dilluns, 11 de maig del 2009

Artista total


La cita era a les 9 del vespre al Palau de la Música de Catalana. Un lloc excel·lent per degustar amb tot luxe de detalls els matisos musicals que ofereixen Madeleine Peyroux i el seu quartet instrumental. L’artista nascuda a Athens visitava per segona vegada la ciutat en motiu del Festival de la Guitarra de Barcelona, però no venia sola, sota el braç l’acompanyava un nou CD, Bare and Bones, on dóna els primers passos com a artista total – totes les cançons són de producció pròpia. Uns passos ferms i molt ben encaminats.
Les nou en punt i al Palau no hi cabia una agulla. La gent vestida amb les seves millors gales intentava rivalitzar amb les formes arquitectòniques que va idear Domènech i Muntaner. Però de seguida la música es va imposar a l’ambient chic i glamurós. Entre aplaudiments i xiulets d’aprovació, Madeleine Peyroux – vestida amb un peculiar frac vermell i un barret similar al de Charles Chaplin – i companyia van fer acte de presència. Un piano, un teclat, una bateria, un baix, un contrabaix, una guitarra acústica i una guitarra elèctrica van ser les armes destinades a buscar el delit de l’espectador. Per davant una hora i vint minuts de música folk, soul, country, blues i jazz.
El repertori, monopolitzat per temes del nou àlbum, va ser una carícia fugaç i rica de matisos musicals. Madeleine va demostrar perquè és una de les veus amb més projecció del panorama jazzístic actual. En cap moment hi va haver moment pel dubte, tots els que eren presents estaven convençuts d’haver-la encertat. La sonoritat del Palau sumada a la tendresa i suavitat musical que brollava de l’escenari van convertir el recital en una vetllada perfecte. Cançons com Instead, Bare Bones, River of Tears, Our Lady of Pigalle i I Must Be Saved (en una minimalista i espectacular versió en acústic) en directe van adquirir una dimensió superior a les enregistrades al disc Bare Bones.
Tan sol una hora i vint minuts. Ni un segon més ni un segon menys. Un concert efímer que va deixar a la gent amb ganes de més – alguns sortien de la sala amb el front arronsat, frustrats per no poder repetir. La veritat és que per sobre de l’escenari va passar una diva del jazz, i conscient del que suposa cantar al Palau, es va dosificar per oferir el millor i no deixar indiferent.
Pd: Els impurs que us vulgueu baixar el CD cliqueu aquí

A la portada… de cul


Teòricament, les portades del diari plasmen el més rellevant i el més actual del moment. Han de reflectir en forma de titulars i de fotografies allò que més interès té pels lectors i allò que sobresurt de les múltiples notícies de l’interior del diari.

Jo vaig cada dia al mateix quiosc i compro el mateix diari. Potser és vocacional, però la curiositat fa que mentre el pago faci una ullada a les altres portades sempre tan ben ordenades. Fa pocs dies em vaig quedar una estona més al quiosc, ja que la notícia del dia era la primera aparició pública a Espanya del president de França Nicolas Sarkozy i la primera dama francesa Carla Bruni. Em vaig despertar de cop amb una cara de sorpresa en veure les fotografies de les portades, imatges que van revolucionar el país, que no van deixar indiferent a ningú i que van ser el tema de conversa dels bars, de les televisions i de la majoria de sobretaules. Diverses portades ens van deixar a tots de cul, i mai millor dit, en veure que els protagonistes de la premsa escrita d’aquell dia eren els culs de Carla Bruni i Leticia Ortiz.

Les reunions amb el president del govern i els temes polítics pels quals els mediàtics Sarcozy i la seva esposa aterraven a Madrid van obtenir la medalla de plata, i això ja és dir molt, ja que les guanyadores acaparadores van ser Leticia Ortiz i Carla Bruni, enlluernades en tot moment per flashos. Només quedava emmarcar, exclusivament i en primer pla, els seus estilosos “traseros”.

Els mitjans de comunicació van provocar una lleugera competició entre la ex periodista i la ex model i cantant. Qui és la més elegant, qui camina millor, qui vesteix més apropiadament, qui es comporta de manera més natural... Les comparacions del dia següent eren previsibles i els comentaris pro Carla Bruni o pro princesa d’Astúries omplien els programes del cor i les tertúlies televisives.

En què s’ha convertit la premsa escrita? En “diaribasura”? És cert que l’extinció del diari de paper és un tema que preocupa a molts però, és aquesta la millor manera d’incrementar el nombre de vendes? Engroguir els continguts amb morbositat és la finalitat per vendre més exemplars? En quina secció podríem col·locar el titular “comparació dels culs de Carla Bruni i Leticia Ortiz”? En societat si els seus respectius marits se senten ofesos? En economia si mesurem les seves mides? O en política si es fan declaracions al respecte? S’ha traspassat el límit de la pura notícia objectiva i informativa. El sensacionalisme no deixa d’obtenir punts positius i, en canvi, el rigor i la serietat periodística en perden progressivament.

Després de donar voltes al tema em pregunto: quina hagués sigut la reacció dels ciutadans en veure una fotografia de Nicolas Sarkozy i Felip de Borbó d’esquenes? Segurament d’indiferència perquè seria una imatge sense valor amb manca d’informació i de provocació. No obstant això, quan es tracta de la silueta de dues dones atractives i reconegudes per tota la societat, la fotografia obté la importància absolta per aparèixer en portada. Reflexionem. Potser també la té per plantejar-nos si aquest fet és un pas enrere en la lluita per la igualtat entre l’home i la dona.

Diuen que una imatge val més que mil paraules, doncs jo acabo aquí i senyors i senyores, observin la fotografia, apostin i opinin profundament sobre el tema: quin dels dos culs els convenç més?

dijous, 7 de maig del 2009

Supremacia anglesa


Encara en són molts els qui alaben la lliga espanyola de futbol per sobre la resta de competicions, els qui creuen que la competitivitat d'aquesta lliga és superior a qualsevol al món, els qui deprecien des de la poc observada Ligue 1 francesa, fins a la espectacular Premier League d'Anglaterra... deixem d'enganyar-nos, aquí ja no som els més macos del continent.

Ja fa anys que l'auto engany vola per sobre les portades dels sensacionalistes diaris esportius que tenim a l'estat espanyol, però si contem el nombre mitjà de badalls per partit puc assegurar que la lliga espanyola es posa, junt amb l'avorrit Calcio italià, per davant de les cinc principals lligues europees. Però entrem en punts concrets:

Si començem analitzant el públic que assisteix al gran espectacle mediàtic que és el futbol, veiem com lligues tals com l'alemanya, la francesa, l'anglesa o l'italiana creen una escenografia a les graderies pròpies de qualsevol acte commemoratiu de grans dimensions, amb grans banderes, mosaics monumentals, i en general un colorit espectacular. Ara bé si ens endinsem en les depriments grades espanyoles un dia qualsevol, es repeteix en la gran majoria de casos el prototip d'espectador espanyol; aquell que poc a poc i sense pressa es va posant una a una les pipes a la boca per, lentament, anar traient-les i dipositant-les al terra, amb l'excepció que, si el seu equip marca gol, la conducta es modificarà de tal manera que cridaran un tímid goool!; això si, sense aixecar-se, no fos cas que se'ls hi caigués la bossa al terra.

Aquest ja és un bon inici per comprendre realment com d’aïllats estem de la realitat europea –i segueixo parlant de futbol eh!-, però l’avorriment en el joc dels conjunts de primera divisió és esclafant. Només s'ha comès un greu error: hem entès malament el que realment significa FUTBOL. I em remetré al dia i la nit, al blanc i al negre, al sol i la lluna, als dos extrems de la concepció del que significa aquest esport: Espanya i Anglaterra.

Aquí creiem que el futbol és tocar la pilota, anar a poc a poc per tal d’arribar a la porteria i, si es té sort, encertar a la xarxa. Creiem que la qualitat ha de primar per sobre de tot, i equips com el Getafe, el Numancia, l’Almería –per no citar-ne molts més- que no saben realment què és això de jugar pel terra poc a poc, avorreixen amb la lentitud que mouen la pilota. És un constant de passades sense objectiu clar, sense veure una porteria o, si la veuen, aquesta està molt lluny... ja hi arribarem, deuen pensar.

Anem a Anglaterra, allà no hi ha mig camp... Qualsevol persona que sentis això es posaria les mans al cap i clamaria contra un futbol que va de dalt a baix sense... qualitat? No senyors, aquí us equivoqueu. No tenir mig camp significa una constant d’atacs i centrades, de xuts i aturades, de pífies o grans encerts –gols espectaculars, perquè ens entenguem-; i podria seguir dient les conseqüències de no tenir un mig camp que toqui la pilota soporíferament. I precisament això és el que fa aixecar el public; aquests són el moments on l’espectador disfruta, s’abraça, plora, crida o treu el mocador. Són els moments que vol l’espectador. Són l’espectacle.

Aquesta és la paraula clau per entendre què és realment el futbol, un espectacle dirigit al públic, que vol divertir-se, que s’enganya pensant que vol guanyar, però que realment necessita emocions.

Si els clubs de l’estat espanyol no arriben a comprendre que el futbol és espectacle mai arribaran a la passió i l’emoció anglesa; a allò que, en resum, els ha portat a tenir quatre dels cinc millors equips d’Europa tal com tothom reconeix. I us asseguro que saben ben bé el que fan, que per alguna cosa van ser ells qui van inventar aquest esport.

dimecres, 6 de maig del 2009

Rentem-li la cara a Torre Baró

Més de 2.000 habitants encabits en un turó de les rodalies de Barcelona, però que segueix formant part de la ciutat. Torre Baró s’integra dins el districte de Nou Barris però en destaca per les males condicions en les que els ciutadans hi han de viure. Només cal dir que fins 1970 no hi existia el clavegueram i que, per la mateixa època, l'escola era el vagó d’un tramvia jubilat.

