dijous, 29 de maig del 2008

Actes incívics al transport públic

Tres cops al dia es comet un acte incívic a RENFE, als Transports Metropolitans de Barcelona, al Tram i als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Quan no es destrossa algun mobiliari de les estacions o dels combois, es trenca algun vidre, s’apedreguen els vagons, es buiden els extintors, es practica metring, s’accionen les alarmes o es grafitegen els trens. La reparació de tots aquests d’anys, ocasionats la majoria de cops per menors d’edat, arriba als 2,4 milions d’euros l’any entre les tres companyies, però pels responsables dels transports públics els danys ocasionats no només és poden analitzar com una despesa de reposició. Les repercussions que tenen els actes vandàlics també generen importants despeses afegides. RENFE, per exemple, calcula que l’any 2007, l’incivisme va provocar directa o indirectament 10.000 minuts de retràs als trens regionals. Accionar una alarma, és un acte incívic, però la seva repercussió als usuaris i a la resta de la línia o línies és molt important.
Barcelona és la ciutat espanyola on hi ha més actes incívics al transport públic amb un 15% més que Madrid. Uns dels factors que la fan número u és l'increment d'incidents que a diari es porten a terme al Trambaix i al Trambesòs. Aquest augment ha obligat a la companyia Tram a arrancar un compromís amb els Mossos d'Esquadra per a que, des del mes d'abril, incrementin la seva presencia als tramvies, tan amb patrulles d'uniforme com amb agents de paisà. L'últim tram del Trambesòs, entre les estacions Besòs i Gorg, és el més conflictiu de tota la xarxa viària. És difícil trobar passatgers que paguin i els revisors, per poder treballar d’una forma tranquil·la, han d’anar acompanyats amb vigilants de seguretat privada. Cal remarcar també, que els episodis d'incivisme al Tram, molts cops, es produeixen des de l'exterior. Freqüentment el Trambesòs és víctima de pedrades al seu pas per algunes estacions, com la del Parc del Besòs, juntament al barri de La Mina, a Sant Adrià del Besòs. La conflictivitat al Trambaix es concentra durant l'horari de sortida dels instituts i al tram de Les Corts, els actes vandàlics augmenta els divendres i dissabtes per la nit, coincidint amb l'entrada i la sortida de discoteques situades al llard del recorregut del tramvia.

Un altre acte que ha tingut un gran increment en els últims tres anys és el metring. Aquesta activitat dels addictes al rics, o millor dit pels temeraris, va tenir un gran boom durant els anys 80 i des de fa un o dos anys ha tornar a sorgir. Alguns practicants s’agafen a les portes del metro i salten poc abans que el vagó entri al túnel, d’altres s’atreveixen a viatjar entre una estació i una altra enganxats a la part del darrera del tren o, fin i tot, a les plaques que separen els diferents vagons del metro. La majoria de participants d’aquest joc mortal són menors d’edat i es juguen la vida per poder gravar el seu arriscat i pèssim espectacle per penjar-lo a la web de “Youtube”. Però, per què realitzen un joc que pot arribar a ser mortal? Tal com explica Montse Castelló, professora de psicologia de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, “Els autors d’aquests actes es troben a cavall entre les exigències d’assumir responsabilitats i ser tractats com adults i la sobreprotecció característica de la nostra societat. Estan provant els límits, i comencen a descobrir que ser diferents vol dir actuar amb independència.”
Els autors corren el risc d’electrocutar-se amb la xarxa elèctrica de 1.500 volts que els rodeja o de caure mentre el tren està en marxa. L’any 2000, una noia de tant sols set anys, va perdre una cama al quedar atrapada entre l’andana i el metro mentre practicava aquesta perillosa activitat.

Segons les empreses públiques, els practicants de metring no busquen cap altra satisfacció que burlar l’autoritat que prohibeix aquests actes. Arran de la proliferació d’aquesta perillosa activitat, durant el 2006, el Govern de Catalunya, aprovà la llei del ferrocarril, amb la qual es vol multar amb pagaments de fins a 6.000 euros tots els que no facin un bon ús de les instal·lacions o dels combois de metro o tren.

Per un altre costat, si es presta atenció al caminar per qualsevol estació de trens o metro de les principals capitals de l’Estat, es poden veure centenars de grafitis de tots colors. El grafiti encapçala la llista d’actes vandàlics preferits pels menors d’edat. El seu camp d’acció engloba els més de 700 trens de Rodalies RENFE, el centenar de combois del metro i els 85 trens dels ferrocarrils catalans, incloent totes les seves estacions. Cada vegada actuen més coordinats i les seves accions, fins i tot, es cotitzen per Internet.

Per poder aturar aquests actes, RENFE destina la meitat dels agents de seguretat nocturns a la vigilància per a evitar les pintades. La neteja de cada cotxe li costa a l’empresa pública entre 300 a 500 euros, cosa que suposa una despesa multimilionària, ja que una banda pot arribar a pintar un Euromed amb 8 o 10 cotxes en tan sols 10 minuts. Els trens de viatgers afectats per les pintades passen a estar fora de servei i automàticament es destinen a tallers per a la seva neteja, que acostuma a tardar entre dues o tres hores en funció del nombre de vagons afectats. Aquests grups, segons Ramón Jiménez, un expert en seguretat de Renfe, es desenvolupen “completament organitzats i acostumen a posar falses alarmes per distreure els vigilants. Operen bàsicament a partir de les 3.00 de la matinada i amb qüestió de minuts, ja tenen penjada la fotografia de l’acte a Internet.”

Per un altre costat, segons TMB, per fer desaparèixer les pintades realitzen 40.000 actuacions de neteja específica de grafitis duran l’any que es porten a terme tant en els trens com en les estacions de la xarxa de Metro, i que són l'equivalent a la retirada de 250.000 tags o pintades. Aquesta mesura dels Transports Metropolintans de Barcelona mai ha estat ben rebuda pels seus practicants, ja que tal com expliquen moltes plataformes d’Internet que els donen suport, “el grafiti és un art en que l’artista posseeix el mateix desig d’expressar-se i comunicar-se a través de les seves obres com molts artistes d’altres modalitat. Per aquest motiu, cada cop que s’intenta tapar una obra, s’ataca contra el dret de la llibertat d’expressió.”

Un altre problema, que cada vegada va a més, sobretot al metro, és la realització de ratllades i pintades als vidres. L’ús d’àcids mesclats amb tintes i altres productes s’ha convertit en un malson per les brigades antigrafitis de TMB i FGC. Els autors utilitzen aquestes barreges per aconseguir que el seu rastre perduri més que la pintura convencional. Una vegada el vidre es atacat amb aquesta barreja, no hi ha res a fer. No hi ha solució per salvar el cristall, tant sols hi ha l’opció de canviar-lo. Davant aquest problema, algunes empreses com ara Transports Metropolitans de Barcelona, van decidir substituir, durant el 2005, el vidre de les finestres per superfícies de policarbonat. En aquestes es poden netejar, encara que tenen l’inconvenient que al ser menys dures que el vidre, són més fàcils de ratllar. L’agressió a les finestres amb ganivets o altres objectes els obligà a canviar estratègies i tant les empreses del metro i dels ferrocarrils catalans des de fa un any, estan cobrint el vidre amb una fina capa adhesiva i transparent, que es pot substituir quan ja està pintada.

Aquests actes vandàlics, les agressions, els atracaments, els robatoris i les baralles, fan que es deteriori la imatge del transport públic tot provocant que ciutadans majors de setanta anys prefereixin agafar el taxi en comptes del metro, els ferrocarrils o el tren ja que es senten insegurs mentre estan viatjant en ells.

Cada any es denuncien al suburbà de Barcelona un voltant de 7.500 delictes i faltes i es practiquen unes 500 detencions. Per poder actuar contra les agressions, els atracaments, els robatoris, les baralles i els actes de vandalisme entre d’altres, TMB té contractades tres companyies de seguretat privada que treballen 600.000 hores a l’any juntament amb els Mossos d’Esquadra. La seva tasca és col·laborar amb la feina de la policia catalana, sense intervenir amb el seu treball. “S’encarreguen de la prevenció i la dissuasió i el seu objectiu és que la gent no prengui mal i que no es produeixin incidents a les andanes. En cap moment poden detenir ni intervenir en cap aspecte relacionat amb la seguretat ciutadana, que és una competència exclusiva dels Mossos”, afirma TMB.

La seguretat al metro cada dia funciona diferent ja que s’ha de pensar que no hi ha la mateixa gent a les estacions després d’un partit de futbol, durant la nit de cap d’any o d’una manifestació que un dia normal
Segons asseguren fonts de TMB, en l’últim any s’ha quintuplicat la inversió en la seguretat al metro. Amb una inversió de 16 milions d’euros s’ha permès, entre d’altres coses, ampliar un 15% el volum de vigilància per empreses privades i un augment de càmeres al sistema de videovigilància que controla pràcticament tota la xarxa de Metro.
Per un altre costat, els agents de seguretat dels transports públics també s’encarreguen que tothom porti el bitllet validat. Durant el 2005, un 4% dels viatgers va cometre un frau tarifari a les línies de FGC. La companyia va realitzar un total de 800.000 controls a les línies del Vallès i Llobregat - Anoia dels que 30.000 van implicar el pagament de sancions. Un 80% dels infractors varen ser usuaris que havien anat més enllà de la zona per la que havien comprat el bitllet, mentre que el 20% restant viatjaven sense cap tipus de títol de transport, segons un informe de l’empresa.

Cuando ayudar trae problemas

En España el número de necesitados sigue creciendo. Diversos organismos sociales trabajan duro para habilitar los llamados comedores sociales. A ellos acuden personas con pocos recursos para comer caliente al mediodía o a la noche. Gracias a los cientos de voluntarios que trabajan desinteresadamente, en la actualidad, muchos de estos centros proporcionan servicios vitales para muchas personas.
Según un informe de Cáritas y la Fundación Foessa, en España conviven unos 30.000 'sin techo' que malviven en condiciones sumamente precarias. Se estima que en España hay más de 8 millones y medio de personas que sobreviven con menos de la mitad de la renta media per cápita. Unos 85.000 hogares, más de 500.000 personas, están sumidos en lo que los especialistas denominan la "pobreza extrema". Si a esta cifra le sumamos las dificultades de los cada vez más numerosos inmigrantes que acuden a nuestro país en busca de una oportunidad, no es de extrañar que los servicios sociales como los comedores sociales estén siempre llenos de gente.
Además, a parte de comedores sociales hay otros centros en los que los ‘sin techo’ son acogidos y donde pueden ducharse o dormir. No obstante, la negativa de la mayoría a cumplir las normas mínimas hace que muchos prefieran dormir en la calle o en un cajero automático. Ya sean de iniciativa pública o privada, los albergues establecen unos requisitos mínimos como ducharse, no entrar con bebidas alcohólicas o registrarse antes de las diez de la noche, que no todos los "sin techo" están dispuestos a aceptar.

