac 1 entre d’altres i amenitzin el calurós matí que s’ha viscut avui. L’elevada temperatura ha tingut un gran protagonisme a la diada, fins el punt que a Rambla Catalunya molt a prop de Diagonal un policia intentava ajudar a una dona, que es trobava estirada al terra i inconscient, probablement degut a un cop de calor. A més de poder veure retransmissions en directe, amb actuacions musicals incloses -entre les que cal destacar la Fundación Tony Manero i un ball de sardanes amb gralles i tot que ens ha recordat la catalanitat d’aquest festa-, també s’han agrait les propostes literàries originals, com una pissarra on es podia fer una dedicatòria a Stieg Larsson (ja que ell ja no pot dedicar llibres a ningú, doncs va morir l’any 2004) i participar en un concurs on es regalen exemplars de les seves novel·les. I tot plegat enmig d’una gentada que feia molt dificultós el pas pel Passeig de Gràcia, fins el punt que en alguns moments ha calgut aturar-se.

La situació econòmica tant sols s’ha notat en petits detalls. Com que la carpa on s’ha instal·lat el Cuní hagi estat força més petita que la de l’any passat –el seu ego, però, resta inatcte, que ningú s’amoïni-. I és que la diada és (també) un escaparat de figures mediàtiques. La mateixa llegenda de Sant Jordi també té una vessant fosca, i és la que afirma que va ser un actiu lluitador contra els moros, provinent del fet que va ser el patró de les creuades. Però en un 23 d’abril com aquest ve més de gust quedar-se amb la cara amable, amb el fet que la ciutat es posa el seu vestit de gala, en que la gent passeja amunt i avall i es regala flors i cultura, en la mirada d’un infant sorpès al mirar al seu voltant, mossegant-se una mà, inquiet per saber que fa tota aquella gent allà reunida. Al cap i a la fi, el poema de Pere Quart acaba animant a Sant Jordi a cavalcar un núvol d’or.

Buffff, Sant Jordi


El dia de Sant Jordi és la festa del patró de Catalunya. Els homes, en una acte de cortesia, regalem roses a les dones i elles a canvi ens regalen un llibre – i un petó si s’és molt afortunat. Una bella tradició que es gaudeix molt més amb l’arribada del bon temps – o almenys això és el que creu hom.

Un sol radiant i alegre il·lumina la capital durant la diada. La gent, sense pensar en la crisis o si s’ha deixat el gas obert, abandona les seves llars i s’impregna de l’ambient relaxat i festiu. Les voreres, per un dia, deixen de ser terreny exclusiu dels vianants i, en un mural de colors, es van intercalant les parades plenes de llibres amb les que venen roses. No obstant, quan hom arriba a Plaça Catalunya, rere un seguit de turistes vermells com gambes, queda una mica descol·locat. El centre neuràlgic de la ciutat, el punt que uneix el centre històric amb l’eixample està buit de paradetes. L’esplanada que s’estén davant només està poblada per unitats mòbils: TV3, Onda Cero, Catalunya Ràdio... Des d’on els mitjans competeixen per veure qui fa el millor programa especial per Sant Jordi. Uns treuen en Cuní a passejar fora del plató, mentre els altres porten la Fundación Tony Manero per entretenir els transeünts. Una aferrissada i interessant batalla per l’audiència que impulsa a la gent a buscar alternatives al Passeig de Gràcia – Ona fm fa el mateix al carrer Casp –, però mai Rambles avall. D’una banda pels robatoris de carteres i, de l’altra, per la superpoblació de paradetes ideològiques (partits polítics i d’altres fires) en cerca i captura de preses fàcils.

I el que començava sent una passejada suau i animada, poc a poc, es va convertint en una travessia pel desert. El sol converteix el paviment en lava ardent. Els rius de gent, corrent amunt i avall, provoquen ànsia i irritació. El cos comença a suar de manera indiscriminada. Els somriures i bromes del principi es converteixen en comentaris monotemàtics i cansats: “quina calor que fot”, “joder amb el sol”, “hòstia tu quin temps”... Fins que arriba un moment en què hom no pot més. Mira al seu voltant amb la cara desencaixada i ho engega tot a rodar. No importa res, tan li fa si els llibres de Stieg Larsson enganxen molt, si les roses tricolors han crescut a la llera de l’Ebre, si el bestseller de la diada serà Indignació, El que vam perdre, La crisis ninja o un recull de rondalles armènies del segle X. Arribat aquests punt només importa arribar a casa, treure’s les sabates, estirar-se al sofà i descansar.

Els metges recomanen caminar, però el dia de Sant Jordi, com el Sàbat, hauria d’estar prohibit moure’s de casa.

Sant Jordi no entén de crisi


23 d'abril, el sol pica amb força i fa relluir altre any els carrers del centre de Barcelona atapeïts de llibres, roses i gent. Aquest any però, amb un tret diferencial, estem immersos en la temuda, horrorosa, esgarrifadora -i podríem afegir-li més adjectius demagògics- crisi. Ara bé, el llegendari cavaller Sant Jordi no entenia que volia dir la paraula crisi -molt menys el drac-, i això ho ha traslladat a la seva festivitat anual.

Els venedors de llibres comenten que el ritme de vendes és quasi el mateix que el de l'any passat, encara que la gent s'hi mira més a l'hora de comprar-se un llibre i sol tirar, generalment, pels super vendes de cada any. Igualment passa amb el gremi de floristes i joves de diverses associacions que emplenen la bonica via barcelonina Rambla Catalunya, els quals comenten que no creuen que la crisi afecti pas una jornada tan bonica i tradicional catalana on la gent es volca al carrer.

Al passeig de Gràcia s'hi amunteguen estands de diverses cases llibreteres ansioses de rebre la visita dels transeünts que busquen cares famoses, signatures il·lustres o l'autor del llibre que ja tenen a la bossa. Entre la gran quantitat de "signants de llibres" destacaven sobretot els noms de Boris Izaguirre, Asha Miró, Maruja Torres o Andreu Buenafuente. Uns metres més avall, a Plaça Catalunya, ràdios i televisions es "barallen" per una estona d'atenció dels ciutadans, en els ja tradicionals concerts i programes especials de Sant Jordi; programes que animen constantment l'implicació del públic que expectant contempla cara a cara el que hi ha darrera la càmera.

diumenge, 5 d’abril del 2009

Rock N'Roll Damnation


Una vegada una persona sàvia i erudita va dir “Els vells rockers no moren mai”. I Quanta raó tenia. Només les velles glòries del rock poden fer vibrar el Palau Sant Jordi d’una manera similar. El dia no acompanyava – un dimarts fosc i plujós – i la gent estava ansiosa de rebre volts i més volts de corrent alterna i continua. Però, per davant, encara hi havia una llarga espera i un concert fugaç de The Answer. Lentament el Palau s’anava posant a to per l’ocasió – malgrat el preu de la cervesa, 11€ el litre –. Les jaquetes de pell, els tatuatges i els camioners quarantons predominaven entre el públic. El pas lent del temps permetia fer de tot, explicar anècdotes de gires passades, discutir sobre si Bon Scott era millor cantant que Brian Johnson, fumar cigarrets per rebaixar els nervis, entonar càntics de multitud afamada de rock dur...

