“Un fracaso es una ganancia a largo plazo”

La enriquecedora experiencia que se extrae de los errores ha sido la lección fundamental que han aportado los tres reporteros de internacional, Miquel Toran, Iris Mir y Xesco Reverter, que han presidido la primera conferencia de la Jornadas Blanquerna, “Los valores profesionales de los jóvenes reporteros”.

El periodismo se encuentra en un estado muy débil, poco reconocido y de difícil ocupación. El reporterismo es una vía de esta especialidad poco demandada y valorada que puede ser una buena elección para todo aquel tenga ganas de explicar, conocer y arriesgar. “El miedo juega un papel muy decisivo en nuestra profesión”, explicó Iris Mir aludiendo a la actitud que debes mantener para trabajar en el extranjero. “Todas las dudas que uno pueda plantearse son oportunidades que pierde, hay que imponerse, ser constante y saber vender sus crónicas”. Xesco Reverter, jefe de la sección de internacional de la cadena tv3, ha podido mostrar la doble mirada que conlleva este ámbito. Es un juego de persuasión, donde la ubicuidad en el lugar y momento adecuado cuenta más que las ideas que uno tenga, por ello es complicado como reportero transmitir lo que uno quiere y no aquello que el medio al que pertenece quiere publicar. La actualidad internacional se focaliza en países de forma aleatoria, es difícil predecir que destino dará que hablar y por este motivo, los conferenciantes nos relataron la fascinante manera en que te absorbe un lugar dentro de su forma de vida. De este modo te permite acumular una amplia documentación y hacer de los acontecimientos noticias interesantes. En contraposición, Miquel Toran reconoció que permanecer mucho tiempo en un lugar conlleva perder la objetividad que debes mantener ante la información y al sentirte más cercana a ella te posicionas y haces de tu trabajo algo personal. Recomendó que la estancia máxima en un país ha de ser de cuatro años.

La edad de los periodistas, todos ellos licenciados en la Facultad Blanquerna, no superaba la franja de edad de los treinta años, hecho que desmiente el tópico de que los reporteros han de ser siempre los veteranos, haciendo de esta profesión un camino más cercano a los jóvenes, que al tener menos ataduras familiares y laborales les permite desplazarse y poder apostar por reportajes más arriesgados.

Todos ellos coincidieron en la incipiente importancia que han adquirido las redes sociales, en especial Twitter. Facebook y Youtube, en su labor periodística pero no lo consideran un obstáculo o una competencia ya que desarrollan funciones distintas. Un tag de twitter no podrá sustituir la emisión de un informativo, pero la información que se obtiene de las webs 3.0, puede ser un instrumento para confirmar informaciones y un aliciente para encontrar nuevas ideas, convirtiendo está relación en un circulo que se retroalimenta.

“La gent es pensa que la televisió ens ha de salvar, i és aquí per entretenir-nos”

JOAN BOFILL | Barcelona

Què s’espera de la televisió? Ha de ser una eina que transmeti valors, o un espectacle per entretenir? Han estat algunes de les preguntes que, si més no, s’han intentat respondre aquesta tarda en una de les conferències de les Jornades Blanquerna. Sota el títol Superats! La cultura de l’esforç de la televisió, Víctor Amela, crític televisiu al programa Arucity’s de 8tv i a La Vanguardia, Àngel Llàcer, actor i dramaturg i Carme Ferrer, professora de la Universitat Autònoma i membre de BTV; han debatut al llarg de dues intenses i divertides hores sobre què s’espera de la televisió, i si el que esperem nosaltres és el mateix que ens ofereix. La principal visió va ser la de que la televisió hi és per entretenir, i que s’ha de saber discernir del que és veritat i és mentida. Així ho exposava Àngel Llacer, dient que “ jo he fet un pacte amb la televisió i no espero que m’ensenyi res. Jo no depenc de la televisió”. Una visió amb la que Víctor Amela hi coincidia, i a més, creu que “les televisions són empreses, i el que importa és el número d’ulls, no el que pensen aquests ulls”. Precisament Carme Ferrer, tot i discernir una mica d’aquesta visió, sí que va admetre que “l’educació estricta ha caigut i s’ha desinflat, i ara sí que la televisió mostra aquesta realitat en formats concrets”.

Un altra dels punts que va tenir molt de protagonisme va ser la recent cancel·lació del programa Operación Triunfo, prenent com a protagonista Àngel Llacer, que durant moltes edicions va ser el professor de l’escola. “Crec que aquest any, només s’han centrat en ensenyar als de dins sense entretenir als de fora”. “Aquesta edició era molt aborrida”. I tot, dins d’un ambient molt humorístic, on tant Llàcer com Amela van oferir una sessió molt amena; i en el torn de preguntes, ha estat una de les conferències amb més interacció.

Jorge Martínez “Pastilles per curar als que no tenen pastilles”

Jorge Martínez dissenyador gràfic, fou qui va tenir la idea de Pastillas para el dolor ajeno. Al seu costat, avui a les Jornades de la Facultat de Comunicació Blanquerna, també han vingut Rafa Carrascosa, llicenciat en dret i amb un màster de dret internacional i Andrea Aguilar llicenciada en administració i direcció d’empreses per la Universitat Pompeu Fabra i responsable de Metges sense Fronteres, una taula rodona moderada per Marina Moreno. Carrascosa ha insistit molt en com els ha costat posar en marxa el projecte; “han hagut de passar dos anys i mig per tal de poder llençar el projecte” i Aguilar matisa que “no ens va costar acceptar el projecte, sinó posar-lo en marxa; acords amb les farmacèutiques, col•laboracions amb les empreses que han fet que el cost de producció de les Pastillas para el dolor ajeno no superi els 0’05 cèntims.

Martínez explica que la idea de no patir esta molt inculcada a la societat del primer món i que fins i tot ens “obsessiona”. Recalca també que “moren d’aquestes malalties com Kala Azar, Xagas, malaltia de la son, SIDA infantil perquè simplement no hi ha mitjans econòmics per tractar-los”. Sota les xifres de 3.000.000 morts per any i 8.000 per dia Martínez reitera sobre la idea que “seria bonic pensar que hi ha pastilles per curar als que no tenen pastilles”. Els tres conferenciants han explicat que el motiu d’haver-hi 6 caramels i no 4 és pel nombre de malalties: SIDA, tuberculosis, malaltia de la son, Kala Azar, Xagas i Malària. “Per a Metges sense Fronteres era una aventura el fet de fabricar un producte i vendre’l; es va apostar per una eina de captació”.

A l’hora de promocionar-ho, Martínez recalcava la il•lusió que li feia que Berlanga pogués protagonitzar un dels anuncis de la campanya; “amb Iniesta, Alejandro Sanz, el que volíem era que el famós actués com a altaveu, ja que tots els surten borrosos; els protagonistes rauen a les fotos”.

Realment els mitjans són o han de ser el quart poder?

