"Quiero que la persona parezca lo más relajada posible, sin ningún signo de sufrimiento"

La cita con Juan Luis Díaz Oliveras empieza en su despacho. Llega con su bata gris y se lava las manos después de tratar el cadáver de un anciano de ochenta y tres años. Está lleno de alegría gracias a su oficio, pese a trabajar en el Tanatorio de Sabadell. No se sorprende del impacto de sus palabras cuando habla de los “arreglos” que hace a los difuntos… Y no es de extrañar, por sus manos pasan más de cinco cadáveres cada día.

¿Cuánto hace que se dedica a la tanatopraxia?
16 años.

Es un trabajo poco común. ¿Qué ha estudiado para dedicarse a este oficio?
Se empieza con una pequeña formación dedicada a la presentación de difuntos, acondicionamiento e higienización de cadáveres. Luego, se accede a un curso de tanatopraxia en Serveis Funeraris de Barcelona donde estudias un curso teórico con cien horas de prácticas, y una vez finalizado te presentas a un examen en el Instituto Francés de Tanatopraxia.

¿Cuál es su rutina diaria?
Primero, se rompe la rigidez cadavérica producida por el rigor mortis haciendo trabajar los músculos. Luego se desinfecta y se higieniza el cuerpo. A veces, es preciso un lavado de cabeza, peinar y secar el cabello, afeitar… Y entonces es cuando se viste el cuerpo y se quitan todas la venas, vías de suero, pañales. Finalmente, se maquilla.

¿Qué objetivo pretende conseguir?
Quiero que la persona parezca lo más relajada posible, sin ningún signo de sufrimiento.

¿Le gusta lo que hace?
Me llena profundamente.

¿…?
Estoy satisfecho cuando un familiar me dice lo bien que ha quedado el cuerpo. Es la única recompensa que yo recibo, porque en este trabajo la gente nunca te felicita.

¿El familiar de algún difunto ha criticado su trabajo?
Sí. No hace mucho un señor se quejó de que su madre no era así. Que estaba demasiado guapa y joven. ¡Hasta me enseñó una fotografía!

¿Y qué le dijo usted?
Que había tratado el cuerpo con el máximo respeto y que lo había arreglado como mejor había podido.

Pero mala señal sería si conociera a la persona. ¿Alguna vez ha maquillado a un conocido suyo?
Sí. Amigos, vecinos, conocidos… Es algo estraño, pero si no son personas muy allegadas tienes que ser profesional y tratar de hacer tu trabajo de la mejor manera posible.

¿Y… algún familiar?
No. No es recomendable trabajar directamente con ellos.

¿Le deprime trabajar en un tanatorio?
No.

¿Ni al principio?
Bueno, el primer mes es duro pero se supera. Eres más joven y las cosas te impactan mucho más. Pero, si el trabajo te gusta, te acabas acostumbrando.

¿Se ha visto implicado emocionalmente?
Sí, muchas veces. Me pasa constantemente con criaturas de meses o pocos años. Y quien diga que no le pasa, miente. Lo peor es tratar a un niño. Siempre pienso qué habrá hecho para merecer la muerte un chavalín con toda una vida por delante.

¿Cuánto tiempo tarda en preparar cada difunto?
Media hora, tres cuartos de hora. Depende de la complejidad que requiera.

¿Se ha encontrado alguna vez con un cuerpo que no se pueda restaurar?
No, siempre se puede tratar de hacer bien tu trabajo. Yo he llegado a estar ocho horas trabajando con un cuerpo para poder presentarlo a la familia.

¡Ocho horas! ¿Qué le había pasado?
Un chico de 18 años que vino aquí con la cabeza abierta por un balazo. Ha sido el trabajo que más me ha costado. Fue muy duro. Dediqué mucho tiempo y esfuerzo pero valió la pena. Las personas necesitan despedirse por última vez de sus seres queridos, porqué sinó ven el cadáver no se creen que ha muerto. Sinó, fíjate en las mujeres de los marineros ahogados en alta mar. Algunas aún los esperan en el puerto…

¿Cuántos difuntos trata al día?
De media unos seis, siete. ¡Aunque hay días que trato hasta doce difuntos!

¿Qué reacción tiene la gente cuando comenta que es tanatopractor?
Al principio siempre hay un poco de rechazo, pero a la media hora ya te están preguntando. ¡A la gente el morbo le tira mucho!

¿Cómo es su ambiente de trabajo?
Trabajamos varias personas juntas. Algunos escuchan música y otros, como yo, trabajamos mejor sin ella.

¿Cómo combate el olor?
Con incienso. Realmente hay olores que son fuertes. ¡En verano aún más!

¿La familia pide que se presente el cuerpo en el velatorio con algún objeto personal?
Sí. Paquetes de tabaco, alguna botella de whiskey, una cinta de jotas… ¡Hay mil y una cosas! Hace poquísimo, presenté a un hombre con el chándal del Real Madrid… ¡Ya ves tú la gracia que me hizo a mí!

¿Alguna anécdota destacable?
No. Nada parecido a los rumores que corren. ¡Nunca se me ha levantado un muerto!

¿Espasmos?
¡Si me hubiera pasado, hoy por hoy no estaría trabajando aquí!

Usted es miembro fundador de la Asociación Nacional de Tanatopraxia. ¿Por qué su profesión aún no está reconocida como tal en España?
Porqué hasta ahora eran los médicos tanatólogos quienes se encargaban de tratar los cuerpos. Ahora existe una formación dedicada exclusivamente a la restauración de cadáveres y pienso que dentro de muy poco estaremos reconocidos.

Así espero, porque es una profesión digna de admiración.

Aleix Suñé Segalà, guia paralímpic d'esquí i mecànic de competició

L’Aleix Suñé és un jove de 23 anys que, en el curt termini de dos anys sent guia d’esquí de persones disminuïdes, ja ha arribat al més alt. Avui m’he entrevistat amb ell en una video-conferència ja que en aquests moments es troba participant en les paralimpiades, a Whistler. A més a més quan la temporada d’esquí finalitza, l’Aleix desa els esquís per endinsar-se en el mon del motor com a mecànic de competició.

A quin edat vas començar a exercir de guia per a persones amb algun tipus de discapacitat?
Fa dos anys, quan en tenia 21, però fins aleshores he competit en esquí tota la meva vida.

Va ser vocacional o se’t va presentar la oportunitat de practicar aquesta altre variant de l’esquí?
M’ho van proposar, però de totes formes sempre m’havia interessat molt.

En un primer moment no et va fer una mica de respecte enfrontar-te a aquest repte?
No, físicament no suposa cap mena de pressió, les persones a les que se’ls proposa fer de guia han de tenir un nivell més alt que la persona a la que acompanyen, per tant quan t’ho proposen és perquè tens el nivell adequat. Realment el que més respecte em va imposar va ser l’aspecte psicològic, no s’havia quin tracte, o quina forma era la més adequada per impartir les classes.

Que és el que et va motivar per acabar de decidir-te?
El meu contracte era fins el 2010 i això incloïa les paralimpiades de Vancouver. És una experiència única i el participar en les paralimpiades ha estat el meu principal objectiu des que vaig entrar en l’equip.

Quines complicacions, més enllà de les discapacitats físiques, consideres que porta treballar amb disminuïts?
S’han de treballar molts altres aspectes més enllà dels físics. En el cas dels deficients visuals és molt important la confiança que el corredor té en el guia, i com millor et portes amb ell i més ben compenetrats estem a pista, millor ven les curses.

Que és el més gratificant de la teva professió?
Veure els resultats quan son bons i conèixer a molta gent amb diferents disminuïts i veure la manera amb la que les afronten, és admirable.

Has pensat mai en deixar-ho?
No, es una feina mol bonica i gratificant, i per ara no n'estic gens cansat.Què destacaries de les paralimpiades?La cerimònia de inauguració em va posar la pell de gallina. Imagina’t un estadi ple, 60.000 persones animant-te i cridant, una experiència inoblidable sens dubte.

Apart de l’esquí, també estàs en el món del motor, en quin àmbit et mous exactament?
La temporada anterior vaig estar al mundial de turismes amb seat sport, i les anteriors amb motos al campionat d'espanya. Mentre siguin curses més bastant indiferent que siguin cotxes o motos, la mecànica és mecànica.

En que consisteix la teva feina?
Soc conductor d’un tràiler i mecànic quan ja estem al circuit.

Ambdues feines t’obliguen a viatjar, es una avantatge o un inconvenients?
Ara per ara és una avantatge ja que soc jove i en tinc ganes, ja veurem en un futur que farem. A més a més com treballo amb empreses espanyoles no és imprescindible saber idiomes, però si parles angles i francès es va molt mes segur pel món.

Com aconsegueixes compaginar-les?
La mes important per mi és la de mecànic, ja que és la que em pot durar mes temps, per sort amb l'equip d'esquí hi tinc mol bon tracte i em compaginen els stage d'estiu d’esquí amb el meu calendari de curses de motor. Tot i així, en cas de no poder compaginar-les triaria el món del motor. És la que m’ofereix millors expectatives de cara a un futur, ja que els esportistes tenen una vida activa mol curta, però estic segur de que em costaria decidir-me.

Quins plans de futur tens? Pretens estabilitzar-te o el ritme de vida que portes és compatible amb les teves expectatives d’aquí a dos anys?
Doncs la veritat és que aquest ritme de vida ja m’agrada, no em suposa cap descontrol. No tinc cap lligam prou important enlloc per el que em suposi un inconvenient el no parar quiet. Tot i així la vida dona moltes voltes, mai se sap.

Per acabar, què puntualitzaries de les teves feines?
Encara que la gent ho vegi com feines mol extravagants són feines normals que l’única cosa que impliquen és estar fora de casa, i la veritat és que jo en aquests moments estic mol content amb el que faig.

"La majoria de gent que roba no ho fa per subsistir"

Isabel Mainar, de 55 anys, va néixer i viu actualment a Barcelona. És la propietària de la botiga infantil Mullor Infants, S.A., situada a la cantonada de Rambla Catalunya amb Provença. Viuda, amb dos fills, Anna (31) i Sergi (28), ha dedicat la seva vida a la feina i a l’esforç per tirar endavant el negoci familiar. Mainar va fundar Mullor Infants fa més de 30 anys, juntament amb el seu marit, Joan Mullor. Des de la seva creació, el negoci ha anat creixent fins a convertir-se en una de les botigues més famoses de roba infantil a Barcelona. Actualment, Mainar mostra la seva preocupació davant la situació d’inseguretat que es viu a les botigues, a causa de l’increment de robatoris. Amb una mentalitat forta i oberta, s’enfronta a aquesta problemàtica diàriament.


Ens hem de preocupar per la delinqüència que s’està vivint aquests dies a Barcelona?
Jo puc parlar de la zona on treballo, l’Eixample. Personalment, crec que la inseguretat està a tot arreu; sobretot a les zones de botigues i a les més turístiques. Estem vivint una situació greu.

Ha patit més robatoris o més intents?
Intents. Des de fa 30 anys que estic treballant només he patit dos robatoris a mà armada; em van atracar, em van treure la navalla i els vaig haver de donar la caixa. Però actualment el que més veiem són els intents de robatori de carteres o bosses de mà.

Com definiria el perfil dels delinqüents?
Avui en dia el perfil ha canviat. Ja no estem parlant de la gitaneta que et demanava “canvi” i et feia una “trampeta”, ni del drogat de la cantonada. Aquests ja han deixat de venir. Ara els delinqüents són professionals del robatori, que saben fins i tot més que la policia. Acostumen a ser persones que van vestides amb marques, de les quals mai t’imaginaries que es dediquen a atracar. Encara que, si els observes, veus detalls; com per exemple, que les sabates estan trencades, o que porten les ungles brutes.

Pot definir el seu comportament?
En general entren en parelles. Mentre un mira la roba, l’altre ja està mirant les carteres, i les pertinences de la clientela. Tot i que també entren individualment. El que sempre succeeix és que, quan et dirigeixes a ells, solen respondre les mateixes paraules. “Només estem mirant”. Quan el que realment estan fent és observar a qui poden robar.

Segueixen algun tipus de tàctica?

Sí. El més curiós és que tots ells venen per tongades. Hi ha alguns que són habituals, però les meves dependentes i jo ja els coneixem. Els tenim, com si diguéssim, “clitxats”. Per identificar-los quan entren i avisar-nos entre nosaltres, tenim una tàctica i hem creat una clau privada que només entenem nosaltres.

A la botiga es viu l'ambient de tensió?
No. Hi ha bastant sensació de seguretat, perquè quasi bé no hem patit ni robatoris de la caixa ni amb mà armada. Però sí que és cert que ara a la nit, mentre fem caixa, tanquem la porta amb clau. L’hora de tancament és el moment més propens perquè intentin entrar.
No obstant, un dels dies més tensos de la setmana és el dissabte. Quan la botiga està plena, els delinqüents aprofiten per colar-se als vestuaris de les noies i intenten robar les carteres, la roba, bosses de mà.

S’ha enfrontat a algun delinqüent?
M’enfronto a ells, però mai físicament, sempre de forma verbal. Jo sóc una persona molt sensibilitzada amb el tema, i a mi em fa molt mal que mentre jo construeixo una vida, pago els meus impostos i m’esforço, que a un altre li sigui tan fàcil robar-me. És molt injust.

Com reaccionen els delinqüents quan s’enfronta?
No s’immuten. Si t’enfrontes, et contesten amb una tranquil•litat i una serenitat inimaginables. I a sobre s’ofenen quan et dirigeixes a ells. La típica frase de contestació és: “Ara ja no li compro perquè m’ha tractat malament. Me’n vaig a una altra botiga”.

Pot destacar algun cas de robatori?
Sí. Aquest estiu passat, van robar la bossa de mà a una clienta holandesa. Com que no entenia el nostre idioma, vam haver d’ajudar-la a fer tots els tràmits. Es va quedar sense documents d’identificació. Finalment ho vam poder solucionar. Però la imatge que estem donant de Barcelona cap al turisme és denigrant.

La delinqüència està canviant Barcelona...
Els polítics venen una Barcelona que no es correspon amb la realitat. No els importa gens el que està passant. Véns aquí, visites la ciutat i et roben. I cada dia passa. Però, això és el “boca-boca” de cada dia. Arriba un punt en què “ser robat” esdevé normal. I jo no trobo habitual que em robin!

Quin panorama.
La policia et diu que pots estar contenta que no t’hagin fet mal, ni t’hagin apunyalat o ferit. Si aquest és el consol que hem de tenir, penso que vivim en una societat que cada vegada és més insegura i que s’han de posar mides. Sinó ens convertirem en països com Colòmbia o Mèxic.

Quin ha estat el cas més recent a Mullor?
Fa una setmana va entrar un senyor, una noia jove i després una parella. Cap dels quatre va aconseguir agafar res, perquè els vam captar des del principi. La majoria de delinqüents aprofiten quan la botiga està plena de gent, o quan observen que algun client deixa la cartera sobre un taulell o al terra.

Ha optat per instaurar mesures preventives?
No, perquè no es poden tenir. Encara que posis alarmes també les retallen. A vegades, fiquen la roba en unes bosses de paper Avial – el típic dels congelats- que no es detecta per l’alarma. Així roben el que volen. Són molt més llestos que tots nosaltres.

En conjunt, com observen aquesta situació els altres comerços de la zona?

Jo formo part de la Comissió de botigues de la Rambla Catalunya, i la veritat és que som molt conscients de la situació. Fem reunions contínuament per parlar del tema. A més a més, comptem amb la presència de mossos d’esquadra, d’apropament i de barri, que de tant en tant es passen per les botigues i els informem sobre com evoluciona tot.

Opina que la policia és efectiva?
Estic convençuda que la policia agafa molts delinqüents diàriament, però el problema és que l’endemà ja tornen a estar al carrer. El que està clar és que els lladres són més llestos que la policia. I, al final, els que estem acabant fent de policia som nosaltres, tant com a comerciants com a persones del carrer.

Diria que l’increment de robatoris és degut a la crisi?
No podem culpar a la crisi de tot. Avui en dia, la majoria de gent que roba no ho fa per subsistir. Barcelona s’està convertint en una ciutat on els que viuen són els lladres.

Succeeix al mateix al carrer?
Efectivament. Hi ha la mateixa seguretat a l’interior dels comerços que a l’exterior. Potser no t’atraquen dins la botiga però, en el moment en què surts al carrer ja t’estan esperant. En altres ocasions, els delinqüents busquen un lloc estratègic a l’exterior, des d’on poden observar la conducta dels clients a través de l’aparador.

Creu que la delinqüència seguirà incrementant?
Per molta pena que em faci, si no posen mesures dràstiques, tendim a convertir-nos en els països sud-americans que viuen sota la llei del silenci. I és una llàstima que vivint a Europa estigui passant això. És cert que els robatoris estan incrementant a diverses ciutats europees, però Barcelona està arribant a un extrem desmesurat.

No li queda cap esperança?
Sí, encara desitjo que sigui possible tornar a la seguretat que es vivia fa uns anys.

Com definiria la situació de seguretat a Barcelona?

Caòtica.

Raquel Garcia: "La poligàmia representa una excepció en els matrimonis musulmans, no és la norma"

La història d’una mataronina que fa 14 anys va decidir convertir-se a l’islam després d’una experiència “inoblidable” a l’Àfrica

Helena Novellas | Mataró |

Va néixer a Mataró fa 42 anys i és mare de tres fills. Raquel Garcia es defineix com a una dona valenta i coherent amb la seva ànima. L’any 1996, Garcia es va enamorar d’un atractiu egipci que li va obrir les portes a un nou món: l’islam. Ho va deixar tot i es va submergir en una nova doctrina religiosa, trencant els esquemes que l’havien acompanyat durant vint anys.

Què t’aporta l’islam que no et va donar el cristianisme?

La qüestió no està en què t’aporta una religió o una altre, el problema està en què vivim en una societat en la qual el cristianisme no té prou pes. La meva família és cristiana, per tant, jo també ho havia de ser. No havia tingut mai cap inquietud religiosa però després d’un primer viatge a Egipte, l’any 1993, vaig començar a notar que tenia un buit intern, a la meva ànima....

Per tant, la pregunta seria: què et va donar Egipte?

Aquell país em va obrir una nova perspectiva de vida. Allà vaig descobrir que és possible combinar la teva vida, el dia a dia, amb la religió. Durant dos anys, vaig observar com els egipcis es passaven el dia pensant en Déu, en el que havien de fer, en el perquè estem aquí, tenint en compte el judici final, el creador... Això em va enamorar.

Només et va enamorar aquesta combinació entre vida i religió?

Religiosament parlant, sí. Va ser un amor a primera vista. Fins aquell moment, per mi, la religió era un univers totalment separat del dia a dia de la societat. A occident hi ha un mur que no permet barrejar ambdues coses i allà vaig descobrir que és possible i et sents protegit.

Protegida? Qui et protegeix?

L’ambient espiritual i el respecte immens que tenen cap al Creador em feia sentir molt còmoda, molt tranquil·la i cent per cent segura. Un Déu que té un sentit que va més enllà de la creació.

Veig que també has decidit cobrir-te el cabell amb el vel....

Fa vuit anys vaig decidir fer el pas. Ningú m’obligava però sempre m’ha agradat ser coherent amb mi mateixa però, al principi, no era fàcil. De fet, des d’un inici tenia moltes ganes d’integrar-me totalment a l’islam perquè, per mi, el que diu el Cora és paraula de Déu i, per tant, si el meu llibre sagrat dictamina que les dones, només pel fet de ser dones, hem de cobrir-nos tot el cos, sento la necessitat de fer-ho.

Tu ho tenies claríssim però com va ser la reacció de la teva família, els teus amics....?

Ells van ser el principal motiu pel qual vaig estar més de sis anys decidint si cobrir-me el cabell o no... Em sentia una mica cohibida per l’entorn però al final, em vaig decidir. Em van acceptar, perquè sí, sóc musulmana però segueixo sent la Raquel Garcia, de sempre. Em preguntaven, però més enllà d’això, tots eren conscients que jo com a dona musulmana sóc feliç així.

Per què vosaltres heu d’ocultar els vostres cossos amb el vel, per exemple, i ells no...?

Això no és exactament així . Ningú ens obliga. És una opció. L’ islam dictamina que les dones hem d’anar tapades, de dalt a baix, perquè les el cos de la dona té més atributs que conviden a certes temptacions..., des del cabell fins a la forma de moure la cintura quan caminem. D’altra banda, els homes, haurien -segons el Cora- d’anar amb el cap cot pel carrer perquè és una manera de demostrar el respecte i l’amor que uneix el matrimoni.

Per tant, al final, és beneficiós per la parella?

L’ islam diu que sí. Crec que és una manera de revifar constantment el sentiment d’amor i atracció entre el matrimoni.

Funciona?

A mi m’està funcionant. Toquem fusta.

Un altre dels canvis que comporta l’islam és el Ramadà. Com es viu des de Catalunya?

El primer any ho vaig viure amb bastant de respecte, em feia por, no em veia capaç però ho vaig fer. I, sincerament, la força espiritual pot més que el dejuni. Pensa que alimentes el teu esperit, nodreixes la teva ànima i aquesta sensació interna és increïble.

L’aliment de l’esperit està molt bé però, les necessitats vitals manen...

En cap moment pateixo. Tinc clar que quan arribi la nit menjaré, i ja està. Entenc l’esforç dels homes i dones que treballen en feines ‘dures’ que fan que ho passin malament però en el meu cas, no.

M’estàs desgranant i argumentant alguns dels elements que la societat occidental ha mitificat respecte a la religió musulmana... però m’agradaria preguntar-te per la poligàmia. Què me’n dius?

La poligàmia existeix, sí però aquest estat té molts matisos.

Explica...

A l’islam el que és normal és casar-se només amb una dona però depèn de la situació de cada casa. Déu dóna la opció als homes de contraure matrimoni fins a quatre vegades per evitar l’adulteri, considerat com a pecat capital. Partint d’aquí, Déu dóna la opció als homes de mantenir relacions equitatives amb diferents dones.

Equitatives?

Els homes han de ser justos amb totes les seves dones. L’islam obliga a què l’home cuidi per igual a totes les dones i als fills que generi aquella unió. És a dir, el fet de mantenir relacions amb més d’una dona a la vegada comporta infinitat de responsabilitats econòmiques i morals per l’home. No tothom s’ho pot permetre.

I menys ara...

Amb la crisi? Ara és impossible veure un home amb quatre dones a Mataró, per exemple.

En una societat occidental com la nostra, amb un calendari regit pel cristianisme, us sentiu ben integrats?

La veritat és que sí. Com a mare, veig molt d’esforç per part de les escoles perquè els nens nouvinguts o de família musulmana s’integrin. Un exemple és la intenció d’incorporar l’aprenentatge de l’àrab a les aules...

Sembla que en el nostre país no hi ha ‘grans problemes’ pel que fa la integració, però a França, per exemple, està prohibit l’ús del vel i símbols religiosos a les escoles....

S’ha de deixar llibertat perquè la gent decideixi quin camí personal vol. El mestissatge religiós -ara per ara -en un país és l’essència de la societat. Si ens prohibeixen ser lliures amb la nostra religió només aconsegueixen problemes socials i falta d’igualtat. Estem al segle XXI.... i encara ho hem de reivindicar... .

A.P.C, sotmesa a un transplantament de cor als 12 anys: “Després del trasplantament, penses en la pressa de viure, però també en gaudir del camí."

L’A.P.C és una estudiant de psicologia nascuda a Banyoles fa 19 anys. Als 12 li van practicar un trasplantament de cor. Tal com ella mateixa afirma, però, és moltes coses més i no vol ser coneguda només per això; és per aquest motiu que prefereix mantenir-se en l’anonimat. I és cert que és moltes altres coses, perquè d’aquesta experiència n’ha sabut extreure el costat més positiu i valent què li han permès viure tal com ella s’havia imaginat. Resident a Barcelona des de fa dos anys, ens explica des del seu pis aquest moment determinant de la seva vida.

- Què vas pensar quan vas saber que tenies una dolència al cor i que t’haurien de practicar un trasplantament?

La malaltia del cor la tenia des de naixement. Per això, no recordo un moment explícit en què em diguessin: “Mira, tens això...”, sinó que tota la vida ja vaig anar veient les marques amb què era diferent. No m’ho van haver de dir, ja ho sabia, ho portava a dins.

- Recordes, però, algun moment més concret?

Havia fet un canvi important d’hospital: de Barcelona a Madrid, d’un d’adults a un d’infants, amb la qual cosa vaig adonar-me que estava molt malament. I el moment del trasplantament va ser molt curiós. El cardiòleg em va preguntar: “Saps què t’hem de fer?” i jo vaig contestar: “Un trasplantament de cor”. No sé d’on ho vaig treure.

- No ho havies sentit mai?

Bé, sentir a parlar de trasplantaments sí... Però no era conscient del què anava a dir. El metge se’m va quedar mirant amb cara d’al·lucinat i em va dir: “Sí, com ho saps?”. I jo em vaig quedar: “Doncs no ho sé”.

- És a dir, des del moment que t’adones que has d’anar contínuament a hospitals i sotmetent-te a proves, arribes a concloure que “em passa alguna cosa”. Trobo que per a una nena de 4 o 5 anys, el moment en què tu comencessis a raonar-ho, és un pensament força avançat.

Sí, el que passa és que potser no és tan raonar. Tota la vida m’he trobat un cop al mes mínim amb inconvenients d’anar a urgències, ingressos... Més aviat, pensava: “Tinc una malaltia del cor, m’he de prendre molts medicaments, no puc anar d’excursió, no puc fer les mateixes activitats que els meus amics...”. Un cop et vas fer gran vas fent els teus raonaments, vas entenent coses.

- Llavors, creus que ara, que ja quina és la causa d’allò que et limitava en diferents aspectes i que no podies acabar de definir amb 12 anys, tindries més por de sotmetre’t a un trasplantament de cor?

Probablement ara sentiria més por, perquè tindria més coneixements. Però no sé del cert com estaria en l’actualitat. De totes maneres, quan estàs tan al fons, tant de salut com emocionalment, passa el que diuen: les esperances surten de sota les pedres. I et marxa tota la por de cop, i dius “som-hi”. Si hagués viscut tota l’adolescència amb la malaltia, crec que ara seria positiu que em diguessin “t’hem de fer un trasplantament”.

- En quins aspectes l’operació t’ha fet canviar certs punts de vista de la vida?

La malaltia havia estat molt repriment, limitadora i dura. Per això, un cop vaig estar bé vaig pensar: “Ostres, és que estic en el meu moment màxim d’oportunitats”. Malgrat això, vaig haver de canviar les meves perspectives de futur, en les que hi va influir la mitjana d’un cor trasplantat, no massa llarga pel meu gust: 14 anys i mig. Això et fa pensar en la pressa de viure, de fer coses, d’aprendre, d’assolir metes... T’agafen aquests moments “d’arrebato”, però llavors recordes el mal tràngol que vas passar amb la malaltia i penses “tranquil·la, el camí també és important, és important gaudir-ne”.

- Ets una persona lluitadora per naturalesa.

Sí, no ho sé. Crec que un mateix ha de lluitar, perquè hi ha un moment que no et queda més remei; o això o renunciar. La gent moltes vegades em diu: “Oh, ets molt forta”. I jo no sé si ho sóc, però la qüestió és que ho he de ser.

- Com has dit, el trasplantament va fer adonar-te’n que podies fer coses que fins llavors no havies pogut realitzar. El fet de veure que, amb ell, aquestes barreres desapareixien, et va servir per ajudar-te a superar altres situacions difícils, com ara amb amics, la parella, amb els estudis...?

Jo crec que no deixo de ser dèbil. I que els problemes interpersonals no deixen de ser conflictes amb el seu procés i que, finalment, poden tenir solució. Però sí que quan passo per un moment dur, ho comparo amb quan havia estat al límit. I, precisament, si ara estic on estic és perquè m’adono que no hi ha res que no es pugui solucionar. A vegades, però, banalitzo moltes coses, perquè penso: “Bé, estàs aquí! El problema que puguis tenir ara, comparat amb el d’abans, no serà res que no pugui atenuar-se.”

- Has comentat que la teva dolència t’havia comportat certes limitacions. Et continua condicionant?

Sí, les limitacions existeixen. Per mi són moltes, però no tenen ni punt de comparació amb quan estava malalta. Les de llavors feien que em sentís diferent dels altres, de manera negativa. Les limitacions d’ara poden estar més lligades amb els medicaments. El tractament que segueixo és un immunosupressor i no és del tot dur. Però, vulguis que no, prendre aquest tipus de medicines és una barrera.

- Quins efectes tenen els immunosupressors?

Els immunosupressors et baixen les defenses del cos perquè aquest no detecti que tens un òrgan, com ara el cor, que no és teu. En ocasions, m’han provocat efectes secundaris poc agradables. Però, és clar, penso amb el que havia arribat a passar i considero que no em puc queixar.

- El trasplantament t’ha afectat a l’hora de relacionar-te amb la gent?

Ara per ara, no. Però recordo que, quan encara estava convalescent, la cortisona va fer que se m’inflés la cara, la panxa...Per mi va ser molt dur. Em feia vergonya que els altres em veiessin, sortir de casa quan portava sis mesos a Madrid i desitjava tornar a Banyoles... Era una barrera molt forta a l’hora de relacionar-me amb els altres, perquè no m’acceptava a mi mateixa ni tot el que m’havia passat. Però un cop passada aquesta etapa, cap a 3er d’ESO, vaig fer un canvi radical d’imatge, que també em va afectar positivament a nivell anímic. Llavors vaig començar a gaudir de l’adolescència.

- Quan et senties tan malament, què t’hagués agradat sentir?

El que volia era una situació immediata. En aquell moment, m’agradaria haver vist per un forat la vida que tinc ara i creure’m que jo podia sortir de tot allò i arribar on sóc actualment; però no veia aquesta sortida. Ara mateix estic parlant des dels moments més dèbils, encara que sempre he estat una persona amb molta vitalitat. Quan era petita, d’alguna manera, em veia a Barcelona fent la meva vida d’estudiant. No t’ha passat mai que tens la consciència d’un futur? Doncs m’hagués agradat que me’l confirmessin, que me l’ensenyessin per un forat, veure que no tot era en aquell hospital.

