Crònica de Sant Jordi a Vallirana
Barcelona s’omplia ahir de turistes i vianants amb ganes de comprar roses però sobretot amb la il•lusió de rebre entre mans un llibre, d’ algú que pogués signar-lo. El centre de la ciutat estava farcit de paradetes d’escriptors singulars, algunes amb importants celebritats de les lletres i d’altres amb passerells que fan que escriuen.
Diria Gerard Quintana: Rius de gent baixaven per la Rambla. Un sol lluent i cues de xafogor i mal humor. Les altes temperatures no van impedir que hi hagués un gran desplegament de mitjans.
El programa de tarda El Club de TV3 emetia des de la Plaça de Catalunya amb un so ambient de nenes seguidores de l’Albert Om que recordaven a tothom com n’és d’afavorit. Raquel Sans, enviada especial de Sant Jordi feia de princesa per un TN vespre que no pretenia més que diferenciar-se dels de les altres televisions. La multitud curiosa que seguia in situ l’espectacle feia tant xivarri que costava sentir la veu de la periodista. Sort vam tenim dels mitjans perquè sinó, a Vallirana, no ens assabentaríem que Sant Jordi agrada tant a la gent.
A Vallirana no hi havia ni la princesa Sans, ni tampoc el drac Gala formant cues infernals per a signar l’últim exemplar. Sembla que la febre de ciutat no arriba al poble. Es compren roses, però no tantes, es venen llibres però sense personatges que signin. El del quiosc de cada dia potser un xic més simpàtic i prou.
Els forns de pa i les pastisseries van variar el seu ritme de treball habitual. Van dedicar la nit abans de la diada a elaborar pans de nous farcits amb quatre barres de sobrassada simulant la Senyera. Les botigues de flors es fregaven les mans: no hi havia cap home que no gosés comprar roses a les donzelles que estima. Galledes, i més galledes, plenes de flors roges però també d’altres colors. Si el pobre Sant Jordi aixequés el cap i veiés la sang del drac, que tant esforç li va costar de vessar-la, convertida en tinta blava, groga i fins i tot verda!
El que si agradaria veure al cavaller és com les escoles lluiten per no oblidar la llegenda ni perdre la tradició catalana. Celebren els jocs florals, fan flors de paper de seda i pinten dracs amb bafarades de foc.
A Vallirana no hi ha flors d’importació, hi ha jardins amb rosers de subtil perfum i en comptes de rambles plenes de gent, hi ha una carretera plena de camions carregats de rocs.
Barcelona s’omplia ahir de turistes i vianants amb ganes de comprar roses però sobretot amb la il•lusió de rebre entre mans un llibre, d’ algú que pogués signar-lo. El centre de la ciutat estava farcit de paradetes d’escriptors singulars, algunes amb importants celebritats de les lletres i d’altres amb passerells que fan que escriuen.
Diria Gerard Quintana: Rius de gent baixaven per la Rambla. Un sol lluent i cues de xafogor i mal humor. Les altes temperatures no van impedir que hi hagués un gran desplegament de mitjans.
El programa de tarda El Club de TV3 emetia des de la Plaça de Catalunya amb un so ambient de nenes seguidores de l’Albert Om que recordaven a tothom com n’és d’afavorit. Raquel Sans, enviada especial de Sant Jordi feia de princesa per un TN vespre que no pretenia més que diferenciar-se dels de les altres televisions. La multitud curiosa que seguia in situ l’espectacle feia tant xivarri que costava sentir la veu de la periodista. Sort vam tenim dels mitjans perquè sinó, a Vallirana, no ens assabentaríem que Sant Jordi agrada tant a la gent.
A Vallirana no hi havia ni la princesa Sans, ni tampoc el drac Gala formant cues infernals per a signar l’últim exemplar. Sembla que la febre de ciutat no arriba al poble. Es compren roses, però no tantes, es venen llibres però sense personatges que signin. El del quiosc de cada dia potser un xic més simpàtic i prou.
Els forns de pa i les pastisseries van variar el seu ritme de treball habitual. Van dedicar la nit abans de la diada a elaborar pans de nous farcits amb quatre barres de sobrassada simulant la Senyera. Les botigues de flors es fregaven les mans: no hi havia cap home que no gosés comprar roses a les donzelles que estima. Galledes, i més galledes, plenes de flors roges però també d’altres colors. Si el pobre Sant Jordi aixequés el cap i veiés la sang del drac, que tant esforç li va costar de vessar-la, convertida en tinta blava, groga i fins i tot verda!
El que si agradaria veure al cavaller és com les escoles lluiten per no oblidar la llegenda ni perdre la tradició catalana. Celebren els jocs florals, fan flors de paper de seda i pinten dracs amb bafarades de foc.
A Vallirana no hi ha flors d’importació, hi ha jardins amb rosers de subtil perfum i en comptes de rambles plenes de gent, hi ha una carretera plena de camions carregats de rocs.
1 comentari:
es molt divertit
Publica un comentari a l'entrada