Però quan el rellotge marcava dos quarts de deu en punt, la situació va fer un gir de 180 graus. El Sant Jordi a les fosques i 18000 persones bramant pel seus ídols. Instants després la pantalla de l’escenari projectava l’animació d’un tren que descarrilava, seguidament una explosió de focs artificials va inundar el recinte mentre Angus Young (vestit amb el clàssic uniforme de col·legi), Malcolm Young, Brian Johnson, Cliff Williams i Phil Rudd feien acte de presència a ritme de Rock N’Roll Train. Tot just era l’inici d’un deliri que duraria dues hores. El públic completament entregat no parava de cantar els himnes d’AC/DC. El primer clàssic en arribar fou Dirty Deeds Done Dirt Cheap, acte seguit l’acompanyarien You Shook Me All Night Long, CursivaBack in Black i The Jack.

L’impacta de decibels era incessant. El públic estava completament entregat en un mar de cossos en moviment. Angus Young no parava de fer de les seves amb la guitarra – menció a part mereix el seu streptease – i Brian Johnson demostrava que els seixanta no són una barrera per mantenir una veu única. I el que quedava encara per veure: Thunderstruck, Hell Bells (amb la típica penjada de la campada de Johnson), Whole Lotta Rosie, TNT, Black Ice... El concert avançava amb força i sense perdre energia cap al seu punt àlgid. Uns minuts musicals que van provocar un orgasme massiu. Angus es va enfrontar, tot solet, a 18000 persones extasiades en un solo de guitarra etern i a l’abast d’uns pocs privilegiats.

Amb el públic a la butxaca, els membres d’AC/DC es van prendre un descans merescut. Per acabar rematant la feina amb Highway To Hell i For Those About to Rock (acompanyada d’un atretzo espectacular). Complertes les dues hores, el grup es va retirar definitivament havent demostrat perquè són història viva del rock.

divendres, 3 d’abril del 2009

Mickey Mouse, Goofy i la ciutat on es va començar a forjar el miracle



Un cop Nelson Mandela era president de Sud-Àfrica es va tenir que enfrontar als problemes típics de qualsevol mandatari democràtic. Com les sessions parlamentàries. En una d’elles, en que el líder negre ja estava cansat de discutir, va exclamar que ja s’havia afartat de “partits Mickey Mouse”, que els agafaven rebequeries. El líder opositor exclamà que ell del que estava cansat era de les “polítiques econòmiques Goofy”, sense cap mena de sentit. A la setmana següent aquest últim va tenir un atac de cor i va haver de ser ingressat en un hospital de Johannesburg. Mandela el va visitar per sorpresa i va exclamar: “Hola Mickey, et ve a visitar el teu amic Goofy”.

Aquesta és només una de les tantes anècdotes sobre el líder sud-africà que John Carlin ha hagut de deixar fora del seu llibre, El factor humà, però que sí que va exposar el divendres 3 de març a la llibreria La Central. L’aforament es va quedar molt curt, i les cadires que hi havia a tocar del bar –subtil sistema de negoci- es van omplir de seguida. Molta gent es va quedar dreta, i Carlin amb un toc d’humor genial va dir que ell tampoc s’asseuria. Ho va complir des del principi fins el final. El periodista Martí Gómez, que l’acompanyava en l’acte, va semblar que no li feia massa gràcia però va fer el mateix. La seva funció va consistir en anar fent-li preguntes a l’anglès. Aquest va mostrar des del primer moment gran devoció cap a Mandela, i en la primera pregunta el va considerar un “monument de carn i ossos”, algú que es comportava igual al davant de les càmeres que fora d’elles, (“la persona és el polític”). Una mica com Clint Eastwood, va assegurar Carlin, demostrant així la seva admiració per qui està adaptant el llibre al cinema –va assistir al rodatge i va conèixer personalment al director-, i que va servir de punt de partida de l’acte. Però semblava una mica incòmode, amb les mans creuades sobre el pit tota l’estona, i Martí Gómez ho va saber veure a temps: “parlem de rugby?”. No es va parlar de rugbi pròpiament –com tampoc ho fa el llibre-; sí sobre la seva segona dona, la Winnie, de la que es va divorciar després que aquesta “es va tornar dolenta”; d’altres anècdotes, com quan Mandela va demanar a una noia que ensenyés a cantar l’himne negre als jugadors blancs de l’equip de rugbi; i també del paper que va tenir Barcelona en tot plegat. La capital catalana va ser seu dels Jocs Olímpics de 1992, i Mandela hi va assistir. Va ser en aquell moment quan va veure el nexe d’unió que pot establir l’esport entre la gent, quan va començar a planejar el partit de rugbi que va construir una nació –com diu el títol del llibre-. I curiosament amb un esport símbol del sistema que oprimia als negres.

Després va vindre el torn de preguntes –com els blancs van mantenir l’apartheid representant tant sols el 15 % de la població, què recomanaria als jugadors espanyols de futbol que disputaran l’any que ve el Mundial a Sud-Àfrica...- i finalment va firmar llibres –també a aquest cronista-. Alguns dels que estaven a la llibreria es van acostar per demanar de què anava la conferència. La majoria es van quedar. A Carlin li costa una mica parlar el castellà, però té clar de què parla. Sap que Mandela va ser i en certa manera encara és una sort “d’heroi grec”, com ell mateix va dir, i vol convertir-se en el rapsode que elogiï les seves gestes.

dimarts, 31 de març del 2009

“Els metges desconeixien la situació amb què em quedaria”



En Nacho Echart Pano és el meu veí. Té 25 anys i i fa 6 va tenir un accident quan anava en bicicleta. D’aquell dia no se n’oblidarà pas. Aquell dia li va canviar la vida.

-Recordes com va ser l’accident?

Anava amb bici per una acera, quan de sobte em vaig trobar un tros cobert per sorreta i la bicicleta em va lliscar lateralment i vaig caure. Vaig caure amb tanta mala sort que el meu cap va topar de ple amb el terra. Tot i dur casc, les conseqüències de la caiguda encara les noto avui.

-Què et va passar?


A partir de la caiguda poques coses recordo. La remor d’un ambulància, gent envoltant-me, sensacions de dolor i un son profund. Durant molta estona vaig estar dormint fins que em vaig despertar. Aleshores em vaig adonar que no era el mateix d’abans i que potser mai ho tornaria a ser.

-Així que no sabies que havies estat en coma?

No ho vaig saber fins que em vaig despertar. Aleshores la meva mare va tenir l’alegria pròpia d’una situació com aquella; la mateixa reacció que va tenir la meva família. Em van dir que havia estat 8 mesos en coma, i que havia arribat a estar en una situació molt greu. El metges desconeixien per complert amb quina situació em quedaria i quin grau d’afectació tindria la caiguda directa amb el cap.

