dijous, 22 de maig del 2008

De casa a la Facultat

Tanco la porta amb clau i em dirigeixo cap a l'ascensor. Al vestíbul trobo el president de la comunitat revisant la correspondència que el carter li ha deixat. Fa cara de no haver passat una molt bona nit. Al carrer, nens amb motxilles es dirigeixen als col·legis, al mateix temps que treballadors amb entrepans a la mà s'endinsen a les obres de l'edifici veí en construcció. El sol s'amaga entre les blanques pinzellades dels núvols. Fa fred i necessito tabac. Estic dins el bar de sota de casa. El fum, el soroll de la cafetera i de la televisió conviuen dins el local ple de gent gran, que escolten les primeres notícies del dia mentre esmorzen.

Començo a caminar pel carrer Comte Borrell avall, en direcció a Gran Via. Els bancs que l'Ajuntament col·locà fa poc temps a la vorera estan solitaris. La gent té pressa i no hi ha temps per prendre un descans. Arribo a Gran Via. El caos circulatori està present. L'entrada i sortida de ciutadans de la boca del metro és constant. Em paro al semàfor. La gent, encara amb lleganyes als ulls, esperen impacientment que l'aparell canviï de color. Quan alguns coxes s'aturen, molt vianants comencen a córrer fins a l'altre costat del carrer, com si d'una cursa es tractés.

La pastisseria Escribà ja té les portes ofertes, i sense pensar-m'ho ni un moment entro a comprar, com cada dia, l'esmorzar. Mentre menjo un pastisset de gerds continuo la meva marxa cap a la universitat. Passo pel davant de tot tipus d'establiments: farmàcies, caixers amb persones dormint entre cartrons, botigues de queviures amb el cartell encara il·luminat, hotels amb tot mena de luxes, quioscos on molta gent compra la premsa del dia i cinemes que anuncien les pel·lícules de la setmana. Un cop al carrer Muntaner deixo enrere la Gran Via. Una senyora espera que li obrin la perruqueria mentre llegeix una revista del cor. Dos orientals obren la reixa del seu restaurant i les botigues d'ordinadors engeguen les pantalles que tenen als aparadors. Arribo a la cruïlla amb la ronda Sant Antoni. Travesso una plaça plena d'arbres immensos, on els ocells fan les seves necessitats deixant el terra tot empastifat. Al centre de la plaça, entre un grup de palmeres, hi ha una escultura de pedra.

Creuo la ronda i em troba amb el teatre Goya. Mai l'he vist sense obres i no sembla que avancin massa. M'endinso al carrer Joaquim Costa. La diversitat cultural i el petit comerç predominen a la zona. Ens hi podem trobar cares de totes nacionalitats i botigues de tot tipus. L'aspecte dels edificis és totalment diferent a l'estètica dels anterior carrers: façanes velles i brutes, plàstics que cobreixen finestres, banderes d'altres països que pengen dels balcons... No és un carrer gaire freqüentat, cosa que permet passejar gaudint d'una amable i agraïda tranquil·litat. Un grup de joves, aparentment colombians, em miren amb mala cara al passar pel seu davant, sembla que el detonant ha estat la carpeta que porto a les mans. Ja sóc al carrer Valldonzella. Veig la facultat. Finalment passo pel davant dels últims locals: els supermercat, la copisteria i el cibercafé.

El carrer Tallers, un indret de contradiccions

Si passeges per les Rambles direcció a l'estàtua de Colon i gires al primer trencant a la dreta, et toparàs repentinament amb el carrer Tallers, que s'engloba dins d'un barri caracteritzat per constituir un indret laberíntic de carrers estrets i interminables, el Raval. Aquest barri ha estat durant molt temps present indiscutible en les cròniques de successos, el podríem definir con el gran maltractat de la ciutat Comtal ja que ha estat objectiu d'injustos prejudicis fruit de la desconeixença general.