JOAN BOFILL | Barcelona

El rotatiu britànic The Guardian ha publicat una enquesta ciutadana per tal de saber l’opinió i la confiança de la població envers els seus polítics. És un sondeig a nivell europeu en cinc països, Alemanya, França, Espanya, Anglaterra i Polònia i mostra que, de mitja, la desconfiança es troba entorn al 87%, un 61% a Espanya. Aquestes dades han estat les que han servit de fil conductor d’una de les conferències més potents d’aquest any de les Jornades Blanquerna, en què es plantejava quina és la relació que tenen els mitjans de comunicació en els valors democràtics, i com aquests els transmeten a la societat. Un dels ponents va ser Lluís Bassets, periodista i director adjunt del diari El País, va recalcar que “el periodisme i l’exercici de la llibertat d’expressió ja és per si mateixa democràcia”, i va diferenciar el model europeu de l’americà, explicant que en el cas del vell continent era el govern qui permetia què es publicava o no; i per l'altra el model americà, on el que ha de fer el govern és justificar una censura concreta. En aquest sentit, el segon dels ponents, Martí Anglada, que ha estat corresponsal a TV3 a ciutats com Berlín, Líban, Londres o Brusel·les entre d’altres, ha resumit la funció que en el seu parer haurien de fer els mitjans. “Els mitjans no han de pretendre ser un quart poder, han de ser un poder de mediació entre els poders de la societat”. A més a més, ha tingut unes paraules crítiques amb publicacions nacionals, exposant fins a quin punt s’arriben a tergiversar els titulars. “A mi em preocupa la falta de respecte d’alguns mitjans a dirigir-se a persones o institucions”. Per la seva banda, la ponència va comptar també amb les intervencions de Montserrat Guibernau, catedràtica de Ciència Política a la Universitat Queen Mary de Londres, i que va exposar la seva visió de la premsa anglesa. Analitzant la premsa groga del país en contraposició amb l’espanyola, va resumir que “a Anglaterra es diferencien totalment els diaris grocs dels seriosos, i la premsa groga té una influència molt important en la societat”.

Un altra dels temes que més s’ha tractat a l’acte és el fenòmen de les xarxes socials, on Guibernau les va considerar d’”extraordinàries”. Es pregunta “per quin motiu les persones confien en missatges de persones totalment alienes i desconegudes a internet i els dels mitjans no?”. Martí Anglada ha volgut treure rellevància de les xarxes socials de la mateixa manera que ho ha fet Lluís Bassets, exposant que, per exemple, “en el cas de les revoltes àrabs, un canal de televisió com Al Jazeera està tenint molta més influència en convocar revoltes que no pas el Twitter”.

Víctor Amela: “Ja no parlem de televisió sinó d’una altra cosa que se’n diu engany"

Superats: La cultura de l’esforç a la televisió ha estat un debat que ha tingut lloc aquesta tarda a la FCB amb Carme Ferrer, Àngel Llàcer i Víctor Amela com a convidats i moderat per Ferran Sáez, professor de la casa.

La Dra. Carme Ferrer i professora de la UAB ha iniciat el debat, un tant nerviosa per la multitut de gent que ha assistit a la conferència. No obstant, s’ha mostrat molt ferma amb la seva opinió: “Ni la televisió ni les pròpies persones podem transmetre valors, els valors es pacten i s’interrelacionen els uns amb els altres”. Carme Ferrer ha mantingut al llarg de la seva intervenció que en un context on l’educació estricte s’ha desinflat, la televisió el que fa és mostrar-nos aquesta realitat amb formats diversos i concrets. Ha reiterat que cal destacar la paraula “formats”.

Àngel Llàcer, actor i director entre d’altres, ha començat molt bromista la seva intervenció en el debat autodefinint-se com “el friki que ha treballat a OT” . Llàcer ha afirmat que tot i que no pot negar que ha fet un pacte amb la televisió, no espera que aquesta li ensenyi res, cap valor. També ha deixat clar que no entèn la importància de la televisió en la societat, un mitjà del què ha qualificat com a “podrit”.

El periodista Víctor Amela ha posat èmfasi en el poder que té la televisió en aquells qui la consumeixen: que entreté, com el cas de Sálvame, OT fins a l’última edició o tants d’altres formats presents diàriament a la televisió. Víctor Amela no ha tingut pèls a la llengua per assegurar que: “Com la tele entreté i té tant de poder, ja no parlem de televisió sinó d’una cosa que se’n diu engany”, i ha deixat clar que ja no se sabem si allò que veiem és veritat o mentida, i que l’engany és la base d’aquesta televisió i de tota la societat.

Els tres convidats de Superats, han decidit finalitzar el debat fet-nos saber que no són importants els valors, ja siguin bons o dolents que transmet la televisió, sinó l’ús que en fa l’audiència d’aquests valors.

Pastillas contra el dolor ajeno: Tú te las tomas, otros se curan

Médicos Sin Fronteras es una organización medico-humanitaria internacional que asiste a poblaciones en situación precaria y a víctimas de catástrofes naturales y conflictos armados, sin discriminación por raza, religión o ideología.

La organización se acercó este mediodía a la Facultat de Comunicació Blanquerna para presentar una campaña que lanzó el pasado noviembre llamada: “Pastillas contra el dolor ajeno”. Esta campaña trata de dar a conocer las seis enfermedades olvidadas, que en el primer mundo pasan desapercibidas. El objetivo de este proyecto es obtener los fondos monetarios necesarios para financiar el tratamiento oportuno para curar a los enfermos de dichas enfermedades. Ahora bien, no se trata de una campaña publicitaria normal y corriente, es algo más. Hablamos de un proyecto, además de con mucho trabajo en sus espaldas, que trata de sacar la fibra sensible y emocional que todos tenemos de una forma original y novedosa.

El acto de presentación de “Pastillas contra el dolor ajeno” en Blanquerna ha dispuesto de la presencia de tres profesionales, entre los cuales se encuentra el ideólogo del plan, Jorge Martínez. También hemos podido disfrutar del conocimiento y presencia de Andrea Aguilar, empresaria y coordinadora financiera y Rafa Carrascosa, analista jurídico; ambos miembro de MSF.

La conferencia la inició Rafa Carrascosa quien introdujo en primer lugar la organización MSF y su notoriedad. Explicó la labor de la organización y no dudó en afirmar ser “la ambulancia del mundo”. Carrascosa, dejó claro que MSF interviene en temas de acción humanitaria, no de cooperación i desarrollo. También explicó la intervención de la organización con las víctimas de conflictos armados, con las víctimas de violencia social i las personas excluidas de la atención sanitaria. También su actuación de ayuda a las víctimas de desastres naturales y de enfermedades endémicas y epidémicas. En este último caso habló del cólera, sarampión, fiebres, hemorrágicas, VIH/sida, malaria (que provoca muerte de un niño cada 42 segundos) tuberculosis que se cobra más de un millón y medio al año de vidas), Chagas (la muerte súbita, sin explicación), kala azar, enfermedad del sueño (provocada por la mosca tsé tsé), desnutrición, etc.

Por otro lado, se mostraron los ingresos de que dispone la organización MSF (71,6 mil €). El 88% de los fondos son privados y el 12% institucionales. Esto les da la libertad de decidir dónde, cómo y cuándo actúan. Los gastos son de 67,3 mil € y el 84% se enviado a la misión social, delante del 16% destinado a gastos de apoyo.

Más adelante se profundizó en la campaña “Pastillas contra el dolor ajeno” en particular. Como ya hemos dicho anteriormente, esta campaña se centra en la actuación y ayuda a las víctimas de enfermedades olvidadas, con el fin de reducir la mortalidad que estas provocan.

Su ideólogo habló de este proyecto atribuyéndole el título de “inusual”, porque no sigue una lógica habitual. Jorge Martínez, creativo en una agencia de publicidad murciana muy pequeña, afirma que las dimensiones y terreno de actuación de la campaña “Pastillas contra el dolor ajeno” se salen de lo habitual en su agencia.

