Kind of Blue. L'àlbum que va fer créixer el jazz

La història de l’ésser humà està marcada per efemèrides. Dates i fets inoblidables que han marcat el nostre esdevenir, el que som i el que serem. El mateix li passa al jazz. La seva cronologia està plena de moments, personatges, àlbums i cançons que han asfaltat els camins de les noves generacions. Parlar de jazz comporta impregnar-se de Louis Armstrong, Dizzy Gillespie, Thelonious Monk, Miles Davis, Charlie Parker, Charles Mingus, Ornette Coleman, John Coltrane, Sonny Rollins, Duke Ellington, Art Blakey, etc. I tot i així no s’aconsegueix abraçar la totalitat d’aquesta música.



Doncs el jazz és per essència canviant i efímer, ja que la llibertat, la creativitat i la improvisació que el defineixen molts cops es perden en jam sessions i directes que només recorden, vagament, els músics i els oients. Però enmig d’un art que sempre li mancarà l’enregistrament de les expressions momentànies dels seus artistes, Miles Davis va ser capaç de crear una obra d’art que encara perdura. Un àlbum de 5 cançons que qualsevol jazzmen té a la seva col·lecció. Kind of Blue.

Miles Davis

Miles Davis (1926-1991) fou el clar exemple de músic inquiet. La viva expressió de l’inconformisme. Davis des de petit va flirtejar amb les mels de la música. Els 12 anys va començar a rebre classes de trompeta, l’instrument que poc després el catapultaria a la fama. Escoltant Louis Armstrong i recolzat per Charlie Parker i Dizzy Gillespie, Miles va començar a despuntar com a trompetista. Fins que el 1949 va gravar Birth of the Cool. Un EP (editat com LP per Capitol Record el 1957) que no va causar un gran impacte al moment, tot i que es considera una obra bàsica del jazz modern. A partir d’aquest moment, la bèstia que duia dins no va parar de crear. Acompanyat per Gil Evans, John Coltrane, John McLaughlin, McCoy Tyner, Chick Corea, Bill Evans, Herbie Hancock, etc.

La seva carrera discogràfica mai va tenir una direcció clara: Be bop, hard bop, cool, fusion jazz i acid jazz. Miles Davis era l’exponent del jazzmen abocat a la creació sense límits. Àlbums com el ja esmentat Birth of the Cool, Bitches Brew, Milestones o Relaxin’ with Miles Davis Quintet són un petit tast de la música que era capaç d’idear el geni d’Illinois. Ara bé, el trompetista sempre passarà a la història per ser l’ideòleg de Kind of Blue. La peça definitiva del jazz.

Kind of Blue

El 1959 la història del jazz estava apunt de veure néixer Kind of Blue, l’àlbum per excel·lència. En tan sols deu hores de gravació repartides en dues sessions al 30th Street Studio de Columbia Records Miles Davis, John Coltrane, Bill Evans, Julian “Cannonball” Adderley, Paul Chambers, Jimmy Cobb i Wynton Kelly van obsequiar la humanitat amb un àlbum immortal. No obstant, la gràcia de Kind Blue no raïa només en el seu contingut, si no també en el fet que era fruit de la inspiració momentània dels seu intèrprets. Cap dels 7 músics sabia que tocaria abans d’entrar a l’estudi. Ningú sabia que d’aquelles dues sessions sorgirien So What, Freddie Freeloader, Blue in Green, All Blues i Flamenco Sketches.

Però hi havia un problema, Kind of Blue no seguia les pautes del jazz de l’època. Davis i companyia havien creat una perla, però la seva lluentó no quadrava dins els esquemes del free jazz i el be bop. Certament tenia reminiscències de post bop i hard bop, no obstant sonava diferent. No era estrident, no era experimental. L’estructura de l’àlbum era senzilla (no simplista) es sostenia en dos acords tot cercant l’equilibri, la suavitat i la bellesa. Una fórmula innovadora que va rebre el qualificatiu de jazz modal. Ara bé, la hostilitat del context van dificultar-ne la comprensió. Aquesta incomprensió es reflectia en una anècdota que solia explicar Shirly Horn (cantant i pianista de jazz).

“Recordo que estàvem tocant en un bar d’hotel a Nova York, i en un descans em vaig escapar per veure’l i saludar-lo (Miles Davis). Hi havia molta gent. Em vaig trobar amb l’Stan Getz (famós saxofonista tenor). Ens vem abraçar i ens vem quedar drets, escoltant. Li vaig preguntar: “Què et sembla?”. Em va dir: “No sé el que em sembla...”. Li vaig respondre: “A mi tampoc”. Era bonic però confús.”



Tot i no quadra dins les noves formes que prenia el jazz de la mà d’Ornette Coleman i el free jazz. Davis i companyia no es van agenollar. Al principi les vendes de l’àlbum eren més aviat escasses. Fins que la crítica va donar el vistiplau a l’obra i les ràdios van començar a emetre So What i Blue in Green. Al cap de 6 mesos, Kind of Blue havia deixat de ser un vinil marginal per convertir-se una espècia de Bíblia. Així ho recorda un antic punxa discs de Bay Arena.

“Cada diumenge dedicava la última mitja hora a emetre el que considerava el disc de la setmana. Aquella setmana vaig triar Kind of Blue. Recordo una trucada que deia: “Acabo de posar la ràdio, qui és aquest pianista? De qui és aquest tema?”Després, cada diumenge, durant les dues hores del programa, sempre hi havia alguna trucada per assegurar-se de que posaria el disc.”

De les cendres de la misèria, el disc va passar a ser un emblema del jazz. Però només ha esdevingut un disc clau, si no que també s’ha convertit en la porta d’entrada per molts aficionats que desconeixen o ignoraven el jazz. L’estructura senzilla i agradable que va crear Davis, ha permès que l’àlbum sigui de fàcil degustació, gairebé de degustació inconscient. Fet que recalca Gary Burton (reconegut vibrafonista de jazz).

“No era simplement un tema el decisiu, era tot el disc. Quan apareix un nou estil en el jazz, les primeres temptatives solen sonar una mica inestables, sense solidesa. Els primers discs de Charlie Parker, per exemple. Però a Kind of Blue (el sextet) sona madur des de l’inici.”

En definitiva, el so únic i accessible és el que ha convertit a Kind of Blue en un disc insubstituïble i en el més venut de la història del jazz (més de 4 milions de còpies). A més estar considerat el dotzè millor àlbum de la història de la música segons la revista Rolling Stone. Per això, i aprofitant que es compleixen 50 anys del seu llançament, Columbia Records ha elaborat una edició per col·leccionista de 2 CD i 1 DVD. I és que com va dir Jim Cobb (bateria durant la gravació de Kind of Blue)

“És un disc que s’ha fet al cel.”

El llegat

No hi ha mestre sense deixebles. No hi ha obra mestre sense llegat. Kind of Blue més enllà de les bones crítiques, les ventes i els rànquings d’àlbums va tenir (i encara té) un important impacte dins la música. Fet que reconeix Herbie Hancock (reputat pianista de jazz)

“Es gairebé impossible citar una música actual on no es sentin ecos de Kind of Blue. Els sento per tot arreu.”

Per proximitat estilística, Kind of Blue ha exercit una forta influència dins del jazz. Músics com Brad Mehldau, Herbie Hancock, Gary Burton, Milt Jackson, Chet Baker, World Saxophone Quartet, Joe Henderson, John Coltrane (els seu solo a So What és un petit avanç de la seva carrera en solitari), etc. Se n’han considerat deutors.



Seguidament, el disc també ha tingut un fort ressò més enllà de les fronteres del jazz, principalment en el rock però també en altres estils. Personatges de la talla de Ray Manzarek, John Densmore, Andy Sommer, Donald Fagen, James Brown o Duane Allaman entre molts d’altres s’han vist absorbits per l’espiral musical que desprèn l’àlbum.
Però el fet que ha convertit a Kind of Blue en l’àlbum més influent del jazz és la seva concepció. Gràcies a la senzillesa estructural del jazz modal, milers de músics amateurs s’han pogut endinsar en el complicat terreny de la improvisació sense tenir grans coneixements tècnics del seu instrument.

El "Dream Team" de Guardiola

Des que Johan Cruyff va arribar a la banqueta blaugrana l'any 1988, el projecte esportiu ha seguit en la mateixa línia. El llegat que Cruyff va deixar en forma de futbol atrevit, alegre i ofensiu ha estat respectat, exceptuant en dues ocasions (Robson i Serra Ferrer), pels seus successors a la banqueta. Les diferents directives han contractat a entrenadors de característiques similars, encara que cadascun amb les seves particularitats tàctiques. L'estil de joc de l'escola holandesa instaurat per Cruyff no és només el referent del primer equip, sinó també el referent de totes les categories inferiors.

De la mà de Bartolomé 'Tintín' Márquez, ex-jugador i ex-entrenador de l'Espanyol, analitzarem quines han estat les claus d'aquest Futbol Club Barcelona al que ja batejen com el nou “Dream Team”.

Primer de tot, recordar que a finals de la temporada anterior el Barça va patir una forta crisi institucional, amb una moció de censura que quasibé acaba amb la presidència de Joan Laporta. L'actual president va poder continuar en el càrrec i va duur a terme una aposta molt arriscada, va decidir que el nou inquilí de la banqueta blaugrana fos un home de la casa, Pep Guardiola (de la mateixa manera que l'altre club de la ciutat, l'Espanyol, que va apostar per 'Tintín' Márquez, un tècnic més experimentat). Tot i tractar-se d'un ex-jugador blaugrana que va estar durant onze temporades al primer equip, la seva trajectoria com a entrenador era més aviat curta, només tenia un any en el seu currículum com a tècnic (Barça Atlètic temporada 2007-2008). La decisió un cop vists els resultats, podem afirmar categòricament que va ser tot un èxit. Un equip que guanya dos títols (Lliga i Copa del Rey) i que té el triplet a tir (Champions League), no és obra de la casualitat, és producte d'una suma de factors quasibé imposible i alhora perfecte. S'ha de tenir en compte que hi ha tan sols quatre equips que hagin aconseguit la fita del triplet en tota la història: el Celtic (1967), l'Ajax (1972), el PSV Eindhoven (1988) i el Manchester United (1999).