El carrer Tallers, que més que carrer sembla un corredor per la seva poca amplitud i la seva llargària, també ha patit aquests estereotips. No obstant, avui dia la població de Barcelona i els seus visitants s'estan adonant que és un carrer interessant en el què flueix molta gent diversa i a totes hores del dia.


El que vertaderament impressiona d'aquest passadís és la riquesa humana que conté en tan relatiu poc espai. El que abunda més són els artistes bohemis mesurablement cansats d'esperar el seu moment de glòria. A mesura que vas caminat també podràs veure universitaris espitats quasi elevant-se, sense deixar de guaitar els seus rellotges supersònics. Els estudiants es barregen amb multitud de turistes inquiets, aguantant els mapes incompresiblement gegantins, mirant al cel preguntant-se on deu ser el Liceu. Actualment, el carrer Tallers és seu de nombrosos comerços, però aquests són tant antagònics com la gent que hi va a passejar. Per una banda podem trobar la típica botiga de queviures amb mobiliari rònec on l'enciam està situat al costat del lleixiu. Per altra banda, pots xocar amb botigues plenament "heavies o gòtiques" on tot és basa amb el color negre. Les vitrines d'aquests últims establiments solen ser rocambolesques i t'ofereixen unes botes militars i un tatuatge al mateix preu.


El problema que té el carrer Tallers és que si és la teva primera experiència com a vianant d'aquest passatge, possiblement arribaràs tard a la reunió, classe o treball que tenies establert en una hora determinada. La segona vegada, però, serà diferent i passaràs rabent perquè sabràs l'inacabable que pot ser passar per aquest carrer. Personalment, recomano acabar la travessia i d'aquesta manera poder-te endinsar en un entramat d'edificis emblemàtics i respirar la seva història plena d'anècdotes de l'intens moviment obrer del segle XIX.

Els turistes de la Plaça Catalunya


Sigui vorejant la plaça o creuant-la de punta a punta intentant esquivar els coloms barcelonins els turistes busquen el seu bus, els vagabunds troben el seu llit i les manifestacions, el seu punt de partida. I és que la plaça Catalunya és, per excel·lència, el punt d’inici i final de qui vol conèixer la ciutat comtal. Seguint la mirada de la figura nua assentada en una cantonada de la plaça, arribem a una família xinesa que aprofita la font i l’edifici del Banc Santander per fer-se fotografies. Volen una foto conjunta, i buscaran qualsevol de les persones que, amb presses, passen davant d’ells per comunicar-se amb gestos de què es volen fotografiar tots junts. Un home es para en sec per fer-los cas i els fa una fotografia sense deixar al terra el maletí i les bosses del dinar que duu a les mans. Fa la foto ràpid i marxa. El pare xinés estarrufa el nas quan veu la fotografia i la vol repetir, però el fotògraf ja havia marxat. Els fills juguen a empaitar coloms i la mare es desespera darrere ells. La fotografia s’haurà de posposar.


A pocs metres de mi, una altra família de turistes compara dos mapes i discuteixen el camí que han de seguir per arribar a la Pedrera. Es nota qui porta la veu cantant, perquè el pare indica, a crits, que a la Pedrera s’arriba per Rambla Catalunya. La mare, es desespera, i en contra de tots els prejudicis dóna amb el camí encertat; Passeig de Gràcia, tot recte. Els nens, vermells per falta de crema solar, busquen l’ombra dels arbres i s’asseuen cansat de caminar. La mare decideix buscar ajuda i se n’adonen que els estic observant, molt de prop i que puc saber com s’arriba: “We want to arrive to Pedrera...” (són anglesos, els entenc i abans que acabin la frase contesto...) “Yes, Passeig de Gracia, more or less, 500 metros”. La dona em somriu, i li diu al marit que, sense contestar, comença a caminar i a animar als fills a que s’aixequin. Els nens xinesos es creuen pel seu camí, que encara persegueixen coloms, un vagabund els veurà i cridarà que els deixin en pau. Del crit, s’espanten, i també es porta un ensurt la dona, que agafarà els mapes del seu marit, i indicarà que caminin més ràpid cap a Passeig de Gràcia.