- Admiro el teu caràcter positiu. Sembla que tot el que et va passar et servís per a resorgir amb un optimisme renovat.

Sí, et fa més fort, encara que no sé fins a quin punt és ser positiu. Però és que s’ha de ser positiu! Mira, jo crec en el poder de la ment. Quan una persona està amb un baix estat d’ànim, li resulta més difícil curar-se i sortir d’allà. I associo molt el meu caràcter positiu i optimisme amb aquesta energia de dir “em menjo el món”, perquè m’he vist al límit i ara estic en un moment totalment contrari.

- I què li diries a algú que ara mateix es trobés en una situació com la teva? És a dir, algú que des de les dues setmanes de vida és conscient que té una dolència al cor i als 12 anys descobreix què és?

He estat molt en contacte amb gent amb malalties complicades, en moments complicats. I a mi no m’agrada donar consells. Però sí que parlo sobre esperança.

- A què et refereixes?

Jo no li diria “va, no et preocupis, això no és res, només seran dos dies”, perquè no és veritat. És el que et dic, no m’agrada donar consells, no és fàcil. Però sí que li diria “mira’m, jo estic molt bé, per què tu no ho pots estar? Tot té el seu procés, si vols estic aquí per preguntar-me coses, per parlar de pors que potser jo també he tingut”.

- Quines pors vas tenir?

Eren pors relacionades amb el moment present: no curar-me mai, no sortir de l’hospital, passar-me tota la vida d’aquella manera... La mort no em va passar gaire pel cap, perquè veia que no moriria llavors. Encara que sí que hi vaig pensar moments abans del trasplantament. Els metges m’havien administrat l’anestèsia en petites dosis, per a què comencés a tranquil·litzar-me. I recordo estar en una habitació amb la meva mare, demanant-li que m’agafés la mà, quan vaig pensar “i si no sortís bé?”; però de seguida vaig contestar-me “no, no, no”. Estava convençuda que no podia passar.

- Trobo sorprenent la teva valentia. I a més, a una edat tan jove...

Bé, és que jo crec que t’hi trobes, no pots triar. En algun moment vaig pensar en rendir-me, encara que no del tot, perquè tens l’esperança d’un nen, o de la que pugui tenir una persona de 12 anys. També era una edat en què no tenia la maduresa com per prendre la decisió de sotmetre’m a un transplantament, per la qual cosa m’havia d’agafar de la mà del què hi havia.

- Algunes coses que estàs comentant ara, podrien ser de gran ajuda per a persones que es trobessin en un lloc similar al teu. Com a estudiant de segon curs de psicologia i futura psicòloga, creus que aquesta disciplina pot ajudar de manera complementària al tractament a gent que pateixi malalties semblants a la que vas patir tu?
Sí, jo crec que el recolzament psicològic, tant a l’afectat per la malaltia com per als familiars d’aquesta persona, s’hauria de tenir fàcilment a l’abast. Això, de fet existeix, però no estic convençuda que estigui gaire estès, bàsicament perquè porto quasi 20 anys amb la malaltia i no he vist mai cap psicòleg enmig d’un equip mèdic com aquest.

- Per tant, un cardiòleg no està preparat per fer de psicòleg?

No. Ara bé, hi haurà professionals que tindran molt tacte, que, fins i tot, passaran els límits de la professionalitat i estaran al teu costat quan estiguis malament a nivell emocional. Però no és el mateix que s’ofereixin psicòlegs expressament. El recolzament psicològic és necessari i jo no el vaig tenir.

- Creus que si l’haguessis tingut, la temporada comentada abans en què et senties més deprimida, t’hagués resultat més fàcil supera-la?

Probablement. La situació hagués estat igual de negativa, però un psicòleg ben preparat pot orientar-te i donar-te pautes. No et traurà la malaltia, però jo crec en la professionalitat dels psicòlegs.

- T’has plantejat mai, en el teu futur professional, dedicar-te a aquest camp?
Sí. Considero que podria ajudar. Entenc que un nen es posi violent, perquè jo també ho he viscut. Hi ha nanos que es troben ingressats i se senten frustrats perquè es noten reclosos. He parlat amb molts d’ells i és curiós, perquè n’hi ha que associen l’hospital amb una presó.

- El veies tu com una presó?
Sí. Però, bàsicament, perquè hi vaig estar sis mesos, i són molts. Els altres ingressos que havia fet abans eren més curts i no havia arribat mai a fer aquesta associació.

- A partir de totes les experiències que has viscut, els objectius que ara tens... Què és allò que et fa bategar el cor?
Allargar tant com pugui el meu bon estat de salut actual. Perquè en el moment que em torni a trobar amb les limitacions, fer una vida autònoma serà molt complicat. Amb elles sempre depens d’algú i jo, ara mateix, sóc una persona molt autosuficient.

- Després d’haver passat per una lliçó de maduresa com la teva, digue’m un lema per a la vida.
Un lema? (S’ho pensa) Viure el present, no perdre l’esperança, creure en un mateix i en les possibilitats de continuar endavant amb la teva vida.

Montserrat Aragonès: “El pare va venir volent oblidar tot el que havia passat i no es parlava mai del tema”

La Montserrat Aragonès i Pellicer és una filla de la guerra. Va néixer l’any 1934 en un petit poble del Priorat, a Cornudella del Montsant. Amb només dos anys d’edat va haver de viure una Guerra Civil en la que el seu pare Armengol va combatre amb l’exèrcit Republicà a València. Però la guerra no només es lliurava fora de casa, sinó dins el mateix poble. Un cop acabada la guerra va patir una altra vegada l’absència forçosa del seu pare, empresonat a Terol, que va ser víctima dels odis entre veïns tan típics de l’època. Encara conserva alguns records d’aquells anys, sobretot gràcies a unes cartes que s’escrivien els seus pares i que el seu marit guarda, però que a ella entristeix llegir.

1. El teu pare va estar tancat a la presó de Terol després de la guerra. Per quina raó el van empresonar?
El meu pare era molt catalanista i va estar lluitant a València durant la Guerra. Un cop acabada, ell va haver d’anar a Madrid però no el van condemnar a la presó perquè ‘no tenia les mans tacades de sang’. Després d’estar poc temps a casa, uns rojos del poble més radicals, d’aquells que volien cremar esglésies, van entrar a trencar la Verge del Patrocini, que és la patrona del poble. Ell, juntament amb altres companys, van avançar-se per amagar-la i protegir-la.

2. Però el bàndol nacional va veure el contrari...
Sí. Ell era republicà i tothom del poble ho sabia. Com la Verge no apareixia i a ell l’havien vist per l’església, uns veïns que eren de dretes el van denunciar i van decidir arrestar-lo a ell i a deu o dotze més.

3. Quant temps va estar-hi?
Tres anys més o menys. Primer va anar a Falset, que és on hi havia els jutjats, i després d’uns dies el van portar a Tarragona, a la presó de Pilatos. Allà el van tornar a jutjar i nosaltres vam agafar a un advocat que el pogués defensar bé, com deia la mare, però no va poder fer res. El van condemnar a 12 anys i un dia. Després d’uns mesos el van portar cap a Terol, ja a l’any 1940, on hi va estar més de dos. El van deixar sortir abans per bona conducta.

4. Recordes com es va viure a casa teva l’estada a la presó del teu pare?
Jo no recordo res, era massa petita. Sé el que m’han explicat. El que ens va anar molt bé, més que a les capitals com Barcelona, va ser el camp. El padrí, el pare de la meva mare, tenia terra i d’allò podíem menjar. Sobretot plantàvem blat i la mare feia el pa. El padrí anava a Tortosa i tenia una ‘tàctica’ per aconseguir arròs. (Una tàctica no, la corregeix el marit, se’n diu ‘estraperlo’). Gràcies a ell teníem més menjar. Tot i això estàvem ‘empenyats’.