Habló del inicio del proyecto, dónde todo era una simple idea. Todo empezó cuando un fotógrafo de la organización MSF le mostró unas fotos sobre enfermos olvidados. Era la primera vez que el creativo podía ver cómo a través de la fotografía se le daba protagonismo al enfermo y no tanto al contexto. De aquí surgió la idea y quiso llevarla a cabo. En pocos meses presentó el proyecto a MSF y estos, tras deliberar una temporada, quedaron embelesados con él.

Jorge explicó el enfoque de la campaña. Empezó introduciendo que en España lo que más nos obsesiona es no sufrir. De hecho el medicamento mas tomado son los analgésicos. La sociedad quiere, por tanto, evitar el sufrimiento. Frente a esta realidad y otra tan dramática como la de que miles de personas mueran porque no tienen medios para llegar a medicinas que necesitan (y que realmente existen), surgió la idea de crear unas pastillas de venta en farmacias Españolas para ayudar a estos enfermos.

En un principio, la idea del proyecto es simple: La venta de un producto, en concreto, de unas cajitas de cartón con la cantidad de 6 caramelos de eucalipto en su interior por el precio de 1€. Sin embargo, lo que se quiere transmitir no es la simple venta de unos caramelos. Se trata, en definitiva, de dar la posibilidad a las personas de comprar unas pastillas que no curan el dolor de uno mismo, sino el de aquellos que no tienen pastillas. La venta de este producto da la oportunidad a las personas de salvar vidas. De este modo, se crea la concepción de que el dolor ajeno también afecta a los que no lo padecemos de primera mano. Respecto a esto, Andrea Aguilar afirmó que “sería bonito que el producto se vendiera más que los medicamentos corrientes, ya que eso significaría que a los españoles nos preocupa más el dolor ajeno que el propio”.

La última en intervenir fue Andrea Aguilar, quien afirmó el largo trabajo que ésta campaña ha conllevado (unos dos años y medio) y los gratificantes resultados obtenidos después de cuatro meses de actividad. Atribuyó la mayor dificultad a la parte burocrática del proyecto, aquella que no se ve a primera vista. La parte más complicada fue convencer a todo el sector farmacéutico. Tras mucho trabajo, “la idea enamoró y se apostó por un producto que era una herramienta de sensibilización, que iba a llegar a la gente de una manera diferente de lo habitual”. Una vez adquiridos todos los permisos necesarios, empezaron a recibir colaboración de soportes exteriores, cosa que llevó mucho tiempo. Más adelante, cuando todo estuvo a punto se hizo el primer lanzamiento de la campaña destinado al canal farmacéutico, concretamente el 13 de octubre de 2010. Un mes después se llevó a cabo el segundo lanzamiento, esta vez dirigido ya a la población, para que ésta se dirigiese a la farmacia a adquirir las pastillas.

La conferencia acabó con un Martínez optimista, que afirmó haber creído en este proyecto desde sus inicios. Sin embargo, reconoció la dificultad de este desde un principio. De todos se mostró orgulloso y afirmó que “si creo en algo, lo voy a llevar a cabo hasta las últimas. Si no sale, que no sea porque he tirado la toalla”.

“Les sèries de televisió no reflecteixen la realitat que vivim dia a dia”

“La convivència en les sèries de ficció (o com sobreviure als estereotips sobre la família)” és el nom que ha rebut una de les taules rodones que han tingut lloc aquest matí a la Facultat de Comunicació Blanquerna. Rosa-Àuria Munté, professora de la facultat i moderadora de la taula, ha començat amb una puntualitat inusual. Després d’una breu introducció ha donat la paraula a Carmen Fernández, escriptora i guionista de la sèrie Infidels (TV3). Fernández ha començat deixant clar que “no és veritat que Duran i Lleida estigui darrere la mort d’Infidels” i que la sèrie és amb la que millor ha treballat, “sense cap mena de pressió ni censura”. Pel que fa als motius de la fi d’Infidels, la guionista ha explicat que són de tipus simplement econòmic, i que “amb el que costava Infidels es podien fer dues sèries i no era rendible”.

La següent en intervenir ha estat la doctora en comunicació Núria Garcia, que ha recalcat que avui dia podem consumir contingut audiovisual en qualsevol pantalla (ordinador, smartphone, Ipad, etc.) i que per tan “l’escenari de consum ha canviat” i que és molt possible que l’estratègia del programador envers una sèrie és que aquesta “pugui ser de consum individualitzat, i no només ‘per socialitzar’ al menjador de casa”. Núria Garcia ha parlat també de les representacions familiars en les series televisives, i ha destacat que “sempre hi ha hagut una major presència de parelles heterosexuals” i que “no hi ha relació entre la representació mediàtica i la realitat sociològica”. Garcia ha parlat també sobre “l’explotació de la guerra de sexes en les sèries, fins i tot en parelles homosexuals” així com “l’ús de l’humor per emmascarar aquesta guerra de rols” i ha posat l’exemple d’Escenas de Matrimonio i Cámera Café. Núria Garcia ha conclós la seva intervenció reflexionant sobre el fet que moltes vegades en les sèries apareix una dona moderna “però víctima d’una realitat determinada”, i que “el paper de la victimització de la dona encara està present d’una manera emmascarada” i que pel que fa a l’home “hi ha una tendència a prioritzar més un rol racional que no pas emotiu”.

El tercer participant en la taula, Francesc Manuel López Chávez (director de Somos Cortos i codirector de l’informatiu cultural Miradas 2 de TVE), ha destacat que “les sèries no reflecteixen la realitat que vivim dia a dia” i que la única novetat que tenen és “la d’haver fet un pas més endavant, arriscar una mica més i mostrar altres models de relacions familiars i afectives”. La guionista d’Infidels ha discrepat efusivament i ha dit que ella creia que les sèries “són l’experiment més novedós i més avançat de cultura popular dels nostres temps” i que segur que “tots tenim sèries que formen part de la nostra educació sentimental”.

A partir d’aquest punt la taula rodona s’ha centrat bàsicament en una discussió entre López Chávez i la guionista d’Infidels sobre si les sèries eren simplement un enteteniment o si per contra ens eduquen. Carmen Fernández li rebatia a López Chávez que les sèries no només entretenen, sinó que “fan pedagogia, i com a guionistes tenim un compromís amb l’espectador. A través del que expliquem formem a la gent, arribem al més essencial de la seva ànima i per tan canviem models i estereotips”. Finalment, després d’un breu torn de preguntes, l’aula ha esclatat en uns aplaudiments que ja sonaven a ganes d’acabar la taula rodona.

Montserrat Guibernau: “A través de les xarxes socials, s’ha creat una comunitat de confiança que no existeix”

Tres personatges de prestigi i tres motius van vestir el debat que es va generar ahir de manera molt amena a l’Auditori de la FCB. Els prohoms foren Martí Anglada, periodista i excorresponsal de TV3, Lluís Bassets, periodista i director adjunt d’El País, i Montserrat Guibernau, catedràtica de Ciència Política del Queen Mary College de la Universitat de Londres. L’arribada dels tres conferenciants fou gairebé intimidant. Aquest cop, els protagonistes van ser ovacionats per un núvol de càmeres que intermitentment congelaven aquell moment tan esperat per a tothom. La moderadora, Maria Dolors Genovés, va iniciar la taula rodona presentant tres qüestions: el periodisme i els valors democràtics, el paper de les xarxes socials i Wikileaks.