Los inconvenientes de ayudar

Recién terminada la Fiesta Mayor, el barrio de Navas hace limpieza de sus calles y vuelve poco a poco a la normalidad. Lamentablemente, para muchos vecinos, la ‘normalidad’ de la que hablamos, está relacionada con vagabundos durmiendo en cajeros, parques llenos de tetrabriks de vino y decenas de personas (muchas en estado de embriaguez) agolpadas a las puertas del comedor social de Navas, situado en la Avenida Meridiana número 238-240, y del albergue que hay a pocos metros.

Pocas semanas después de la apertura del comedor, comenzaron los problemas. Muchas de las personas que se acercaban a comer, se quedaban el resto del día por los alrededores, esperando al día siguiente. Estamos hablando en este caso de vagabundos que desde entonces deciden hacer vida en el barrio para tener el comedor siempre cerca.
Para los habitantes de la zona, su presencia causa una sensación de inseguridad, puesto que su comportamiento no es en la mayoría de los casos el correcto, a lo que se suma la poca iluminación de algunas calles. Precisamente, el homicida que hace poco más de un año (en Febrero de 2007) arrojó a un hombre a las vías del metro de Navas, salía de este comedor, donde era un usuario habitual.

Se asegura que las cosas estan cambiando

Antoni Jerez, presidente de la Asociación de Vecinos de Navas (AVVN) explicó como hace unos tres años los vecinos consiguieron parar el tráfico de la Avenida Meridiana para reclamar más seguridad en el barrio, puesto que la gran cantidad de gente que se acercaba a recibir los servicios del comedor social, causaban problemas y cometían delitos. Además, Antoni Jerez explicó a este medio que se llegaron a conseguir unas tres mil firmas para cerrar el comedor social y para que lo trasladaran a otro lugar. Gracias a eso, el barrio dispuso de vigilancia las veinticuatro horas del día durante un largo período de tiempo. Aunque no consiguieron el traslado del comedor social, los alrededores estaban custodiados siempre por la Guardia Urbana o los Mossos d’Esquadra. En aquél momento acudían al comedor social unas 400 personas cada día de 12.30 a 14.00 horas. Actualmente lo hacen 186. Jerez considera que “ahora que van a abrir otro comedor social en un distrito cercano, creemos que esta cifra se reducirá considerablemente”, además, comentó que “indigentes hay en todos los sitios, y cada vez más, y todos conocemos cuál es su comportamiento, así que con la reducción que está habiendo poco a poco, el barrio va retomando la normalidad”.

Carme Herrero, jefa de prensa del distrito de Sant Andreu asegura que hay un grupo de presión que ha estado intentando cerrar el comedor social. Además, dice que a lo largo del año “se reciben muchas cartas relacionadas con el tema, que poco a poco se van respondiendo”. Carme Herrero comunicó que sobre este tema “hay un plan de seguimiento” y que se reforzó la seguridad en la zona “tal y como prometió la regidora del distrito, Gemma Mumbrú”.


Siguen los problemas

No obstante, parece que las cosas no están tan bien como se están contando. En Junio de 2006 fue legalizada la Plataforma Navas, una asociación de vecinos apolítica, independiente de otras organizaciones del mismo barrio, sin ánimo de lucro y con el único interés de trabajar por el bienestar de los vecinos de Navas. Uno de los usuarios del foro de esta plataforma comenta que a finales de abril, “una vecina del barrio, de 80 años de edad, iba por la Meridiana cuando al pasar por la puerta del comedor social fue agredida por uno de los usuarios. Afortunadamente la intervención de otro vecino presenta pudo evitar algo que fuera a más. Otro día, una vecina encontró un bolso por los alrededores del centro. Al mirar dentro encontró documentación y un móvil de una anciana del barrio medio ciega a la que habían robado”.
Algunos vecinos comentan que los cambios que están habiendo son pocos e insuficientes, y que encima, perjudican al barrio. Mar, una vecina, comentó que “la plaza de Ferran Reyes fue asfaltada para limpiar mejor la porquería que iban dejando los indigentes. Los bancos fueron sustituidos por sillas para que los indigentes no se tumbaran… Esa ha sido su manera de arreglar los problemas... Todos ganan, menos nosotros los vecinos”.
Por otra parte, Luis asegura que está “cansado de no poder entrar ni al cajero porque hay gente durmiendo u orinando. Siempre hay gente bebiendo en la calle, los parques están en muy mal estado, las calles huelen mal y deben ser regadas constantemente, no paran de haber altercados, etc. Así que para nada las cosas han mejorado. Y aunque haya temporadas más tranquilas, nada va a cambiar hasta que el ayuntamiento no tome medidas en serio, o hasta que el comedor social se traslade”.
El traslado del centro es la solución que proponen muchos vecinos. Dicen que no por eso son poco solidarios con los indigentes o xenófobos con los inmigrantes, simplemente creen que este tipo de centros “deberian ir rotando por otros distritos también y que un centro no pudiera estar en un mismo lugar durante tantos años seguidos”.

La ‘Plataforma Navas Fem Barri’ en su comunicado de marzo de 2008, expone la cantidad de equipamientos públicos que hay en los diferentes barrios del distrito de Sant Andreu. El barrio de Navas triplica la densidad de habitantes por hectárea respecto la media de Barcelona y es el barrio con más densidad de población del Distrito de Sant Andreu. Al mismo tiempo, es el barrio con menor cantidad de equipamientos públicos (bibliotecas, escuelas, centros culturales, centros deportivos, residencias, mercados…) para uso de los vecinos. Eso sí, en cambio, Navas es el barrio con más equipamientos sociales: comedores sociales, albergues de baja exigencia,…
Los vecinos creen que Navas también se merece tener equipamientos públicos, y que la distribución es muy desigual e injusta. Al mismo tiempo expresan que la solidaridad social es cosa de toda la ciudad y no solo debe serlo de este barrio.

Justícia justa?



Des del passat 28 d’abril, Francesc Argemí està internat a la presó de Brians 2 pels delictes d’ultratge a la bandera, desordre públic i atemptat a l’autoritat. Francesc Argemí, conegut com a Franki, és un veí de Terrassa que des de ben jove es va involucrar en diferents col·lectius i moviments socials de la seva ciutat, sent un dels membres més actius. El seu cas ha creat una gran mobilització en tot el món independentista i en molts moviments de caràcter antisistema que hi ha a Catalunya. Ja s’han produït diversos actes de protesta i algunes accions per reclamar la immediata posada en llibertat del noi, al que alguns consideren un pres polític. La història dels fets és una mica confusa i hi ha algun punt controvertit en què les diferents versions xoquen frontalment.

EL CAS

En el transcurs de la festa major de Terrassa de l’any 2002, diversos col·lectius egarencs van organitzar un cercavila que tenia per objecte demanar la retirada de les banderes espanyola i europea de la seu consistorial. Durant l’acte, un persona va arribar fins al terrat de l’ajuntament i va intentar abaixar la bandera espanyola del pal on onejava. El individu no va poder aconseguir el seu objectiu però amb els seus intents d’estirar-la va estripar la tela de la insígnia. En aquell moment la policia va carregar contra els manifestants i va dispersar la concentració sense realitzar cap detenció.
Alguns mesos més tard, a l’acusat li va arribar la denúncia en què se li feia responsable de l’estrip de la bandera, i tipificava aquest acte com un delicte d’ultratge a Espanya, desordres públics i atemptat a l’autoritat. El judici, celebrat l’any 2004, condemnava a en Franki a una pena de 2 anys i 7 mesos de presó pels delictes abans esmentats. A partir d’aquí Montserrat Salvador,l’advocada defensora i membre del col·lectiu Fontanella d’Advocats, va esgotar tots els tràmits legals per impedir que l’acusat entrés a la presó. El primer recurs va ser rebutjat el maig del 2005, i aleshores va demanar l’indult, que se li va negar un any més tard. El maig del 2006 va presentar un recurs al Tribunal Constitucional demanant l’anulació del judici. El recurs va ser desestimat i el jove va ingressar a la presó Model de Barcelona el passat 28 d’abril, per acabar sent traslladat a Brians 2 uns dies més tard. Actualment l’advocada d’en Francesc està redactant un nou recurs per presentar-lo al Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg.

EL JUDICI
Quines proves van servir per acusar a en Francesc del delicte? La veritat és que durant el judici van haver-hi versions contradictòries dels fets. Alguns membres de la policia local van arribar a assegurar que el detingut no estava al lloc dels fets, i fins i tot un va reconèixer que van posar el nom de Francesc Argemí a l’atestat perquè els hi ho va demanar un company. Per altra banda, dos agents sí que van declarar haver vist a l’acusat al lloc del incident tot i que durant el judici no el van poder identificar. Tots els mitjans de comunicació que van seguir aquella manifestació van aportar els testimonis gràfics que van prendre i en cap de les imatges hi apareixia el jove. La defensa va comptar amb el testimoni de tres persones que van assegurar que en Francesc, en el moment de la manifestació, es trobava en un altre punt de la ciutat organitzant una altra activitat relacionada amb la festa major. L’ajuntament de Terrassa es va personar com a part afectada en el judici i va reclamar el pagament de la bandera que va ser esquinçada, amb un cost d’uns 70 euros.
Tot i les proves presentades per la defensa i les contradiccions de l’acusació, el jutge Enrique Rovira del Canto, qui va exercir com a fiscal militar durant el franquisme, va condemnar a en Francesc Argemí a les penes de 1 any per desordre públic, 1 any i 3 mesos per atemptat a l’autoriat i de 8 mesos de multa, o subsidiàriament a 4 mesos de presó pel delicte d’ultratge a la bandera espanyola. En total, 2 anys i 7 mesos que el jove de Terrassa va començar a complir fa tot just un mes.