5. No només ho devíeu passar malament pel menjar, sinó també pels comentaris del poble...
Sí. La mare va ser la que ho va passar més malament perquè estava senyalada amb el dit pels veïns. Després que tanquessin al meu pare van voler rapar-nos el cap a la meva mare, a la meva germana i a mi perquè se’ns veiés més que érem família d’un pres. L’altre padrí, que cantava a l’església i era més de dretes, ho va poder impedir perquè va estar parlant amb el mossèn. Són coses que passaven abans als pobles petits.

6. Sabíeu en aquella època que estaven censurades les cartes?
Sí, a més al principi de totes les cartes els feien posar: ¡Saludo a Franco! i ¡Viva España!, com pots veure. Nosaltres ho sabíem. Si ell veia coses que li feien als altres presoners, ell no podia dir res. No podíem saber del cert com es trobava.

7. Com veu viure la tornada a casa del pare?
Jo tenia sis anys quan ell va tornar. Com va estar dos anys a la guerra i tres empresonat, quan va venir a casa jo no el volia veure, “aquell no era el meu pare”, deia. Plorava quan el veia. Jo no el coneixia. La meva germana sí que el recordava, perquè té tres anys més que jo. Ella i la meva mare van estar molt felices de tornar-lo a veure.

8. Com estava el teu pare Armengol després de l’estada a la presó?
Bé, però també he de dir que quan estava a Terol ell sortia a fer d’ajudant de paleta per bon comportament, juntament amb un amic del poble. No estava tot hora dins la presó i això va ajudar. Hi va haver un matrimoni gran amb el que va fer amistat que també l’ajudava. Després hi vam anar algun cop a visitar-los.

9. Què us explicava el vostre pare quan va sortir?
No va parlar massa de com vivia allà. Ell no n’era gaire de parlar. Estranyament, quan va tornar estava calmat, va dir que no volia que hi hagués odi contra ningú i que tot s’arreglés. La mare era diferent, quan venia la dona que l’havia denunciat a la tenda a comprar ella sempre deia: quan la veig, no la puc suportar! Per què ve a comprar? En canvi, el pare sempre li responia que ho deixés estar, que era passat. Però ella insistia i deia que quan venia se li ‘revolucionava’ la sang.

10. Guardes moltes de les cartes que us va enviar en aquella època.
Sí. Quan vam vendre la casa on vivíem després de la seva mort, la segona dona del meu pare, l’Ester, ens les va donar perquè estaven guardades en una caixa. També hi havia un diari on el meu pare escrivia les coses que li havien passat a la presó. El dia a dia. Però, malauradament, aquest es va perdre. Era una mica la seva biografia.

11. No us heu plantejat mai publicar un llibre amb les cartes per mostrar a la societat com vivien els presos polítics durant la Guerra?
No. El pare va venir volent oblidar tot el que havia passat i no es parlava mai del tema. Per tant, no ho vam poder pensar molt. A més, ni a la meva germana Maria ni a mi ens agrada gaire llegir-les. Estan guardades i classificades pel meu marit, el Josep, que ha sigut més curiós amb aquest tema. Ell ho guarda perquè coneixem a molta de la gent que anomena.

12. Mirant-ho amb la perspectiva del temps, com et sents al llegir les cartes o parlar del tema?
No he llegit molt les cartes. Això com ja t’he dit ho fa el Josep. No m’agrada llegir-les perquè al viure més el que va passar a casa... doncs, no ve de gust recordar-ho. A la meva germana li passa el mateix, inclús més que a mi perquè ella era més gran i es recorda de més coses.

“Quan vam tancar la porta de l’ambulància em vaig posar a plorar”

Marcel Ugas Dubreuil va néixer l’1 de desembre de 1981. És quiromassatgista esportiu i fisioterapeuta. Ha treballat en els clubs de futbol del Mercantil (dos anys), el Sabadell (sis anys) i actualment porta tres temporades al Primer Equip del CEEuropa. En la temporada 2008-09 es va convertir en el salvador del jugador de l’Amposta Ubay Luzardo quan aquest es va empassar la llengua amb un fort cop. En la temporada vigent, 2009-10, Marcel ha hagut de tornar a intervenir per salvar la vida al jugador de l’Europa Dani Valderas. Totes dues intervencions han estat providencials per evitar un mal major. Hem entrevistat en Marcel a la infermeria del club, on s’ha mostrat molt simpàtic i amable a contestar les preguntes.

Davant situacions com les que vas patir la temporada 2008-2009 i en aquesta, què és el primer que et ve al cap?

Anar cap allà i fer el màxim possible, dins les meves possibilitats, per salvar-li la vida al jugador. En aquell moment no penso res més que estar al cent per cent al seu costat, i fer la feina que he de fer el més bé possible.

Des de la banqueta pots tenir una bona apreciació de la gravetat dels fets, o te n’adones un cop estàs atenent al jugador?

El primer cop que em va passar, l’any passat amb l’Ubay, tal com va anar tot i la manera com va caure ja es veia que la situació seria dolenta. Em vaig adonar enseguida. Aquest any, en el cas de Valderas, un cop va rebre l’impacte ell es va tornar a aixecar. Abans de tornar a caure semblava que, en aquell moment, tot estigués bé. Mentre estava de peu tots els companys li van veure que li sortia escuma de la boca i que aquesta la tenia torçada. Tot això m’ho han explicat els jugador perquè des de la banqueta no ho vaig veure. Però un cop vaig arribar al seu costat ja vaig veure que s’estava tragant la llengua.

Al gener d’aquest any, després d’intervenir amb Valderas vas parlar al programa L’Anotador (Ràdio Sabadell). Vas explicar que la concentració és la millor fórmula per resoldre aquestes situacions, però només es necessita la concentració per poder actuar correctament o també la sang freda per afrontar la situació?

És concentració, està allà i no pensar en res més, perquè si penses en altres coses no sabràs com reaccionar ni saber el què has de fer. Suposo que també és sang freda, perquè tu veus un jugador que s’està tragant la llengua i has de decidir, al moment, què faràs. Has de fer el que surti, encara que li hagis de trencar alguna dent o alguna altra cosa. Ho has de fer per salvar-li la vida, no et pots quedar en blanc.

És la tercera temporada que estàs a l’Europa i al segon any ja vas haver d’actuar amb rapidesa per salvar la vida al jugador Ubay de l’Amposta. Com et va afectar aquest cas personal i emocionalment? Recordes el que vas pensar quan el jugador ja estava fora de perill?

Me’n recordaré molt del moment quan vam tancar la porta de l’ambulància, perquè tota l’adrenalina d’aquell moment em va baixar. Tot va passar en un quart d’hora, des que l’Ubay va caure fins que se’l va emportar l’ambulància, però per a mi va ser una hora perquè era el primer cas que em passava. En aquell moment la tensió no la notes perquè estàs allà capficat, però un cop se’l van endur em vaig posar a plorar. Era l’única escapatòria que tenia per baixar tota l’adrenalina i la tensió acumulada. I això em va durar un parell o tres de dies, perquè anava pensant “què he arribat a fer; si no hagués estat a l’altura hauria passat això...”. Per sort, tot va anar correctament.

Vas rebre moltes felicitacions?

Sí, sí. La veritat és que fa il·lusió. Et truquen directius de diaris, de l’Amposta, els pares de l’Ubay des de Les Palmes, la gent d’aquí l’Europa, els jugadors... La veritat és que estava molt content. És part de la teva feina, que en principi no t’agrada mai que et passin situacions com aquestes, però si passa i ho fas bé, doncs s’agraeix que tota la gent et feliciti.

A on estava el fisioterapeuta de l’Amposta perquè fossis tu qui li salvés la vida al seu jugador?