Segons 'Tintín', "Pep Guardiola ha recuperat els valors en què es sustenten els èxits blaugranes d'anys anteriors: donar oportunitats a una productiva pedrera, i sobretot, recuperar el talant ofensiu i creador que sempre ha caracteritzat a aquest equip al llarg de la història".

Pep Guardiola ha fet reaparèixer aquell joc blaugrana que enlluerna a qualsevol seguidor de futbol, un joc senzillament espectacular, i òbviament, a l'abast de molt pocs. El joc es basa en un migcamp amb uns Xavi i Iniesta que són autèntics cracks en les seves posicions i amb un Yaya Touré que dóna l'equilibri entre la defensa i l'atac. A la vegada, Leo Messi s'ha confirmat com un dels millors jugadors del planeta, Eto'o com un davanter amb gol i Henry ha recuperat la seva millor versió que tenia amagada desde els seus temps en el Arsenal. És cert que a un entrenador el fan els seus futbolistes, però també la mateixa idea de futbol del seu tècnic. Si analitzem les bases de la personalitat de Guardiola, podrem comprendre una mica més el bon funcionament que l'equip 'culé' està tenint en l'actual temporada.

Meticulós: Amant dels mètodes clars i ben treballats. "Com a jugador ja ho era. En les jugades d'estratègia sempre era el que hi insistia més. Repassava vint vegades cada jugada, tot ho tenia planificat ", afirma Oriol Tort, un dels seus primers tècnics al Barça.

Valent: No li ha tremolat la mà per descartar de la seva plantilla a jugadors com Ronaldinho o Deco i donar confiança a jugadors com Busquets o Pedro.

Visionari: La seva visió de joc el va caracteritzar com un gran migcampista. Un d'aquells jugadors que surten amb poca freqüència, “un estil de jugador amb el segell de can Barça”, assenyala Márquez. Tal i com va afirmar el mateix 'Tintín' en la vigília del derbi “de les bengales” a Montjuïc, “Guardiola en el cap tenia un GPS, no perdia ni una sola pilota”, de la mateixa manera que Xavi i Iniesta, productes de “La Masia”, uns jugadors que poseeixen un mateix patró de joc i unes característiques molt similars, uns elements que es van forjant i buscant desde les categories més inferiors del Barça.

Intel·ligent: Com a tècnic ha demostrat un saber estar poc comú en els entrenadors que comencen en un club gran. Sovint escull la decisió més encertada i insisteix molt en el treball constant.

Disciplinat: Imprimeix molta serietat i disciplina, quelcom que es trobava a faltar en les darreres temporades. Exigeix puntualitat, bona alimentació i respecte pels horaris establerts. Com ell mateix va dir, les claus són “la disciplina, l'ordre i la constància”. Obliga a presentar-se als entrenaments una hora abans que comencin i que la plantilla esmorzi conjuntament.

Estratègia: Ha donat més importància a les jugades a pilota aturada. El sistema de joc el varia segons les necessitats de l'equip i tal i com declara Xavi: “sempre està pensant en noves formes per fer millorar l'equip”.

Carisma: Tant en el camp, com des de la banqueta sap portar el pes de l'equip. La seva tornada, ara com a tècnic, va ser vista amb recel per part de l'afició, que no el veien amb el suficient recorregut com a entrenador per fer-se càrrec d'un equip de les dimensions del Barça. El bon futbol de l'equip ha fet que l'afició hagi tornat a gaudir amb l'equip i ja somia amb una altra de les seves èpoques daurades.

Respectuós: Bon comportament el del tècnic del Barça al que quasibé mai se li ha escoltat parlar d'àrbitres o dels seus rivals. Les seves paraules gairebé sempre van centrades en el seu equip.