Lluís Bassets donà peu al debat sobre el periodisme i els valors democràtics, sostenint que el mateix exercici de la llibertat d’expressió, que caracteritza el periodisme, està estrictament lligat al sistema democràtic. Però aquesta llibertat, matisava Bassets, ha de ser assumida dins el terreny del periodisme “per tal que es pugui dur a terme la disciplina de verificació, amb la qual el periodisme de qualitat es fonamenta”. La qual cosa el periodista gironí, Martí Anglada, no debatria. Els valors que representen el periodisme, que segons Anglada, “es defineix per la intermediació de la democràcia”, són principalment la llibertat d’expressió, la no incitació a la violència, el respecte a l’honor i la dignitat de la persona, i el valor d’apropar-se a la veritat com a instrument de comunicació.

D’altra banda, Anglada va al·ludir al “periodisme feble” que es genera quan la premsa intermediadora de la democràcia no respecta la veritat. I aquesta premsa feble és la que Montserrat Guibernau traduiria com els social media. “Les revoltes d’aquests últims mesos s’han anat escampant de manera espectacular a través de les xarxes socials”, proferia l’analista sociopolítica, qui sostenia, a més, que arran de les noves tecnologies s’ha creat una acció col·lectiva que reclama una democràcia i que, fins i tot, ha aconseguit un canvi de règim en el seu país. “Es tracta d’una comunitat de confiança, d’un sentiment d’estar proper a tothom, que no existeix. Tot és una il·lusió”, va manifestar amb desgrat Guibernau.

No obstant, segons Bassets és Wikileaks, i no rigorosament les xarxes socials, el fenomen que especialment "demostra tant les deficiències com les excel·lències del periodisme tradicional”. Així doncs, l’organització mediàtica Wikileaks, sent considerada – segons el mateix periodista – com “una informació en brut que necessita novament una disciplina de verificació”, no serà mai assignada com a exercici periodístic, ni molt menys històric. Tal com assegurava Bassets, “els periodistes de veritat s’arremanguen i ho comproven tot”.

Carme Ferrer: “Que els mitjans transmeten valors, ho poso en quarantena"

Carme Ferrer, Àngel Llàcer i Víctor Amela han debatut sobre la cultura de l’esforç a la televisió aquesta tarda a les Jornades que ha organitzat la FCB .

Llàcer, actor, director teatral i presentador de televisió, ha aportat un punt d’humor a la conferència, que estava moderada per Ferran Sáez, professor de la facultat.

Carme Ferrer, professora de la UAB i vinculada amb Btv, ha assegurat que els valors es pacten i ha posat en quarantena que els mitjans transmeten valors. Llàcer ha subratllat que “jo he fet un pacte amb la tele, jo no espero que aquesta m’ensenyi res”. Víctor Amela, periodista , ha afegit que la televisió és una invenció humana que s’ha extès d’una manera molt poderosa per una raó fonamental: ens interconnecta i ens distreu.

Era d’esperar que es parlés d’Operación Triunfo i la manca d’audiència que ha acabat amb el programa, Llàcer ha afirmat que ha intentat combinar l’esforç amb l’entreteniment però el problema d’OT és que “aquest any ha oblidat de distreure al seu públic”.

Els tres comunicadors han estat d’acord en que l’impuls humà és morbós, i que el problema no és el que fa la televisió amb la gent sinó el que fa la gent amb la televisió, ha assegurant Amela.

Martí Anglada: “Amb Wikileaks podem dir moltes coses que ja sabíem”

La FCB, aquests dies, està sent molt visitada per professionals del sector de la comunicació. Lluís Bassets, Martí Anglada i Montserrat Guibernau han acudit avui a les 12 del matí a l’auditori del nou edifici de la facultat.

Els tres experts en periodisme han exposat, duran gairebé dues hores, les seves idees sobre els mitjans de comunicació i els valors democràtics, en una conferència moderada per una professora de la mateixa facultat: Mº Dolors Genovès.

Bassets, director adjunt del diari El País, ha assegurat que “el periodisme és una disciplina de verificació, però amb això no n’hi ha prou, necessitem llibertat d’expressió perquè aquesta es pugui contrastar i pugui ser debatuda“. Ha afegit que els periodistes tenim l’obligació de preguntar sobre qëstions que no es volen respondre, i també, que hem de gosar explicar aquestes respostes quan algú no vol que s’expliquin.

L’excorresponsal europeu de TV3, Martí Anglada, ha qüestionat el quart poder argumentant que “la premsa no és un poder, ni ho ha de pretendre”, ja que la seva funció és fer d’intermediari. Anglada ha afegit que tot aquell mitjà que vulneri el respecte i li manqui voluntat d’aproximar-se a la veritat es convertirà en tabloide.

D’altra banda, la catedràtica de Ciència política del Queen Mary College, Montserrat Guibernau, ha subrratllat l’èxit que tenen les xarxes socials, “l’individualisme fa desconfiar dels demés, les xarxes socials han aconseguit crear una confiança virtual” tot posant d’exemple el cas de les revolucions dels països àrabs.

El fenòmen Wikileaks, entre altres temes, també ha estat present en la conferència: Bassets ha subrratllat que aquest fet demostra les deficiències i excel·lències del periodisme, mentre que Anglada ha afegit que amb Wikileaks podem dir moltes coses que ja sabiem, per últim, Guimbernau ha resumit que aquest fenòmen és “la prova que la línea entre allò que és públic i allò privat s’està borrant”

Lluís Bassets: “El periodisme es fomenta en la capacitat que té la societat de gosar saber, preguntar i explicar”

Els mitjans donen suport als valors democràtics? Aquesta pregunta ha donat nom a un dels actes celebrats a la Facultat Blanquerna durant el seu segon dia de Jornades de Comunicació. Ahir dimecres, dia 16 de març, va tenir lloc a l’Auditori de la Facultat Blanquerna un acte amb la finalitat de donar resposta a la pregunta anteriorment plantejada. Els responsables de desvetllar aquesta qüestió van ser tres grans del sector: Martí Anglada, periodista i excorresponsal europeu amb TV3; Lluís Bassets, periodista i director adjunt del diari El País i Montserrat Guibernau, Catedràtica de Ciències Polítiques del Queen Mary Collage de la Universitat de Londres.

El cop de sortida de la conferència el va donar la moderadora de l’acte, Mª Dolors Genovès i Lluís Bassets va ser el primer en intervenir. El periodista afirmà que “el periodisme dóna suport als valors democràtics” i que cal veure més com es viuen i s’exerceixen aquests valors i no tant com es prediquen. Resumí que el mateix periodisme està, de per sí, molt vinculat a la democràcia i, per tant, a la llibertat d’expressió. D’aquí va voler expressar de la forma més sincera que “el periodisme es fomenta en la capacitat que té la societat de gosar saber, preguntar i explicar”, de voler saber allò que en molts casos no se’ns vol fer saber, d’esbrinar allò que se’ns vol amagar.

A més a més, Bassets va esmentar les dues maneres d’afrontar els problemes d’aquesta llibertat d’expressió. Bassats recolzà el model americà on la societat es sustenta en una democràcia viscuda com una llibertat d’exercici i no com una llibertat concebuda, entregada.