LES REACCIONS

Durant tot el llarg procés penal que ha acabat amb el Francesc a la presó, diversos col·lectius alternatius, sobretot de l’àrea del Vallès i de Barcelona ciutat, ja es van mobilitzar reclamant la innocència del jove. Però ha estat en l’últim mes des de la seva detenció, que s’han intensificat els actes de protesta i les mostres de suport de diferents associacions i ajuntaments catalans. L’acte que va tenir més ressò mediàtic va ser el que van protagonitzar dos joves que el passat 6 de maig van accedir fins a una de les grues de la Sagrada Família i es van penjar de la part més alta amb pancartes que demanaven l’absolució del detingut. Dos dies després uns activistes es penjaven d’un pont sobre la B-23 i obligaven a tallar-la durant 20 minuts originant greus problemes de trànsit. El dissabte 10 de maig es va celebrar una manifestació de suport pel centre de Barcelona que va comptar a una participació d’unes 3000 persones segons els organitzadors, 1000 segons la guàrdia urbana, que demanaven la llibertat del jove egarenc. Molts actes com aquests s’han realitzat en diverses poblacions catalanes, sobretot de la zona dels dos Vallès, però també a poblacions com Vic o Lleida. Un altre punt important de les mobilitzacions és la Universitat Autònoma de Barcelona, on estudia en Francesc. L’assemblea d’estudiants de la Facultat de Filosofia i Lletres està molt pendent del cas i, entre d’altres accions, ha pressionat perquè la universitat enviï a alguns professors a la presó per continuar donant-li classes al detingut, que es vol presentar als exàmens de juny.
Per altra banda, cada cop són més els ajuntaments, les associacions i els partits polítics que demanen la llibertat del jove detingut. Ajuntaments com els de Llinars, Vilafranca o Sant Cugat del Vallès han aprovat mocions que demanen la llibertat del jove. En el seu dia, tots els partits polítics de l’ajuntament de Terrassa, excepte el Partit Popular i Ciutadans, van demanar el indult que finalment va ser rebutjat. Altres associacions com Òmnium Cultural i diversos polítics com Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós també s’han solidaritzat amb la situació d’en Francesc Argemí.
De moment tot el moviment al voltant d’en Franki no sembla que vagi a aturar-se, i ja estan preparats més manifestos i més actes reivindicatius a diferents indrets de Catalunya. ¿Baixarà d’intensitat a mesura que passin els dies, o aguantarà el temps que faci falta al costat del jove detingut? El temps ens ho dirà.

dimecres, 28 de maig del 2008

El refugi: la utopia de la llibertat

La llista actual dels problemes més punyents del món la configuren, entre d’altres, les guerres, el terrorisme, el canvi climàtic o la pobresa. Però curiosament hi ha un del que se’n parla poc, o si més no, no es tracta amb prou consciència i profunditat. Molts cops aquest problema és el resultant de tots els anteriors, és una reacció, obligada, a les multituds de violacions dels drets humans que existeixen i sacsegen el món. Aquests conflictes, o millor dit, les ferides d’aquests conflictes, tenen noms i cares, i no són altres que els refugiats.

“ El problema dels desarrelaments existeix des de sempre” afirma Monika Zgustova, refugiada de Praga, col•laboradora habitual d’El País i que argumenta: “Moises i Josep eren exiliats. Vint anys va durar l’exili d’Ulisses. Ovidi va ser el primer poeta expulsat del seu país, el primer cas de violació de la llibertat, i el van seguir entre molts d’altres, Dante.” Però els motius que embriagaven els èxodes d’èpoques anteriors no són els mateixos que els d’ara, ni tampoc els antídots i mitjans que tenim per combatre-ho.



La globalització, que tot ho impregna, no s’ha descuidat d’incidir notablement sobre aquest sector de població. Les migracions i desplaçaments forçats són trets característics del segle XX i XXI, uns segles que es caracteritzen per l’abaratiment, quan no la desaparició, de qualsevol barrera o impediment en la comunicació i desplaçament arreu del món. Res més lluny de la realitat, si parlem de refugiats.
Quan les fronteres tindrien que difuminar-se, sembla ser que els que tenen el poder opten per dibuixar-les amb més força que mai. La defensa dels drets humans sembla cada cop més anèmica, perquè per damunt d’ella priven els diners i el poder. La llibertat i solidaritat mundial són cada cop més custodiades i restringides, sobre tot arran dels atemptats de l’11 S i de l’esclat de la guerra contra el terrorisme, promoguda pel govern del president d’Estats Units, George Bush .


El dret d’asil queda recollit en l’article XIV de la Declaració Universal dels Drets Humans: en cas de persecució, tota persona té dret a buscar asil, i a gaudir d’ell, a qualsevol país. És un deure obligat, com bé diu l’article, per a tots els països. Però la pràctica d’aquests no s'atany a aquesta legislació. Els països de la Unió Europea i la resta del Primer Món adopten cada cop polítiques més restrictives, tanquen les fronteres i acostumen a exercitar la repatriació massiva. Aquest enduriment en les postures dels països receptors, que tindrien que vetllar per garantir el dret dels refugiats, desemboca en una greu crisis humana i obliga als més desprotegits a actuar de manera impensable per a qualsevol humà.
Recordo el cas Agiasma, que la Secretària General de CEAR, Àgata Sol Ruedas, recull en la memòria de l’any 2007. La història és la següent: el 28 d’agost del 2006 tres polissons, dos procedents del Congo i un de Tanzània, van sol•licitar asil espanyol, però no se’ls va concedir. El que van decidir va ser romandre en dejuni per tal de què, degut a les condicions deplorables amb què van arribar al port del País Basc, se’ls deixés desembarcar i no els forcessin a seguir fins al port de Rotterdam (Holanda).



Segons informa l’ACNUR ( Alt Comisionat de les Nacions Unides per els refugiats) l’any 2006 va haver-hi 9.2 milions de refugiats al món, la xifra més baixa en els últims 25 anys, i no és precisament perquè hagin disminuït les necessitats. Més del 90% d’aquests refugiats viuen a països pobres, i el 60% són refugiats de llarga duració (palestins, sudanesos o sahrauís). L’augment del nombre de desplaçats interns és una de les conseqüències que se’n deriven d’aquesta davallada, ja que desplaçar-te dins del teu propi país és molt més fàcil.
El país que comte amb més refugiats del món actualment és Iraq, amb vora 2 milions i mig. Aquesta és la major i més ràpida crisis de refugiats segons informen els experts.
La història deixa un número total de 23 milions refugiats. D’aquests, 7.300.000 estan a Àsia, 6.200.000 a Àfrica, 7.400.000 a Europa i 2.100.000 a Amèrica.


Refugiada d'Iraq

Refugiats a Espanya

Segons dades de CEAR de l’any 2006 el continent del qual l’Estat Espanyol va rebre més sol•licituds d’asil va ser Amèrica amb un total de 2444. Àfrica va ser el segon continent amb una xifra de 2081 sol•licituds. Àsia (467) i Europa (188) eren els restants. Pel que fa a països, Colòmbia era el principal i gairebé hegemònic sol•licitant d’asil d’Amèrica mentre que Nigèria, de manera molt més equitativa, va ser el capdavanter africà.

A Espanya hi ha un organisme anomenat CEAR ( Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat) ,el més important en aquesta qüestió, que intenta canviar i combatre el decebedor panorama dels refugiats i la seva acollida. CEAR és una organització no governamental que neix l’any 1979 i el seus objectius són: la defensa del dret d’asil i de tots els drets de les persones refugiades alhora que el treball per afavorir els processos d’inclusió social de les persones refugiades i immigrants. CEAR té una delegació a Catalunya (CCAR) que és la que s’ocupa d’aquesta tasca en el territori català.

CCAR, a més a més de vetllar per garantir els drets humans dels refugiats a Catalunya, també els ofereix activitats molt interessants amb l’objectiu d’ajudar-los en la seva integració. En el seu programa les titulen Activitats d’oci i de coneixement de Catalunya. Entre elles hi figuren les sortides que fan arreu del país (acostumen a ser 4 a l’any) així com els programes de llengües o parelles lingüístiques decantats a fomentar l’aprenentatge del català. Les parelles es componen d’un voluntari català i d’un refugiat.
Això denota la voluntat de la Comissió d’intentar familiaritzar i acollir al refugiat de la millor maner possible, tot i que, segons paraules de Monika Zgustova, “un refugiat mai no acaba d’integrar-se del tot”. La mateixa escriptora diu que “ els refugiats són fets d’un mosaic de fragments, d’un collage”.


La definició de refugiat


Un dels principals problemes en aquest àmbit és el concepte de refugiat, definit inicialment en la Convenció de Ginebra de 1951 i modificat pel Protocol de Nova York l’any 1967. El reconeixement de l’estatut de refugiat es basa en com es fonamenta el temor de persecució. Perquè l’essència d’un refugiat és la seva marxa obligada, a diferència dels immigrants, que marxen voluntàriament. Així dons, un refugiat és aquella persona que, per tenir fonamentats temors de ser perseguida per motius ètnics, religiosos, de nacionalitat, per pertànyer a un determinat grup social o per opinions públiques es troba fora del país de la seva nacionalitat.



Però des de llavors ha plogut molt, i l’antiga definició de refugiat no ha evolucionat al temps que ho feien les necessitats i circumstàncies d’aquests.
Les dades que figuren en el llibre La situación de los refugiados en el mundo 2000 ho constaten clarament. L’any 1951 (un any després de la creació d’ACNUR) el nombre de refugiats europeus era de 1.221.220 persones, davant dels 5.000 africans o 4.000 asiàtics. No serà fins l’any 1964 en què Europa deixarà de ser el continent amb més refugiats del món. En aquell any, Àfrica i Àsia tenien al voltant de milió i mig de refugiats mentre que Europa no arribava als 800.000. Les xifres més preocupants, però, són a partir dels anys 80, període en què els refugiats africans i asiàtics no baixen de 2 milions i mig, i arriben a ser, en el cas d’Àsia, de 7 milions.