No sé ben bé com va passar. Primer va sortir el seu “fisio” i després, davant la greu situació, em van demanar que sortís jo també cap al camp. Quan vaig arribar on estava l’Ubay, el fisioterapeuta estava al seu costat. Ens el vam mirar tots dos i quan el vam posar sobre la camilla el jugador Juan Pablo Amantini em va dir “Marcel tú adelante”, i sense voler, amb aquestes paraules, em vaig trobar ajudant al jugador. Aleshores, ja no me’n recordo on estava l’altre “fisio”, si davant, darrere... Hi ha imatges d’aquell moment que les he perdut; em vaig quedar en blanc.

Al tercer any la història s’ha repetit. T’ha afectat de la mateixa manera?

Aquesta vegada potser no m’ha afectat tant, però al mateix temps m’ha afectat bastant. M’explico: Valderas és un de la família i pensar que li passa això a un company teu és més dur. A més, a Valderas me l’estimo molt. Va ser completament diferent a la situació de l’Ubay, però em va afectar bastant perquè era ell. Potser no tant perquè m’afectés dos o tres dies, però deu ni do.

Ja has dit que no t’havia succeït cap situació similar. Ni al Sabadell ni al Mercantil?

No, mai.

Ubay és central i Valderas migcampista. Aquestes són les posicions on més es pateix en quant a cops. L’estadística, o probabilitat, que un futbolista que jugui en aquestes parts de camp rebi un fort cop i es pugui tragar la llengua és alta? Això es compleix o no té res a veure?

Crec que no té res a veure. Això es dóna en jugades puntuals, perquè, per exemple, un punta pot xocar amb un defensa, amb un porter... I passar-li el mateix. La meva opinió és que això no té res a veure amb estadístiques.

I que pateixin lesions més greus?

També els davanters les pateixen.

T’agrada que et recordin aquests fets (que ets un salvador, un àngel de la guarda...) o creus que és una cosa passada que no cal rememorar?

No m’agrada gaire, perquè això ja ha passat. Que es quedi allà. Sí que és bonic que et facin una entrevista, com per exemple com me la fas tu, ràdio Sabadell, o quan me la van fer per Sport. És molt bonic, però no m’agradaria que dintre d’un any m’ho tornessin a preguntar. Són coses que millor no recordar.

El club t’ha reconegut la feina feta (per exemple, augmentant-te el sou)? O ha augmentat el teu prestigi dins del món del futbol català?

No, ja en tinc prou que els jugadors estiguin contents amb mi i amb la feina que faig. Aleshores, jo també estic content.

Creus que els clubs de futbol estan preparats i tenen el material necessari (i adequat) per tal de poder actuar correctament i de manera ràpida en una situació d’aquestes?

Sí, crec que sí.

Per exemple, el tub de Guedel amb el que vas salvar al jugador Ubay sempre el portes a la farmaciola?

Sí, sempre porto el tub a dins el “botiquí”, dins el cotxe, dins el cotxe de la meva parella i a la meva consulta. El porto a tot arreu.

Quins són els materials i eines indispensables que no poden faltar mai a la farmaciola d’un fisioterapeuta d’un equip de futbol?

Obligatori el tub de Guedel i una grapadora, que sempre va bé per si s’obra alguna ferida. L’esparadrap és opcional, perquè si no el tens pots posar una tireta. I també unes tisores (jo en porto de tres tipus perquè m’agrada tenir-ho tot súper controlat).

Del “botiquí” només t’encarregues tu, no el toca ningú més.

No, no. Si el toquen els jugadors sempre els hi dic que poden agafar el que vulguin, però que ho tornin al seu lloc, perquè aquest “botiquí” és el que faig servir quan surto al camp. Si no està al seu lloc i és una cosa urgent, doncs malament. D’aquesta manera perds temps.

Has patit alguna decepció en algun club? És a dir, no te n’has sortit en alguna ocasió amb la lesió d’algun jugador? Recordes alguna en especial?

Aquí a l’Europa mai. Al Sabadell tampoc, perquè jo era l’ajudant de l’oficial. I en els meus inicis al Mercantil tenia els dubtes que es tenen al principi. Però ara mateix no ho recordo, ja que allà hi havia una gran quantitat de nens i només hi havia una persona. Aquesta era jo. Tothom passava per mi. Potser sí hi havia algun noi que li deies que s’esperés una o dues setmanes i en passaven tres. Això és més normal. Ara bé, alguna lesió que hagi dit “és això” i resulta que és una altra cosa, doncs no. Tampoc no m’agrada mentir i si no sé ben bé què és, l’envio a una altra persona que en sàpiga més. Per això no tinc cap problema.

Matti Insolera: “el valor fotogràfic no ha de fer ombra al missatge que un reporter vol transmetre”

El fotoperiodisme es troba, com en el cas de molts altres sectors, dins un context de crisi que està repercutint en els valors tradicionals de la fotografia. Cada vegada hi ha més fotògrafs i és difícil buscar allò que pugui diferenciar-los o fer-los destacar per sobre els altres. Aquesta qüestió es va discutir durant l’acte Nous valors del fotoperiodisme, celebrat ahir a la Facultat de Comunicació Blanquerna, en motiu de les XVI Jornades de Comunicació Blanquerna. Els fotògrafs Mattia Insolera, Edu Bayer i Lurdes R. Basolí –ex alumna de la Facultat–, acompanyats per la moderadora de l’acte, Sandra Balsells –fotoperiodista i professora de la FCB–, van aportar el seu punt de vista sobre els límits i el futur del fotoperiodisme.
“La fotografia no ha de ser un mitjà que prengui un valor purament fotogràfic, sinó tot el contrari”, manifesta Matti Insolera, el primer dels tres fotògrafs a prendre paraula, “el valor fotogràfic no ha de fer ombra al missatge que un reporter vol transmetre”. Aquesta, tal com explica el ponent, és la via segons la qual un professional ha de poder distingir el seu treball per sobre del dels altres fotògrafs. “L’interès dels fotògrafs per la fotografia documental es troba en el seu punt àlgid”, afegeix el convidat, “tot el contrari que la demanda dels mitjans”. Aquest fet omple d’incertesa el futur d’aquesta professió, un futur on, segons Insolera, “els fotògrafs seran com estrelles de rock: hi haurà lloc per molts menys fotògrafs que donaran pas a molts més autors” . A l’hora de concloure la seva explicació, Mattia Insolera ho fa amb Drets naufragats, el seu reportatge sobre tripulacions abandonades per diversos països de la Mediterrània.
Sense deixar de fer referència al tema de la crisi, Edu Bayer es centra en la fotografia de premsa diària. “S’està abandonant la batalla per la informació gràfica i, cada vegada més, la fotografia està reculant, s’està supeditant molt al text”, apunta Bayer, que exerceix de fotògraf a diaris com El País i Público. El ponent insisteix en les agències fotogràfiques, un dels factor que està afectant el sector del fotoperiodisme: “les agències estan prenent relleu, cosa que provoca una disminució de fonts d’informació important”. Edu Bayer ho va exemplificar parlant de la fotografia de la portada que havia sortit ahir sobre l’alliberació d’Alicia Gàmez, una única imatge amb què tots els diaris van publicar la seva exclusiva. Durant la seva explicació, Bayer va anar mostrant algunes fotografies que havia fet per la premsa durant els darrers tres mesos acompanyat d’un dels seus reportatges de més prestigi sobre el genocidi a Rwanda l’any 1944.
Presentant el projecte Violència als barris de Caracas, i considerant-lo el més important de la seva vida, Lurdes R. Basolí va iniciar la seva xerrada parlant, breument, sobre la seva trajectòria professional i la seva experiència a Veneçuela. Commocionada, la fotògrafa va aconseguir transmetre al públic el que, per ella, va significar un canvi en la manera d’entendre aquesta vocació: “implicar-me en aquelles històries i fer-me amiga d’aquelles les famílies és el que em va canviar la vida” explica Basolí, després que les fotografies del reportatge dibuixessin expressions d’admiració entre els assistents, “per fer un reportatge és necessari treballar amb el cost emocional que això representa”. La convidada es va centrar, més endavant, en les lliçons que va aprendre sobre el món de la fotografia i va acabar el seu discurs deixant clara la idea que “el que pot fer diferent el món de la fotografia és fotografiar el que som a través de l’experiència pròpia”.