Martí Anglada abordà el tema exposant un tòpic, per ell, incert: La premsa és el quart poder. L’excorresponsal negà aquesta atribució de la premsa com a poder, perquè vulnera la seva funció de mediació. Anglada afirmà que “la premsa té la funció, en una democràcia, de fer d’intermediària entre els protagonistes de la societat, del món”.

La tercera en intervenir va ser la Montserrat Guibernau, qui va voler abordar el tema des del punt de vista de les xarxes socials. La investigadora va relacionar a les noves media amb les revolucions de Nord Àfrica i l’Aràbia i va plantejar la pregunta de: Perquè les persones confien més en els missatges que es publiquen a les xarxes socials que en aquella informació que surt als mitjans de comunicació? Ella mateixa tractà de posar resposta a aquesta qüestió i esmentà que això és a causa de la creació d’un ambient d’intimitat i neutralitat entre emissors i receptors en les xarxes socials. Els missatges, en aquests espais, es reben de manera personalitzada i es crea una il·lusió de comunitat, possiblement imaginària, la qual cosa crea un sentiment de confiança. En canvi, en el terreny dels mitjans de comunicació, això no passa.

Per altra banda, Guibernau va voler donar èmfasi en la importància d’aquests nous media en el panorama social de les revoltes, també. La rellevància d’aquests nou media ha estat possible gràcies “a la capacitat de l’individu de sentir-se protagonista de la història i voler canviar-la”. El paper d’Internet i les xarxes socials s’atribueix a l’eliminació de l’individualisme que caracteritza a la societat i que desemboca en la desconfiança vers els altres. Els nous media han estat “capaços de crear confiança i proximitat”.

Un cop els tres convidats van exposar breument la seva opinió i visió dels mitjans de comunicació en relació als valors democràtics, la moderadora va proposar abordar el tema Wikileaks, que va portar diverses opinions per part dels ponents.

En Lluis Bassets va deixar clar que el periodisme té excel·lències i deficiències i que Wikileaks posa en evidència aquestes últimes. El boom informatiu encapçalat per Julian Assange verifica que “no estem al corrent de tot el que hauríem d’estar”. Per altra banda esmentà, de nou, la necessitat de “verificar tota aquesta informació i material brut”.

Seguidament, Martí Anglada, continuà en la mateixa línia que el seu company de taula i esmentà que actualment “és un avantatge el poder citar a Wikileaks”. Tot allò que anteriorment els mitjans de comunicació no s’atrevien a dir, ara es pot atribuir a Wikileaks, ja que aquest “ha confirmat moltes coses que tots teníem en el cap, però que no es podien dir”.

Per últim, Guibernau, esmentà que Wikileaks va fer pública una cosa que ja sabíem: “abans hi havia un nivell de secret, que ara ha sortit a la llum”. D’aquesta manera defensa que tot està cobert per la intencionalitat política i en funció d’això es dona més importància a uns aspectes més que no a uns altres.

La conferència culminà amb una breu reflexió sobre els mitjans de comunicació seriosos i aquells que no ho són. Es posaren exemples i es van exposar les confusions a les que podem arribar si no fem un periodisme clar i concís.

Martí Anglada: “ El periodisme no és el quart poder”

L'auditori de la FCBlanquerna ha acollit amb motiu de les XVII Jornades de Comunicació de la facultat a Martí Anglada, periodista i ex-corresponsal de TV3, al Sr. Lluís Bassets, periodista i director adjunt del diari El País i per últim, i no per això menys important, la catedràtica de Ciència Política per la Queen Mary-Universitat de Londres, Montserrat Guibernau.

Els tres tertulians han estat rebuts amb un allau de flaixos que fins i tot han causat l'admiració de Guibernau confessant, entre riures, haver-se sentit "com una estrella de cinema". Tots tres convidats tenen una llarga trajectòria professional, en especial, en el tema de la democràcia i els seus valors. Dolors Genovès, moderadora de la cita, ha introduït el temari recordant amb esglai, l'escandalós percentatge de descrèdit polític a Europa, que ja escala gairebé un vuitanta per cent de la població. Genovès ha demanat als assistents "la influència del periodisme" en aquesta xifre. Martí Anglada, davant d'aquesta desafecció, demana el reforç de valors "perduts" pels periodistes, tals com el "respecte i la veritat". Anglada radiografia el sector posant en dubte la influència del sector que diuen que ostenta “el quart poder” i recorda unes paraules de Llorenç Gomis: "El medio no manda, el medio media", fa de mediador exclusivament, "sense oblidar la importància bàsica que tenen els mitjans en la democràcia", matisa el mateix ex-cap d'Internacional de TV3. "El periodista ha de gosar preguntar sobre qüestions incòmodes pel poder, però ha de saber que l'exercici del poder té tota una sèrie de perversions lligades i el silenci d’aquests pot ser legítim", conclou. L'encarregat d’anar trencant aquest silenci és el recent elegit “millor comunicador de l'any” per la FCBlanquerna: Wikileaks. I això ho sap molt bé Lluís Bassets, director adjunt d'un dels diaris, EL PAÍS, que rebia i canalitzava les informacions d'aquest traficant de cables. Bassets reconeix que el diari en el qual treballa "no ha trobat la manera més òptima d'organitzar la informació", però es defensa dient: "hem ressaltat informacions molt interessants". El mateix periodista argumenta que "aquests fets desemmascaren les deficiències més grans de la professió" per no haver comunicat les informacions abans, però també assenyalen les excel·lències del periodisme "classificant i comprovant les informacions filtrades". Guibernau relativitza el poder de l'empresa d'Assange senyalant que "els Estats constantment estant creant sistemes per preservar secrets molt més ocults", perquè els secrets revelats per Wikileaks "eren sabuts per tothom", puntualitza Anglada. És el mateix Anglada qui critica la manera de fer d'alguns diaris o tabloides de tot el món quan elaboren els titulars. I reivindica de nou els valors que els periodistes han de mantenir sempre com a “nord i guia” si no volen debilitar encara més el sector: el respecte i la veritat.

Ramón Guardia: 'Ser responsable es rentable'

Un año más la Facultad de Comunicación Blanquerna URL celebra sus jornadas de comunicación y se inician con un tema que urge ser cada vez más destacado: los valores en la comunicación.

Carolina Sorribas, ex alumna de la facultad, doctorada en Comunicación y especialista en marketing con causa, iniciaba hoy una de las primeras conferencias de la mañana. Ha introducido la sesión explicando la dificultad cada vez mayor de diferenciarse de la competencia y ha justificado por ello que es importante hablar de estrategias de comunicación social y de los valores. Seguidamente ha presentado a su compañero Ramón Guardia, sentado a su izquierda, como un hombre de referencia en el marketing social y presidente de la empresa ‘Valores y Marketing’, quien, a partir de ese momento, ha llevado el peso de la conferencia con un discurso estructurado y denso acompañado de varios ejemplos audiovisuales.

En una primera parte, Guardia ha explicado los grandes cambios a los que se está sometiendo la sociedad. Ha querido distinguirlos en 3 grupos confluyentes: las personas o consumidores, la competencia y las instituciones. Estos cambios sociales son los que se perciben por un lado, pero por otro nos encontramos con una revolución en la forma de comunicar y de comunicarnos. ‘Antes nos comunicaban, ahora nos podemos comunicar. Todos los receptores somos potenciales emisores’, añadía el empresario.