De la primera definició de refugiat (1951) a la segona (1967) sí que es va produir un canvi important. La inicial només contemplava el temor d’aquelles persones a conseqüència dels esdeveniments ocorreguts a Europa durant i després la II Guerra Mundial degut a què la classe dominant i gairebé hegemònica de refugiats del segle XX eren polítics. Posteriorment, a Nova York, es corregeix i s’amplia la protecció a tot ciutadà de qualsevol país del món que pateixi un temor.


Refugiats afganesos

El segle XXI amplia les violacions dels drets humans. Vessants com la social, la cultural o la econòmica són les que sembren més injustícies i tanmateix pateixen una protecció mot feble. Altres causes de persecució, com les derivades de qüestions de gènere o orientació sexual i també les mediambientals, no són ni tan sols objecte de debat en molts països.

No serà per la manca de proves i xifres. En l’àmbit sexual, 70 són els països que van començar el segle XXI amb normatives que prohibien les relacions homosexuals i a 9 d’ells es podia castigar inclús amb la mort segons fonts d’Amnistia Internacional.
Amb tot això val a dir que Espanya, i concretament Catalunya, ha esdevingut capdavantera en aquest últim conflicte originat i sustentat en el gènere. Tant és així que a més a més de les lleis que reconeixen les parelles homosexuals així com la llei del matrimoni o la transsexualitat, Espanya ha reconegut també en els últims anys refugiats que es veien amenaçats per aquestes temàtiques.

Situacions humanes insostenibles derivades de qüestions mediambientals també són prou nombroses. Estudis de la ONU prediuen que l’èxode de refugiats per causes mediambientals pot arribar a ser de 50 milions l’any 2010, sí, només d’aquí dos anys. Però és que aquesta migració forçada ja és una realitat latent. Xifres de l’ACNUR de l’any 2004 registren a 19,2 milions de persones empeses a emigrar per causes mediambientals. “Aquesta nova categoria supera ja els refugiats per motius bèl•lics i demana ser considerada en els acords internacions pels refugiats” senyala Janos Bogardi, director de l’Institut Universitari de les Nacions Unides per al Medi Ambient i la Seguretat Humana.




Eman Ahmed Khamas, víctima iraquiana

Eman Ahmed Khamas és una dona iraquiana que viu com a refugiada a Catalunya des de l’any 2006, moment en què es va veure obligada a demanar l’asil polític degut a successives amenaces de mort: “ rebia moltes amenaces i pressions per part del govern iraquià i de les milícies sectàries” justifica Khamas.


Eman Khamas durant una conferència al SCI (Servei Civil Internacional) de Barcelona

El que alimentava aquesta persecució era la tasca que Eman Khamas realitzava al seu país. Allà treballava de periodista a Bagdad i tres mesos després de què s’iniciés la ocupació va crear l’Observatori contra la Ocupació de Bagdad a la mateixa capital. Aquesta institució s’encarregava de documentar les conseqüències econòmiques, en un primer moment, i les violacions dels drets humans, més tard, amb que l’ocupació esquitxava el país asiàtic. En honor d’aquesta valenta i humana tasca Espanya li va concedir el I Premi Julio Anguita Parrado, creat en memòria del corresponsal de guerra d’El Mundo Julio Anguita Parrado que va perdre la vida el 7 d’abril de 2003 a Iraq.

Aquest reconeixement, i “alguns amics que tinc a Espanya” –es refereix a gent d’ONGs i polítics- , la van ajudar a adquirir el dret de refugiada. “Jo trucava des d’Iraq als meus amics d’Espanya perquè m’ajudessin”, recordava Eman Khamas, “i ells sempre m’advertien que la vida aquí era molt cara, sobre tot les cases”. Els primers mesos de viure a Barcelona ho va fer a casa d’un amic. Ara ja viu a un pis a Sabadell amb la seva filla, que estudia filologia anglesa a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i amb el seu marit, que ara està treballant a Màlaga.
Eman Ahmed Khamas treballa de professora d’anglès a FIAC, una acadèmia d’idiomes de Sabadell. Però aquesta és només una via per subsistir, perquè tot i trobar-se ben lluny del seu país, el que conforma la seva gran preocupació no és altre cosa que la guerra i la situació d’aquest. “Jo llegeixo cada dia coses sobre Iraq. Sempre que tinc estonetes lliures estic documentant-me” em diu amb un castellà quasi perfecte. També participa assíduament a molts actes i conferències al voltant d’aquest tema i ha escrit dos llibres: Diario de la resistencia (recull d’articles seus i d’altres escriptors) i Crónicas de Iraq.


Eman Khams al barri del Raval de Barcelona

Eman Khamas sap que Barcelona és només un refugi, on hi està molt a gust, però no com ho estaria si visqués a la seva terra. Allà encara hi té uns quants germans, i uns quants més s’han refugiat a Síria i Jordània, les destinacions més comuns dels iraquians.
Estigui on estigui Eman Khamas no es separa del seu país, i tot allò que ha viscut ho comparteix, ara per Catalunya, amb l’esperança d’il•luminar -els mitjans molts cops l’oculten- la veritat del seu país i del que allà hi passa. “És el meu país, la meva causa” implora l’escriptora.







Refugiats ruandesos durant la guerra civil

En aquest any, a part de la celebració del 60è aniversari (si se li pot dir aniversari) de la creació de l’Estat d’Israel i del 40è aniversari del Maig del 68, es compleixen també seixanta anys de la Declaració Universal dels Drets Humans, que va tindre lloc concretament el 10 de desembre de 1948.
Darrere d’aquest simbòlic teló de fons s’amaga una escenari mundialment tacat, maltractat de manera excessiva, on moltes persones no veuen garantit el tracte que prescriu la declaració dels drets humans envers la seva persona i on sembla que cada cop impera un corrent més deshumanitzat.

Aquest aniversari, lluny del simbolisme que evoca, hauria d’obligar a la població mundial, i especialment als seus líders, a vetllar perquè els drets humans de tothom siguin respectats. Entre ells, els dels refugiats, que veuen com els seus drets són doblement violats: en el seu país d’origen, fet pel qual han d’emigrar, i també en el país al qual acuden en busca de la llibertat.

Fingir o no fingir, aquesta és la qüestió



A finals de l’any passat, l’empresa de preservatius Durex va publicar una enquesta on assegurava que el 81% dels homes arriben a l’orgasme durant les relacions sexuals enfront el 52% de les dones. Amb aquests resultats veiem com hi ha un 29% de les dones que han enganyat a la seva parella durant la relació sexual, un percentatge que, segons sexòlegs va augmentant desmesuradament. Al llarg dels anys s’han fet nombrosos estudis, pel·lícules, articles i llibres que en parlen: llibres que fan comèdia, “Antimanual de sexo” de Valerie Tasso i de vegades drama, “Intimidad y Sexo en 10 y 1 noches”, gags en pel·lícules d’humor, “Cuando Harry encontró a Sally” i sèries que focalitzen com afecta l’engany a les relacions de parella com el cas de “Tell me you love me”. Tot aquest material no deixa de tenir un valor crític en aquesta societat de la mentida, de fingir orgasmes per enganyar com et sents realment en el moment que estàs al llit amb la teva parella. Sexòlegs, escriptores, periodistes i terapeutes han donat resposta al per què d’aquest misteri.


Primera raó: Fingir per no ferir

La majoria de la població femenina fingeix per satisfer la parella i no ferir-lo; “es pensen a vegades que estan fent el polvo de la seva vida, i no és veritat, hi ha cops en què ho fan millor” assegura una de les testimonis entrevistades. El metge-psiquiatra i terapeuta de parella Mariano Betés, confirma que les dones fingeixen perquè estimulen a la parella; “la sensació de què la parella està excitada, excita al seu company i ell sent més plaer”. La dona creu que fingint, la seva parella es sentirà satisfeta de la relació, i no li qüestionarà la seva situació en el llit i l’estratègia emprada. No obstant, la dona mentirà sense voler tenir consciència de què la relació al llit, novament, ha estat un fracàs. De fet, Betés ha afirmat en més d'una ocasió que l'orgasme és la mort del sexe i aposta per el sexe tàntric com a mètode molt efectiu per crear una atmosfera de plaer i compartir amb la parella.


Segona raó: Fingir per fugir

Mariano Betés afegeix que, a vegades, fingir l’orgasme és la única sortida que es troba la dona per fugir de l’assetjament de l’home, sovint pesat o penós. És el cas de les altres entrevistades que relaten que van fingir per aquesta raó: “va ser amb una parella d’una nit, estàvem a la platja i ell em va confessar que era verge... va estar una estona intentant satisfer-me amb una penetració molt rítmica i avorrida i vaig haver de fingir perquè parés, li donés dos copets a l’esquena i marxés”. I un altre: “portàvem una hora pum pum i no m’agradava gens, vaig haver de fingir perquè no es frustrés, la culpa no era seva”. En aquí cal diferenciar que aquesta raó la utilitzen dones que s’acosten amb homes que han conegut aquella mateixa nit i que no senten cap tipus de preocupació per ferir els sentiments de l’acompanyant, més que res, per la poca confiança que desprenen. Si el cas fos amb la parella estable i les dones qualifiquessin les seves relacions sexuals com a “pesades, avorrides o penoses” no faria falta fingir, perquè la insatisfacció femenina acabaria tallant la parella. Ana Blesa, sexòloga, afirma que en el moment que la dona comença a fingir “cau en l’error absolut: si l’home creu que tot està bé, no investigarà, aprendrà, i no canviarà la seva manera d’actuar”. Les dones no pensen en la frivolització que demostren fingint a la seva parella i no es donen compte que si realment es vol fugir de la relació sexual, més val no acostar-s'hi ja d'entrada.


Tercera raó: Fingir per por

Jairo Bouer és un sexòleg brasileny que l’any passat va ser conductor del programa Eròtica del programa de la MTV del seu país. És conegut per les classes que imparteix a Brasil sobre sexe, tant visitant fabelas com importants clubs de rics. Bouer afirma que la dona fingeix bàsicament per por; “les dones han de demostrar que són unes autèntiques serps al llit i no volen ésser considerades fredes o traumatitzades pel sexe que acaben de tenir amb la parella”. El sexòleg assegura que les dones tenen por a no comprometre’s en el seu paper al llit i per això volen “ser aprovades per la seva parella” fingint l'orgasme i demostrant, que l'han tingut. Aquest cas passa sobretot en parelles on la dona se sent inferior, sigui per la seva autoestima com per altibaixos emocionals. S'estima a la parella i siguin quin siguin els problemes que té fora de casa, no els vol traslladar al llit. D'aquest nivell baix d'autoestima se'n deriva el baix nivell de confiança, tant amb sí mateixa com amb la parella.