Des que el barri es va fundar -cap als 50 i 60, amb l'arribada de la immigració- els veïns s'han hagut de manifestar per tot allò que els faltava i que la declaració dels drets humans reclama des del 1948: enllumenat, clavegueram, aigua, telèfon o equipaments bàsics com ambulatori, escola, farmàcies i supermercats. A dia d'avui, segueixen sortint al carrer a reclamar els seus drets com a ciutadans barcelonins.
Amb la creació de la Línia 11 dels Transports Metropolitans de Barcelona es va comunicar Torre Baró amb la resta de la ciutat. Fins aquell moment, els veïns tenien que traslladar-se fins Vallbona (el barri fronterer) per agafar la Renfe. Aquesta nova línia de transport es va posar en funcionament el 2003 i encara hi ha mancances considerables. L’Associació de Veïns de Torre Baró encara es manifesta per reclamar que els serveis d’aquesta línia s’igualin als de la resta de la ciutat i es que els trens triguen una mitja de 15 minuts en passar.
A aquesta demora se li ha de sumar una altra, referent a les infraestructures. El dia 2 de maig va tenir lloc una manifestació veïnal que demanava que l’ajuntament fes complir els terminis estipulats de les obres que encara tenen lloc. Els trens han de circular per una sola via, ja que les cinc paredes que s’integren dins la L11 no donen espai per a més trens.


L’Ajuntament de Barcelona amb Jordi Hereu al capdavant està portant a terme unes actuacions en el barri que, en part, s’estan complint. De moment la zona ja gaudeix d’equipaments bàsics com un ambulatori (recentment s’ha inaugurat l’ampliació), el metro i s’estan construint més pisos. Però, amb quin objectiu? Rentar-li la cara al barri per donar una millor imatge de l’entrada de Barcelona? Els més observadors s’han adonat que les reformes només tenen lloc a la zona més propera a la carretera, és a dir, la part que es veu abans d’entrar a la ciutat, per l'A-17.
A l’endinsar-se en el barri i parlar amb la gent, hom se n’adona que els veïns estan “cremats” per les expropiacions que l’Ajuntament vol portar a terme a la part més alta de la muntanya, amb l’avinentesa de que és una zona protegida i forma part de Collserola. Allà hi viu gent, i molta. Encara es conserven les primeres cases, la majoria d’autoconstrucció, propietat de les primeres famílies que hi van venir a viure-hi. Doncs el pla d’actuació municipal pretén netejar la mala imatge que s’ha anat creant del barri i construir-hi tots els serveis necessaris per tal de fer-lo presentable pels futurs compradors.
Una cosa de tot això està clara: dels veïns i les seves reivindicacions no se’n podran desfer tan fàcilment.

Piqué, Cesc, Tejera... i quants més?


Cesc Fàbregas, Gerard Piqué, Sergio Tejera, Fran Mérida... Tots aquests futbolistes tenen una cosa en comú: van ser contractats per un club estranger quan encara no havien complert la majoria d’edat.

L’any 2003, Cesc Fàbregas jugava a la categoria cadet del F.C.Barcelona quan l’Arsenal va fer-li una oferta per a incorporar-se a l’entitat anglesa amb 16 anys. El jugador era en aquells moments una de les grans promeses del futbol base blaugrana, però l’equip londinenc va oferir-li un contracte professional, va assegurar-li certa continuïtat al primer equip i el jove jugador va acceptar. Avui en dia, sis anys després de la seva arribada, Cesc és el capità dels gunners amb només 22 anys i és la gran referència de l’equip.
El següent cas similar també va ser molt sonat. Va ser el de Gerard Piqué, que formava part del mateix equip que Cesc. Piqué, en aquest cas, va ser fitxat pel Manchester United quan estava en edat juvenil, l’any 2004. L’equip anglès, aprofitant que el jugador (encara menor, recordem) no tenia contracte professional, va dur a terme la operació amb un cost econòmic zero.
D’aquesta manera, el Barça veia com s'escapaven dues de les grans promeses del seu futbol base i, a més, sense cobrar ni tant sols els drets de formació dels jugadors. Però la cosa no es queda aquí. Quatre anys després de veure marxar Piqué (nét d’un ex-directiu del club i culé de tota la vida) amb només 17 anys, el Barça va haver de pagar 5 milions d’euros al Manchester United per recuperar el jugador pel seu primer equip. Amb 22 anys, en l'actualitat es tracta d'un jugador indiscutible a l’equip i tot un ídol per a l’afició barcelonista.

Aquests, però, no han estat els únics casos, tot i que és evident que aquí tenen ressò els casos relacionats amb el Barça i l’Espanyol. A més, criden l’atenció perquè es tracta de conflictes entre grans clubs d’Europa. En el cas dels pericos, l’exemple més conegut és el de Sergio Tejera. Fa quasi quatre anys, el Chelsea de Londres va fitxar el jugador de l’Espanyol Tejera quan aquest tenia 16 anys. En aquest cas, però, l’equip anglès va pagar una quantitat a l’entitat perica en concepte de drets de formació (es parla d’uns 140.000 euros).

El fet de ser contractats per equips estrangers comporta la separació dels joves del seu entorn, dels seus amics, la seva escola i, en algunes ocasions, de la seva família. Els clubs posen a disposició dels jugadors allotjament (normalment viuen a cases amb famílies), classes d’anglès per ajudar a l’adaptació del futbolista a la seva nova vida, etc. A més d’això, no oblidem que són nois de 16-17 anys que, de cop i volta, es troben amb un gran sou i vivint sense els pares, amb els riscos que això comporta.

Aquest debat, evidentment, va molt més enllà dels límits futbolístics. És un debat ètic i moral. És a dir, fins a quin punt un club de futbol té el dret de fitxar un jugador adolescent apartant-lo del seu entorn sense el permís del club que l’ha format com a jugador i com a persona.
En aquest sentit, fa cosa de dos mesos, la UEFA va anunciar que presentaria a la FIFA i a la UE una resolució que estipula que “els jugadors menors de 18 anys no puguin ser objecte de fitxatges internacionals, ja sigui per entrar a Europa o dins del mateix continent”. William Gaillard, director de comunicació de la UEFA i conseller del president d’aquest organisme, Michel Platini, va explicar que “hem de discutir i definir les modalitats amb la FIFA i la UE per acordar unes regles que impedeixin als centres de formació ser saquejats per clubs més rics”. En un comunicat transmès per la UEFA, el mateix Platini va declarar que “la qüestió dels menors és sobretot un problema moral i ètic i hem de prendre mesures concretes per a protegir els joves jugadors i els clubs que els formen”.
Pel bé del futbol i d’aquests joves jugadors, aquests conflictes entre els clubs haurien d’acabar. I si la FIFA ha d’intervenir, que intervingui, que per algun motiu existeix.