Hemos pasado por muchos tipos de comunicación ya que ésta se ha tenido que ir adaptando al momento y Guardia caracterizaba la etapa actual como la ‘sociedad 3.0’ explicando que ya no somos simples consumidores, ahora se nos define como ‘presumers’, un término que entrelaza al consumidor y la persona caracterizado por ser ‘más crítico, con ganas de ser protagonista y que busca una relación con la marca’. El resultado de este cambio ha sido la inversión de la pirámide aspiracional. Se trata de que la marca debe conectar con los valores del consumidor y no al revés. Así pues, las empresas deben adaptarse a esta nueva posición y la clave para hacerlo es, según Guardia, definir los valores para poder funcionar. Como apoyo ha citado a Philip Kotler: ‘Las organizaciones deben ganarse la confianza de las personas. Las empresas deben gestionar los valores, la cultura corporativa y las relaciones’ y ha mencionado las 3 i’s a tener en cuenta: identidad, imagen e integridad. Porque finalmente, ‘¿quién ha acabado con las bolsas de plástico en los supermercados?’, ha preguntado y él mismo

ha dado respuesta: ‘No ha sido Greenpeace, ha sido Carrefour’. La empresa ha definido sus valores y los ha transmitido mediante una campaña que ha provocado un cambio social.

En la segunda parte de la conferencia se han expuesto varios ejemplos de la aplicación de valores a una marca o empresa y su comunicación o transmisión a la sociedad así como Ausonia y la lucha contra el cáncer o Carrefour a favor de la ecología y los productos naturales. Pero el ponente también ha advertido que los valores deben ser tangibles y reales haciendo de este modo una crítica al caso de El Corte Ingles. Hace unos años un grupo de organizaciones hicieron una investigación sobre el origen de los productos de la cadena de centros comerciales y salió a la luz que ésta no se preocupaba más que por sus clientes sin tener en cuenta las condiciones de trabajo de sus proveedores. ‘¿Cómo vas a querer compartir y transmitir valores a la sociedad con tus empleados y clientes si favoreces la transgresión de esos valores con tus proveedores?’, ha preguntado Guardia de forma retórica.

Para concluir ha afirmado que ‘ser responsable es rentable’ y que nos encontramos en una generación de valor compartido en la que ‘las compañías que se conducen voluntariamente de forma ecológica y crean valor real, se alinean con el bien social y se verán por lo tanto favorecidas competitivamente’. Así pues, los valores y el marketing no son términos opuestos y en un mundo en transformación, hay que transformarse y adaptarse a la demanda teniendo en cuenta más que nunca que los valores son los que nos unen.

Reverter, Toran, Mir. FCBlanquerna... Barcelona!

És difícil fer coincidir tres reporteres sota un mateix sostre. I encara ho és més retrobar-los en un lloc tan familiar per ells com ho és la seva universitat. Però la ocasió ho valia. L'excusa? Les XVII Jornades de Comunicació organitzades per la Facultat de Comunicació Blanquerna i presentades, en aquest cas, pel moderador i professor Enric Xicoy. A les 10:00h, a la taula principal de l'aula 101 s'hi han assegut Xesco Reverter, cap Secció Internacional TV3, ex-corresponsal a Londres i llicenciat de la FCB (3a promoció), Miquel Toran, reporter gràfic a TVE, llicenciat de la FCB (8a promoció) i per últim, Iris Mir, periodista formada també a la casa (8a promoció) i parella sentimental de Toran. Tots ells molt joves amb una particularitat: van anar a buscar feina a l'estranger recent acabats els estudis: dos d'ells amb feina fixe i la Iris com a freelance. Aquest últim és un sistema "mal definit", explica Iris: "Ets lliure en el sentit que no tens el cap a sobre, però has de vendre allò que fas si vols sobreviure. Has de conèixer què els interessa als mitjans i procurar que no t'ho puguin suplir per notícies d'agència". Els preus per article publicat o crònica radiofònica oscil·len entre els 20 i 26 euros "Et paguen més si és amb tall de veu" remarca Mir entre somriures. En qualsevol cas, "la televisió es paga més bé i fa un desplegament de gent més gran", puntualitza el reporter gràfic de TV1.

Toran amb ànims d'explicar en què consisteix la professió dels conferenciants, ha volgut desmitificar el sector dient que el reporterisme "és el mateix que faries aquí però a l'estranger, amb l'afegit de que pots conèixer coses noves". Mir es queixa que "quan vas allà marxes per explicar i quan arribes, treballes per produir. Cosa que no té cap mena de sentit". Seguidament, el cap d'Internacional de TV3 explica que sempre "has d'intentar trobar l'equilibri entre els teus valors i la producció", comentari al qual tots assenteixen.

Els tres periodistes remarquen que la millor edat per marxar a l'estranger és de "jove", ja que encara no has creat lligams estrets amb la ciutat i motiven als joves presents a no tenir por al fracàs. D'altre banda, pensen que tampoc és convenient repetir massa anys en una mateixa regió. "4 anys és potser la quantitat adequada sempre i quan no hagis arrelat a aquella ciutat", teoritza Reverter. De totes maneres, sociabilitzar-se en un país asiàtic, com és el cas de Mir i Toran, pot arribar a ser complex: "Pots integrar-te més o menys, però ser Kapuściński és impossible", bromeja Miquel Toran.

En qualsevol cas, i malgrat els diferents camins que han triat i seguiran traçant els tres conferenciants combreguen amb que els unirà sempre un plegat de valors que els va donar la seva facultat que avui els acollia.

I permeteu-me la llicència, motivada expressament per la gran vocació i passió transmesa pels reporters presents a l'acte, de despedir-me com un veritable reporter:

Lluís Goñalons, FCCB... Barcelona!

Iris Mir: "És normal tenir por al fracàs i més quan ets tan jove"

Les Jornades Blanquerna de la Facultat de Comunicació Blanquerna s'incien amb la conferencia sobre "Els valors professionals dels joves reporters", un acte vinculat amb el món del reporterisme amb tres convidats ex alumnes de la Facultat que ens han explicat les seves experiències com a corresponsals: Iris Mir, Xesco Reverter i Miquel Toran, i com a moderador Enric Xicoy (FCB 1a promoció i professor de la FCB).

Miquel Toran (reporter gràfic a TVE, fotògraf i periodista, FCB: 8a promoció) explica que quan va sortir de la Facultat el fet de ser corresponsal ho veia molt lluny, però recomana a tots els estudiants que no s'han d'esperar a que algú els ho proposi, sinó que han de ser ells mateixos qui demanin que volen anar a tal lloc per fer de corresponsal.

Iris Mir (periodista, FCB: 8a promoció ) va fer de corresponsal a Àsia com a freelance. Recorda que en arribar a Àsia "com anava sola, pensava que era lliure, però t'acabes adonant que ets és veritat que ets lliure i que no tens un cap a sobre teu, però depens molt de tu mateix. Has de tenir molta constància i amb gran esforç arribaràs a fer un tema atractiu. Et converteixes en un dependent de les teves pròpies capacitats".

Xesco Reverter (cap Secció Internacional TV3, ex-corresponsal a Londres, FCB: 3a promoció) aporta una doble mirada: per una part es va haver de buscaren una corresponsalia, i per una altre banda, actualment es qui organitza i gestiona tot els temes internacionals. "Sempre depens de tu mateix. Al ser jove obliga a posar-te molt les piles, tens molta més energia, ganes, passió i entusiasme". En la seva presentació finalitza parlant de que a Espanya el periodisme està "molt fotut" i opta per l'opció de marxar fora per agafar experiència, una experiència que et marcarà tota la vida. També Xesco ha parlat d'un tema molt actual com son les xarxes socials. Ens confirma que el Twitter és una bona per confirmar noticies, però que el que no es pot és fer noticies a traves de la xarxa de Twitter. "O estas en las redes sociales o estas muerto!"

