Els intocables

Aquests no són dies fàcils. L’economia s’enfonsa i no hi ha bots salvavides per tothom, les petites empreses no poden accedir a crèdits, les retallades de plantilla són el pa de cada dia, la gent no arriba a final de mes, la paraula crisi està més suada que els acudits d’en Jaimito, la borsa juga a la muntanya russa, l’atur escala fins a cotes inaudites, els números vermells ens persegueixen a tot arreu, el Banc Central Europeu canvia de previsions cada dos per tres, el ministre Solbes necessita que la secretaria li recordi que volia dir superàvit i els morosos surten de sota les pedres.

Però existeix una raça superior, uns éssers d’ambicions i avarícia desbocada que s’han aplicat la màxima de Darwin “adaptar-se o morir”. Ells ho saben i ho tenen tot i són capaços de qualsevol cosa per sobreviure, a més, la crisi els hi bufa el què no sona. Les males veus els anomenen banquers i la gent més fina els diu pel seu nom: Emilio Botín, Francisco González... Aquesta espècia tan evolucionada va convertir l’economia en el jardinet on treien a fer les necessitats els seus gossets, evidentment cap d’ells es dignava a recollir els excrements (els banquers només recullen beneficis, fins i tot, on no n’hi ha), de manera que les cagadetes van convertir el jardinet en un abocador, i ara, tot el poble n’ha d’aguantar la fortor. I a Botín i companyia tan els hi fa, d’igual manera que agafen el fuet i el vestit de cuir per ofegar els hipotecats, es vesteixen de rodamóns i van a mendicar a les portes del congrés, no fos cas que s’acabessin les mansions, els iots, els havans i les piscines plenes de Moët Chandon.

Potser ja aniria sent hora, i aprofitant que és 23 de febrer, d’entrar a les corts i cridar allò de “Quieto todo el mundo” (Qui vulgui apologia de les dictadures que vagi a pescar a Libertad Digital). No pot ser que visquem en un país de traca i mocador, no pot ser que la gent faci el que li roti i tothom en pagui les conseqüències. Menys xifres incalculables per recuperar bancs de la bancarrota i més ajudes a les famílies. I els bancs? Que s'hi posin fulles. No vivim en un sistema capitalista! Doncs com tota empresa privada, sinó s’aguanta econòmicament, es tanca i se’n venen els actius. Això no és Disneylàndia i la gent no és idiota. Els diners, com amb el menjar, no s'hi juga.