dimarts, 5 de maig del 2009

Quan les glòries no perduren


La sublim actuació que va protagonitzar el Futbol Club Barcelona el passat dissabte davant el Reial Madrid i que suposa quasi la culminació d’una temporada de somni ha portat a alguns a preguntar-se si aquest no és el millor equip de la història. Llavors se citen a l’Ajax de Rinus Michels, al Brasil del 70, al Milà de Sacchi o al Barça del Dream Team. Però si a mitjans d’abril les càmeres de tot el món retransmetien com els seguidors del Liverpool homenatjaven als 96 seguidors d’aquest equip que el 1989 van morir a l’estadi de Hillsborough, ara un altre data de funest record ens ensenya com de frágil és la memòria futbolística.
Molt abans que un xut de Koeman fes tocar la glòria als blaugrana el 1992 a Londres, molt abans que Sacchi fes història amb l’atrevidament ofensiu 4-4-2, que Neeskens i Cruyff s’associessin perquè l’Ajax guanyés 3 Copes d’Europa seguides, i encara abans que Carlos Alberto besés la copa –era el primer cop que es feia- que acreditava a Brasil com la millor selecció del món, va existir un equip mític que va desaparèixer entre foc i ferralla. El diumenge feia 60 anys que va desaparèixer el Gran Torino. Si algú llegís avui “la seva tècnica era la més perfecte, la més moderna i eficient. Hi havia alguna cosa de sutil i profund en la seva manera de practicar el futbol, que no han aconseguit igualar els altres equips” immediatament pensaria en el Barça de Guardiola, en l’equip capaç de marcar quatre gols al Bayern de Munic i sis al Reial Madrid, en protagonitzar nits d’espectacle pur. Doncs bé, aquestes línies van ser publicades el 7 de maig de 1949 al diari La Vanguardia.
Tres dies abans, a les cinc de la tarda, es va estavellar l’avió on anava l’equip amb el futbol més espectacular del moment -res a veure amb el futbolitalià actual-, que venia de guanyar quatre lligues italianes seguides, cinc si sumem la que van aconseguir abans que el campionat es parés per la complicada situació que vivia el país, immers de ple en la Segona Guerra Mundial, i que va marcar ni més ni menys que 125 gols en 40 partits, el que equival a més de tres dianes per encontre (els balugrana no han aconseguit encara aquesta mitja golejadora). Sandro Mazzora, el capità, s’arromangava les mànigues quan les coses anaven malament, reunia a l’equip, els deia “som-hi”, i en un tres i no res, en tot just vint minuts, podien clavar-li set gols a la Roma. El seu fill, també anomenat Sandro, i que també va ser futbolisa, afirmava en una entrevista que “quan viatjo a Brasil, els brasilers, orgullosos del seu futbol, em diuen que només Il Gran Torino va jugar com ells”. Igual felicitació rep d’ex-jugadors de l’etern rival, la Juventus. Tampoc cal obviar altres noms destacats de l’equip com Ballarin, Loik o Castigliani; la selecció italiana es nutria bàsicament de jugadors del Torino.
Seria injust, però, no esmentar que l’equip no passava pel seu millor moment, ja que s’havia creat pagant milionades a per adquirir el millors jugadors i estava quasi a la bancarrota, i la seva estrella, Mazzora, estava en baixa forma, ja que intentava divorciar-se (cosa complicada: el divorci no existia a la Itàlia democristiana de finals del 40; va haver de fer el procés a Romania i quan va tornar li van anunciar que no era vàlid). Tot i això, la llum s’elevava per sobre de totes les ombres que sobrevolessin l’equip. La foscor definitiva va arribar el 4 de maig de 1949 al mont de Superga, molt a prop de Torí, quan tornaven de jugar un partit amistós a Lisboa. Els jocs de l’atzar van fer que anessin a morir on la família reial italiana donava sepultura als seus. La ciutat des d’on aquest equip va fer feliç a tants italians, Torí, la capital del Piamont, va ser el lloc des del qual el rei Victor Manuel II a la segona meitat del segle XIX va planejar i realitzar la unificació italiana que va acabar amb segles de divisions i governs feudals i teocràtics diversos. Si ja abans de la tragèdia l’equip era un símbol esperançador i d’unió, el funeral va fer que es congreguessin un milió de persones.
I arribem aquí al punt culminant de tot plegat: l’expedició, que va fer escala a Barcelona, no portava a un jove hongarès, que fugí del seu país mesos després que aquest caigués en el bloc comunista. Ens estem referint al gran Ladislao Kubala. Rebutjat en les proves d’accés i amb el fill malalt, el no pujar a l’avió va significar per ell salvar la vida. Pel barcelonisme van significar 5 copes i un dels millors equips de la seva història, l’inici d’una època de recuperació, doncs gran part de l’equip s’havia quedat a Mèxic quan el Barça va anar-hi a fer una gira per recaptar diners per la República durant la Guerra Civil. Una recuperació que amb els seus alts i baixos encara en som deutors avui en dia. A més de lamentar aquella tragèdia, els blaugrana hauríem de celebrar que Kubala no volgués pujar a aquell avió. La resta crec que se li ha agraït suficientment, si bé potser mai n’hi haurà prou.
Malgrat tot queda el dubte de l’oblit històric, que és força greu per altra banda. La gent per rememorar el fet porta flors al mont on va succeir això. Jo proposo una altra. El Liverpool, un equip no exempt de tragèdies, com la de Hillsborough que s’ha dit abans, té un lema a la porta d’entrada de l'estadi on s’hi diu: “Les victòries passen, la glòria perdura”. En el llibre La rebel·lió de la granja, George Orwell parla de la traïció de la revolució russa a través d’una faula; un dels principis és “tots els animals són iguals que els altres” al que més endavant s’hi afegeix "però alguns són més iguals que uns altres”. Seguint la mateixa idea, es podria posar la mateixa inscripció de Liverpool a Superga, tant sols que afegint-hi “però algunes glòries perduren més que unes altres”.

Obama es el líder mediático por excelencia


El pasado miércoles 29 de abril del 2009 el presidente de los EEUU, Barack Obama, cumplió cien días en el cargo. Como es habitual los medios de comunicación llevan a cabo un análisis de las decisiones, medidas, acciones… que ha tomado el nuevo gobierno desde su nombramiento. No obstante, en este caso yo me preguntaba si es que se podía analizar todavía un poco más la actuación de Obama. La respuesta es que sí y esto me lleva a afirmar lo más evidente: Obama es el líder mediático por excelencia.
Cuando se empieza a leer el periódico y ya se han pasado tres páginas sin ver escrito el nombre de Obama, uno se extraña porque parece que el líder estadounidense ha de aparecer sí o sí en la prensa escrita (puede que en la radio y la televisión un poco menos). Con esto no quiero quitar ningún mérito al líder estadounidense porque sí que es verdad que, durante el poco tiempo que lleva al frente de los EEUU ha tomado decisiones importantes tales como: el cierre de la prisión de Guantánamo, el fin gradual de la guerra en Irak, el inicio de nuevas relaciones con Sudamérica, la aprobación de un plan para combatir la crisis económica… pero, ¿qué me dicen de sus explicaciones acerca de cuál va a ser su mascota? Para los que no saben de qué hablo lo explicaré brevemente. Resulta que cuando Obama ganó las elecciones, éste prometió a sus hijas que les regalaría un perro. La única condición que ponía el presidente es que debía ser hipoalergénico dado que una de sus retoñas es alérgica a este tipo de animales. Bien, pues a partir del momento en que el líder norteamericano pronunciara estas palabras, en EEUU se creó un debate social en la red en el que se discutía cuál debía ser la raza del nuevo inquilino de la Casa Blanca. Con el perro ya en casa, la familia Obama hizo una presentación oficial. En mi opinión, todo este asunto no deja de ser un signo más de lo que ya muchos han bautizado con el nombre de “huracán Obama”. Otro síntoma de este fenómeno sobrenatural es la nueva campaña del PSOE para la elecciones europeas. Se utiliza la imagen del presidente de los EEUU en un spot para atraer al público. El anuncio consiste en la aparición de imágenes de la noche electoral de Chicago, cuando se conoció el triunfo de Obama y prácticamente toda la sociedad salió a las calles para celebrarlo. El vídeo finaliza cuando aparece el que será el lema de la precampaña socialista: “Ahora el partido se juega en Europa. Aquel día no pudiste votar. Pero ahora sí” http://www.youtube.com/watch?v=oCeSiqz-y7k. Esto hace referencia al deseo que expresaron muchos europeos de haber querido votar a Obama. Esto no es de extrañar si tenemos en cuenta que la cobertura de sus actuaciones tienen en la mayoría de ocasiones un carácter positivo en los medios de comunicación porque, en mi opinión sus recursos narrativos delante de las cámaras de televisión hacen que lo observe todo el mundo, y este mundo que lo observa hace un guiño al Obama mediático reconociéndolo como un líder carismático que nos convence de que tiene una misión especial en este mundo.
Lo de ser el personaje más mediático le viene a Obama desde la precampaña cuando estaba compitiendo contra Hillary Clinton en las primarias. Cuando por fin logró ganarlas no descansamos de ver ni un solo día al, ahora presidente de los EEUU Barack Obama en su lucha contra el candidato republicano Jhon Mc Cain. Después vino su victoria. Se convirtió en el primer presidente afroamericano de los EEUU y eso hizo que desayunáramos, comiéramos, merendáramos y cenáramos con Obama. Y ahora parece que la excusa para hablar de él son sus primeros 100 días como presidente de los EEUU. En definitiva, tenemos Obama para rato.

Cambiar de imagen, la tendencia del siglo XXI


Actualmente y según encuestas realizadas por el Instituto Nacional de Estadística (INE), los españoles gastan un promedio de 800 millones de euros al año en intervenciones de cirugía estética. Amas de casa, ejecutivos, jóvenes de apenas 15 años y mujeres de la tercera edad acuden a las distintas consultas que anteriormente solo frecuentaban los personajes públicos. La gama de servicios pues, es tan variada como el perfil de los consumidores. Liposucciones para los que desean retirar esa acumulación de grasa en alguna parte del cuerpo, rinoplastia para moldear la nariz, aumento mamario para aquellas mujeres que deseen aumentar su talla de pecho, liftings para tersar la piel… y así hasta que el cuerpo no asimila más cambios.

Inicialmente, estas intervenciones sólo se realizaban a personajes de gran influencia social-según muchas mujeres- como eran las estrellas de Hollywood; Catherine Deneuve, Sofia Loren y Claudia Cardinale eran, entre otras, modelos de belleza a seguir. Fueron las pioneras en utilizar el bisturí para retocar las pocas imperfecciones que cubrían sus escandalosos cuerpos. Pero actualmente, estas prácticas ya no suponen una novedad. Nos encontramos con “realities” que tienen como finalidad transformar a personas acomplejadas a golpe de bisturí, clínicas en cada esquina que ofrecen un menú inacabable de tratamientos para todos los gustos y tratamientos que finalizan en tan solo una hora y que por consiguiente permiten hacer retoques de manera rápida.

Según los expertos, esta obsesión “moderna” del culto al cuerpo es consecuencia de los cánones de belleza que la sociedad occidental rige, unas pautas enfocadas a tener un cuerpo perfecto. Así pues, encontramos un bombardeo constante de programas de televisión, anuncios en los periódicos y referentes estéticos como las modelos de pasarela, que influyen en el hecho de querer aproximarse a una perfección corporal. El continuo avance de la ciencia también ha causado que las intervenciones de carácter estético se hayan multiplicado. El temor a hacerse mayor, la lucha por perder esos quilos de más y la obsesión para estar radiante las 24 horas del día, son algunos de los argumentos que defienden los amantes del quirófano según la Sociedad Española de Cirugía Plástica Reparadora y Estética. Y no es de extrañar que España sea el primer país de Europa y el cuarto del mundo después de ver que el año pasado se realizaron 300.000 intervenciones de cirugía plástica. Está claro que la felicidad según algunos llega a manos de operaciones que moldean o en muchas ocasiones cambian por completo partes del cuerpo.