Seguidament de les presentacions d'aquests joves, en el torn de preguntes

caldria remarcar la pregunta de "Per què han tornat ara?" on en Xesco ha respòs: "Estar molt temps en un mateix lloc és contraproduent, necessites veure coses noves. No és bo que un corresponsal estigui molt de temps en la mateixa zona, es podria dir que la mitjà per estar de corresponsal en un mateix lloc son uns quatre anys". En l'última pregunta un alumne els ha preguntat com es senten al veure una catàstrofe tan aprop. Els tres ex alumnes coincideixen en que s'han acostumat a veure que les coses que passen avui en dia son grosses, però la feina es va acumulant i no hi ha temps ni per pensar en les pròpies emocions. La gent acaba descobrir l'horror quan torna a casa es posen a pensar en la seva feina i els hi dona el “bajón”.

Finalment la Iris ens va fer una bona recomanació, "És normal tenir por al fracàs i més quan ets tan jove, tens por a equivocar-te i que allò portés a un fracas, però és totalment al contrari, és un guany. És més el fracàs de no intentar-ho que el fet d'arriscar-te, és implorant aprofitar un error per aprendre".

VÍDEO: presentació de l'Enric Xicoy en l'acte sobre "Els valors professionals dels joves reporters":

http://www.youtube.com/watch?v=nFvc8q1b28g

“El discurs catalanista de victimisme ha de ser substituït”

Amb motiu de les XVII Jornades de Comunicació Blanquerna, l’aula on se celebrava la taula rodona sobre “Anticatalanisme i valors democràtics en els mitjans de comunicació” estava plena de gom a gom fins i tot mitja hora abans que comencés l’acte. Ferran Espada, director de l’edició d’El Punt de Barcelona, ha estat l’encarregat de moderar la taula, i ha volgut començar deixant clar que ser anticatalanista i ser anticatalà són coses ben diferents, de la mateixa manera que no és el mateix ser catalanista que català. Espada ha remarcat que “el catalanisme és un projecte polític, i que els catalans som els que integrem aquest país, independentment dels projectes polítics de cadascú”. Ha volgut incidir també en el fet que “la catalanitat no forma part dels valors estatals, i que fins i tot és utilitzada com un aspecte de desprestigi” de la mateixa manera que “l’anticatalanisme preventiu sura encara que no hi hagi amenaça directa d’un trencament entre Catalunya i Espanya”.

Ferran Espada ha donat pas a l’historiador Xavier Casals, que ha centrat la seva intervenció a explicar que l’anticatalanisme actual és cada cop més homogeni i ha volgut recalcar que sempre parlem “d’un catalanisme agredit per una identitat espanyola” amb un sempitern “discurs victimista”. Segons Casals, aquest discurs ha de ser necessàriament substituit per “una reflexió sobre el que s’ha fet i sobre el que s’hauria de fer”.

La següent intervenció ha estat la d'Alex Salmon, director d’El Mundo de Catalunya, que ha començat discutint amablement amb el moderador sobre el títol de l’acte, en el que “a l’enfrontar anticatalanisme i valors democràtics ja comença a jugar amb un terreny en contra, com si ser anticatalanista fos quelcom dolent”. Sobre què és el catalanisme, Salmon ha dit que “no es posen d’acord ni els propis catalanistes”, i que a Catalunya hi ha gent a qui no li agrada pertànyer a Espanya, però que “aquesta part no és tan gran com sembla”, però que s’amplifica mediàticament.

L’últim a intervenir, l’antropòleg social de la Universitat de València Rafael Xambó, ha estat el que amb la seva manera de parlar ha captat més l’atenció de l’audiència. Xambó ha comentat que “els valencians som el vostre passat (els vostres clàssics literaris), i el vostre futur”. El que passa al País Valencià, “un govern en mans del PP i Ciutadans”, ha dit, pot passar també a Catalunya. Xambó ha calificat el PP valencià com “la dreta més reaccionaria d’Europa” i ha instat els catalans “a observar el País Valencià com el laboratori de la dreta espanyola”. Finalment, Xambó ha volgut remarcar que en termes mediàtics el Partit Popular valencià “s’ha construït un sistema mediàtic a la seva mida i amb una estructura clientelar on no s’escapa res” i que “ara que estem de corrupció i porqueria fins les orelles és un moment magnífic per tornar a l’anticatalanisme”.

El paper dels joves reporters es defineix amb ambició, fracàs i coratge

Davant un públic majoritàriament jove, s’iniciava una de les primeres conferències que inaugurava l’edició d’enguany de les Jornades Blanquernes de la Facultat de Comunicació Blanquerna (FCB) de Barcelona. Els protagonistes eren tres joves reporters, ex-alumnes de la facultat, que aportaven les seves experiències com a corresponsals a l’estranger en una conferència que fou moderada pel periodista Enric Xicoy, alumne de la 1a promoció de la FCB i professor de la mateixa.

Miquel Toran, reporter gràfic a TVE a l’Àsia i fotògraf, va mostrar una mirada més aviat fosca sobre els valors dels reporters. Creu que “aquesta feina és un premi” però que, tanmateix, al final un s’adona que acaba aportant la mateixa informació que aportaria des del seu propi país. “Arran d’això, i essent tant jove, et frustres molt”, comentava Toran. Tot i això, recordava que el fet d’estar vivint a l’estranger revius experiències “que t’enganxen i ho fan tot més interessant”. A més, el jove reporter destacava que la rotació de corresponsals a l’estranger és de quatre anys, la qual cosa considera adient, ja que el cicle de notícies any rere any es va repetint i acaba cansant. “Els que es queden en aquell país és perquè hi han establit algun vincle familiar”, manifestava Toran.

Però, tot seguit, en el debat va aparèixer l’èxit del fracàs : l’ambició periodística freelance d’Iris Mir. La jove reportera destacava la labor d’un corresponsal en haver de proposar constantment idees, plasmar-les en cròniques i aleshores “aconseguir que te les comprin”, comentava. Però Mir assegurava que si un no té constància i no s’esforça perquè el tema sigui atractiu acaba depenent de les seves pròpies capacitats. No obstant, Iris Mir va demostrar a la conferència que, durant tots aquests anys, no ha caigut en el parany de la frustració. I és que la jove reportera insistia en el fet que, “un cop t’instal·les a un país estranger, aleshores t’adones de tot allò que des de casa no valoraries”. Però el més important, reiterava, “és proposar-te el repte d’aconseguir que allò que valores amb la teva mirada, i que expresses en format crònica, t’ho comprin i sigui valorat amb els mateixos ulls”. La jove periodista representa l’experiència de l’ambició. Li sedueix plantejar-se constantment metes i creu, amb convicció, que d’aquesta manera és com s’aconsegueix aportar en les cròniques molt més que informació.

Per últim, un cop s’ha fracassat i assumeixes nous reptes per tirar endavant, el que cal és coratge i valentia per seguir endavant. I aquests valors són els que desmarcaven a Xesco Reverter, cap de Secció Internacional dels serveis informatius de TV3, dels altres dos conferenciants. Reverter creu que sempre s’ha d’anar conservant aquella inquietud que et mou a dedicar-te al periodisme, i assegura que la feina d’ésser periodista freelance és molt gratificant, però sobretot per als joves recentment llicenciats. “La passió que teniu ara per aconseguir un repte, encara que no hàgiu dormit i hàgiu fracassat cents de vegades, no la tindreu mai més”, va assegurar Reverter.