-Al final com va acabar?

Prou bé donat la situació que havia patit. Vaig quedar curt de movilitat al cantó esquerre, però els metges em van dir que amb rehabilitació i bondta podria arribar a dur una vida completament normal. Pel que fa al cap, em vaig quedar una mica atontat. Als primers dies no pensava tan lúcidament com abans i no aconseguía recordara massa coses anteriors a l’accident. Més tard vaig recuperar la memòria del tot, encara que de vegades el meu cap s’encalla i no funciona de la manera més correcte. Pel que fa a la mobilitat, la tinc una mica coixa al cantó esquerre, on com tu bé saps no tinc ni de bon tros la mateixa força que a l’altre cantó.
-Com et va afectar l’accident a la teva vida quotidiana?

Em va afectar molt. A nivell personal va ser un cop molt dur. Vaig haver de deixar els estudis per centrar-me de ple en la recuperació del meu accident. L arecuperació va ser molt dura. Hores i hores d’exercicis duríssims, picina, bicicleta gimnàs, de tot. Així va ser durant gairebé un any, amb l’objectiu de recuperar per complert la mobilitat, sobretot de la banda esquerre del sistema motriu. Podríem dir que vaig assolir una recuperació pràcticament complerta. L’esport que més em va ajudar va ser al bicicleta. A través d’aquest esport, vai aprendre l’esperit d’autosuperació. Vaig aprendre a patir, però a la vegada a disfrutar.
-Quin va ser el paper del teu entorn en la recuperació?
Em van ajudar moltíssim. La meva família i els meus amics sempre van estar al meu costat. No em van girar l’esquena en cap moment. Sempre tenien una paraula d’ànim per a mí, i sobretot m’envalentonaven a no desistir i a ser perseverant. “Si tu vols, pots” em deia la meva mare sempre.
-Com vas solucionar la teva vida acadèmica?

Al segon any després de l’accident vaig reprendre els estudis. Combinava els estudis amb llargues estones al gimnàs per no perdre el to muscular i mantenir la força que necessitva per compensar les conseqüències de l’accident. Aleshores vaig començar econòmiques i la vaig acabar. Després vaig fer un FP en administració, i a través d’unes oposicions vaig aconseguir una feina com a administratiu a l’Ajuntament de Barcelona.
-Ara continues fent esport o després de la recuperació ho vas deixar estar?

La recuperció d’un accident així no s’acaba mai. I tant que practico esport. Cada dia agafo la bicicleta i faig uns 30 km. Per la muntanya. La bicicleta, tot i ser la causa de l’accident, ha passat a ser una de les meves principals passions. A part d’anar en bicicleta faig natació un parell de cops per setmana.
-Quins son els teus propòsits per al futur?

Jo sé que sempre he sigut una mica somiatruites. Realment m’agradaria muntar el meu propi negoci, a poder ser quelcom relacionat amb la natura. Una casa rural amb excursion amb bicicleta incoses sempre és una cosa que m’ha apassionat, però ara com ara, després de que l’ajuntament no em renovés el contracte, el que vull es trobar feina amb la titulació que tinc.

"La Terra té molts racons que encara he de descobrir"



Rosario Cano Jurado, nascuda l'any 1961, és una dona que durant molts anys de la seva vida ha dedicat gran part del seu temps lliure a viatjar i conèixer món. Ha estat a llocs tant diversos com la Xina, Nova Zelanda, Guatemala, Sudàfrica, el Canadà o Kènia. Ara, per motius familiars, s'ha vist obligada a reduir el nombre de quilòmetres recorreguts a l'any, però no ha deixat d'anar amunt i avall coneixent nous països.
A la foto podem veure una imatge d'un dels seus últims viatges. Concretament de Chichicastennago, Guatemala.



Perquè t’agrada tant viatjar?
Per moltes raons. Les fonamentals: per conèixer llocs diferents als de la meva vida diària, per desconnectar de la rutina, per veure gent i costums diferents, per tastar menjars diferents...

Què pretens treure de bo quan fas un dels teus viatges?
Accedir a realitats diferents, respirar olors diferents, aprendre a viure de maneres diferents, en climes diferents... Cada racó del món té coses diferents, i a mi m’agrada conèixer-les.

Ets d’aquelles persones a qui els agrada viatjar sola?
No, m’agrada compartir els viatges, però no m’agrada viatjar amb grups nombrosos.

Què prefereixes, mar o muntanya?
No trio mar o muntanya. Trio paisatge atractiu, i pot estar a qualsevol lloc.

Quan ets de viatge, prefereixes anar “de museus” o més aviat passar-te el dia a la platja?
Ni una cosa ni l’altra, però si he de triar entre aquestes dues, trio els museus. Per passar un dia a la platja puc anar ben a prop de casa. En canvi, la resta no ho tinc tant accessible.

Hi ha algun país que tinguis ganes de visitar i no ho hagis pogut fer?
El meu viatge somiat, i encara pendent, és a la Patagònia.

I n’hi ha algun que et penedeixis d’haver-lo visitat?
De moment no m’he trobat en aquesta situació, i espero no trobar-m’hi mai.

Durant algun viatge has viscut una situació absurda o surrealista?
Excepte algun overbooking, i alguna maleta perduda, que és realment surrealista a aquestes alçades, no. Però sí he viscut molts moments divertits, tendres, emocionants... Tots els viatges et deixen situacions pel record.

En els viatges t’agrada portar-ho tot lligat, o deixar marge a la improvisació?
Una mica les dues coses. Portar-ho tot lligat et treu llibertat un cop ets allà, i improvisar més del compte es pot convertir en un caos.

Has visitat els cinc continents... Quin d’ells t’atrau més?
Potser perquè és el que menys he gaudit, ara m’atrau molt Àfrica.

Has quedat especialment sorpresa pel tracte (positivament o negativament) que t’ha donat la gent en algun país en concret?
Mai m’he sentit mal tractada. I amb un tracte especialment positiu m’hi he trobat moltíssimes vegades.

Per quan el viatge a la Lluna?
Em sembla que no el faré. La vida és molt curta, i la Terra té molts llocs que encara he de descobrir.

“Hubo un señor que después de 20 años sin beber, tomó una cerveza y recayó”



Blanca Sainz es estudiante de cuarto de psicología en la Facultad Blanquerna. Cuando se planteó en que ámbito quería hacer sus prácticas tenía claro que quería que fuese en el de la psicología clínica. Después de discutirlo con su tutor de prácticas el Centre de Atenció i Seguiment a les Drogodependències Garbivent (CAS) les pareció el lugar indicado para que ella complementara su formación universitaria. Actualmente ya lleva 5 meses de prácticas allí y gracias a esto tiene claro que este es el ámbito laboral en el que se quiere mover en un futuro.