E-Book, Pantalles i Internet o paper i tinta?

El Boom tecnològic ha esquitxat tots els camps de la comunicació, i entre ells la premsa. Un nou format de lectura s’ha instaurat en el mercat i ha revolucionat el món de les editorials. Aquest nou producte és l’E-Book, i l’Ernest Folch l’ha presentat a profunditat en una conferència que ha tingut lloc en el tercer, i darrer dia de les Jornades Blanquerna.
L’E-Book és una pantalla portatil mitjançant la qual et pots descarregar continguts d’internet, principalment llibres. La novetat que aquest producte ofereix, respecte d’altres semblants que han sortit al mercat i han fracassat per aspectes tècnics, com la dificultat de visió per la llum de la pantalla, és la tinta “e-ink”. Aquest tipus de tinta especial figura que permet una lectura igual o més agraida que els llibres de paper. Tot i així, hi ha un element essencial que s’ha de donar en el termini d’un o dos anys per a que aquest invent acabi de consolidar-se en el mercat: s’ha de publicar els continguts nous simultàniament a la premsa, és a dir, traslladar al món on-line totes les lectures del món off-line, i aquest encara és un punt de debat amb les editorials.
Tot i l’escepticisme d’alguns, “aquest aparell pot canviar per sempre l’experiència de lectura”, assegurava Ernest Folch. Per altre banda no és cert que l’E-book intenti substituïr els llibres, “es tracta de dos formats totalment diferents que no competeixen entre si” va declarar Fèlix Riera, gran empressari del món editorial.
Per altre banda, una de les avantatges que ofereix aquest nou producte és la baixada de preu del contingut de les lectures, i no per que la seva producció sigui menys costosa, ja que els formats digitals també requereixen una inversió econòmica, sinó que el consumidor considera que al perdre el suport físic el preu del contingut ha de disminuir.
Una altre questió plantejada en la conferència ha estat la possibilitat de que el paper de les editorials desapargui ara que qualsevol autor pot publicar les seves obres per internet i comercialitzar-les negociant únicament amb els distribuidors de l’aparell electrònic. La resposta ha estat negativa. Òbviament és viable l’eliminació del pas d’intermig que duu a terme l’editor, però de la mateixa manera pot ser que l’editor invaeixi el paper de l’autor, establint ell mateix i encarregant quines obres, de quina manera, estil i tipus vol que l’autor escrigui, com ja s’està donant en el món audiovisual.
De moment el que ha quedat clar és que l’èxit d’aquest nou format encara no està assegurat i això fa que els inversors s’impliquin en el projecte de forma progressiva, ja que com Fèlix Riera va afirmar “la definició de tota revolució porta implícita alguna víctima” i és necessari una evolució gradual per tal de no sortir-ne perjudicats.

L’any 2012 es produirà l’expansió de l’e-book

L’últim dia de les XVI Jornades de Comunicació Blanquerna a la Facultat Ramon Llull ha estat igual d’intens que els anteriors. Avui, 11 de març, la darrere conferència titulada “Els joves no llegeixen! Hi ajudarà l’e-book?” ha estat a dos quarts de cinc de la tarda. Com no podia ser d’una altra manera ha començat amb disset minuts de retard, ja que els convidats Ernest Folch, director general d’Ara llibres, i Fèlix Riera, director editorial d’Edicions 62, s’han fet esperar. El moderador de l’acte, Marçal Sintes, director del grau de Periodisme de la FCB ha fet seure ràpidament als fotògrafs i a la resta de presents a l’aula 202 per tal d’iniciar la xerrada.

Després dels rigorosos agraïments a la universitat per la invitació, Ernest Folch - amb la mirada perduda - ha començat a explicar el projecte de la seva empresa: l’e-book. Tot el que ha explicat han estat els avantatges d’aquest nou aparell de lectura, ja que “no es necessita llum i no cansa la vista”. Es tracta d’una nova tecnologia que només pesa “198 grams” i es pot emportar allà on es desitgi. L’e-book és una revolució tecnològica amb la que “es pot canviar per sempre la forma de lectura al nostre país i arreu del món. La indústria està canviant per sempre”. L’empresa que dirigeix Folch es basa únicament en la venda i distribució d’arxius digitals per ser usats als e-books. Ara bé, això no succeeix en totes les empreses editorials. En la majoria de les botigues que hi ha avui en dia “el que es pot trobar és la combinació entre el paper i el digital”. La botiga virtual, Leqtor.com, de l’empresa de Folch intenta traslladar al món on-line tot el que es mou al món literari. “La botiga Leqtor.com vol ser la primera del país a vendre únicament arxius digitals pels readers”. Aquest objectiu s’ha traduït en beneficis, ja que en només tres mesos han venut 5.150 iPhads. L’empresa Ara llibres ven aquests readers a 190 euros, mentre que altres empreses els vénen a més de 200. Aquesta diferència es deu a que ells vénen l’aparell “literalment a preu de cost”. Un dels altres avantatges remarcats per Folch és que l’iPhad és l’únic aparell que té una adaptació “igual al paper”, s’adapta perfectament als diferents arxius existents. “És l’aposta necessària perquè l’aposta digital sigui igual a l’aposta del paper”. L’aportació més destacada, però, ha estat quan Ernest Folch ha declarat que “l’any 2012 serà l’any quan la oferta digital serà totalment equiparable a la del paper. Serà l’any de l’explosió”.

Simpàtic, fent broma, explicant anècdotes i lloant a Folch. D’aquesta manera ha començat la seva xerrada Fèlix Riera. A la pregunta que encapçala el títol de la conferència, Riera l’ha volgut canviar per “Com podem llegir més?”. Segons el seu parer, els joves sí llegeixen. La seva afirmació s’ha basat en què el 62% dels joves consumeixen llibres, deu punts més del global de la societat. El problema “no és a través de què podem llegir, sinó que puguem llegir”. Responent a la pregunta que ell mateix ha plantejat, ha ofert tres solucions. La primera és l’educació, perquè “si als centres educatius no es prestigia el llibre, és molt difícil que agafi una transmissió adequada. S’ha de transmetre l’hàbit de lectura”. La segona solució la protagonitzen els mitjans de comunicació, tant públics com privats, els quals “han de fer un esforç en transmetre a la població aquest hàbit”. La tercera i última solució és la tecnologia, “un bon mitjà per assolir una millor capacitat lectora”. Les dues idees que més ha insistit en remarcar és la importància d’invertir en la pròpia marca i “tenir un model de negoci en termes de multicanal. No podem vendre continguts només a través d’un canal, que serien les botigues”. Una cosa és plantejar les idees i una altra és assolir-les. Per tal de poder dur-les a terme amb èxit es necessiten unes garanties, com ara “una llei sòlida i forta en drets d’autor” i “la creació d’una política de comunicació entre la cultura de piratejar i la cultura del futur”.

La pirateria s’ha tornat a mencionar en el torn de preguntes, tema que tenia molt interessats als alumnes. Ernest Folch ha conclòs la conferència sentenciant que “els factors que depenen de la indústria editorial és el preu i la falta d’oferta ràpida. Si aquesta no evoluciona pot provocar ser la co- protagonista de la pirateria”.