Iris Mir: “vaig marxar a l’estranger per explicar i informar sobre fets, però vaig acabar produint”

Faltaven 5 minuts per les 10 i l’aula 102 ja estava atapeïda pels estudiants que assistien a una de les conferències que ha organitzat la FCB per les seves jornades.

Miquel Toran, Iris Mir i Xesco Reverter han sigut els convidats d’aquesta conferència, que ha estat moderada per Enric Xicoy, secretari acadèmic de la Facultat.

Xicoy ha introduït la conferència destacant que els tres reporters són ex-alumnes de la Facultat i que tant punt van sortir d’aquesta, van aconseguir feina de corresponsals a l’estranger.

Miquel Toran, ens ha exposat la seva experiència professional com a reporter gràfic de TVE a Àsia, “treballar de corresponsal era una feina que veia a llarg termini, però ara són els joves els que marxen”. Toran va ser enviat a Hong Kong “quan no en tenia ni idea de reporterisme internacional”. El jove reporter ha assegurat, que no es gens fàcil seguir els criteris ètics de cadascú, ja que les estructures dels mitjans no ho fan possible, i “això és molt frustrant”.

Tot seguit, ha parlat Iris Mir, graduada en audiovisuals, ha afirmat que treballar com a freelance és molt més complicat, “jo anava sola i havia de vendre les meves cròniques, si no ho feia, estava obligada a tornar”. Mir també ha parlat d’ètica i ha afirmat que sovint s’ha vist obligada a trair els seus valors a fi de poder vendre les seves cròniques. La freelance ha assegurat que “vaig marxar a l’estranger per explicar i informar sobre fets, però vaig acabar produint”.

Per últim, Xesco Reverter, ex-corresponsal a Londres i actual cap d’internacional de TV3, ha explicat que ha experimentat les dues situacions: “abans havia de ser un bon venedor perquè els mitjans em compressin les meves cròniques, actualment, sóc el comprador d’aquestes”. El cap d’internacional ha recolzat l’opinió de Toran assegurant que és millor ser corresponsal de jove, ja que les ganes que es tenen amb 25 anys no són les mateixes que quan en tens 40.

“Acabes descobrint que ser Kapuscinski és molt difícil”

Joves reporters reflexionen sobre la realitat dels corresponsals, que per ells no és tant ideal com molts des d’aquí veuen

JOAN BOFILL | Barcelona

Miquel Toran és un jove reporter gràfic, que només acabar la carrera, va començar a treballar com a càmera a l’Àsia per Televisió Espanyola amb Rosa Maria Calaf i va passar-hi 5 anys. Ara, fa vuit dies que ha tornat, però té pensat marxar a Londres d’aquí poc. És un dels exemples del canvi de perfil actual dels corresponsals, i és que l’experiència li diu a Miquel Toran que “pensava que ser corresponsal em quedava molt lluny, era un premi als que portaven molt temps treballant. Ara els que van a fora són joves que s’arrisquen i que van en busca de l’aventura”. Tot i això també va desmitificar davant de desenes d’estudiants que “acabes descobrint que ser Kapuscinski i endinsar-te completament en la vida del país estranger és molt difícil”.

Unes reflexions que Toran ha compartit avui en una de les conferències de les Jornades Blanquerna amb Iris Mir, que també ha estat durant 5 anys corresponsal a l’Àsia en aquest cas com a freelance, treballant per mitjans com La Vanguardia, COM Ràdio o TVE; a més de Xesco Reverter, ex-corresponsal de TV3 a Londres i des de fa poc ocupa cap de la secció d’Internacional de la cadena pública. Mir coincidia amb Toran en el fet que ser corresponsal no era com ella es pensava. “Em vaig adonar que tot i anar per lliure no tenia tanta llibertat, depens de la teva capacitat i de les teves necessitats per poder continuar fent la teva feina”. Creu que la principal raó d’això és que “si la persona a qui vens la història no la troba important, per moltes ganes que tinguis de fer-ho no arribes a final de mes”. “Quan estàs allà tens més ganes d’explicar, però acabes treballant per produir i no per explicar coses”.

Xesco Reverter ha servit de veu dels qui precisament seleccionen les notícies dels corresponsals, i és que “hi ha d’haver mica de seny en els dos costats, si el corresponsal et ven temes interessants nosaltres ho comprem i els editors també”. “He tingut la sort d’estar als dos llocs. Em van enviar de corresponsal però era freelance. Depenia del nombre de cròniques que feia cada mes per tal de poder arribar a final de mes”. Un debat que ha servit per reflexionar amb quins criteris es considera una notícia internacional rellevant per l’audiència d’aquí.

Iris Mir: “Trobo a faltar tenir un repte davant, aquí tinc por d’adormir-me”

Iris Mir va tornar de l’Àsia on havia estat treballant de freelance aquest estiu passat per tal de fer un màster i ja troba a faltar “tenir un repte davant” ja que quan es troba aquí a Barcelona, a casa seva, “té por d’adormir-se”. Mir va marxar amb el seu company, Miquel Toran, corresponsal gràfic a l’Àsia per TVE1 poc després d’haver acabat la carrera. Ara tots dos han tornat i ens han volgut fer un tast de la seva experiència juntament amb Xesco Reverter cap de la secció d’Internacional a TV3, s’han trobat en una de les conferències conduïda per Enric Xicoy a les Jornades de la Facultat de Comunicació Blanquerna sota el títol “Implica’t; comunicació amb valors”. Xesco Reverter ha recordat que ell, tot i ser corresponsal per TV3 a Londres, un any després d’haver-se llicenciat va ser una oportunitat; “amb 25 anys t’és igual dormir 5 hores o lluitar per una entrevista, ara potser no ho faria amb la mateixa intensitat”. Toran, que aquest estiu del 2011 començarà un nou repte fent de corresponsal a Londres, admet que “fer de corresponsal al mateix lloc molt de temps cansa” i explica que a la Xina, per exemple, “t’has de moure amb traductor; no només per l’idioma sinó també pels possibles perills als que està exposat”. Mir, a diferència del seu company, va anar-hi de freelance, creia que no tenir un cap per sobre teu la faria ser més lliure “però has d’intentar vendre notícies que per tu poden ser molt importants, i pels altres no desperta el més mínim interès, perquè no hi ha proximitat geogràfica”, segons Mir, “s’ha de lluitar per vendre l’article, per tal de fer-lo atractiu”. Ara bé, Mir diu que un dels problemes és que “Espanya fa molt de cas a EFE, perquè és l’agència de casa i espanyola”, Xesco Reverter però diu que hauríem de fer més cas a Al-Jezeera en anglès, per la informació que està aportant del món àrab, ja que mentre la BBC ha marxat de Bengali, la cadena de Qatar, s’hi ha quedat.

Tots tres coincideixen en què les xarxes socials tenen un paper molt important en el món del periodisme “potser no tant per explicar notícies, però sí per confirmar-les” argumenta Reverter. Mir però ho té clar, “no us heu de quedar sense fer res per por, encara que només sigui un mes fora, no us deixarà indiferents” animava “és més fracàs no intentar-ho que arriscar-te”.