-¿En qué consisten los CAS exactamente?
Son centros públicos que ofrecen asistencia a gente con drogodependencias para que logren superarlas. En el CAS en el que yo trabajo tratamos el alcohol, la cocaína y otras drogas. Hay en otros CAS que incluso se trata la adicción al tabaco.
-¿Es considerada la adicción una enfermedad?
Sí, así está registrado en manuales de psiquiatría.
-¿Cuál es tu papel exactamente en el centro?
Durante las terapias no puedo participar pero, al ser mi tutora la coordinadora del centro a veces la llaman y me quedo yo sola con el paciente.
-¿Es una situación un tanto incómoda?
A veces un poco porque si no le han dado la metadona están nerviosos y a veces son un poco antisociales. Intento preguntarles acerca de cuál es su impresión sobre el centro, más que nada para que no haya tensión.
-¿Qué piensan los pacientes de tu asistencia a las entrevistas y terapias?
Es curioso porque solo ha habido un paciente que no me ha dejado entrar y porque era su primer día y la tutora lo prefería. Además, durante la terapia a veces los ves que en vez de mirar a la terapeuta me miran a mí.
-¿Qué es lo que se hace para que los adictos superen su adicción?
Por una parte hay lo que llamamos las entrevistas individuales, es decir en la sala están el psicólogo, el paciente y yo. Todos los pacientes han de acudir a este tipo de encuentro y la frecuencia depende de la necesidad de cada uno de ellos. 
-¿Y no hay terapias en grupo?
Sí por supuesto, y en el fondo son las más importantes. En el centro en el que yo estoy hay una de alcohólicos, otra de cocainómanos y otra de otras drogas. Hay que apuntar que en la terapia de cocainómanos también se trata el alcohol porque muchos pacientes caen en éste al dejar la cocaína.
-¿Por qué las terapias en grupo son las más importantes?
Porque encuentras a gente que lleva mucho tiempo sin consumir y personas que quizás consumieron por última vez el día anterior, entonces se explican entre ellos situaciones en las que se pueden sentir tentados (situaciones de riesgo) y se recomiendan. Por ejemplo, en el caso de los alcohólicos normalmente se aconsejan entre ellos que eviten pasar por delante del bar en el que solían beber.
-Entonces ¿cuál es el papel del terapeuta en este tipo de terapia?
Es el que se encarga de dirigir y poner un poco de orden pero, la verdad es que si la mayoría de los pacientes son antiguos la terapia funciona bastante sola. 
-Además de las terapias, ¿el tratamiento se complementa con alguna otra cosa? 
Sí hay tratamientos entre ellos el de la metadona, que actúa en los adictos a la cocaína, la heroína… como un sustitutivo. Se han de tomar cada día un tubito.
-Y para los alcohólicos, ¿no hay algo que les alivie?
Que les alivie no pero, a este grupo de pacientes en seguida que entran se les da antabus que es una medicina que por si sola no hace nada pero, si consumen alcohol se encuentran fatal, se ponen rojos, se hinchan y eso hace evidente que esa persona esta bebiendo.
-¿Cuáles son los problemas que comporta el consumo de drogas a parte de la adicción en sí?
Pues piensa que la gente que consume 7 u 8 gramos diarios se puede llegar a gastar una media de 600 euros al día, entonces se arruinan ellos, arruinan a la familia y en algunos casos llegan a prostituirse.
-¿Te sorprendió la edad de los pacientes por ser jóvenes o mayores? 
Un poco. Gente joven, de unos 18 años viene muy poca. Lo que de verdad es chocante es que en las terapias de alcohol hay mucha gente de 23 o 24 años y también hay algunos señores de 70 años.
-¿Hay muchas gente que recae y ha de volver al centro al cabo de muchos años?
Sí, por ejemplo, hubo un señor que después de 20 años sin beber, tomó una cerveza y recayó.
-Esto confirma que el alcohólico lo es toda la vida.
Sí, porque uno puede empezar a beber y es como una montaña que sube entonces, puedes dejar de beber durante un tiempo pero, si vuelves no es como empezar de nuevo sino, que continúas al mismo nivel que donde lo habías dejado. Nunca vuelves al principio.
-¿Esto solo pasa con el alcohol o con el resto de drogas también?
Sí, exactamente lo mismo con la cocaína, la heroína... y es un problema porque hay cocainómanos que dejan la cocaína y se pasan al alcohol porque necesitan ese algo que les estimula, entonces el alcohol les desinhibe y no son conscientes y consumen cocaína otra vez.
-¿Qué se le pide a un paciente para que le podáis dar el alta?
Hay muchos factores que influyen, pero, normalmente se da cuando durante dos años están sin consumir, si recaen se vuelve a empezar, de todas formas depende mucho de la condición, y de cómo se vea al paciente. 
-¿Qué es lo que más te ha llamado la atención durante todo el tiempo que llevas en el centro?
El tema de patología dual que son gente que además de tener una adicción padece algún tipo de patología mental, esto es muy interesante porque dentro de este campo se puede investigar si la caída en las drogas se puede deber a la enfermedad mental (transtorno bipolar, esquizofrenia…) o si estos transtornos mentales se deben a la anterior adicción. Yo estoy haciendo mi proyecto final de carrera sobre esto y me inclino más por la segunda opción porque he visto mucho casos de gente ex adicta que después son víctimas de transtornos de la personalidad.
-Debe ser impresionante ver estos casos.
Sí, y la gente debería ver a alguno de los pacientes porque cuando estás con ellos te das cuentas de lo que conllevan las drogas. Hay gente que cuando les haces un pregunta tardan 3 o 4 segundos en reaccionar y este es un claro signo de que han sido adictos.
-¿Qué tienes que explicarnos sobre los jóvenes y los porros?
No te creas que vienen muchos, el otro día vino un chico que nos decía que venía por su madre y porque últimamente no podía dormir pero, la verdad es que hay chicos que fuman muy pocos porros y les diría a las madres que se tranquilizaran porque tampoco no van a fumarlos toda la vida.
-Entonces, ¿no estarías de acuerdo en que gente que fume pocos porros vaya a la terapia?
Lo que haría sería ponerlos en terapias individuales para saber qué es lo que les lleva a fumarlos. Esto con los que fuman pocos pero, los que se fuman 10 porros al día, por supuesto, que tienen una adicción y esto puede derivar en el consumo de otras drogas.
-¿Cómo os explica la gente que suele empezar a drogarse?
Hay muchos pacientes que nos comentan que fumaban porros, iban a botellones… a veces hay otros motivos que son desencadenantes, por ejemplo, un señor el otro día nos explicó que tuvo un hijo que murió al cabo de dos semanas de nacer y que a partir de ese momento empezó a beber.
-¿Tiene importancia la familia a la hora de superarlo?
Sí, porque hay una serie de normas por ejemplo, el dinero no pueden llevar mucho para que no compren, sobre todo los cocainómanos, no se les permite llevar tarjetas y la familia es muy importante en estas cosas porque te ayuda a que lo cumplas.
-¿Os habéis encontrado con gente que va al centro y la familia no lo sabe?
Sí, hay algún caso y es muy difícil porque por ejemplo, en navidad se reúne la familia y brindan todos con alcohol en cambio, si lo saben ya evitan este tipo de situaciones.
-¿Son muchos estos casos?
Más de los que te imaginas pero, el perfil de esta gente suele ser que no les afecta tanto a nivel económico y por eso lo pueden llevar más escondido. Además seguramente no les afecta en el trabajo o no consumen tanto.
-¿Algún caso en concreto?
Hay un caso muy curioso y es que un chico que es deportista de élite acude en estos momentos al centro. Este mismo chico tiene un hermano que venía al centro y en las terapias comentaba que su hermano al ser deportista no consumía y esto hacía que fuera su ejemplo a seguir. Sin embargo, ahora el hermano que es deportista viene al centro por adicción a la cocaína igual que hacía su hermano. En este caso hay una cosa más y es que al practicar un deporte a nivel profesional debemos mantener una alta confidencialidad porque si su entrenador se enterara ya no lo convocarían más.
-¿Cuesta ponerse en el lugar del paciente?
Sí, porque muchas veces piensas: “yo sé que eres capaz de no consumir porque has estado 9 meses” y ellos se empeñan en decirte que no van a poder porque es muy duro.
-¿Qué es lo más duro de este ámbito?
Te cuentan historias escalofriantes pero, hay una cosa que duele mucho y es ver como adictos acuden 2 o 3 veces al centro y ya no aparecen más.