Quarta raó: El coit no produeix plaer

Valerie Tasso ha publicat llibres com “Diario de una nimfómana” i l’ ”Antimanual del sexo”. Col·labora habitualment en programes televisius i se la coneix per la seva trajectòria com a conferenciant. Davant la pregunta “¿per què fingeixen les dones?” ella proposa una raó diferent. Segons Tasso, el model de sexualitat en què actualment ens trobem segueix sent molt patriarcal: els que han escrit sobre sexualitat han estat sempre homes i, això provoca que són els que han dibuixat el discurs normatiu del sexe. "Aquest discurs" afirma Tasso "es recolza sobre 3 potes: el coitcentrisme, establir el coit com a acció central de la relació sexual, el penis i la parella”. A més a més la sexòloga assegura que fins fa poc mai havia interessat la sexualitat femenina: “al segle XIX les dones no teníem ànima i Freud assegurava que una dona madura tenia orgasmes vaginals mentre que una immadura era clitoriana, és a dir, una dona que només pensa en la seva estimulació del clítoris". La sexòloga explica que les dones semblen tenir orgasmes vaginals i, com la vagina és casi insensible i moltes volen seguir el patró, deixen que se la fiquin en calent i sospiren per no haver de dir res. De fet, el clítoris, entre d’altres, és un òrgan dissenyat per al plaer tot i que el gran òrgan sexual és el cervell. Tasso s’atreveix a dir que “explicar que el coit no produeix plaer en la dona, és fer tambalejar el discurs normatiu del sexe” i això, de fet, només produeix satisfacció als homes.

L’orgasme no és necessari

Sense deixar enrere l’argumentació de la mà de Valerie Tasso, Marien Escort, ha volgut parlar sobre els orgasmes femenins i masculins i com li afecten en la seva professió. Marien és prostituta i defineix “haver passat per totes les condicions i modalitats de la prostitució”. Ella introdueix un nou concepte: la tirania de l’orgasme. Marien assegura que degut a la falta d’educació sexual “es creu falsament que l’orgasme és la culminació d’una relació sexual” i que si no s’aconsegueix “es generen les corresponents frustracions quan, en realitat, no és necessari tenir orgasmes per arribar a la satisfacció sexual”. Davant d’aquesta pressió cultural, el més còmode és fingir perquè “no sempre ve de gust aguantar la pressió”. Marien aconsella que convé més “no donar-li la més mínima importància i aprofitar el plaer que s’està sentint mentrestant”. A més a més, assegura que fingia més quan no era prostituta, i que ara, “no em sento obligada a fingir, i si per això he de perdre clients, els perdo”. Marien considera que d’aquesta manera reeduca a les persones perquè creu que realment molta falta en fa i, sobretot, en camps com el sexe.





Els homes també fingeixen

Marien Escort també fa referència a què els homes fingeixen “i més del què creiem”. Pels homes es més còmode fingir que reconèixer que han tingut un gatillazo o que no han pogut ejacular, per molts motius, aprofitant que porten preservatiu i és molt fàcil dissimular-ho. Un dels misteris de la sexologia moderna és trobar solució a la no consumació de l’orgasme masculí malgrat la força de la seva erecció. Per altra banda, hi ha més casos en què l’home fingeix, confessen haver ejaculat quan ella arriba a l’orgasme i després, o bé intenten anar a pel segon coit, o bé fingeixen el segon orgasme perquè no són capaços d’arribar-hi. A més a més hi ha un altre sector d’homes que no ejaculen per por de provocar un embaràs no desitjat i d’altres que prefereixen estalviar energia seminal per a la seva amant o per masturbar-se veient porno. No obstant hi ha homes que ho fan al revés, que guarden el semen per a la seva dona perquè no sospiti de la seva infidelitat.


“Una mentida és com una bola de neu: quant més temps es fa rodar, més gran es torna” Martin Luter King

Seguint el proverbi del títol d’aquest punt final, el més fàcil, per més complexa que sigui la situació, és aproximar-se a la veritat. Recollint les experiències dels diferents autors que han volgut expressar la seva idea sobre “¿per què fingeixen les dones?”, hem de començar a ser sincers amb una cosa tant simple com l’orgasme en una relació sexual. Hem de deixar enrere el model patriarcal de la relació que estableix que el punt culminant és l’orgasme i tal com diu Marien Escort hem d’aprofitar tots els moments amb la nostra parella. Si fingim perquè no ens ha agradat la nit, hem de confiar en la estabilitat de la nostra relació i explicar que hi ha hagut de dolent perquè cara el pròxim reencontre, sigui millorable. Tot i semblar un discurs moralista i basat en ideals som conscients de què tractem un dels problemes més complicats a l’hora de parlar d’inapetència sexual perquè ratlla la mentida constantment. Hem de ser capaços de dir quan no tenim ganes de fer l’amor, i quan sí, de la mateixa manera de què ens agrada i que no, i hem de saber entendre'ns i aconseguir una màxima compenetració de parella. La solució rau entorn el treball en equip i la comunicació, amb molta confiança i compartint a cor obert els sentiments i fantasies que es viuen en el moment.

Mataró i la fàbrica de problemes

La famosa sèrie de televisió “Ventdelplà” va protagonitzar, en la temporada passada, un conflicte al voltant d’una fàbrica on s’hi confrontaven l’especulació econòmica i la lluita per conservar el patrimoni històric i cultural. Si recordem, una empresa constructora de fora del poble volia construir un nou centre comercial en l’indret on estava ubicada una antiga fàbrica, que havia de ser enderrocada. Aquesta decisió va crear un fort enrenou entre la gent del poble; uns no trobaven bé destruir una part del seu patrimoni històric pel simple fet que uns pocs privilegiats poguessin guanyar molts diners, i altres es veien perjudicats perquè les petites botigues del poble deixarien d’obtenir beneficis i clients. Als ciutadans de Mataró aquesta situació els deu ser familiar ja que actualment està succeint exactament el mateix. És el cas de la fàbrica Can Fàbregas i de Caralt. I tot no cau en una mera coincidència, sinó que un dels guionistes d’aquesta telesèrie de TV3, Manel Bonany, és de Mataró i s’ha volgut inspirar en un cas real per portar-lo a la ficció. Can Fàbregas i de Caralt és una antiga fàbrica situada al centre de la ciutat de Mataró. Últimament, aquest edifici ha estat protagonista d’un conflicte que, amb més o menys intensitat, ha implicat a tots els ciutadans de la capital del Maresme.

La qüestió del vertader valor de la fàbrica

El conjunt industrial Can Fàbregas i de Caralt va ser construït l’any 1879 per Antoni Barroca com a edifici de la Farinera Mataronesa, una fàbrica de farines que funcionava amb màquina de vapor. Can Fàbregas i de Caralt es va obrir perquè si ens remuntem al segle XIX, a Mataró només hi havia una única indústria de producció de farina, el molí d’en Llauder. Aquesta farinera era insuficient ja que era un moment en què la població augmentava i hi havia una creixent demanda de pa. La nova fàbrica es va considerar un edifici modern, ja que es va necessitar fer una reforma en el pla de l’eixample de la ciutat per a què Can Fàbregas i de Caralt pogués cabre en les millors condicions. Avui dia, la fàbrica encara conserva tots els seus elements arquitectònics originals del 1879, i des de llavors ha passat per diferents propietaris i usos industrials. Per tot això, i tot i que actualment no s’hi duu a terme cap activitat i està abandonat, aquest edifici va estar catalogat en el Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic de Mataró amb el màxim nivell de protecció i va estar qualificat en el Pla d’Actuació Urbanística Municipal del 2002 i del 2004 com a edifici important a conservar. Tot i la gran importància d’aquest conjunt arquitectònic, ara ha sorgit la proposta de construir un centre comercial d’ El Corte Inglés on està ubicada la fàbrica i, per tant, suposaria l’enderrocament de l’edifici de Can Fàbregas i de Caralt. A causa de la pressió especuladora per part de la locomotora comercial, l’equip d’urbanisme de l’Ajuntament de Mataró va intentar, de manera fallida, la descatalogació del conjunt industrial. Com que era una acció il·legal, el desembre del 2007, el govern municipal va proposar el seu trasllat en un altre lloc, situat a pocs metres d’on va estar construït originàriament. D’aquesta manera, no s’hauria d’arribar a la seva descatalogació i el patrimoni seguiria conservant-se. Segons la normativa de la ciutat que fa referència al patrimoni , els edificis catalogats amb el màxim nivell de protecció no poden ser ni enderrocats ni traslladats. Però l’Ajuntament va obeir la normativa de la Generalitat, que sentencia que els patrimonis controlats a nivell local, i no nacional, sí que poden ser traslladats. És aquest un dels tants punts crítics i conflictius que confronten a ambdós bàndols de Mataró. Els que denuncien l’actuació del govern municipal diuen que el trasllat de la fàbrica comportarà l’esquarterament, emmagatzematge i reubicació de tot el conjunt, de manera que pel camí es perdran els valors d’aquest edifici, únic en la seva tipologia, ja que, entre altres coses, “els seus murs es convertirien en simples decorats fora del seu lloc original”, afirma Joan Giménez, historiador de Mataró que defensa al cent per cent la preservació del conjunt industrial en el lloc actual. En canvi, els que estan a favor de la construcció del nou centre comercial creuen que el trasllat és la millor solució per a tots.