Estil: Possessió, velocitat i profunditat. “El Barça de Guardiola és sempre el protagonista, t'obliga a jugar a la defensiva i et tanca en el teu propi camp, no tens cap altre remei que jugar-els-hi al contraatac, et dominen només plantant el seu sistema sobre el terreny de joc. Tiren la línia defensiva molt amunt i tenen jugadors com Xavi o Iniesta que asseguren totalment el control de la possessió de la pilota (supera el 60 per cent de mitjana per partit). També és important la velocitat en la transició i el joc per bandes, amb intercambis constants dels puntes i les incorporacions d'un incombustible Dani Alves. Un altre factor és el de la pressió en la pèrdua de la pilota. Tan bon punt la perden, ofeguen al rival apretant-li en totes les línies, i sent sempre efectius en les vigilàncies defensives. El seu punt dèbil es posa de manifest quan els hi superen la primera línia de pressió, ja que es queden descompensats i es probable que el conjunt rival pugui combinar en zones intermitjes i acabi creant una ocasió clara de gol. Tot i així, aquestes situacions es produeixen rarament, ja que la qualitat dels rivals (que és molt inferior a la del Barça) sovint no permet lliurar-se d'aquesta intensísima primera línia de pressió”, afirma Bartolomé Márquez.

Seguiment: Les dades recollides en els entrenaments es remeten setmanalment al fisiòleg Esteban Gorostiaga, qui s'encarrega d'analitzar i, d'acord amb els metges, dissenyar els plans específics de preparació.

Participació: El tècnic del Barça destaca per ser molt actiu durant els partits, donant ordres als seus jugadors d'una manera constant.

En termes més generals podem dir que l'equip ha funcionat a la perfecció durant pràcticament tot el campionat, amb un Valdés, malgrat les crítiques persistents, cada vegada més assentat en la porteria, una defensa avançada i segura en la qual han brillat la jerarquia de Puyol, la lucidesa traient la pilota jugada de Márquez, les galopades del incansable Alves i la irrupció de Piqué; un centre del camp ple de talent on Yaya Touré ha complementat amb múscul i sentit tàctic la il·limitada fantasia de Xavi i Iniesta; i una davantera letal que a dia d' avui arriba a la fespectacular xifra de 70 gols entre els seus tres integrants: Eto'o, Henry i Messi.

La valentia de Guardiola i la seva proposta ofensiva han acabat donant la raó a l'entrenador, per alegria dels que entenen el futbol com un espectacle. El joc ràpid, àgil, dinàmic i incisiu de l'equip ha resultat un vendaval imparable per a la majoria dels seus rivals. Tampoc no han patit massa sense pilota gràcies a la pressió conjunta, al sacrifici i a la solidaritat. El conjunt blaugrana s'ha fet aquest passat dissabte amb el seu segon títol de la temporada, la Lliga, un reconeixement a la regularitat, el segon títol d'un equip cridat a fer història. La pròxima cita, el 27 de Maig a l'Olímpic de Roma, buscant un triplet històric davant d'un totpoderós Manchester United.

La violencia de género una realidad de la que no somos conscientes

En la actualidad aparecen frecuentemente en los medios de comunicación términos como: acoso, violencia de género, violencia machista, violencia doméstica... ¿Son lo mismo?, ¿Están relacionados estos tres tipos de violencia?, ¿Qué es realmente la violencia de género?

La psicóloga Concha García Hernández define la violencia de género como: “la violencia que se ejerce hacia las mujeres por el hecho de serlo, e incluye tanto los malos tratos de la pareja, como agresiones físicas o sexuales de extraños, mutilación genital, infanticidios femeninos, etc.”

En su Artículo 1 de la Declaración sobre la Eliminación de la Violencia contra la Mujer, las Naciones Unidas dice que la violencia de género es: “Todo acto de violencia basado en la pertenencia al sexo femenino que tenga o pueda tener como resultado un daño o sufrimiento físico, sexual o psicológico para la mujer, inclusive las amenazas de tales actos, la coacción o la privación arbitraria de la libertad, tanto si se producen en la vida pública o privada”.

Teniendo en cuenta estas definiciones se puede ver que cuando se habla de violencia de género no solo se limita al campo de los físico sino, que también afecta, y muchas veces de manera más frecuente al campo de lo psicológico y lo sexual. Esto nos lleva  a pensar que la violencia de género es un problema alarmante del que probablemente, si no nos ha tocado vivir de cerca no sepamos apenas nada. Para ello existen instituciones como L’institut Català de la Dona que es “el organismo del Gobierno catalán que diseña, impulsa, coordina i evalúa las políticas de mujeres y para las mujeres que desarrolla la administración de la Generalitat”. Gracias a este tipo de asociaciones se impulsan y coordinan las políticas contra la violencia machista que más tarde aprobará el Gobierno. Además llevan a cabo campañas de concienciación acerca de las agresiones a mujeres, porque aunque parece que este tipo de problemas solo se dan en unas clases sociales determinadas, esta comprobado que no es así; como nos dice el psicólogo criminalista Vicente Garrido, “Todas las mujeres en mayor o menor medida, corren ese riesgo” de ser agredidas.