"A lo largo de los últimos años he digerido mucho cine"


Txiki Blasi es un amante del arte. Su vocación por el cine se remite a su infancia, pero es el mayor de sus objetivos. Estudiante de primer curso de Historia del Arte no pierde de vista la gran pantalla y recoge conocimientos para, tal vez algun día, dirigir un largometraje propio.

¿Cómo definiría su vocación por el cine?

Mi pasión por el cine surgió porque soy observador por naturaleza. Desde hace muchos años he querido ser director de cine. Siempre que tengo tiempo llevo a cabo alguno de mis proyectos. Suelo planificar muchas historias, se me ocurren ideas, personajes, etc. Todo eso lo voy escribiendo, tejiendo, y un día, con tiempo y con amigos que me ayuden, lo grabo.

Explíqueme alguno de esos proyectos
.

‘Open Case. The night isn’t over’ fue uno de mis primeros cortos. Se me ocurrió una idea para una historia policial y entre mi hermano y yo rodamos en una noche y lo editamos. Fue una pasada. La verdad es que, aunque siempre veo muchos defectos, el resultado final me suele gustar, y eso me motiva para hacer otras historias.

¿Actualmente tiene alguna idea entre manos?


No. La mayor parte de mi tiempo me la quitan los estudios. La carrera de Historia del Arte requiere mucho tiempo, pero estoy ganando un bagaje cultural que me servirá seguro a la hora de pensar y planificar nuevos proyectos, así como a entender mejor el mundo del cine. De todas formas nunca dejo de pensar en historias nuevas, pero materializarlas requiere tiempo. El último corto que grabé fue para el aniversario de una amiga, la verdad que fue algo un poco surrealista y muy improvisado pero estuvo bastante bien. Pero proyectos pensados y planificados hace bastantes meses que no.

Y cuales son sus objetivos ahora mismo?

Mi objetivo es plasmar mis propias vivencias personales en historias que las reflejen. Me explico, no voy a mostrar la psicología de un personaje del cual no tengo ninguna referencia. Es muy fácil aceptar un personaje arquetípico, con una personalidad artificial, y eso es caer en el error. Creo que el cine y la literatura en general deben ser coherentes y profundizar en el comportamiento humano y mostrar con naturalidad las consecuencias de sus actos.

¿Quién es su referente en el mundo del cine?

En mi adolescencia siempre fue Steven Spielberg. Me marcó profundamente, todas sus películas, series, etc. Es increíble la técnica y los detalles, la manera de dirigir, la realización y el carácter de este director. ‘La guerra de los mundos’, ‘Indiana Jones’, ‘Hermanos de sangre’, etc. son verdaderas obras maestras, cada una con sus peculiaridades y todas de una calidad excepcional. La forma que tengo de grabar, de ver y entender el cine, en gran parte se la debo a él, es un verdadero maestro. Pero a lo largo de los últimos años he digerido mucho cine, muchas películas, y como referentes de cineastas consumados también encontraríamos a Chaplin, los hermanos Coen y Julio Médem, aunque faltan muchos por nombrar.

Será difícil llegar hasta ese nivel

Muchísimo (rie). Piensa que para alcanzar tales niveles se requieren muchísimos medios, dinero, personas que te avalen, grandes grupos de trabajo, etc. De todos modos lo más importante en esta vida no es el éxito profesional. Poder hacer lo que a mi me gusta sería suficiente, aunque si eso viene acompañado del éxito...¡bienvenido sea!

Tengo entendido que también le gusta la música


Me encanta el piano. Es la otra afición que tengo. Hacer canciones a las cuales les atribuyo una escena o una acción concreta. Todo me remite al cine. Creo que gracias a la música he tenido grandes ideas que creo que con los medios suficientes podrían funcionar. La música es una herramienta muy expresiva y dominarla me ayudará mucho a lo largo de mi vida. Expresar, narrar, hacer sentir al espectador, con las imágenes se puede conseguir, pero la música refuerza esas imágenes y las dota de un valor expresivo brutal. Asimismo, no descartaría la opción de dedicarme a realizar videoclips para grupos de rock alternativo.

No se decanta por los superventas, veo.

La música pop contemporánea no tiene sus bases puestas en la música, sino en el dinero. Yo busco hacer un producto sincero, que realmente facilite la conexión entre el artista y el espectador, sin intermediarios.

¿Qué grupos musicales le han marcado más?


Coldplay y U2 son sobretodo los grupos que más me han marcado. La música de Coldplay me vuelve loco y tocar sus canciones me apasiona. Muchas de mis canciones tienen una influencia poderosísima de este grupo. Pero la influencia más íntima no viene de ellos, sino de Freddie Mercury. Ya desde la infancia me dejo huella.


Volviendo al cine, ¿cómo ve su futuro, teniendo en cuenta lo difíciles que están las cosas y el largo recorrido que queda por hacer hasta llegar a la dirección de cine?

Muy incierto. La verdad es que antes me preocupaba mucho mi futuro, lo que ocurriera dentro de unos años con mi vida. Ahora la filosofía ha cambiado. Disfruto de mis estudios, hago cine cuando puedo y si puedo permitírmelo estudiaré cine y me dedicaré a ello. De momento me dedico a vivir en el presente. La sensación de hacer lo que me gusta, cuando puedo, sin agobios, con los pocos medios que tengo y muchos amigos dispuestos a colaborar me da una paz increíble. Lo cierto es que mi futuro es incierto, pero esa incerteza no me angustia, para nada.

