L’aula 101 de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna estava completament abarrotada a les 10 del matí, hora en la que estava prevista el començament de la xerrada sobre els aspectes positius de la teleporqueria. Gran part dels alumnes van haver de sentar-se a terra o inclús als passadissos perquè no hi cabía absolutament ni una ànima.
Amb un quart d’hora de retard, van arribar els tres convidats. En primer lloc Fernando de Felipe (guionista de cinema i crític de televisió), seguit de Margarita Rivière (periodista i escriptora) i del conegut Víctor Amela (periodista y crític de televisió) que va acaparar l’atenció de tota càmara digital a la sala.
Marta Puigrós, la moderadora, va començar llegint la definició que apareix al diccionari de la Real Academia de la paraula “telebasura”. A partir d’aquí es va generar un debat sobre si aquesta era una bona definició o no.
Fernando de Felipe, que gairebé no va parlar, va comentar que per ell, la teleporquería es “allò que tothom veu pero que no diu que ho veu”. A més, va remarcar la importancia del negoci, inclús en les públiques. Segons ell, els diners fan que en part tinguem aquest tipus de televisió.
Margarita Rivière va assegurar que la teleporqueria reflexa el gust dels qui manen, que reflexa que “està en les pitjors mans possibles” i va recordar que tot el que té èxit els demés ho copien, cosa que va assegurar que li fa bastanta por. A més considera que la teleporqueria es una nova versió del pati de veïns.
Víctor Amela, que va ser l’estrella absoluta de la conferència, va comentar que no sabía si la teleporqueria era problema de gustos, de principis, i que “ens agrada tot, però de tot ens cansem”. A més va criticar l’actual televisió pública, que segons ell “ens serveix els mateixos continguts que les privades”.
Al llarg del debat també es van parlar d’altres programes com ‘Telemonegal’, ‘Sé lo que hicisteis’ o ‘Arucitys’ que, segons Amela, no deixen de ser programes que tracten amb porquería també, perquè la reciclen.
Amb un quart d’hora de retard, van arribar els tres convidats. En primer lloc Fernando de Felipe (guionista de cinema i crític de televisió), seguit de Margarita Rivière (periodista i escriptora) i del conegut Víctor Amela (periodista y crític de televisió) que va acaparar l’atenció de tota càmara digital a la sala.
Marta Puigrós, la moderadora, va començar llegint la definició que apareix al diccionari de la Real Academia de la paraula “telebasura”. A partir d’aquí es va generar un debat sobre si aquesta era una bona definició o no.
Fernando de Felipe, que gairebé no va parlar, va comentar que per ell, la teleporquería es “allò que tothom veu pero que no diu que ho veu”. A més, va remarcar la importancia del negoci, inclús en les públiques. Segons ell, els diners fan que en part tinguem aquest tipus de televisió.
Margarita Rivière va assegurar que la teleporqueria reflexa el gust dels qui manen, que reflexa que “està en les pitjors mans possibles” i va recordar que tot el que té èxit els demés ho copien, cosa que va assegurar que li fa bastanta por. A més considera que la teleporqueria es una nova versió del pati de veïns.
Víctor Amela, que va ser l’estrella absoluta de la conferència, va comentar que no sabía si la teleporqueria era problema de gustos, de principis, i que “ens agrada tot, però de tot ens cansem”. A més va criticar l’actual televisió pública, que segons ell “ens serveix els mateixos continguts que les privades”.
Al llarg del debat també es van parlar d’altres programes com ‘Telemonegal’, ‘Sé lo que hicisteis’ o ‘Arucitys’ que, segons Amela, no deixen de ser programes que tracten amb porquería també, perquè la reciclen.
Els tres van estar d’acord sobre tot en un aspecte: l’audiència mana. I l’audiència està escollint veure determinats programes que són considerats per molts (fins i tot per els qui els veuen), com teleporqueria. Amela fins i tot va assegurar que tenim la televisió que ens mereixem, per molt que ens costi de reconeixer, i que "de qualsevol cosa, per molt dolenta que sigui, podem treure un petit profit".
En definitiva, va ser una conferència on gairebé (per no dir res) no es va parlar en positiu de la teleporqueria, i tan sols es va debatre què era i se la va criticar. Tot i així, va resultar interessant escoltar les opinions dels convidats i dels alumnes que van assistir a un acte on no van faltar comentaris savis i ben argumentats sense deixar de banda l’humor i la broma.
En definitiva, va ser una conferència on gairebé (per no dir res) no es va parlar en positiu de la teleporqueria, i tan sols es va debatre què era i se la va criticar. Tot i així, va resultar interessant escoltar les opinions dels convidats i dels alumnes que van assistir a un acte on no van faltar comentaris savis i ben argumentats sense deixar de banda l’humor i la broma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada