Royal i la França que aspirava a ser

El Maig del 68 els estudiants francesos van descobrir que una revolució era possible. Van descobrir que ells podien ser la papallona que en batre les ales provoqués una tempesta a l’altra banda del món. Van veure que no calia que la societat estigués partint-se en bocins per tenir una excusa per reformular-la. Van veure injustícies i van intentar imaginar el seu futur en aquella França que no els semblava del tot justa, amb una economia creixent que no lligava amb els sous que tot i també créixer, ho feien més minsament. Van entendre com havien augmentat com a col·lectiu i com els nous llicenciats ja no podien introduir-se al món laboral de la mateixa manera. Però sobretot van entendre com alguna cosa no funcionava en aquella societat que aparentment avançava.

Vuit estudiants de la Universitat de Nanterre havien estat detinguts el 23 de març d’aquell any per haver protestat contra l’arrest de sis membres del Comitè Nacional del Vietnam. Era divendres 3 de maig quan un grup d’estudiants es van començar a reunir a la plaça de la Sorbona esperant les compareixences de Daniel Cohn-Bendit (un dels estudiants) i els seus set companys. La policia els va encerclar i va detenir a varis estudiants. I en aquell moment va ser quan la papallona va alçar les ales. El dilluns següent, el dia 6, els vuit de Nanterre van comparèixer davant del Comitè de Disciplina de la Universitat cantant La Internacional. En sortir, van ser atacats per la policia quan es manifestaven pels carrers de París. Va ser llavors quan la papallona va abaixar les ales amb força i va començar a aletejar. Es van crear barricades amb cotxes volcats i es va destrossar el paviment per tirar-ne pedres: 345 policies van quedar ferits i 422 persones van ser arrestades. I això només en aquest enfrontament. El divendres es van arrestar 460 persones més i oficialment es va dir que 367 persones havien resultat ferides com a conseqüència de l’enfrontament amb la policia, després que aquests haguessin ocupat la Universitat de Nanterre i prop de 30.000 estudiants s’haguessin desplaçat per queixar-se al voltant de la plaça de la Sorbona on es van tornar a fer barricades. Però l’efecte més clar de l’aleteig del 68 va ser que el moviment obrer es va solidaritzar amb les circumstàncies estudiantils i van aprofitar per demanar millores laborals i salarials, convocant multitud de vagues. Convertint aquell fenomen en quelcom multidimensional: cultural, polític i social.

A França, Ségolène Royal va alçar les ales en ser anunciada com a candidata pel Partit Socialista a les eleccions presidencial després d’haver guanyat les primàries el novembre de l’any passat. I ella també va alçar les ales dins el seu propi partit amb les seves propostes reformistes, titllades de populistes i estenent la mà al centrisme. Va apostar per impulsar una nova democràcia a França, més participativa. També va prometre fer una neteja política, no permetent l’acumulació de càrrecs per part dels diputats. La seva intenció era il·lusionar un altre cop al poble francès apropant-li la política.

No obstant, el poble francès necessitava unes pautes més clares: davant d’un problema el poble demana respostes. I les respostes, com més pragmàtiques i entenedores millor. En canvi, el programa de Royal va resultar abstracte i la falta de suport des de dins del seu propi partit va desencadenar que l’electorat dubtés de la fiabilitat del seu projecte. Henri Emmanuelli, demanant un acostament amb els partits situats a l’esquerra del PS, o l’ex-primer ministre Michel Rochard, que va soli·licitar una aliança amb el líder centrista Bayrou abans que ho fes Royal, van contribuir a l’afebliment d’aquesta dona que es va presentar com el símbol del canvi i de la regeneració política. Una regeneració que no va semblar tan atractiva després de veure a la líder socialista desesperada perdent els papers i l’educació en el debat televisat a la cadena pública del passat dia 2.

Dues setmanes abans de la segona ronda de les eleccions presidencials i dos dies abans del debat, Sarkozy va confessar que "en aquestes eleccions es tracta de saber si l’herència del Maig del 68 ha de ser perpetuada o si ha de ser liquidada d’una vegada per totes. Vull passar la pàgina del maig del 68". Però aquesta afirmació és del tot estèril tenint en compte que: què en queda d’aquell primaverenc mes del 68? Ara França demana reafirmar la seva identitat enmig de la globalització, demana empényer l’economia, necessita donar una resposta sobre el seu paper dins la Unió Europea i s’atemoreix davant de la immigració mentre els immigrants es cansen del seu paper marginal en la societat. França ha canviat. L’única cosa que queda d’aquell maig de fa quasi quatre dècades és el malestar imperant en la societat, la sensació que ha de millorar. I Ségolène Royal ha intentat batre les ales per liderar aquest canvi sense donar alternatives fàcilment imaginables. Volia mantenir les 35 hores setmanals i el nombrós funcionariat i alhora aixecar l’economia. En canvi, Sarkozy va fer una apologia del treball per aixecar el país i no en va sortir perjudicat. A més, va donar respostes clares sobre la seva visió de la immigració: no va transmetre una sensació, sinó una realitat possible per més que fos menys atractiva.

I si el líder de la Unió pel Moviment Popular va criticar el Maig del 68, Ségolène Royal el va defensar remarcant la il·lusió d’aquella època i el que se’n va treure: la millora del paper de la dona, l’alliberament sexual i una pujada dels salaris. Però no va tenir en compte que aquell mes de primavera on van convergir tants idealismes darrera dels cotxes volcats mai va acabar sent el que pretenia. I no ho va ser, perquè ni tan sols sabien quin era l’objectiu: purificar la societat es podia entendre des de masses òptiques diferents. El Maig del 68 va alçar el vol esperant canviar el món i abans de dos mesos ja havia caigut estrepitòsament. I l’únic que va aconseguir amb els seus aletejos va ser que els francesos puguessin flairar la utopia sense poder-se imaginar clarament com seria en veure-la. Com ha acabat succeïnt amb Ségolène Royal, la derrota de la qual no resulta amarga perquè un no es pot imaginar com hauria estat la seva França del futur. Si més no, Sarkozy és capaç de transmetre aquesta França terrenal i ordenada, ni que sigui des de la coberta del barco de l’empresari més ric del país.