Ahora bien, dejando de lado las estadísticas y el poder de influencia social para los más vulnerables, pretendo cuestionar si los clientes de tales servicios son conscientes del riesgo médico que conllevan los tratamientos. Es demasiado alarmante que en España, el 40% de estas intervenciones se realicen a chicas entre los 18 y 21 años. A pesar de que los profesionales añaden constantemente que no deja de ser un paseo por el quirófano, una práctica que como en todas las demás intervenciones puede suponer una serie de riesgos, el “target” parece permanecer entre los jóvenes. De hecho, a lo largo de los últimos años, nos hemos encontrado con diversos casos de operaciones que han acabado con denuncias por sus peligrosos resultados: pechos que han acabado extirpados, caras desfiguradas y pacientes que padecen dismorfia (rechazo corporal) y que por consiguiente no han tolerado bien el tratamiento practicado; y aún así, las estadísticas no dejan de subir.

Pero sorprendentemente, todo cambia cuando la cirugía reparadora se utiliza para solucionar cuestiones de salud. Gracias a la cirugía plástica, muchos pacientes con importantes enfermedades han logrado recobrar su aspecto inicial. Mujeres que han perdido un pecho a causa de un cáncer de mama, por ejemplo, lo han recuperado- con técnicas muy agresivas y dolorosas- gracias a una prótesis. Personas con sobrepeso han logrado perder esos kilos que les imposibilitan llevar una vida normal y corriente. Incluso accidentes graves que han causado notorias deformidades en la cara se han visto solucionados con los avances médicos que involucran al bisturí.

Por consiguiente, creo que habría que aplaudir a los investigadores científicos por encontrar diariamente nuevos métodos de cirugía plástica que ayudan a regenerar partes del cuerpo afectadas. Pero, al contrario, cuestionar por qué hay una práctica tan irracional de estas operaciones, las cuales pueden desembocar en riesgos muy graves. Tanto por parte de algunos profesionales como por parte de los clientes, cambiar de imagen se ha convertido en un capricho y, resultantemente, la nueva tendencia del siglo XXI.

Seguim a la cua, seguim esperant

Quan s’escolta: “demà comencen les rebaixes! Fins a un 60%! Aquest any, millor que mai!”... la població s’altera. Cada any arriben les rebaixes, un fenomen molt esperat que provoca exaltació i grans expectatives a la població en poder mirar l’etiqueta i veure un preu que no fa mal als ulls i així poder aconseguir aquella camisa, bossa o pantalons que tantes vegades havia vist a l’aparador. Aquestes expectatives que creen els comerços en anunciar les rebaixes són les mateixes que ens creen els polítics en afirmar que un dia arribarà un acord entre els govern català i espanyol respecte el finançament autonòmic.

L’eufòria de l’arribada de les rebaixes s’esvaeix quan s’arriba a la botiga i et diuen que la teva talla s’ha esgotat. Que injust! Aquest és el sentiment des de fa massa temps de molts catalans: expectació per una data desitjada i impotència per no tenir el que un creu que és just. Fa nou mesos que el pacte entre Catalunya i Espanya sobre el finançament està a l’aire. Nou mesos de falses esperances. Nou mesos sense fets per prosperar. Nou mesos de donar voltes al mateix. Nou mesos de paraules, promeses i més paraules.

Les rebaixes són esperades, l’acord pel finançament autonòmic també. Les rebaixes criden l’atenció a molta gent, la negociació vers el finançament no només involucra a  personalitats polítiques, sinó a tots els ciutadans catalans. Les rebaixes proporcionen ofertes als clients, el govern espanyol ofereix 8.000 milions pel finançament autonòmic. Les rebaixes provoquen enfrontaments entre la competència, la xifra del finançament provoca topades i discussions entre polítics. Les rebaixes tenen dates clares de principi i final, l’acord del finançament també en té, però aquestes passen de llarg i tenen un final incert. Amb aquest seguit de comparacions, sense la voluntat de desmerèixer cap dels dos temes, es plasma que la negociació sobre el finançament autonòmic s’ha convertit en un fenomen tan esperat per part de la població com quan arriba l’època de rebaixes. Amb la diferència que l’acord entre el govern espanyol i el català pot determinar quin és el futur de Catalunya. Sembla que la importància que requereix aquest pacte hagi passat a un segon pla i es tracti el tema de la mateixa manera com qui discuteix si es rebaixarà un 50% o 60% els pantalons texans.

Els diaris s’omplen d’articles explicant els petits passos que fan que l’acord tiri endavant, de declaracions afirmant que la negociació s’ha desencallat, de titulars explicant un nou pas enrere i de fotografies amistoses entre polítics per reflectir un “bon rotllo” entre els dos bàndols. Ens fan creure que s’està treballant molt per arribar a un resultat quan el que transmeten és indiferència vers un tema suficientment rellevant per dur a terme, per posar-hi solució i per actuar al respecte.

A partir de la reunió del president de la Generalitat José Montilla i del vicepresident del govern espanyol Manuel Chaves, estem parlant del més d’abril, semblava que l’acord començava a fluir. Es parlava del tema amb una visió més positiva, ja que s’havien ofert xifres. No obstant això, l’oferta de 8.000 milions no va ser acceptada per tothom. Una vegada més, no es va arribar a enlloc, a cap conclusió ferma. És satisfactori llegir que no es vol que Catalunya estigui per sota de la mitjana del finançament per càpita espanyol per part del govern d’Espanya, però és insatisfactori comprovar que això encara no ho podem constatar. La incògnita del tancament de l’acord en el més de maig segueix aguantant-se amb pinces.

L’onada del pessimisme xoca de nou amb Catalunya. Tornen a aparèixer comentaris despectius respecte un dels partits polítics. Recentment, i entre d’altres declaracions, el secretari general ERC, Joan Ridao, ha declarat que “mentre mirem d’aguantar el sostre que es mou a causa del vendabal de la crisi, l’Estat ens mou cements amb el risc que caigui tot l’edifici del benestar i la cohesió social”. Els polítics es van tirant pedres els uns els altres com si es tractés d’un partit de tennis on es van passant la pilota. Però mentre ells segueixen jugant, el públic va esgotant la paciència.

Les rebaixes s’han acabat per iniciar una nova temporada i Catalunya segueix igual, arrossegant temes amb conclusions borroses sense poder passar pàgina per a començar una nova etapa. Les cues de les rebaixes sempre es fan llarguíssimes, però l’espera per llegir un titular on aparegui “l’acord del finançament s’ha tancat” és eterna. Els catalans seguim a la cua, seguim esperant.

 

Grip o tapadora?


Portem ja una setmana que la premsa de mig món ha donat un gir de 180 graus. Abans els informatius obrien les seves portades amb la crisi, el par, l’economia... però des de fa ja uns dies aquests temes, que ens preocupen a tots, han passat a segon pla degut a la grip porcina, una grip originada a Mèxic i que ja s’ha estès per 4 dels 5 continents amb un total de 1.419 casos.
Fins el moment, a Espanya hi ha al voltant d’uns 60 infectats, i el número total de morts confirmats al món és de 30 segons fonts de la OMS (Organització Mundial de la Salut).
Tenint en compte que el número total de morts anuals al nostre país per la grip normal és d’entre 2000 i 3000 persones, no està fent el món un gra massa amb tot això de la grip porcina? o millor hauríem de anomenar-la com a nova grip, o virus AH1N1?

La qüestió és que aquests dies s’ha disparat una alarma social enfront d’aquesta grip tant desconeguda fins aleshores i que en realitat comporta uns símptomes exactament iguals als de les grips comuns, amb lo qual països com Mèxic, focus d’origen d’aquesta grip, s’ha posat en quarantena i en una de les ciutats més poblades del món com és Mèxic DF no hi ha pràcticament ni un ànima al carrer.
Escoles tancades, esglésies, oficines i restaurants d’entre d’altres molts establiments també han tancar les seves portes per por a nous contagis. I la por ha arribat a traspassar fronteres fins al punt de que Rússia ha vetat l’entrada al seu país de carn de porc procedent d’Espanya, una mesura “absolutament desproporcionada y sense cap recolzament algun en raons científiques ni de salut” segons consideracions del sector càrnic espanyol.
Realment unes consideracions que s’estan portat a extrems insospitables, tenint en compte que des de l’OMS s’ha jurat i perjurat que ingerir carn de porc no comporta cap mena de risc, ja que la grip es contagia per mitjà de l’aire.

Ens trobem realment davant d’un cas d’epidèmia tan alarmant?, o es tracta d’una tapadora per ocultar o desviar l’atenció del públic de temes veritablement tan importants com és la crisi, de la qual s’ha sabut recentment que Espanya podria ser dels últims països europeus en sortir-ne, i que el par podrà arribar a més del 20%?
Realment no sé a que estan jugant aquests governs donant tant d’èmfasi a un tema per el qual els pocs afectats greus que s’han trobat a Espanya, després d’haver passat uns dies en observació als hospitals, ja estan a les seves cases seguint un tractament ordinari d’antivirals, en comptes de fer front a la que tenim i ens segueix venint a sobre amb el tema de la crisi.

Quan acabarà tot això? Si tenim en compte que es tracta d’una grip que es contagia per mitjà de l’aire i que mostra uns símptomes comuns a la grip de tota la vida, és possible que no acabem per eradicar-la mai, i aleshores, quan deixarem de parlar d’ella com si es tractés de la nova tuberculosi?, quan deixarem de dedicar-li 2/4 parts dels informatius a un tema que possiblement mai morirà?
Les respostes continuen en l’aire, però espero que no per molt de temps.

¡Qué bueno que volviste Fenómeno!