La reflexión que hace Garrido en su libro Amores que matan es muy interesante porque diferencia lo que es el acoso de la agresión física. Dice que ambos están muy relacionados, sin embargo en ocasiones, se produce acoso y no violencia física contra la mujer. El psicólogo criminalista dice que la ley frente al acoso actúa en la mayoría de ocasiones de manera insuficiente porque, en muchos casos es difícil de probar y cuando se prueba las leyes no acaban de respaldar a las mujeres. El psiquiatra norteamericano Meloy dice del acoso que : “Comprende diferentes comportamientos de persecución de una persona a lo largo del tiempo; este seguimiento se vive como una amenaza para la víctima, y es potencialmente peligroso. Potencialmente peligroso significa que el acosador puede hacerme objeto de una acción violenta y, en algunos casos, puede intentar matarme. Pero el simple hecho de sentirme perseguido ya es algo dañino, porque es algo capaz de afectar a mi vida de modo profundo.” Como se deduce de esta definición el acoso puede dar lugar muy fácilmente al maltrato. Este apunte también lo hace Garrido: “hay una relación íntima entre el acoso y la violencia contra la mujer. La razón es doble. En primer lugar, las mujeres viven la persecución como una gran violencia, una intromisión en sus vidas intolerable. Aunque no vaya acompañada de una agresión física, el acoso es siempre agresión emocional y psicológica”.

Después de ver en qué consiste el maltrato uno se puede preguntar que mujer es capaz de aguantar semejante situación durante años. A continuación se expone un caso que nos ayudará  a entender un poco cuáles pueden llegar a ser los motivos. Además, podremos ver de cerca en que consiste realmente el maltrato hacia la mujer, la tortura que supone para la propia víctima y los que la rodean. También veremos como se puede llegar al inicio del fin de los maltratos gracias a centros público que se encargan de ofrecer ayuda  a las mujeres.

   El silencio de una vecina de Sarrià que sufre violencia de género

María-nombre ficticio bajo el que prefiere esconder su identidad-, vecina del barrio de Sarrià, lleva quince años siendo objeto de violencia machista, soportando las agresiones físicas y psíquicas de su marido. Su hermana, Josefa, decidió ir la semana pasada al “Punt d’Informació i Atenció a les dones” (PIAD) del distrito de Sarrià-Sant Gervasi para solicitar ayuda ante “una situación ya insostenible”.

Josefa compartía piso hasta hace cinco meses con su hermana, su cuñado y la hija de ambos. Al marido de María  le diagnosticaron a los dieciocho años un trastorno bipolar y desde entonces tenía que medicarse diariamente.

Durante los primeros años de matrimonio, el marido de María no dio muestras de su violencia, pero a partir del tercer año de casados, su comportamiento sufrió un gran cambio, según explica la hermana de la víctima. A raíz de ser despedido de su trabajo como camarero, entró en  depresión, abandonó el tratamiento, y empezó a beber y a consumir drogas. Explica Josefa que su cuñado “se pasaba el día en casa, sentado en el sofá, viendo la televisión desnudo y con gafas de sol, y gritaba y pegaba a María.” Ambas hermanas intentaron por su cuenta que volviera a tomar su medicación pero, ante su negativa y sus continuas amenazas, se pusieron en contacto con el médico que llevaba su caso en el Hospital Platón.

A los pocos días, el marido de María ingresó en el centro de Salud Mental de Sant Boi de Llobregat y permaneció allí durante dos meses. Cuando volvió a casa, Josefa lo vio realmente recuperado, pero a los dos meses dejó su medicación y se repitieron los episodios de maltrato hacia su mujer.

Explica Josefa que esta situación se ha mantenido a lo largo de los quince años de matrimonio de la pareja. Añade que su cuñado desaparecía muchas noches de casa y que “una vez se marchó a hacer el camino de Santiago sin decir nada a nadie.”

La hija que la pareja tuvo a los cinco años de estar casados, es para Josefa otra de las víctimas del comportamiento de su padre, ya que desde pequeña ha visto como agredía verbal y físicamente a su madre.

Josefa cuenta que decidió mudarse de esa casa porque el terror hacia su cuñado hacía que viviera en tensión las veinticuatro horas del día. Antes de abandonar el piso, dice, intentó convencer a su hermana para que cogiera a su hija y se fueran con ella pero, María tenía “miedo de la reacción de su marido”. Así que, una vez ya independizada y ante las dudas de su hermana, que no se decidía a afrontar la situación y denunciar a su marido por atentar contra su libertad y dignidad, Josefa decidió acudir al PIAD (Punt d’Informació i Atenció a la Dona) del barrio  a solicitar ayuda.

Los PIAD son centros abiertos a todas las mujeres de la ciudad que se caracterizan por su voluntad de proximidad e implicación territorial. Estos espacios tienen como finalidad potenciar la participación y la autonomía de las mujeres, dar respuesta a las demandas de información y atención, así como contribuir a la sensibilización y detención de las situaciones de discriminación y violencia de género.