Les veus que parlen de Can Fàbregas

La decisió i les maneres, en el seu moment, del govern municipal de traslladar la fàbrica va provocar un malestar general entre els mataronins i mataronines i es van iniciar diversos moviments per part d’associacions i organitzacions de Mataró que es van veure afectades pel conflicte. A més, es va crear una plataforma per oposar-se exclusivament a qualsevol acció que perjudiqués les condicions de l’actual Can Fàbregas.
Des del moviment ciutadà de la plataforma “Salvem Can Fàbregas i de Caralt”, en el manifest elaborat el gener del 2007, es condemna aquest atemptat al patrimoni de la ciutat i s’exigeix el retorn del conjunt industrial al seu nivell original de protecció. A més, demanen que “no es creï el fals dilema “Locomotora comercial” versus Patrimoni”, ja que no es posicionen respecte el nou projecte d’ El Corte Inglés ni sobre la reforma urbanística d’aquest sector. Des de sempre, han donat suport a la modernització i el progrés de la ciutat, però alhora creuen que “ la modernitat no ha d’estar renyida amb la conservació del patrimoni històric”, afirmant que “invertir en patrimoni també és fer una inversió de futur”. Totes les persones que donen suport a la Plataforma per salvar la fàbrica de Can Fàbregas comparteixen la idea que “el patrimoni històric és un dels millors referents per percebre la presència del passat en el present i, per tant, per poder projectar des de la nostra realitat el futur. El conjunt de Can Fàbregas i de Caralt ha de ser un element que enriqueixi el paisatge urbà i defineixi la identitat i la història de les persones que viuen, i viuran, a Mataró.”, afirma la portaveu de la Plataforma, Núria Manté.
La plataforma “Salvem Can Fàbregas i de Caralt” no ha estat l’única associació que s’ha apuntat per defensar i salvar aquest edifici amb valor patrimonial. L’Associació de Comerciants, Industrials i Serveis de Ca l’Ymbern, zona comercial i industrial que es troba al voltant de la fàbrica, van presentar també les seves al·legacions demostrant que aquest nou projecte suposaria un prejudici econòmic. A més, consideren l’enderroc d’ ”injustificat” perquè creuen que només vol afavorir El Corte Inglés. L’enderroc de la fàbrica, que formava part del pla de Millora Urbana de l’illa de Can Fàbregas, afectaria directament als deu propietaris de les finques de Ca l’Ymbern, ja que el govern les vol enderrocar per poder ampliar les voreres i crear un nou espai públic davant d’ El Corte Inglés. A més a més, també quedarien afectades les nou empreses, entre les quals s’hi fan activitats industrials, però també hi ha comerços i restaurants, i són uns 34 treballadors d’aquesta zona que possiblement es quedarien sense feina.
També hi ha hagut moviments polítics, per part de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), que el mes d’abril d’aquest any va presentar, i que ja ho va fer per primer cop el febrer de 2007, les seves al·legacions al registre de l’Ajuntament de Mataró. En aquest informe fan esment del document urbanístic que recull informació sobre la millora en els “Entorns del carrer Biada”, el qual, segons la CUP, vulnera alguns dels articles del Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic de Mataró, on es determina que els edificis amb el màxim nivell de protecció, com és el cas de la fàbrica de Can Fàbregas i de Caralt, totes les accions de desplaçament, trasllat o emmagatzematge no hi són permeses. Una altra de les al·legacions que van presentar va ser la mancança d’un estudi econòmic que acredités o justifiqués la proposta de l’enderroc o del trasllat del conjunt patrimonial. A més, denuncien el fet que el Regidor d’Urbanisme de la ciutat, Ramon Bassas, va intervenir de manera decisiva en els acords i actuacions, “cosa que hauria d’haver evitat ja que se l’obligava a apartar-se de qualsevol intervenció pel fet que el seu oncle matern era el propietari de la fàbrica” en el moment que El Corte Inglés es va interessar pel projecte a la capital del Maresme. Tot i així, Ramon Bassas ha afirmat que mai havia sabut que la fàbrica havia estat propietat de la seva família. Aquesta polèmica va suscitar queixes per part dels ciutadans, que no es creien al regidor d’Urbanisme. Parlant sobre aquest tema amb Ramon Salicrú, historiador de Mataró i defensor del trasllat de la fàbrica, ha dit que “evidentment, tenen el dret de sospitar però en Ramon Bassas el conec de fa molts anys i em va assegurar que ell no en sabia res”. La CUP s’oposa fermament al trasllat de Can Fàbregas i creu que s’hi s’ha de desplaçar algun edifici aquest ha de ser El Corte Inglés, o bé s’hauria de fer compatible la construcció d’aquest centre comercial amb el respecte cap a l’antiga fàbrica i el seu lloc original.
Joan Giménez Blasco, historiador i autor de l’informe històric sobre la fàbrica, demanat per la plataforma “Salvem Can Fàbregas i de Caralt”, està també implicat en aquesta polèmica perquè des de sempre que s’ha interessat per la història de Mataró. Des de fa anys que s’ha preocupat especialment per aquells monuments, considerats com a patrimoni de la ciutat, que amb el pas del temps se’ls ha abandonat i han acabat desapareixent, com per exemple, el cas de Can Cisternes, l’únic casal del segle XVII a Mataró, que l’Ajuntament volia enderrocar per construir-hi apartaments. Actualment, Giménez Blasco segueix lluitant per salvar Can Fàbregas, assegurant que “a tot Europa, els edificis d’aquesta tipologia es restauren, en canvi, aquí a Mataró es permet el seu enderroc”. Tot i el seu suport constant per salvar-lo, en Joan Giménez no intueix un bon futur per aquest conjunt arquitectònic. Aquest historiador qualifica de “delicte” la voluntat d’enderrocar aquest edifici patrimonial ja que està considerat amb el màxim nivell de protecció. Aquest historiador firma que l’Ajuntament ha manipulat la informació de cara als ciutadans dient que els que es posicionen a favor de conservar aquest patrimoni històric “som uns romàntics, que anem en contra del progrés i que som uns anti El Corte Inglés”. Aquest historiador de Mataró creu que “per higiene, el que necessita la ciutat és un canvi polític, ja que fa 25 anys que hi governen els socialistes”.
Ramon Salicrú, també historiador mataroní, és, a més, director del Grup Escoles Mataró (GEM) i militant del Partit Socialista de Catalunya a Mataró. També s’ha volgut involucrar, no de manera tan directa , en la fàbrica de Can Fàbregas. Salicrú és un dels convidats a les tertúlies que es fan cada setmana a Televisió de Mataró i on es tracten temes que afecten a la ciutat. Últimament, un dels temes més recurrents i susceptibles de debat ha estat el futur de Can Fàbregas. Salicrú ha donat el seu punt de vista sobre aquesta situació i vol deixar clar que ell no es posiciona per cap dels dos “bàndols”, sinó que està d’acord amb alguns punts i en altres dissenteix. Salicrú està d’acord en què quan ens trobem amb un edifici catalogat com a patrimoni de la ciutat hi ha l’obligació de preservar-lo. El problema, segons ell, rau en què va ser l’ Ajuntament qui va catalogar aquesta fàbrica, fa només sis anys, amb la màxima protecció. Ara, és el mateix Ajuntament qui decideix descatalogar-la per poder executar l’enderroc. A més, ell creu que “potser no té, com a conjunt, la categoria màxima de protecció perquè fora d’alguns elements que es mantenen i que es podrien reconstruir, la majoria de les peces estan molt degradades”. Per tant, l’Ajuntament va buscar una alternativa a l’enderroc i va decidir traslladar la fàbrica, “que no vol dir destruir-la, sinó desmuntar-la”, per la qual cosa evita la seva descatalogació i no significa, en cap moment, la destrucció del patrimoni, fet que, segons ell, seria un precedent judicial terrible per a la ciutat. El militant del PSC diu que “l’arquitecte contractat per l’Ajuntament ha assegurat que si es talla Can Fàbregas a trossos no hi ha perill de desfer-se i que es podrà recobrar un cop estigui tot urbanitzat”. Tot i així, a Salicrú li fa por la reconstrucció perquè no vol que es perdi el patrimoni de la ciutat. També afirma que se sent vinculat a la opinió del grup polític al qual pertany i, per tant, s’ho mira des d’un cert compromís polític, però això en cap cas vol dir que se subordini als interessos d’El Corte Inglés. Salicrú entén que el futur de la ciutat és terciari i, com diu ell, “el tren passa i deixar passar aquest tren que porta ingredients per dinamitzar, després podem córrer el risc de penedir-nos-en”.

El Corte Inglés, un projecte que encaramela

El Consell d’Administració de PUMSA (Promocions Urbanístiques de Mataró), una empresa municipal, va adjudicar el passat mes de març a El Corte Inglés el sòl que pertany actualment a l’illa de Càn Fabregas i de Caralt. Aquesta locomotora comercial ha presentat una declaració acceptant el pagament de gairebé 29.500.000 euros, que engloba el preu de venda establert i el pagament de les compensacions econòmiques destinat a inversions en patrimoni arquitectònic. A més, també proposa millores econòmiques a invertir en projectes de ciutat, com per exemple, la urbanització dels carrers de l’entorn, la construcció d’un aparcament municipal subterrani davant el carrer de Miquel Biada, (carrer on se situa Can Fàbregas) amb un total de 310 places d’aparcament, o la col·laboració en projectes de promoció comercial i turística de la ciutat. En un principi, un cop definit el projecte del centre comercial, El Corte Inglés va acceptar les condicions que l’Ajuntament va posar-li sobre la taula i va admetre que Can Fàbregas no s’enderrocaria. Però poc temps més tard, els alts càrrecs d’aquest empresa van decidir que volien ampliar la superfície del centre comercial més del que s’havia previst, de 18.000 metres quadrats inicials als 24.000 metres quadrats que després es van demanar. Com que es tractava d’una locomotora comercial que aconseguiria importants beneficis econòmics, l’Ajuntament de Mataró va rebaixar el nivell de protecció de la fàbrica per poder-la enderrocar. Resulta que aquesta decisió es va fer mitjançant una votació secreta i il·legal i un cop es va publicar l’informe, el qual afirmava l’enderroc de l’antiga farinera, el govern municipal va quedar en evidència ja que aquesta actuació no es podia dur a terme. Però El Corte Inglés va seguir ferm en la idea que volia construir el centre comercial en el lloc on s’ubicava la fàbrica i, per tant, s’havia de fer alguna cosa al respecte. Va ser llavors, quan l’Ajuntament va buscar una alternativa a l’enderroc i va optar per traslladar l’edifici industrial. Un total de 3 milions d’euros és el que costa aquest trasllat i es duria a terme agafant blocs de 40 tonelades i emmagatzemar-los en alguna nau fins que el lloc on s’ha pensat traslladar la fàbrica estigui disponible per aquesta reconstrucció. Per tant, de moment no hi ha una data fixada, i Joan Giménez creu que aquesta data mai arribarà, pel trasllat de Can Fàbregas. Com que al voltant d’ El Corte Inglés s’hi volen construir pisos, els diners per pagar l’alt cost del trasllat provindran de la venda d’aquests pisos.
Ramon Salicrú, historiador que defensa el trasllat de la fàbrica, admet que no li agraden les empreses multinacionals i que, en veritat, no li importa si es construeix o no El Corte Inglés a Mataró. Tot i així, i tal com va afirmar el Pla Urbanístic, “el fet que existeixi una locomotora comercial al centre de Mataró revitalitza aquella zona, que en els últims anys està bastant morta”. Un centre d’aquestes característiques aportaria més capitalitat a la ciutat. A més que, El Corte Inglés ha assegurat 1000 llocs de treball, el 80% dels quals seran per a gent de Mataró. “Digues-li als ciutadans que no tenen feina que l’Ajuntament ha rebutjat una oferta de 1000 llocs de treball”, afirma Salicrú davant el dilema de si acceptar o no la construcció d’un centre d’aquestes dimensions. Ramon Salicrú diu que els venedors i botiguers de tot el centre de Mataró estan dividits i assegura que la presència d’un centre comercial farà que es moguin per renovar els seus comerços i millorar la seva oferta. Salicrú creu que, en el fons, molta gent de la que s’ha manifestat el que realment no accepta és que es construeixi El Corte Inglés. El que veritablement es cou és una animadversió en contra d’aquesta locomotora comercial. “Estic seguríssim que si s’hagués dit de fer un altre negoci, ningú s’hagués queixat. El que passa és que El Corte Inglés és el dimoni amb banyes i cua, és capitalisme pur”, afirma Salicrú.