Muchas gracias por su tiempo y mucha suerte

Ha sido un placer.

“La pipa és la meva dosis diària del medicament que necessito”


L’Antoni Mateu Lliró va néixer el dia 18 de Juliol de 1931 a Igualada. Fa nou anys va trobar una nova afició: fumar pipa. Actualment, compte amb tres títols com a campió de Catalunya, un de campió d’Espanya i un altre de Portugal (sense nombrar la infinitat de títols dels torneigs comarcals). Tenint en compte que ser fumador de pipa no és una activitat massa comú, l’Antoni ens desvetlla algunes de les qualitats que li han fet endinsar-se en aquest món de fumadors.

Només és fumador de pipa o fuma tabac o puros?

Tota la vida he fumat. Quan era jove vaig començar a fumar cigarrets de forma compulsiva. De més gran, vaig deixar els cigarrets perquè nedava i el tabac només feia que perjudicar-me. Tot i així, com el vici és tant traïdor, vaig passar a fumar puros de tant en tant. Ara ja només fumo la pipa amb poca compulsió. És la meva dosi diària de medicament, la necessito per passar el dia.

Com va començar la seva afició com a fumador de pipa?

Fa 10 anys va morir la meva dona, bastant jove i a causa d’un càncer. Des d’ençà i durant un temps vaig fer una vida molt solitària. La proposta que el Pipa Club d’Igualada em va oferir per participar en una fumada va ser l’excusa per a reunir-me amb gent amb la qual he acabat tenint relacions molt duraderes. Totes aquestes reunions m’han permès participar en moltes altres competicions.

Quina va ser la primera?

A Cal Ble, un restaurant d’Igualada que acabaven d’obrir just quan jo vaig començar a fumar. Era un lloc tranquil, modern i confortable i el Pipa Club em va convidar al meu primer torneig. El primer dia no ho vaig fer gens malament! Vaig durar una hora menys dos minuts amb la pipa encesa però em vaig prometre que no pararia fins aconseguir les dues hores. Des de llavors, fumo per aquest club i des de fa poc he passat a ser el president.

En què consisteix un torneig? Què s’ha de fer per guanyar?

Donen la mateixa pipa a tots, és exactament idèntica perquè no hi hagi avantatge per a cap concursant. Després, ens reparteixen tres grams de tabac i dos místos. Quan ho tenim tot, els organitzadors engeguen el comptador i ens donen un minut per encendre-la amb aquests dos místos. Quan se’t apaga quedes eliminat i, per tant, guanya el que dura més amb la pipa encesa.

Què ha de tenir un bon fumador?

Sobretot paciència. S'ha d'estar tranquil però amb atenció constant per a controlar que la cendra de la pipa no s'apagui. El record del món el va fer un home amb poc més de tres hores.

Quantes pipes tens?

Suposo que des de que vaig començar, n’he arribat a tenir al voltant de 200. Però ara ja no les conservo totes perquè no m’hi cabrien.

De què estan fetes aquestes pipes?

N’hi ha de tot tipus però les més comuns són les de bruc, blat de moro, escuma de mar, porcellana, canya, fusta de cirerer i argila. Les meves són quasi bé totes de la fusta que surt del bruc, un arbust de les aricàries, però cada una d’elles és especial per les seves formes tant peculiars.

Quina és la seva pipa preferida?

El dia que vaig guanyar el campionat d’Espanya em van regalar una pipa italiana que es diu “anatra”. Arreu del món, està molt prestigiada perquè té un alt valor econòmic. Però jo no només l’aprecio per ser una pipa valuosa sinó que l’acompanya un gran valor emocional.

El lloc més especial o diferent en el que hagi fumat?

Portugal, Màlaga, València, Madrid, Mallorca, Granollers, el Congrés de Barcelona, a Vic... no te’n sabria dir cap en concret, tots els llocs tenen el seu encant. Però el lloc on té més prestigi fumar és sens dubte el Pipa Club de Barcelona.

Quin és el premi que valora més?

La veritat és que em vaig emocionar quan vaig guanyar el primer premi del campionat de pipa d’Igualada perquè em van donar una pipa numerada.

¿?

Els fabricants de pipes a vegades fan tirades de series limitades que regalen a torneigs o que compren els col·leccionistes. Són molt difícils d’aconseguir perquè n’hi ha molt poques però a la competició d’Igualada em van premiar amb una.

I el més important?

Suposo que el que em dona més nom i prestigi és el campionat d’Espanya que vaig guanyar a Madrid a l’any 2004.

Cada quant fuma?

Normalment fumo dues o tres vegades al dia i me la solc fumar amb una marca de tabac que es diu Mac Baren. Oi que si fumes cigarrets normalment compres sempre la mateixa marca? Doncs amb la pipa exactament el mateix però amb la diferència que dins a cada marca hi ha una varietat immensa de productes a escollir, hi ha tabac de tots els aromes. En tinc de vainilla, cirera, de més forts, més suaus...

Ho compagina amb la feina o ja s’ha jubilat?

Em vaig jubilar fa tretze anys i vaig liquidar el negoci. Ara, amb els 78 anys que carrego a sobre segueixo col·laborant en petites coses de la feina però el fumar és el que de veritat m’ajuda a estar actiu i motivat. Cada competició és un repte i com veig que de tant en tant guanyo alguna copa, m’il·lusiono per a preparar-me per el següent torneig.

Hi ha alguna pipa que no té i que li agradaria aconseguir?


No. I sona egoista però és que fa poc vaig anar a Màlaga i vaig guanyar un altre pipa d’edició limitada, d’aquestes numerades. Té una anella de plata que pesa 100 grams. És un número 45 amb un certificat que ho acredita.

Amb quins altres hobbies combina aquesta afició?

Ara ja sóc gran i com ja t’he dit, em queda poc més que cuidar el jardí, cosa que m’encanta; rego les plantes, en faig créixer de noves i investigo els diferents tipus de flors. També tinc un gos i un gat que cuido i que m’acompanyen sempre a dinar a casa la meva filla gran Montserrat perquè és l’única dels meus tres fills que viu a Igualada.

No ho ha hagut de deixar mai per qüestions de salut?

No! Mai ningú m’ho ha prohibit. De fet, el meu metge també és fumador, per això el vaig triar. Si m’ho prohibís em canviaria de metge.

Hi ha algun repte que s’hagi proposat?

Arribar a les dues hores. Llavors sí que es produirà un miracle. A casa he arribat a les dues hores 26 minuts però en les competicions em poso nerviós. Sota pressió no guanyo la concentració que tinc quan estic sol.

“Mai he vist una paret que no pogués tirar al terra"


Àngel Lorenzo Barroso va néixer el 29 de febrer de 1928 a Madrid. En plena Guerra Civil Espanyola, va ser adoptat per una família catalana d’Arenys de Mar on, amb 9 anys li va explotar una petita bomba a la mà, la qual cosa ha fet que sigui manc. Aquesta mancança mai li ha estat una limitació, al contrari, l’Àngel, sempre positiu, ha aconseguit tot allò que s’ha proposat. Actualment, vidu, amb tres fills i retirat, viu a Mataró i, tot i ser conegut com un home amb un caràcter difícil, ha obert les portes de casa seva per fer una mirada enrere per allò més interessant de la seva vida.

Com recordes el moment de l’accident?
De petit sempre ho recollia tot, agafava qualsevol objecte que em trobava i me’l emportava a unes golfes de casa per després desmuntar-ho i descobrir com estava fet. Sempre volia saber més. Un dia, en el petit jardí de casa, vaig agafar un espècie de caixa cilíndrica que em va cridar l’atenció. Recordo que semblava un pintallavis. Però no, era el fulminant d’una bomba de mà que, en tocar-la, va explotar. Vaig córrer a buscar ajuda i un taxi em va portar a la “Clínica de la Salud y la Esperanza” de Barcelona. Ho recordo com si fos ara, no podia mirar, tenia la mà destrossada.
Amb què t’ha perjudicat més quedar-te sense la mà?
En res. Encara que sembli mentida, no crec que m’hagi impedit seguir endavant. He actuat sempre amb normalitat, he pogut amb tot. De petit jugava igual que els meus amics, anava a l’escola i, fins i tot, era el cap de la colla. Mai ningú m’ha fet sentir inferior. Potser al contrari, m’han tingut respecte.
A què has tingut por?
Em considero una persona valenta i amb empenta que res m’espanta. Tot i així, em cohibia quan parlava amb les noies i em costava demanar-lis per ballar. Elles eren les que em demostraven més distància. Recordo que a una que m’agradava li vaig dir: no tinguis por, si arribessim a tenir un fill no sortiria manc!
Recordes un moment en concret que has pensat en la necessitat de la mà esquerra?
Sí, un dia fent submarinisme la mà dreta se’m va quedar atrapada en unes pedres i no podia sortir. Se m’acabava l’aire i estava enganxat del tot. Una altra mà m’hagués ajudat a sortir-me’n sense haver d’arribar al límit de témer per la meva vida. Finalment, amb l’ajuda de la força de les cames i els peus vaig salvar-me. Però aquesta va ser una situació extrema, en el dia a dia m’he espavilat sense demanar ajuda per vestir-me, cordar-me les sabates o encendre’m el cigarret. A més a més, res m’ha impedit fer el que m’agrada més: jugar a tennis, pescar, conduir i portar el meu vaixell. 
Com condueixes?
Jo mateix em vaig fer un pom de fusta pel volant per poder-lo girar amb facilitat. Quan vaig anar a treure’m el carnet em van dir que seria impossible i jo els vaig contestar que em posessin a prova. En veure que podia conduir, lògicament, me’l van donar.
Tot i ser autodidacte, qui t’ha ajudat o recolzat més al llarg de la teva vida?
Tot i tenir la família lluny, l’àvia adoptiva d’Arenys –entre llàgrimes- . No m’agrada demanar favors, ni ajuda. Però ella va ser qui em va fer adonar que haver perdut la mà no m’havia de limitar en res. Ella em repetia que jo era un noi especial, però no pel fet de ser manc, sinó pel meu caràcter i la meva intel·ligència. Pensa que a l’escola no era l’alumne, era l’ajudant del professor!
Creus que has tingut sort? Creus en ella? 
La sort no arriba, es busca. Jo he estat una persona molt afortunada a la vida. Cadascú ha de treballar de valent per decidir el seu destí.
Com et vas afrontar a la primera feina?
Tenia 17 anys. Vaig assabentar-me que demanaven un dibuixant en la fàbrica de gènere de punt d’Arenys. Feia els mecanismes de les màquines de teixir. Vaig acabar treballant a quatre fàbriques: a Mataró, Canet, Calella i Arenys. Ah! I a cap d’elles em van rebutjar per no tenir una mà.
Però com vas aprendre coneixements d’enginyeria per dibuixar els mecanismes?
Vaig anar a l’Escola d’Arenys, a l’Acadèmia Cots de Barcelona i a l’Escola tèxtil de Canet, que era la número 1 d’Espanya. Tot i així, els llibres han estat la meva font principal. A la llibreria de Mataró ja em coneixien, jo hi acudia amb els meus dubtes i així m’aconsellaven sobre els llibres que necessitava. Després però, l’experiència m’ha donat saviesa. Això sí, m’hi he dedicat amb cos i ànima.
Però un dia vas trencar amb tot això...
Sí, un dia em va arribar una oferta : havia d’inventar una màquina per cosir cabells a les nines. La vaig fer, va ser la primera d’Espanya que funcionava correctament i l’invent es va anar popularitzant. Però vaig ser beneit i no la vaig patentar, valia massa diners. Després d’aquella experiència vaig despertar: tenia idees, bones idees. Tot i així, em pagaven molt bé, fins el punt d’exigir jo el sou, sabia que em necessitaven. 
Aquí va començar la teva vida com a empresari i negociant.
Volia arribar més lluny, així que vaig començar de nou en un petit taller i amb dos aprenents. Jo manava, jo decidia i el que inventava era per mi. Estava cansat de pensar pels altres. Aquell talleret ple d’il·lusió i suor ha fet 50 anys, i ara és una gran empresa.
Aleshores, hauràs pogut patentar algun dels teus invents... 
I tant! Uns 20.
Creus que t’ha ajudat ser manc?
Aquell accident que veig tan llunyà m’ha donat esperit, un esperit fort, molt fort i lluitador. Mai he vist una paret que no pogués tirar al terra. Sempre he volgut demostrar-me a mi mateix que podia amb el que em proposés. 
Com et definiries? Saps que tens fama de tenir un fort caràcter...
Sí, però no m’importa. Em considero un home orgullós del meu tarannà i d’haver tingut sempre al meu voltant persones que em consideren i em valoren. Em sento satisfet d’haver aconseguit pujar una família, del meu paper com a pare i d’haver arribat a una bona situació econòmica, però no d’haver-ho fet sense la mà que em falta, sinó per l’esforç que hi he posat.
Has partit de res i has aconseguit molt. Quina és la clau per triomfar en la vida?
La constància –amb una mirada imponent i una veu segura- . Si es treballa amb esforç s’aconsegueix tot. És el més difícil, però et fa vèncer les adversitats.
Si et donessin l’opció d’implantar-te una mà, acceptaries?
Ara, amb 81 anys, per què? No l’he necessitada mai, –entre rialles- em faria més nosa que servei! De jove m’ho van proposar, però m’hi vaig negar. Em vaig confeccionar una mà de cuir que, aparentment, semblava molt real, però quasi no l’he utilitzada. De fet, semblarà increïble però, tot i no tenir la mà, sovint tinc la sensació que moc els dits!