El PIAD del distrito de Sarrià-Sant Gervasi al que acudió Josefa fue abierto en septiembre del 2006 y está situado en el Centre Cívic Casa Sagnier. Durante los primeros tres meses de funcionamiento estaba ubicado en el Consell del Districte. Patricia Molins, trabajadora del centro, explicó que la nueva ubicación se debe a que “percibimos que la anterior localización era demasiado fría y se convirtió en un freno para muchas mujeres. Ahora al estar en el Centre Cívic del barrio, es mucho más agradable y fácil acceder”. De hecho, Josefa, conoció la existencia del PIAD gracias a su asistencia a los cursos de yoga que se impartían en la misma Casa Sagnier.

El Punt d’Informació i Atenció a la Dona de Sarriá- Sant Gervasi, después de recibir la demanda de ayuda de Josefa, llamó a María y concertó una entrevista con ella. Molins explica que tras mantener una primera charla con la víctima, le ofrecieron un servicio de atención psicológica y asesoramiento jurídico gratuito. Si María está de acuerdo, ya que el centro “no quiere forzarla en ningún momento”, trasladarán el caso al Espai d’Atenció a la Dona (EAD), que iniciaría los trámites fiscales si la víctima deseara denunciar su situación.

Desde su creación, el PIAD de Sarriá-Sant Gervasi ha atendido 40 casos de violencia de género, diecisiete de los cuales fueron en su inicio simples demandas de ayuda económica. Molins explica que después de un seguimiento del caso fue cuando se descubrió que las solicitantes de ayuda financiera sufrían agresiones físicas y/o psíquicas.

El distrito de Sarriá-Sant Gervasi está además adherido al “Circuit Contra la Violencia vers les dones”. Se trata de una red municipal formada por distintos centros que se reúnen cada dos meses - PIADs, EAD, Centros de Atención Sanitaria, etc.- y facilita la rápida actuación ante un caso de violencia de género.

Un problema social con el que deberíamos sensibilizarnos

Aunque tengamos la fortuna de que la violencia de género no nos afecte, no debemos olvidarnos de que este es un problema social, y como tal, todos deberíamos sensibilizarnos con las víctimas porque quién sabe, mañana nosotros podemos ser una de ellas, y si no es así, sí lo pueden ser amigas, hijas, hermanas… Para la erradicación de este tipo de maltrato es necesaria la sensibilización de la que hablamos pero, también son muy importantes, la prevención y sobre todo la concienciación por parte de la sociedad de la existencia de esta, desgraciadamente, realidad social. En definitiva, este hecho no constituye un problema únicamente de las mujeres sino, de toda la sociedad; por eso se llevan a cabo iniciativas como la del Día Internacional Contra la Violencia de Género (se celebra el día 25 de noviembre de cada año). Esta jornada pretende recordar a los ciudadanos que la violencia contra las mujeres constituye una violación de los derechos humanos y las libertades fundamentales por eso, básicamente desde la educación de ha de intentar erradicar este y todos los tipos de violencia.

Qui deia que els nord europeus eren nets?

Quan ets petit tendeixes a creure’t les coses que et diuen. Tan li fa si estant comprovades empíricament o són una mentida com una catedral. Com a bon minyó, innocent i ingenu, t’ho empasses com si fos la papilla de la iaia.

Doncs això és el que em passava a mi. Des de petit els meus pares m’havien dit que els nord europeus són les persones més netes i civilitzades del món. De manera que quan vaig complir els divuit em vaig entestar en anar a conèixer aquesta civilització superior. L’agost de l’any passat, acompanyat per un escamot de col·legues (amb interessos distints als meus), vaig desembarcar a Amsterdam. No obstant, quan vaig sortir el carrer vaig topar amb una realitat completament diferent.

Qui deia que els nord europeus eren nets?

*Malgrat les imatges i la brutícia Amsterdam és una ciutat que mereix ser visitada.

Poor little rich girl

Los escándalos sociales y las conductas amorales son los nuevos caminos para llegar a la fama según algunas modelos. Al menos Kate Moss y Naomi Campbell lo han logrado. Así que por lo visto, lo malo gana.

Esta es la historia de una modelo (ficticia) de tan solo 18 años que ilustra la dualidad entre una cara bonita y una conducta indecente.

Triple(te)