Mentiroso es aquel que niega la existencia del Ave Fénix, un ave del tamaño de un águila, de plumaje rojo, anaranjado y amarillo incandescente, de fuerte pico y garras. Un ave fabulosa que renacía de sus propias cenizas, un ave que moría para resurgir con toda su gloria. Expertos en la materia afirman que vivía en una región que comprendía la zona del Oriente Medio y la India, llegando hasta Egipto, en el norte de África. El Ave Fénix en esta ocasión ha volado desde tierras brasileñas y lo ha hecho para disfrazarse de hombre, para vestirse de jugador de fútbol. Ronaldo Luis Nazário de Lima, más conocido como Ronaldo, "El Fenómeno", ha vuelto.

Dicen que quien tuvo, retuvo, y este jugador, señores, tiene fútbol para dar y vender. Probablemente se trate de uno de los mejores delanteros de todos los tiempos, un futbolista con un instinto depredador innato, uno de esos puntas que lleva el gol en las venas, un jugador que te mata con tan solo media ocasión de gol.
Ronaldo ha regresado para callar las bocas de todos aquellos que no creyeron en su regreso a los terrenos de juego, para callar a los que pensaban en que su única opción era la retirada, en definitiva, para demostrar que él es uno de los más grandes de la historia de este deporte.


En su basta trayectoria como profesional “El Fenómeno” se ha ganado un sitio entre los mejores por su talento y por su condición de killer de área, sus números están al alcance de muy pocos. Por contra, su excepcional carrera se ha visto mermada por la lacra de las lesiones, sus frágiles rodillas le han castigado gravemente hasta en tres ocasiones. La última lesión de rodilla la sufrió en su etapa en el Milán, una lesión que lo tenía apartado desde el 17 de febrero de 2008. Después de permanecer 387 días inactivo, Ronaldo reapareció el pasado 4 de marzo en un partido de la Copa de Brasil contra el Humbiara y desde entonces lleva marcados ocho tantos que ya lo han convertido en el ídolo de la hinchada del Corinthians, equipo con el que ha conquistado este pasado fin de semana el Campeonato Paulista, el que supone su vigésimo título como futbolista.

Cierto es que su condición física no es la óptima (su peso aproximado es de 90kg), pero él conserva su magia, aquella que cautivó a admiradores (y detractores), aquella que aún queda en la memoria de los amantes del buen fútbol, y es que goles son amores.

Desde Brasil aseguran que Ronaldo puede volver a vestir la “verdeamarelha” si su rendimiento sigue 'in crescendo'. Romario y Pelé son sus principales valedores, hasta Lula el presidente brasileño ha pedido su regreso a la selección, un regreso que deberá valorar Dunga, el actual seleccionador.

Por el momento, en el seno del Corinthians se especula con la posible iniciativa de hacer una película sobre el goleador brasileño. Luis Paulo Rosemberg, el presidente del equipo de Saõ Paulo, ha sido el primero en anunciarlo. El “Gordito” se merece eso y mucho más.

dilluns, 4 de maig del 2009

La revolució té una altra oportunitat


El 1956 Cuba vivia sota la dictadura de Fulgencio Batista, un règim oligàrquic alimentat per la corrupció, la vulneració dels drets humans, els assassinats polítics i la penetració de la màfia americana en la indústria i comerç del país. Una situació caòtica que va provocar l’esclavització dels cubans envers el diner i el poder nord-americà. Davant la fractura social i econòmica que vivia l’illa caribenya un grup de 82 guerrillers – Movimento 26 de julio – van decidir prendre cartes en l’assumpte. Embarcats en un iot anomenat Granma van abandonar Tuxpan (Mèxic) per desembarcar el 30 de novembre a Cuba, tot aprofitant una sublevació popular a Santiago de Cuba. No obstant, el mal temps va provocar que el iot s’encallés a la costa oriental de l’illa el 2 de desembre de 1956. Fet que va estar a punt de suposar el final de la revolució cubana, doncs l’exèrcit de Batista va aprofitar la desorientació dels joves dissidents per minvar les seves forces. Poc més de 20 expedicionaris van sobreviure – entre ells Fidel i Raúl Castro, Ernesto Che Guevara i Camilo Cienfuegos – a l’atac de les tropes cubanes abans no es van poder refugiar a Sierra Maestra (el govern va difondre la falsa notícia de la mort de Fidel Castro per apaivagar els ànims de la població). Malgrat això, el Movimiento 26 de julio no va perdre l’esperança ni les ganes de lluitar per canviar la història de Cuba.
Poc a poc, les forces revolucionàries van recuperar la seva activitat – el 16 de gener de 1957 van prendre el destacament militar de La Plata i el 18 de febrer Fidel Castro va concedir una entrevista al New York Times – gràcies al suport popular i la simpatia que despertaven a l’estranger. Fins el punt que l’1 de gener de 1959 els guerrillers van posar punt i final a lluita armada ocupant Santiago de Cuba. La dictadura del general Batista només era un mal record, ara començava una època de canvis amb un govern democràtic, plural, ple d’iniciatives, ideals i amb el suport dels Estats Units. Però l’alegria va durar menys que un caramel a la porta d’un col·legi, les constants friccions entre els membres de l’administració van obligar al president Manuel Urrutia Lleó – preocupat per la influència que exercia el comunisme sobre el govern – a abdicar. Llavors, Fidel Castro va assumir el control d’un executiu (on Che Guevara tenia molta influència) molt més radical i propulsor de la revolució comunista a l’illa. Aquest fet sumat a les expropiacions de la reforma agrària van causar l’exili de la classe alta i mitjana cubana, així com, un deteriorament progressiu de les relacions amb els Estats Units. Les quals van desembocar en l’embargament per part de l’administració Kennedy el 1962, degut a l’apropament de Cuba a la URSS (després de dos cops d’estat fallits per part de la CIA).
En tan sols 4 anys al poder, les forces revolucionaries havien dinamitat el somni que havia sortit navegant de Txupan el 1956. La voluntat de construir una Cuba democràtica, plural i capaç d’aixecar una economia independent dels interessos de les grans potències s’havia erosionat amb el temps. L’illa caribenya es balancejava sobre una dictadura centralista, homogènia (el govern era blanc, ateu i enterament masculí. Enfront una població principalment mulata i religiosa), repressiva, asfixiada econòmicament per l’embargament americà i vassalla del bloc comunista. Una conjectura econòmica i política que va comportar misèria, un increment dels balseros i la renúncia del Che el 1964 – cansat de la ineficiència del govern i obsessionat per portar la revolució a d’altres països.
Han passat els anys i la URSS està morta i enterrada, el bloqueig a fet els seus més i els seus menys (s’ha portat a votació a l’ONU 14 vegades per inhumà) segons el president de torn. Però l’illa no ha canviat gaire. Fidel Castro, greument malalt, ha cedit la presidència al seu germà Raúl. Tot i així, les reformes que ha sofert l’illa des del 2006 han estat més aviat tímides. Ara bé, l’ascensió de Barak Obama fins la presidència de la primera potència mundial ha portat aire fresc a les relacions entre Cuba i els Estats Units. El president nord-americà ha abolit les restriccions que existien sobre les transferències monetàries i els viatges a l’illa. Un gest aclamat per la comunitat internacional (i molt críticat pels sectors conservadors dels Estats Units) i que demostra el nou tarannà de la política exterior americana, així com, el possible final d’un bloqueig que dura 47 anys. No obstant, la defunció de l’embargament no tindrà lloc fins que el règim de l’Havana correspongui el moviment d’Obama. I és en aquest punt que neixen les divergències. Per un costat hi ha les veus crítiques que consideren que el bloqueig s’ha d’acabar ja, hi hagi o no hi hagi un gest conciliador des de l’illa caribenya. Doncs des del seu punt de vista l’embargament americà és una vulneració greu dels drets humans. Encanvi, des de Washington es veu necessària una resposta positiva des de Cuba per tal de posar fi al problema. Sigui quina sigui la resposta des de l’Havana, el que estar clar és que ells tenen la pilota.
Però si volen ser justos amb els principis que defensava el Movimiento 26 de julio és evident que cal correspondre el gest d’Obama. Més que res perquè el fi del bloqueig suposaria l’obertura de Cuba al món i, en conseqüència, desencadenaria els anhelats canvis que permetrien a l’illa esdevenir, per fi, democràtica, plural i econòmicament estable. No obstant, ningú sap com actuarà una bèstia guerrera que porta 50 anys adormida sobre la poltrona del poder.

divendres, 1 de maig del 2009

Conversa amb Joan Maria Pou

Aquesta és un conversa amb el periodista de RAC1 i exalumne de la Facultat de Comunicació Blanquerna que vàrem mantenir al Seminari de Periodisme. La conversa va tenir lloc poc abans que se sabés que RAC1 aconseguiria el lideratge de la ràdio a Catalunya i també abans que el Barça passés a semifinals de la Copa d'Europa.

Vaig començar a fer ràdio a segon de carrera, a Ràdio Estel. Em van dir que si t’hi presentaves de voluntari et deixaven primer escriure textos i després fer una prova d’antena i si funcionaves et permetien “per amor a l’art”, diguem-ho així, fer ràdio. Vaig estar una bona temporada fent una mica de tot, vaig fer una mica d’esports, vaig fer una mica de cultura, vaig fer una mica d’informatius... Es tractava de començar a agafar experiència davant del micro. Aleshores va venir l’any acadèmic de les pràctiques, jo vaig fer les pràctiques a informatius de Catalunya Ràdio, i després vaig fer unes segones pràctiques a Onda Rambla i quan se’m va acabar el període de pràctiques vaig tenir la sort que hi havia una plaça i em van fitxar. Vaig estar fent informatius allà uns quants mesos i, aleshores, l’any 2000 va néixer RAC1. Vaig tenir la sort que la persona que s’havia d’encarregar de la producció d’esports era un altra companya meva de carrera, i aleshores van fer una sèrie d’entrevistes i des del 2000 que estic fent ràdio a Rac1. He fet el programa de la tarda “El primer toc”, i ara és la segona temporada que faig el Tu Diràs, el programa de la nit d’esports. Aquesta és una mica la meva trajectòria radiofònica.