"El gran problema es que se potencia más el tener que el ser"


Una amplia estancia recibe al visitante. Es el centro Risaluz, donde su directora, Katia Garcia, risoterapeuta andaluza de 60 años, realiza las sesiones. Un espejo que recorre toda la pared izquierda nos recuerda la importancia que da a reírse de uno mismo. Se pueden apreciar globos y otros juguetes de vistosos colores. Ella espera en un pequeño despacho en la parte superior, al que se accede por una escalera de caracol. Hay un montón de fotografías en la pared y de papeles en la mesa. Allí, en un pequeño despacho, espera una mujer con una sonrisa en los labios y mucho genio en el cuerpo. Realmente lo necesita: ese mismo día ha de ir a Reus, y según dice apenas tiene tiempo para parar. Pero sí que lo tiene para aquellos que ayudan a difundir un método tan beneficioso para esta sociedad como la risoterapia.

Pregunta. Te has dedicado a la risoterpia pese a haber tenido una infancia muy difícil…
Resposta. Sí, yo era la mayor de seis hermanas. [Enseguida se levanta y muestra una de las fotografías de la pared, donde aparece ella de pequeña junto a sus hermanos]. Era una situación extraña y difícil: los hermanos mayores siempre asumen un papel de responsabilidad que no les corresponde, y eso me afectó directamente a mí. Además, sufrí maltratos por parte de mi padre. Hoy lo hubiese denunciado. Pero los que lo pasan peor muchas veces sólo les queda la alegría para sobrevivir, y ese fue mi caso.

P. En cambio estamos en una sociedad con grandes posesiones materiales pero muy infeliz.
R. El gran problema es que se potencia más el tener que el ser. Andamos siempre preocupados por lo que no tenemos y nos olvidamos de disfrutar aquello que ya tenemos. Ahora que estamos en tiempos de crisis, quien más perderá no será un chico de La Mina, que nunca ha tenido nada, sino uno de Pedralbes, que no podrá tener todo aquello que quiera y será más infeliz por ello.

P. Uno de los grandes problemas que usted resalta en alguna entrevista para ser feliz es la educación. Ahora que estamos en pleno debate sobre este tema, ¿cómo habría de ser?
R. Habría de potenciar mucho más la parte lúdica. En este momento la educación se basa sólo en la autoridad, del profesor sobre el alumno, y eso no es bueno. En lugar de aprenderse los países de memoria, hacerlo a través de un juego. Mi generación aprendió las tablas de multiplicar a través de la canción.

P. Precisamente la canción es una de las fórmulas que tu propones para mantener la alegría
R. Sí, tararear una canción, como hacen los niños. Pero sin letra, que entonces ya estamos hablando de lo mental.

P. ¿El don de la alegría es igual para todos o hay diferentes grados?
R. Esto es como quien pinta: hay quien lo hará en pocas horas y quien tardará semanas enteras. Existen diferentes ritmos, pero al final siempre se llega al mismo sitio. Hay gente que vive tan reprimida que se olvida de la alegría y la felicidad que hay en su interior, pero con las terapias se puede exteriorizar lo que todo el mundo posee. Se ha de respetar el ritmo de cada uno, y si uno al principio no quiere reír no pasa absolutamente nada.

P. Y según diversos estudios los hombres ríen menos que las mujeres. ¿Se trata de un tema meramente cultural?
R. Sí, y eso nos viene dado desde bien pequeños. Cuando una niña se hace daño, normalmente los padres se compadecen de ella, no hay ningún problema en que llore. El caso de las niños es bien distinto: les dicen que sean fuertes, que se repriman el llanto. El dolor y la alegría van mucho más unidos de lo que creemos.

P. Otro problema al que te has referido a veces en alguna entrevista es el exceso de medicación…
R. Yo recomiendo no dejar de tomar las pastillas que se recetan, porque eso va en un programa, pero me he encontrado en muchos casos en que gracias a las sesiones éstas se reducen. Recuerdo el caso de una mujer que tomaba 17 pastillas. En unas semanas ya sólo necesitaba tomar media pastilla. De hecho me vienen a consultar médicos. Algunos de ellos incluso llegan a participar en este tipo de terapia. La risoterapia también sirve para otro tipo de problemas. Una familia que se estaban todo el día peleando y no encontraban la manera de arreglar sus problemas vinieron y resultó tan positivo entonces han vuelto todos los años.

P. Diferencias entre la risa positiva y la negativa. Esta última sería el sarcasmo, el reírse de alguien. ¿Por qué se da esto?
R. Porque la risa puede ser una arma, y muy poderosa además. Desde hace un tiempo esto lo han descubierto los políticos. Es por eso que vemos en televisión debates parlamentarios y uno de los grupos se ríe de lo que está diciendo el otro. No hay nada que al contrario le pueda hacer más daño que eso.

P. Pero también es un arma que se puede utilizar contra ellos…
R. Efectivamente, y eso es porque el humor también relativiza las cosas, le quita la pompa y la solemnidad que cubre algunos temas. Si un representante de la política o la religión te veine a hacer un discurso, a convencerte de algo, un simple ‘¡ha!’ lo desacredita por completo. Le damos demasiada importancia a temas que no la tienen en realidad: si perdemos el trabajo, si nos separamos de la pareja… En el que tal vez sea el tema más serio de todos, la muerte, la cosa no tiene porque ser distinta. Si no podemos hacer nada para evitarlo, ¿por qué no podemos tomárnoslo con humor?

P. Uno de los conceptos más ligados a la risa pero más complicados de definir es la felicidad. ¿Cómo la definirías?
R. Es verdad que es complicado. En cualquier caso, no es una meta a la que se haya de llegar, como algunos creen, sino la suma de pequeños momentos que vivimamos con intensidad, con alegría.

P. La risoterapia presenta ventajas más que evidentes para nuestra salud. Una de ellas es el aumento de la serotonina, el llamado “mensajero de la alegría”.
R. Efectivamente, es un componente que va desapareciendo con la tristeza, y que no se detecta cuando se han hecho autopsias de suicidas. Aunque este es sólo uno de los muchas ventajas que presenta la risoterapia.

P. ¿Ves la risoterapia como una práctica reconocida en general?
R. Totalmente, y es lógico teniendo en cuenta que los resultados han sido demostrados. Fíjate que en este momento estoy trabajando con Colegios de Enfermería [enseña un papel sobre la mesa con un logo correspondiente a uno de ellos].

P. ¿Trabajas también con colectivos de gente más desfavorecida?
R. Así es: yo recibo alcohólicos, drogadictos,… y gente que no puede dejar de comer bombones. Y es curioso, todos tienen el mismo problema, y es que les falta algo, y no saben lo que es. Ese vacío es el que se intenta llenar a través de la risoterapia. Por ejemplo, este fin de semana subí al Montblanc con unos amigos y me sentía tan llena… ¡que no tenía ganas ni de comer!

P. Por último, ¿hasta cuando piensas seguir con tu trabajo?
R. No he pensado todavía retirarme. Sigo conociendo a gente de muchos países, y aún tengo ganas de hacer reír a la gente para poder ayudarles.