Así esperan los jugadores del Fútbol Club Barcelona celebrar el final de la temporada 2007/2008: con triples fiestas, triples resacas, abrazos de tres en tres y sobretodo con un trío de copas simbolizando el triple reconocimiento que se merece el equipo. Ayer ya conseguimos un tercio, pues el Barcelona se proclamó campeón indiscutible de la copa del rey después de mostrarse inmensamente superior al Athletic de Bilbao. Los bares de la ciudad estaban repletos de seguidores que admiraban el juego de su equipo y que apoyaban, desde el otro lado de la televisión, a los culés que fueron a Mestalla. Fue un partido espectacular. Al igual que pasó con el Real Madrid, después de sufrir durante los primeros 18 minutos, el Barça logró controlar el juego de su adversario y Touré Yaya abrió la goleada azulgrana que precedería Messi, Bojan y Xavi. El resto lo sabemos todos, cánticos proclamándonos “campeones, campeones” y oleadas de gente a celebrarlo en canaletes. Y es que canaletes es la nueva tierra santa de Barcelona. La afición tiene claro que en tan solo unos pocos días, se reunirá tres veces en el corazón de la ciudad para aplaudir el juego de su equipo y corear una vez más “oe, e, oa, a, ser del Barça és, el millor que hi ha!”
Pero también gracias a éste ambiente tan “culé” en la plantilla, el Barça es más Barça que nunca. Sobretodo para Piqué, Bojan y Pep ya que el primer triunfo en forma de copa que recibieron ayer fue la constatación de que su continuo esfuerzo e idolatración al Barcelona merecía la pena. Y también, que el juego de ayer fue espectáculo no solo lo sabemos nosotros, la afición, sino que algunos jugadores indecisos quedaron aturdidos al final del partido al ver que el primer triunfo de la temporada estaba ya en sus manos. “Esto es la constatación de que el del Barcelona es el fútbol real”, afirmó Messi. Así que cada uno de ellos tiene hoy un sobresaliente por lograr que todos hayamos llegado hasta aquí. Ahora solo nos falta acabar lo que hemos empezado. Esperemos que Keita cumpla su promesa y acabe con el pelo pintado con los colores azulgranas y que Dani Alves repita el slogan que imprimió en su camiseta al finalizar el partido: “Lo que estamos viviendo no tiene precio”.

Pròxima parada: l'estació de tren

Cada pocs minuts passa un tren i cada un d’ells porta a diferents destinacions. Això comporta un moviment continu i una gran diversitat d’individus que, cada dia, passen per l’estació de tren. El meu objectiu ha estat seleccionar diferents moments, situacions quotidianes i estils de persones que, en conjunt, defineixen algunes de les moltes situacions que es pot viure en aquest recinte. Començant per dues personalitats imprescindibles pel bon funcionament d’una estació de tren: la dona de neteja que escombra de bon matí i l’encarregat de vendre els tiquets a tots els viatjants. Seguint amb un home amable que et dedica un gratificant somriure i un banc on es concentra una gran varietat de persones: distintes races, distintes edats i vides totalment diferents que tan sols coincideixen amb l’expressió de ràbia perquè el tren no arriba. Els retards són habituals, la qual cosa provoca reaccions com la d’un avi que sembla que s’adormi, pares inquiets perquè el seu fill vol sortir del cotxet i el tren no arranca o parelles que aprofiten l’estona per fumar un cigarret. I, finalment, ocasions on l’espera es fa interminable i et quedes sol, simplement esperant i reflexionant. L’estació de tren obre les portes a tothom, per tant, recull mil històries diferents i emocions reunides entre vies. No hi ha dubte, és un lloc amb vida.

TURÍN, UNA CIUDAD POR DESCUBRIR

Futbol i política. De veritat estan separats?

Moltes són les veus que, encara, defenen que el futbol és una activitat que es desenvolupa en la seva totalitat al marge de la política. Un esport que es practica al marge del ring de lluita lliure dels hemicicles i, mai, un aparador on se situen els diferents polítics i des d’on, també, exerceixen la publicitària i propagandística tasca de governar i opositar.

Cada època té les seves eternes discussions. Abans ens preguntàvem: S’ha de separar religió i Estat? Vam arribar a la conclusió que era obvi. Ara, submergits en un dubte de si el que realment està passant és que hi ha una intromissió dels personatges i problemes polítics dins el món del futbol, el carrer es pregunta: Viuen separats o conviuen, esport i política? S’utilitza com a escenari polític l’escenari esportiu? És clar! És dolent? Això cadascú.

L’exemple més clar i contundent al respecte d’aquesta qüestió és la final de la Copa del Rei que es jugarà el pròxim dimecres 13 de maig a València. El Futbol Club Barcelona és una entitat que a més d’esportiva sosté dins el seu ideari una catalanitat i un sentiment nacionalista difícilment allunyat de la percepció política d’aquests mateixos conceptes. De la seva banda, el rival del Barça a la final, l’Athlètic Club de Bilbao, és una entitat que, amb èxit, només té en plantilla a jugadors de sang basca. És un equip que s’ha mantingut anys i anys a la Primera Divisió espanyola amb jugadors d’ascendència basca, amb un sentiment de país i un patriotisme vers la seva terra espectacular. Un nacionalisme, més i tot que el del Barça, que viu i juga a futbol, però picant l’ullet a la seva llar, el seu país. Les aficions, per tant, no escapen d’aquesta ideologia. El sentiment nacionalista de molts culers no amaga el sentiment polític. És clar que el més important és el futbol (a més de la resta de categories esportives que porten el mateix nom), però a ningú no se li escapa veure l’ombra política que es desprèn de la casa blaugrana, al igual que de l’evident perfil nacionalista de l’Athlètic.