El trasllat, per alguns “la millor solució”; per altres, un greu error

Una de les qüestions que preocupa a Joan Giménez, l’autor de l’informe històric de la fàbrica, és que en el lloc on es vol reubicar, Can Fàbregas tindrà una funció merament decorativa i deixarà de ser el que és ara: un monument històric. A més, hi ha moltes empreses interessades en comprar locals al voltant d’on es construirà aquest centre comercial i ja s’han començat a fer fora als veïns de l’illa i a expropiar alguns locals, justificant-ho que es fa amb criteri de benefici i utilitat públics.
Ramon Salicrú afegeix que aquesta operació de trasllat sortirà molt cara però segons l’Ajuntament de Mataró, en el pressupost municipal no hi ha de comptar res. “Teòricament, ells tenen calculat que en el ciutadà mataroní no li ha de costar res aquest trasllat perquè l’operació seria entre els urbanistes i aquests diners servirien per fer la reconstrucció de la fàbrica”. Tot i així, Salicrú considera que aquest edifici necessita una restauració urgentment perquè està molt abandonat i com diu, “a vegades costa més reconstruir que fer-ne un de nou”. En definitiva, que “si traslladant la fàbrica no s’ha de descatalogar, no ha de costar res al ciutadà, i la fàbrica reconstruïda pot tenir una altra utilitat (convertir-se en botigues, per exemple), una actuació urbanística d’aquestes característiques és la millor solució”. Salicrú, tot i així, reconeix que pot haver-hi molts riscos que a l’hora del desmuntatge per blocs de la fàbrica, moltes peces es facin malbé. Vol que es mantingui el patrimoni però també reconeix que “no tot es pot conservar. S’ha de saber què es conserva i què no”. I creu fermament, que després de la reconstrucció a pocs metres del lloc on s’ubica actualment, la fàbrica quedarà molt millor que ara. Per tant, podríem dir que defensa el projecte final de l’Ajuntament, però amb matisos.


Ironia en miniatura

Després de que el tema de Can Fàbregas hagi bullit tant a la ciutat de Mataró, Martí Anson, artista conegut de Mataró, ha decidit donar-li un toc d’humor i ironia a l’assumpte. Anson ha agafat la història de Can Fàbregas i la traslladarà a Nou Mèxic, en una mostra d’art contemporani que portarà com a nom la “Bienal Site Santa Fe”, i que es durà a terme a finals de juny fins a l’octubre. Martí Anson construirà amb les seves pròpies mans una rèplica de la fàbrica però a escala reduïda, concretament les mides seran de 6 metres d’alçada per 9 metres d’amplada. Un cop finalitzada l’exposició “a l’americana”, l’Ajuntament de Mataró es quedarà amb la peça en miniatura. Aquest artista mataroní reconeix que no es posiciona per cap de les dues grans opinions que s’han format sinó que més aviat creu que tot plegat “és com un acudit”. Segons Anson, “tot plegat resulta més propi d’una comèdia que no pas uns fets de la realitat”. Un dels aspectes que vol ressaltar aquest artista d’aquest projecte és que reflecteix una de les tendències actuals com és el fet de copiar-ho tot. Fins i tot, ha arribat a copiar el títol de la presentació, “Martí i la fàbrica de farina”, que com és evident fa referència al títol de “Charlie i la fàbrica de xocolata”. L’artista defineix el projecte d”irònic” ja que així és molt més interessant, i diu que l’interès de dur a terme aquesta “mini-construcció” és “situar a escala internacional una problemàtica local”.

diumenge, 25 de maig del 2008

Amor de Nino Paletti

Quan un es posa a endreçar discos, perqué és una cosa que toca fer a totes les cases un cop cada força mesos, pot trobar joies com aquesta de la fotografia. Es tracta d'un recopilatori amb cançons d'estiu (tot i que és força evident per la portada) de Nino Paletti. A partir d'aquí entra la pregunta que es faria qualsevol persona normal: Va haver de treballar molt per aconseguir fer aquest vinil en Nino Paletti? Que se'n ha fet d'aquesta fantàstica persona? Mirant els títols de les cançons és prou clar que estava enamorat. Potser de la noia de la foto o potser de moltes perqué segur que n'hi ha una de Brasil, una de petita, una que vol que l'abraci, unes adolescents, una amb la que es va trobar a les dotze... Ara bé, el hit es l'última cançó: "Guarda tus besos para mi". Encara que ús pugui semblar una portada kitsch el fotògraf va treballar bé amb la combinació de colors i per tant existeix una sintaxis visual entre els rètols i els banyadors del noi i la noia. He intentat buscar informació d'aquest personatge a internet i no he trobat res interessant, ja que m'ha sigut impossible escoltar el vinil. Està rallat però segueix sent un tresor. Per mi té més valor que si es pugués escoltar perqué d'aquesta manera sempre tindré l'espineta clavada de saber com cantava Nino Paletti. A tots els que com jo, ús toqui endreçar cd's i per casualitat ús trobeu amb material similar intenteu escoltar-lo i si no podeu per algun impediment tecnològic podeu montar-vos un conte al voltant de la vostra reliquia. Ara que arriba l'estiu i segur que molts passareu per gasolineres feu l'esforç de comprar-vos un casset d'aquells que tenen en exposició per posar-lo al cotxe: David Binbal, Carobe Mix, Calenttito 2001 o Kin' Lafrika per 5 eurets.
Jo sempre pensaré que Nino Paletti hagués pogut ser un possible candidat al festival d'Eurovisió. Nino, allà on siguis i si per casualitat llegeixes aquestes paraules presentat per l'any que bé que amb Rodolfo només hem arribat a la setzena posició. Ja toca una victoria!

dijous, 22 de maig del 2008

Las Fiestas de la Primavera animan las calles de Sant Feliu

La tarde del domingo era calurosa, invitaba a salir a la calle, nada comparado con el día anterior, que había estado cubierto de lluvia durante gran parte de la jornada.

Las calles del casco antiguo de Sant Feliu estaban repletas de personas, que deambulaban de un lugar a otro, sin rumbo fijo, sin prisa. Eran las fiestas de la primavera en Sant Feliu o Fiesta de las Rosas, nombre que se le atribuye dada la denominación de Sant Feliu de Llobregat como la “ciudad de las rosas”.

Paseando por la feria se podían observar tiendas muy diversas, desde una parada de gominolas hasta un stand de propaganda electoral o uno donde vendían bisutería y gafas a precios increíblemente baratos. Cientas de personas, también de otros lugares(no resultaba complicado encontrarse con habitantes de pueblos cercanos), rodeaban la ciudad.

En la calle se respiraba paz, vitalidad y mucha alegría. Hacía tiempo que se anhelaba esta fiesta y la gente se concentraba para pasar un día agradable.

Paseaba por las calles cercanas a la estación de Sant Feliu cuando descubrí que, para sorpresa mía lo que antes era un parking se había convertido de la noche a la mañana en una explanada repleta de bares y mesas donde la gente se concentraba y, en ocasiones a precios desmesurados, tomaba algo o merendaba en grupo.

Murmullos, gritos, conversaciones... se escuchaban por todas partes, fuera donde fuera.
-Mamá, acompáñame a montarme a los caballitos – le decía un niño a su madre mientras éste correteaba sosteniendo un globo en forma de estrella.

Más adelante, siguiendo los pasos de la multitud, llegué a la Plaza de la Vila, que se encontraba llena de paraditas donde vendían alimentos de todo tipo. Recuerdo un stand donde se podía comprar pan de toda clase, de tamaños y sabores que nunca antes hubiese imaginado. Unos 200 metros más adelante se encontraba un hombrecillo menudo, de poca estatura, pero con un rostro peculiar y afable que cautivaba a cualquiera. Éste realizaba caricaturas a todas aquellas personas que aceptaban sentarse en la silla de madera que se encontraba a su lado izquierdo y esperar a que éste los caricaturizara, con una velocidad casi imperceptible.

Mientras seguía paseando por la feria observaba como iba anocheciendo, pero eso no parecía ser inconveniente para todos aquellos que se encontraban ahí mismo. Ni la oscuridad ni la hora parecía importarle a nadie.

Así pues, a pesar del mal inicio que tuvieron las fiestas en Sant Feliu, ese domingo no faltó alegría ni ganas de disfrutar en las calles de la ciudad.

EL CINEMA SEGONS KIAROSTAMI

La Filmoteca de Catalunya es caracteritza per ser punt de trobada de grans i joves, homes i dones, treballadors, estudiants i jubilats, tots, però, amants del cinema; amants del bon cinema. La sessió de cada dimecres a las 17.00 és especial. La pel·lícula que s’hi projecta forma part de l’Aula de Cinema, una assignatura en la què els exhibidors de la filmoteca de l’Avinguda Sarrià tracten d’ensenyar a estudiants universitaris què és el cinema i els codis del seu llenguatge i ho fan a través de, a priori, grans obres mestres de la història del setè art.