Hem llegit a classe que el sector radiofònic és el que no està tan afectat per la situació econòmica. Alguns volem fer televisió i m’agradaria saber per què la televisió es veu més tocada. ¿A on tenim més possibilitats, a ràdio o a televisió?
Jo crec que el principal avantatge que té la ràdio és que és més barata i per això li arribarà la crisi més tard, si es que li ha d’arribar. Hi ha molta menys publicitat, com a tot arreu, però el cost d’un anunci és inferior que a la tele, per tant, l’últim lloc on deixen d’invertir en publicitat les empreses és a la ràdio. Dit això, si voleu fer tele, a mort amb la tele. Si tu vols fer ràdio, a mort amb la ràdio. Si tu vols ser ballarina, a mort. Si tu vols ser futbolista, a mort. T’ho poses aquí, entre cella i cella. Oblidat de crisi, perquè d’aquí dos anys, potser RAC1 no existeix. És a dir, en això del periodisme, si allò és el que voleu fer, i veieu que teniu un mínim de capacitat per fer-ho, tireu endavant. En el sector del periodisme, dels mitjans de comunicació, ara estàs aquí i demà passat ja no. Ara em conviden companys de carrera per fer seminaris, i d’aquí dos anys potser estic a l’INEM, així de clar.

O sigui, que d’alguna manera potser la ràdio és la que morirà últim no?
No morirà, la ràdio no morirà mai. Ni la tele tampoc. No et preocupis.

La premsa és potser la que està més en perill.
Tampoc morirà, però ho està passant francament malament, molt malament, perquè està intentant trobar el seu lloc al món, amb les noves tecnologies i tot plegat. L’altre dia m’explicava el Ramon Besa, professor també de la facultat, una cosa molt divertida. Un dia arriba el seu fill amb El País, que es el diari on treballa el Ramon, i li diu: “A veure pare, però això què és?, aquí m’esteu explicant un partit dels Lakers de Pau Gasol, però si ja ha tornat a jugar, tu m’estàs explicant el penúltim partit.” I en Ramon li deia al seu fill: “Ja, és així, aquí no podem fer-hi res els diaris”. Com ho ha solucionat El País? Els diaris ara estant optant més per l’anàlisi, la reflexió i pel reportatge, però en aquest procés de resituació estan perdent molts lectors. En el cas de la ràdio això no és així. Si ara explotés una bomba al MACBA hi hagués 72 morts, jo en dos minut estaria en antena fent ràdio. Una situació que tampoc es dóna en la televisió.

Tu que ets locutor de partits de futbol has d’estar informat dels canvis que fa la FIFA en el reglament?
Sí, tot i que tinc la gran sort que en el meu equip ja hi ha un encarregat d’aquestes coses. És a dir, jo no necessito saber-ho tot dels àmbits del futbol. El nostre producte radiofònic és coral i ha certes parcel·les del coneixement que estan vinculades a un membre de l’equip en concret. No obstant, això no vol dir que jo renunciï a conèixer aquests canvis. És important disposar dels recursos per saber les coses el més ràpid possible.

Creus que és bo especialitzar-se només en un camp?
No és ni bo ni dolent. Si t’interessa alguna altra cosa, fantàstic! Jo, per exemple, tinc un postgrau en ciència política i un màster en relacions internacionals, però perquè jo vaig voler. Ho faré servir algun dia? No ho sé, però ho vaig fer perquè volia aprendre. Ara, si tu et veus fent periodisme esportiu endavant i si tens curiositat per d’altres coses millor que millor. Tot el que sigui aprendre i tenir més coneixements no fa cap mena de nosa. Però no caiguis mai en el parany de pensar que per fer esports ets pitjor que un altre. Jo he fet esport tota la vida, a casa meva l’esport ha estat sempre una eina per educar. El meu pare no només ha volgut sempre que els seus fills fessin esport sinó fossin esports en equip, perquè ell creia que hi havia educació. Però la política sempre m’ha agradat molt i m’encanta la política internacional i vaig decidir aprendre’n. Que d’aquí a tres anys em conviden al seminari d’internacional perquè estic fent un programa sobre això. Quant més aprens, més paraules tens per explicar les coses. Si jo sé set maneres diferents de dir que un gol és meravellós, millor; si en se deu, millor que millor; i si en se quinze, encara millor. Per tant, paraules, paraules i paraules. I on les trobem les paraules? Als llibres, a les revistes, escoltant la ràdio, en els diccionaris, a Internet, etcètera. És a dir, que qualsevol àmbit del coneixement és vàlid per fer després una altra cosa que en principi no hi té cap relació. No cometeu l’error de pensar que no necessiteu les paraules per fer la vostra feina.

Com s’ha d’anar reciclant i adaptant un periodista als canvis tecnològics que va patint la manera de fer ràdio amb el temps per poder oferir un producte atractiu i de qualitat?
Jo, afortunadament, no sóc tant veterà com altres. Però sí que és veritat que molts companys meus d’una certa edat s’han hagut d’adaptar a les noves tecnologies. Conec a molts periodistes que en el seu moment, ni mòbils ni històries: si havien de fer una trucada per entrar en directe havien de buscar una cabina, o un telèfon fix. Si jo ara he de gravar una entrevista, entro a una sala de la ràdio, em tanco, l’ordinador ja està encès, i ja hi ha un programa en el qual jo clico a REC, PLAY i ja es grava a l’ordinador el que soni a través del telèfon. Fa uns anys, havies de posar una cinta, se’t podia trencar, es podia acabar i l’havies de canviar, o el minidisc estava ple, etc. És a dir, que tecnològicament ha evolucionat tot. Ara l’oient pot estar en contacte amb tu permanentment. A través de l’sms, a través del correu electrònic, i ara a través dels blogs, hi ha una relació directa amb l’oient; el feedback és constant. Fins al punt que en ocasions l’oient passa a fer de periodista. Les noves tecnologies han fet que l’oient i el periodista estiguin constantment en contacte i per tan el productes radiofònics són molt més rics.

Com seleccioneu els correus?
Una persona en directe s’encarrega de fer-ho i en principi està bé que hi hagi opinions diverses, és a dir si ja n’hem llegit tres que van en contra d’A doncs a veure si n’hi ha algun que va a favor d’A ja que cal tenir una mica de pluralitat. També els que es consideren més interessants, que fan reflexions més intel·ligents, i fora tots els que són irrespectuosos, que insulten, que menyspreen. Hi ha una altra cosa que passa, i és que quan tu tens un dubte, gràcies a les noves tecnologies, en antena l’audiència es volca a contestar-la.

L’altre dia a classe estàvem parlant de quin límit tenia el periodisme. En un diari per exemple un periodista escriu un article però si un col·laborador que escrigui bé i dóna la seva opinió és periodisme?
Això és gairebé filosofia. Podríem estar 5 hores parlant-ne d’això. Perquè a més a més avui en dia hi ha una confusió de gèneres bastant important. Hi ha un vídeo al web de la facultat on el Bassas explicava la diferència entre periodisme i informació i diu, assenyalant una ampolla d’aigua: “en aquesta etiqueta hi ha informació però no hi ha periodisme”. Perquè el periodisme implica un cert grau d’interpretació. Per ser periodista o fer periodisme no s’ha de tenir el títol, perquè el periodisme, per fer-ho esquemàtic, seria informació + interpretació. Informo posant en un context aquella informació, informo des de la meva mirada de la realitat, és a dir, la meva mirada de la realitat és una. Però no hem de confondre periodisme amb comunicació, són dues coses diferents. Hi ha gent que es pensa que Andreu Buenafuente és periodista perquè surt per la tele, i no és així. Andreu Buenafuente és humorista. Ser periodista no vol dir aparèixer als mitjans de comunicació. Quan tu dius un col·laborador que opina al diari o a la radio és periodista? En aquell moment està fent de periodista dins del gènere de l’opinió. El problema, des del meu punt de vista és que cada vegada és més difícil distingir informació i opinió, sobretot a la tele i a la ràdio. Als diaris, des d’un punt de vista de maqueta, està bastant separat. Però ¿quins són els límits del periodisme? és una pregunta gairebé incontestable. Les noves tecnologies també tenen un perill, i és que tothom té accés a la informació i hom pot ser una font d’informació, però el risc és que no verifiques la font. A les pàgines dels diaris ja sabrem quina és la mirada del periodista i la línia editorial. En canvi això de la Wikipedia, és un escàndol! Creiem que tot el que surt Internet és veritat i el que surt als mitjans és periodisme. I no és veritat.

De vegades sembla que hi hagi una certa por a que la gent es pugui introduir a la nostra professió, que tota la societat pugui ser periodista i l’ofici quedi desprestigiat.
Però és que ser periodista és una actitud. Si tu vas pel carrer i veus unes quantes ambulàncies i cotxes de policia i preguntes què ha passat a diferents persones, estàs fent de periodista. Si a més després ho expliques, estàs fent de periodista.