Dit això, imaginem la grada de Mestalla (estadi on es disputarà la final de la Copa del Rei). Imaginem la sortida del Rei a la llotja saludant a una afició. Qui xiula? Perquè criden “Visca la República!! Fóra (eufemisme) el Borbó!”. No els estranyi que la grada de Mestalla, vestida de blau-grana-blanc-i-vermell dóni l’esquena al monarca. El futbol i la política no es barrejen? Jo diria que sí. En tot cas, esperem a veure la rebuda de les dues aficions al monarca amb l’Himno Nacional sonant de fons.

No discutirem que tots, dic tots, veuran aquesta final amb ulls d’enamorat al futbol, ulls d’espectador esperant no veure repetida l’escena de ja fa 25 anys (alguns nonats llavors també ho sabem) i confiant que el millor equip del món s’endurà aquesta copa tant desitjada, tot i el rebutg cap a la figura que dóna nom al torneig i al trofeu.

Estat o religió. TV3 o Tele5. Parlar de diners a la taula. República o monarquia. Futbol o política. La majoria escollim les primeres opcions, però sempre, sempre respectem les segones.

El Iurbentia Bilbao es calssifica pel Playoff tot i perdre clarament contra el Barça (88-65)

El Iurbentia Bilbao ha aconseguit entrar al Playoff gràcies a les derrotes de Manresa i Fuenlabrada i d'aquesta manera acabar la lliga regular en vuitena posició tot i perdre de manera clara contra el Regal F.C. Barcelona. Els bascos només han aguantat dos quarts el ritme del Barça, que tot i no jugar amb la màxima intensitat, ha resolt el matx amb molta comoditat. Ilyasova i Vázquez amb 24 i 23 de valoració respectivament han estat els millors del Barça i del partit mentre que per part bibaina Banic (10+7) i Seibutis (14 p.) han estat els únics que s'han salvat.

Domini inicial del Iurbentia Bilbao

Mai una derrota tan abultada havia tingut un sabor de victòria. Però pel Bilbao avui ha estat així. Als primers minuts del partit però el panorama no feia presagiar una derrota biblbaina. El Barça ha sortit relaxat, producte de la poca transcendència que tenia partit i en part per la poca afluència de públic, i el Iurbentia ha fet un bon primer quart (16-19). Seibutis des del perímetre i Guardia a través del joc interior n'han estat els fonaments.

Però quan el Barça s'ha posat les piles, especialment Vázquez i Santiago, la balança s'ha anat decantant lentament a favor dels blaugrana. Santiago ha carregat de faltes als seus marcadors i ha fet mal des del joc interior. Els punts de Pasalic i Banic eren glopades d'oxigen, però insuficients per evitar l'asfixia. A la mitja part el Barça ja dominava de 4 (39-35).

Represa fulgurant

Un parcial de sortida del tercer quart 8-0 ha sentenciat el partit en situar l'equip de Xavi Pascual 12 punts amunt en el marcador (47-35) gràcies a triples d'Ilyasova i Navarro i a una cistella de Grimau. El Barça ha posat pinyó fixa i el Bilbao no l'ha pogut seguir malgrat reduir la diferència fins als 7 punts. El Barça practicava un bàsquet vistós amb accions espectaculars, com un alley-hop en contraatac de Sada a passada de Navarro i la diferència ha augmentat fins als 16 punts a la fi del tercer quart (64-48)

Últim quart de tràmit

El partit ja estava decidit. Ilyasova i Vázquez tenien espai per lluir-se i deixar en evidència el feble joc interior del Bilbao. L'aventatja barcelonista ha aconseguit una màxima de 25 punts (75-50). El partit no tenia més història, però de ben segur que els bilbains devien estar atents a les bones notícies que venien des de Manresa. El Ricoh perdia i el Fuenlabrada també, i això tot i la derrota els situava en zona de Playoff.

Al final 23 punts de diferència (88-65) que reflecteixen el que s'ha vist damunt la pista, en què el Barça ha imposat el domini interior. Ara a esperar l'inici dels Playoff, que enfrontarà el Barça amb el Pamesa València i el Bilbao amb el campió de la fase regular, el Tau Cerámica.


Millor jugador del matx: Ilyasova (17 punts, 9 rebots i 24 de valoració)

88 - Regal FC Barcelona (16+23+25+24): Lakovic (3), Navarro (11), Barton (10), Ilyasova (17), Andersen (12) -cinc inicial-, Sada (2), Fran Vázquez (13), Grimau (4), Basile (3), Trias (2), Santiago (9) y Barrett (2).

65 - iurbentia Bilbao Basket (19+16+13+17): Blums (6), Seibutis (14), Lewis (5), Guardia (8), Banic (10) -cinc inicial-, Salgado (5), Paco Vázquez (2), Pasalic (10) y Recker (5).