La penúltima de les sessions es va dur a terme el dia 22 de maig. La pel·lícula, desconeguda per la gran majoria: El sabor de las cerezas d’Abbas Kiarostami. Molts van esbufegar al conèixer la nacionalitat de la mateixa, iraniana, o quan se’ns va fer saber a la pantalla, just abans dels crèdits, que havia guanyat la Palma d’Or del Festival de Cannes del 1997; “una garantia, però no d’èxit, d’avorriment”, assegurava algú.

No passaven més de cinc minuts de projecció quan, fent una ràpida ullada al voltant, un es podia adonar que la pel·lícula semblava que no agradaria a massa gent. Tot i que és difícil que no t’agradi una cosa quan ni tan sols l’has vista, però tant se val. El ritme del film, d’una exasperant lentitud, no ajudava gaire a que els estudiants, en peu des de primera hora del matí, suportessin les aventures i desventures del senyor Badii, protagonista de la pseudo road-movie que semblava ser El sabor de las cerezas. Els que hi havien anat per voluntat pròpia, en canvi, miraven la projecció expectants, gaudint d’una profunda història sobre l’angúnia d’un home que es vol suïcidar.

La pel·lícula, que no quedarà en la memòria de molts espectadors, sí que va tenir els seus moments. Molts van reconèixer en ella una voluntat didàctica, d’altres van lloar el seu ‘cant a la vida’, i a les petites coses per les quals val la pena seguir endavant, però un desconcertant final, a cavall entre l’estupidesa i la insensatesa, va rematar als pocs que encara pensaven defensar-la en la discussió ‘post-projecció’.

Els estudiants sortien de la Filmoteca desencantats, una vegada més, els socis d’honor de la mateixa, en canvi, sortien contrariats, no acabaven de saber si el que havien vist els havia agradat o no. Si més no, Kiarostami va aconseguir que la seva no fos una pel·lícula que passa desapercebuda, que no és poc.

Como un sueño


En el anden de la parada Bonanova tan sólo hay una veintena de personas esperando a las ocho y cuarto de la mañana. Cada una de ellas está pensasitiva. Cada una de ellas está sola. Llega el tren, y todos los pasajeros se levantan casi al unísono. Entramos.

El metro. Éste es el lugar donde de conviven las grandes miradas. Así como en el anden los individuos no se miraban apenas, aquí, dentro del metro eso es imposible. El espacio, reducido, hace que tu mirada se cruce infinitas veces con personas desconocidas. Al entrar, los pasajeros que se encuentran dentro pasan a observar a los recién llegados. Una mujer que ha entrado en el mismo vagón que el mío se precipita hacia un asiento libre. Parece como si hubiera visto de antemano el asiento. Agradece que la dejen pasar a los que están a su alrededor que la dejen sentar. La sonrisa en su boca no falta.

Dado que el metro está bastante lleno -todos los asientos están ahora ocupados en mi vagón- decido apoyarme en una de las puertas. Como estoy de pie y no tengo nada que leer ni música que escuchar, presto atención a lo que me rodea. Unos leen. Otros, sobre todo jóvenes, se encierran en su mundo, el mundo de la música. Otros simplemente miran. Pero la mayoría de pasajeros está leyendo los periódicos gratuïtos; cada uno de ellos lee uno en función del que se hayan encontrado o en función del que le hayan dado en la boca del metro. Sin embargo es una lectura poco profunda porque a cada ruido estridente o en cada parada, la vista se abalanza sobre el prójimo; es decir, sobre el otro, sobre el desconocido. Todos, los lectores, los curiosos o los insimismados, acaban mirando a alguna persona de las que le rodean. Pero eso no es todo porque al mirar nuestros pensamientos se disparan. No hace falta las palabras para comunicarse. La ropa, el rostro o la mirada dicen mucho de una persona. La bolsa de deporte que lleva el hombre a mi izquierda sugiere que no entra a trabajar a primera hora. Delante suyo hay una mujer de corta edad, ésta le mira; otro cruce de miradas, otro pensamiento. Cuando uno observa, imagina, fantasea. Por eso el metro es uno de esos sitios en los que la imaginación alcanza su punto máximo. Todos son desconocidos, todos tienen su propia vida. Y todos tienen otra vida, la vida que el observador proyecta en ellos. En el metro, los individuos sueñan con la vida de los que tienen al lado.

De ahí que el metro sea como un sueño, porque al fin y al cabo, todo es fantasía.

Navas está 'de moda'

Estos días, el distrito de Sant Andreu celebra un año más la Fiesta Mayor del barrio de Navas. En la calle Biscaia con José Estivill podemos encontrar un montón de atracciones para los niños. Desde el típico tiovivo a atracciones para los más atrevidos. La calle está llena de paradas donde venden churros, algodón dulce, zumos brasileños, y cómo no, cerveza.
A lo largo de estos días se han organizado distintas actividades y eventos, conciertos, juegos, concursos…

Ayer a las siete de la tarde, todas aquellas personas que pasearan por la zona pudieron disfrutar de un desfile de moda. En particular se podían admirar los distintos diseños de Laia, una conocida modista del barrio. Un total de catorce mujeres, algunas jóvenes y otras ya entradas en años, desfilaron acompañadas de música de Rihanna, Timbaland o Nelly Furtado por la improvisada pasarela instalada en el parque de la plaza Ferran Reyes. Algunas parecían tener miedo a arrimarse mucho al borde del escenario, y se quedaban detrás apenas sin moverse. Otras en cambio lo hacían pisando fuerte, mirando al frente, posando e incluso guiñando el ojo. Marisol, una de las modelos, confesaba que se había sentido “como una concursante de Supermodelo”. Algunos jóvenes gritaban "¡Guapa!, ¡Tía buena!" y silbaban a las que seguramente serían sus madres, tías, o incluso abuelas. Al mismo tiempo que desfilaban las modelos, la modista, presente en el escenario en todo momento, explicaba de qué estaban hechas las prendas.
Desgraciadamente, aunque hubo bastantes personas admirando el acontecimiento, había más gente sentada en las terrazas bebiendo y dando la espalda al escenario que personas mirando. Incluso chocaba ver cómo a cinco metros de donde estaban desfilando las modelos había varios ancianos jugando a la petanca sin hacer caso a las mujeres que paseaban ante sus ojos.
En general, al desfile, le faltó algo más de fuerza. Nadie esperaba fuegos artificiales o luces de colores, pero sí se echó de menos algo que atrapara la mirada y te obligara a mirar al escenario. Un escenario que, por cierto, no estaría mal que decoraran un poco el próximo año.

Algunos vecinos, al preguntarles su opinión sobre la Fiesta Mayor de Navas 2008, se quejaban y decían que este año las actividades organizadas han sido menos originales y menos atractivas que otros años. “El año pasado la tienda ‘BCN Animals’ organizó un desfile, pero de perros. Subían al escenario las mascotas de los vecinos del barrio y se elegía al más guapo, aunque sólo por participar ya te daban premios. Era mucho mejor y más divertido que esto”, decía un vecino.

Seguramente habrá que ver terminar la Fiesta Mayor, que concluye este domingo, para poder hacer un balance más completo.

Bojan no jugarà el Catalunya-Argentina per no "perjudicar-lo"


Malgrat sàpiga greu als principals interessats, els partits de la Selecció Catalana encara tenen un caire reivindicatiu. També són esdeveniments divulgatius. Potser per això, Pere Gratacós (seleccionador català), va celebrar la roda de premsa prèvia al partit 200 de la Selecció al Futbolmania, una botiga on es pot adquirir tota l’equipació del combinat català. Va ser dimarts 20, quatre dies abans del matx contra la Selecció Argentina. Quatre dies per pair que el principal reclam, Bojan Krkic, no jugui la festa del futbol català per “no obrir un debat que pugui perjudicar esportivament el jugador”. El seleccionador va afegir que “no hi ha hagut cap pressió per part de la Federació Espanyola”.

En el seu to discret, Gratacós, va anunciar una llista amb baixes importants on “no hi seran els jugadors convocats per Espanya” ni tampoc Oleguer, “tot i el seu simbolisme”, ja que “la nostra política és la de seleccionar jugadors que hagin tingut minuts. Ell ho entén perfectament”. De la llista de 18 homes, no tancada encara, en destaca Víctor Valdés, porter del Futbol Club Barcelona i 8 vegades internacional català. En contraposició al nom de Valdés, apareix a la llista Santi Triguero, que juga a Tercera Divisió amb el Vilanova i la Geltrú. Gratacós es reserva per als darrers dies si convoca Albert Crusat, jugador de l’Almeria i que arrossega molèsties, per disputar “un partit que serà molt complicat”.

Per la seva banda, Leo Messi liderarà la Selecció Argentina, la qual està preparant la seva participació als Jocs Olímpics de Pequín. Acompanyant Messi, el seleccionador Sergio Batista, ha convocat coneguts de la Lliga espanyola com l’estrella “matalassera” el “Kun” Agüero, i els madridistes Gago i Higuaín. Gratacós considera que aquest combinat “és un gran equip i els jugadors voldran demostrar que poden estar a l’absoluta”

El seleccionador català, resignat, va haver de formar una alineació sota mínims, “les circumstàncies són aquestes”. Al mateix temps, va lamentar no poder celebrar els homenatges previstos per a Pep Guardiola i Roger García, per motius professionals i personals respectivament, però va declarar que es posposen per al partit següent.

Durant la roda de premsa, que va durar 10 minuts, Gratacós va mostrar poca desimboltura amb els mitjans de comunicació i aquest tipus d’actes. Va seguir el guió que portava preestablert i no va posar èmfasi en cap punt, llevat d’un to més greu al referir-se a Bojan, a qui va trucar personalment abans de l’acte, celebrat a les 12, “per comunicar-li la decisió abans que ningú”. Això sí, a l'acabar l’acte, el seleccionador va ser amatent amb la vintena de periodistes que van cobrir la roda de premsa, tal com demana el càrrec d’una Selecció que necessita fer-se sentir i que veu condicionades les seves convocatòries per debats externs.