Però molta gent potser mira un blog i pensar ‘mira quin periodista més bo’.
Doncs com a mínim vosaltres no ho feu. Mireu totes les pàgines que vulgueu però pregunteu-vos qui hi ha al darrere de tot això. Si feu aquest exercici ja sou una mica més forts, és molt més difícil que us enganyin. Hi haurà molta gent que tota la vida confondrà una cosa amb l’altre. Però fixeu-vos fins i tot en la meva feina hi ha moments que estic fent de periodista i d’altres que no. I això és molt delicat. Ahir jo explicava perquè Victor Valdés està enfadat amb el Barça. Ho explico perquè sóc periodista i m’informo a través de diferents fonts d’informació, del cantó del Valdés i del cantó del Barça, dono credibilitat a les fonts i em construeixo una història. I l’explico. Això és periodisme. Però en aquest mateix programa pot haver-hi entreteniment i s’ha d’avisar a l’audiència mitjançant una sintonia que distingeixi el que és opinió del que informació, com fan els diaris. Dins un mateix programa hi ha moments d’entreteniment i d’informació, però a la ràdio i a la tele aquestes fronteres queden més difuses del que ens podem pensar.

Un gol és l’essència del futbol i pel narrador encara ho ha de ser més. Com sents els gols, com els vius?
Depèn del gol i de les circumstàncies, però està clar que és un moment important de la locució. És el moment de més impacte emocional per tothom. Has de transmetre la importància i l’emoció d’aquell gol i has de sintonitzar amb la teva audiència però no has d’estar igual d’emocionat que els teus oients, perquè tu estàs treballant. Haig de tenir el cap bastant clar perquè sinó el meu discurs no surt. Atenció amb això.

Improvises la celebració d’un gol?
Si, és impossible assajar un gol.

Quan ets a casa com els celebres, els gols?
Quan estic al cotxe conduint, per exemple, m’imagino coses, de partits futurs. Visualitzo situacions de partit. Per exemple, la setmana que ve, Barça contra Bayern de Munich, doncs és possible que ara quan torni a la ràdio pensi: i si Eto’o agafa la pilota al minut 80 i anem 2 a 0 i el resultat de 3 a 0 ens classifiqués, com ho explicaria això? Jo m’imagino situacions de partit, visualitzant-les però després pot ser que no passi, com per exemple, ningú s’imaginaria que Belletti marcaria un gol que ens donés la Copa d’Europa. Però qualsevol es pot imaginar que Eto’o marqui un gol i en el de la final de París, quan vaig cantar el gol i faig aquella cançó en francès, allò si que estava preparat. Jo ho vaig pensar “si Eto’o marca narraré això”, però això és un gol de cada 300.


No t'escrius què diràs?
Jo mai he tingut escrit què diré si un jugador marca, i hi ha narradors que ho fan, però jo no, perquè no em sortiria. En aquell moment el gol es produeix en un context i has d’escollir una manera de narrar. Si algú de vosaltres vol ser narrador hi ha una cosa que és molt important: la vergonya a casa. La manera de perdre la vergonya és fent ràdio. Quan a la redacció ens arriben estudiants en pràctiques i algun ja ha fet ràdio, per exemple, a l’emissora del poble, es nota de seguida que aquella persona ja ha perdut la por al micròfon. Si arriba algú que la primera vegada que es posa davant un micròfon és a la prova, es nota de seguida. Improvisar només s’aconsegueix fent moltes hores de ràdio. Un pianista que està pendent de com posa els dits, no està pendent d’arribar i de comunicar. Pots sortir de la Facultat dient: ho tinc claríssim, frases curtes, directes, no faré mai passives, utilitzaré adjectius clars, vigilem amb les paraules que potser no s’entenen, el volum ha de ser un en funció de la situació, parlaré més ràpid quan vull crear una sensació d’expectativa. Perfecte, falten cinc segons perquè s’obri el micro i et quedes sense paraules.

I a la tele?
Fa cinc anys que col·laboro amb el programa “El Club” de TV3 i les primeres vegades que et poses davant d’allò, que t’està mirant a tu, que tu estàs mirant allò i parlant-li a allò... és horrorós. I a poc a poc, vas perdent la por.

Però quan et poses davant el micro encara no sents un formigueig, un respecte; que el que tu diguis ho pugui sentir qualsevol al món i pugui crear controvèrsia...
Si, és molt important el que dius. S’ha de tenir sempre un respecte davant el micro, la càmera o el teclat de l’ordinador. Hi ha gent que t’està escoltant a l’altre cantó i tu els hi deus un respecte i has d’intentar fer la teva feina de la millor manera possible. Això és molt important, però no s’ha de confondre tampoc el respecte amb la por. És a dir, tu tens un micro al davant i per tant no pots parlar com si estiguessis al bar de sota casa amb els amics, perquè estem en un altre context. En cada moment, en funció del context i de la situació, has d’utilitzar una sèrie d’eines per comunicar. Sempre sabent que estàs treballant, que estàs fent una feina i que tens el micro al davant i que allò que tu estàs dient arriba i pot tenir conseqüències.

Ara s’estan fent un tipus de programes de ràdio en que només s’utilitza la forma. I la forma és “jajaja, jijiji”, riurem molt, explicarem moltes coses molt divertides però, després intentes veure el suc i no hi és. No sé si tu ho detectes això?
Tu marques la agenda informativa, amb això ja estàs marcant un discurs o un altre. Com ho expliquem és important, però què expliquem, per mi, fins i tot ho és més. El com ho expliquem pot ser un com distès, dinàmic i que aparentment sembli que aquests tios han arribat deu minuts abans, han obert els micros i han dit endavant. Però jo tinc sis hores per preparar un programa que he començat a pensar quan m’he llevat al matí.

El programa el prepareu el mateix dia, o sigui, comenceu per la tarda a preparar-lo o teniu a vegades pensades altres coses?
Hi ha diferents ritmes. Avui ja sé pràcticament com anirà el programa perquè ja hi ha algunes coses que estan pensades. No obstant, avui ja s’estan començant a preparar coses per la setmana abans de la copa del rei. Són dos ritmes de producció diferents. Per tant, hauríem de començar a preparar reportatges sobre l’última final que han jugat Barça i Bilbao: podríem fer que cada un dels jugadors que va jugar aquella final parli del jugador que ara ocupa la seva posició en l’equip actual. Feinada, eh! Ara, un cop comences el programa, te l’havies imaginat d’una manera però llavors canvia tot perquè els tertulians estan especialment fins i un debat que s’havia calculat que més ho menys duraria un quart d’hora, t’adones que no el pots tallar perquè les opinions són interessants.

No hi ha coses que se us escapen?
Moltes. Això és molt més de diari que de la ràdio. Per exemple, que Xavi jugui el seu partit 500 amb el Barça, si tu en un diari hi penses, li posaràs una fotografia amb una samarreta que posi 500 i podràs fer una portada molt “xula” per aquell dia. Però, en el nostre cas, si ho saps, intentes demanar una entrevista, fas un reportatge, però aquests tipus de dades les donen més els diaris que les ràdios. També és veritat que cadascú ha de treballar amb els mitjans que té. Nosaltres, a la secció d’esports de RAC1 som 15, en una redacció d’un diari com el Mundo Deportivo o l’Esport potser són tres vegades més.

Ara compteu amb l’hemeroteca, no?
L’hemeroteca és una bogeria. Jo l’altre dia vaig començar el programa amb Romerito, un jugador que va fitxar Johan Cruyff fa 20 anys. Tot això va ser gràcies a l’hemeroteca. Algú va dir: demà fa 20 anys del fixatge de Romerito! I jo vaig dir: busqueu-lo si us plau. I el van trobar.

Tens molta responsabilitat perquè la teva veu la poden sentir des de Hong Kong fins els veïns.
Això m’encanta.

Però també té una responsabilitat molt molt gran.
Sí. Però m’encanta.

Deu ser apassionant. Però fins on pots opinar? Fins on pots donar-li canya a un president del Barça? Tu tens algun límit?
Sí. Jo crec que el límit ha de ser el del sentit comú i el del respecte. Tampoc és tan complicat.

Però imagina’t un escàndol al Barça (això és totalment fictici, eh!), amb un ambient molt difícil i tu tens el Laporta a l’estudi. Alhora de fer-li aquella entrevista, com a periodista, reps algunes indicacions?
No, de cap manera. Tu no pactes el contingut de l’entrevista amb ningú. Si aquella persona accepta ser entrevistada, ho accepta assumint totes els preguntes que li pots fer. Això és claríssim, perquè si tu comences a pactar què pots dir o què no pots dir en una entrevista, allò ja no sortirà bé.

Però la relació és molt bilateral. Ells també et faciliten una informació i t‘ho posen fàcil. Si la relació del mitjà i l’empresa no és bona, no serà bona en tots els àmbits. En canvi, si és positiva i si et manté content i et dóna una bona relació tu tampoc pots dir...
Això és un problema. Ha estat tota la vida així, la relació amb les fonts és un problema, evidentment. Però tu no has de renunciar a preguntar el que creus que has de preguntar per por a deixar de tenir segons quines informacions o fonts. Això és claríssim. Si tu tractes a la gent amb respecte i una certa honestedat no hi ha d'haver cap problema, i si n'hi ha, que no sigui per part teva. Si una pregunta delicada per part teva fa que l'altre s'enfadi cap problema, tu has de fer-la perquè és la teva feina. Pots rebre pressions, però en el meu cas no he tingut cap mala experiència en aquest sentit. A tu et poden trucar i et poden dir: “home això que vàreu dir ahir... us vau passar una mica...”. Però ningú et diu: “com ho tornis a dir no tindràs mai més entrades per sortejar amb els oients” A mi no m'ha passat mai això.

En una emissora local, per exemple, sovint estàs obligat a entrevistar al regidor de torn quan potser era més important entrevistar el president d'una entitat. ¿El criteri del periodista ha d'estar en ocasions per sobre de la propietat?
Sí, sempre. Aquest és un debat interessantíssim, cada vegada més la propietat intenta influir en els criteris periodístics i això és un problema tant en els mitjans públics com privats. Imagina't l'any que ve que hi ha eleccions a la presidència del Barça, imagina't que el Grupo Godó, que és on jo treballo, diu que s'ha d'apostar pel candidat “A”, nosaltres en la nostra línia editorial haurem de dir que apostem pel candidat “A” ja que creiem que pot ser el millor president pel Barça. Això és un problema pels periodistes ja que si pretens fer una campanya electoral el més neutral possible, tindràs problemes perquè la propietat et dirà que havíeu quedat que tiràveu cap a una banda, això tota la vida ha estat així. Algunes vegades has de renunciar a la teva dignitat o el teu orgull professional o et fan fora i potser en aquell moment no et convé que et facin fora.

Què et va semblar la iniciativa que va dur a terme en Puyal fa un temps de portar estudiants de periodisme a col·laborar en la retransmissió d'un partit del Barça?
A mi em va semblar una molt bona idea perquè era un partit que no tenia cap interès i s'havia de fer alguna cosa diferent, ells van optar per fer això i nosaltres vam optar per incorporar l'equip del Versió RAC1 en el programa. Era un partit de copa, no se si era el Benidorm o algun d’aquests i no tenia cap sentit fer el partit de la mateixa manera. Em sembla una opció interessant. No crec que en doni més ni en doni menys d’audiència, sincerament.

Però sí que cal destacar la caiguda d’audiència que ha patit Catalunya Ràdio en comparació amb RAC1. ¿Com creus que evolucionarà aquesta distància de canvi entre les dues emissores?
Doncs espero que evolucioni com està evolucionant des de fa 8 anys. És a dir, que nosaltres cada cop tinguem més oients. Però tampoc sóc capaç de preveure com aniran les audiències. Però el que ja és una realitat és que RAC1 ja s’ha instal·lat com una ràdio de referència al país i en els esports també. I això ja no ens ho treu ningú. Després, si això anirà a més o no, no ho sé perquè fins i tot en alguns moments em plantejo quin és el sostre d’aquesta ràdio. En alguns moments t’has de parar. Al principi és normal que creixis, creixis, creixis però hi ha un moment on t’has d’estabilitzar, no? Que és el que li ha passat a tothom. Totes les grans ràdios que fa molts més anys que RAC1 que existeixen ja estan estabilitzades en unes xifres que poden variar una mica en funció de les circumstàncies. Però jo crec que a nosaltres ens falta relativament poc per a què arribem al nostre sostre. 400.000 oients en 9 anys és poca conya eh.

La gran majoria d’oients vostres seran els joves. Perquè mentre la gent gran de tota la vida escolta a en Puyal, els joves escolten RAC1.
Espero que segueixi així.

Si en nou anys heu agafat tot aquest públic jove segur que tot aquest públic us seguirà escoltant.
Veurem què passa. Tant de bo sigui així.

Et podem demanar un consell com a futurs professionals que som?
L’únic consell que m’atreveixo a donar, i és el que dic sempre, és que un cop sàpigues que vols fer endavant, sense por, sense dubtes, està bé dubtar però si dubtes dubta tu, que no et facin dubtar els altres. El meu consell és que endavant, que lluitis per allò, que no et deixis ensarronar, i dir “no és que et guanyaràs millor la vida amb lo altre i et faràs més ric amb això”. Has de dir, “Jo el que vull és això”. Jo crec que si ho fas diràs: “osti, aquell Pou tenia raó”. Potser no seràs tant rica però estaràs fent el que et ve de gust fer. I si a sobre el que et ve de gust fer et dóna estabilitat econòmica i tot plegat, doncs festival de llum i de color. Però el primer és això, què vols fer, a què t’agradaria dedicar-te. També és important és la paciència. Estem en un moment, en totes les professions que dius “com és que encara no m’han deixat presentar un programa?” calma. Pas a pas. Ara estudiant, intentem pràctiques, dominar la feina i poc a poc arribaran les coses. Hi haurà dies que diràs “ai que dolent sóc, no em surt, no em donen feina...” però acaba sortint. Jo m’ho estic passant pipa des de fa no sé quants anys, viatjo per tot el món. Explico partits del Barça que és com un somni fet realitat des de fa molts anys. Si hagués fet cas a un professor d’aquesta facultat hauria pensat “ai no els esports, són de segona categoria”, error, és ell de segona categoria.

diumenge, 26 d’abril del 2009

Barcelona surt al carrer per celebrar la diada de Sant Jordi


Com cada 23 d’Abril, Barcelona s’ha omplert de color i de gent per celebrar la diada de Sant Jordi, aquest any, amb unes temperatures que si més no, convidaven a tothom a sortir al carrer per gaudir del dia.

A la plaça Catalunya s’ha concentrat la gran majoria dels mitjans de comunicació que, com la resta de la població, no s’han volgut perdre la festa i han dedicat una programació especial a tal dia com avui.
Pujant per Passeig de Gràcia ens trobem amb les habituals carpes dedicades a la venda i a la firma de llibres. Personatges com Boris Izaguirre, Judit Mascó o Javier Cercas, d’entre d’altres, han dedicat el matí a signar els exemplars del seu últim llibre a centenars de persones que, impacients, esperaven tenir un exemplar dedicat. I no ens hem d’oblidar dels no menys coneguts personatges del popular programa de TV3 Cracòvia, que han generat una gran expectació, sobretot entre els més menuts.
A la Rambla de Catalunya s’han concentrar el petits botiguers de llibres i una gran quantitat de parades de roses que omplien el carrer d’un vermell intens i d’una agradable olor.

Entre els llibres més venuts d’aquest any cal destacar el del desaparegut escriptor Stieg Larsson, titulat Els homes que no estimaven les dones, que s’ha endut el primer lloc tant en català com en castellà.

Tot i que a les dues del migdia encara era una mica d’hora per fer una valoració final de les vendes, tant els llibreters com els venedors de roses han notat que, tot i tractar-se d’un dia de celebració, la gent no s’ha oblidat de la crisi, amb la qual cosa, les vendes han sigut algo inferiors respecte a altres anys.

Tot i així, l’alegria i les ganes de compartir aquest dia amb els éssers estimats ha fet que, com cada any, la diada de Sant Jordi sigui un dels dies més especials de tots els catalans.

divendres, 24 d’abril del 2009

Sense oblidar les tradicions


Barcelona és un espectacle a qualsevol moment de l’any i del dia. Però al 23 d'abril se li ha de sumar venedors de roses ambulants, mars de gent passejant per arreu i tots els llibres possibles al carrer encabits en paradetes improvisades. Això és Sant Jordi, senyores i senyors. Una festivitat que enguany està esquitxada per la crisi econòmica però que no sembla que tingui intenció d’aparèixer. Els experts han pronosticat que les vendes de llibres i de roses no han de baixar. És el moment idoni per les editorials per recuperar-se de les baixes vendes i és que, només durant el dia d’avui, les editorials recapten el 10% dels guanys de tot l’any. I, per si quedava algun dubte, tendes com Happy Books s’han desmarcat al promocionar un 10% de descompte en qualsevol producte en motiu del Dia del Llibre.
El dia de Sant Jordi també rep diferents noms, depenent dels interessos. Les llibreries li diuen el “Dia del Llibre i la Rosa”, els centres comercials ho promocionen com el “Dia dels Enamorats” (convertint aquest dia en un segon Sant Valentí), però per tots els catalans sempre serà el “Dia del Patró de Catalunya”, és a dir, Sant Jordi. Cap tenda ni estand recorda ja la valerosa proesa del cavaller Sant Jordi, que combat amb un drac per salvar de les seves urpes a una bella princesa. D’això hem passat a la “Diada comercial per excel•lència” sobretot de les llibreries però la resta de comerços del voltant també se’n beneficien.
Es veu un clar exemple al donar una volta pel Passeig de Gràcia. Al arribar a la Diagonal, una processó de gent camina com buscant alguna cosa o algú. La cosa és la rosa o el llibre i aquest algú és l’escriptor. Sempre es troben els mateixos: mai falta Boris Izaguirre, l’equip de Polònia, Andreu Buenafuente o Risto Mejide. El que ha passat a un segon pla és a Carlos Ruíz Zafón que, recordem, l’any passat, el seu estand ubicat a la confluència de Passeig de Gràcia amb Gran Via va batre tots els rècords de cues, arribant a les esperes de més d’una hora i mitja per aconseguir el seu autògraf i es va calcular que va signar prop de 2000 exemplars.
El que més escandalitza és aquesta competició sigil•losa entre els escriptors. Tots ells, a l’endemà, miren qui ha estat el que més ha venut, el que més ha signat i el que més èxit ha tingut. Està clar que l’any passat va ser Ruíz Zafón amb “El juego del ángel” però, qui serà el seu predecessor? Al acabar la jornada ja es va publicar la llista dels candidats i, la sorpresa ha estat major al aparèixer el nom del difunt Stieg Larsson i Javier Cercas com a líders de vendes i de rúbriques.
En general, totes les tradicions populars estan patint alguna transformació: ja no se celebra la Setmana Santa sinó que es fan les “vacances de primavera”, el tió ara és el Pare Noel i a la castanyada li diem Halloween i s’hi menja de tot menys castanyes i moniatos. El 23 d’abril ha canviat però l’únic que es pot fer és córrer a comprar el llibre de Larsson abans que s’esgoti.