L'estàtua de Colom


Un matí típic de primavera al centre de Barcelona. Els abrics que es resisteixen a ser guardats a l’armari, gent atrafegada que va d’un lloc a un altre i turistes embadalits que passegen tranquil·lament per les rambles, càmera en mà, disposats a trobar una instantània que deixi constància del seu pas per la capital catalana.

Una gran plaça, rodejada per la incansable circulació de cotxes, motos i autobusos. I en mig, alçat per sobre de tot, està l’estàtua de Colom. Assenyalant cap a un nou món, suposo, un món que en un temps va suposar per molta gent l’esperança d’una vida millor, d’una nova oportunitat. Ara d’aquell nou món vénen molts cap aquí buscant una nova vida, el camí a l’inversa.

La vida passa i passa pels peus de la gran estàtua. A sota, rambles amunt, es veu gent fins on la vista arriba. A l’altra banda, el Port Olímpic i el Maremàgnum, i més enllà el mar, que encara que no es vegi es sap perfectament que hi és. Uns quants coloms vigilen el cel de la ciutat al marge del rebombori que hi ha a terra. Vehicles de tot tipus que van en totes direccions. Algun bus que va cap al Paral·lel, unes quantes motos rambles amunt i rambles avall, i furgonetes que continuen amb la seva jornada laboral.

Les Rambles, el símbol més conegut de Barcelona, lloc de trobada i de pas, no només de gent sinó de cultures, una porta d’entrada. Al Raval a una banda, i al Gòtic a l’altra. I al principi, l’estàtua que ha vist créixer generacions i generacions de barcelonins, vigilant els qui hi entren, símbol d’un imperi ja molt antic. La ciutat canvia, i als vells emblemes si sumaran de nous, senyal que la història continua infatigable al voltant de totes les estàtues del món.

dilluns, 19 de maig del 2008

Espanya-Catalunya, un conflicte des dels mitjans de comunicació

Un repàs a les portades i articles de diaris al llarg de la història van ser el recolzament, per a Antoni Bassas, conegut periodista català, per analitzar la situació i les relacions entre Catalunya i Espanya, vistes als mitjans de comunicació. Aquest va ser el punt que es va tractar, dijous passat, a la segona conferència del Cicle Primavera, organitzat per l’Òmnium Cultural de Mataró, i que enguany porta el nom d’“Amenaces i oportunitats en el nostre país, avui”.
La conferència va tenir lloc a la seu de l’Òmnium de la capital maresmenca, en una sala petita però plena a vessar, sobretot de gent gran que de ben segur es lleven cada matí amb la veu del periodista de Catalunya Ràdio. Després de fer la respectiva presentació del personatge convidat, elogiant-lo per la seva trajectòria professional i pels nombrosos premis que ha rebut, Antoni Bassas va iniciar la xerrada. El periodista va guiar-se, al llarg de l’acte, per algunes notes d’un treball empíric i periodístic que va elaborar ell temps enrere, en el qual s’analitza els dos bàndols, catalanistes i espanyolistes, els d’esquerres i els de dretes, “els més polits i els més agressius”, emmarcats dins els mitjans de comunicació. Per posar en context als assistents, Bassas va fer una breu explicació sobre l’evolució i el procés històrics del paper de Catalunya com a nació. Per seguir un ordre cronològic en la línia del temps, i amb l’ajuda d’un projector en el qual es podien veure portades de diaris com La Vanguardia o l’Avui, Antoni Bassas va llegir en veu alta els titulars que es van escriure trenta anys enrere i va afirmar que “seria perfectament aplicable als nostres dies”. I és que va deixar ben clar que “l’opinió d’un diari sobre la realitat es troba en la portada, i no en l’editorial”. Va continuar viatjant en el temps i va interpretar alguns textos de diaris en els dies de la República i va fer palès que és ben curiós com, al llarg de la història política i social, la societat modifica i interpreta de manera diferent la designació o l’emparaulament d’idees o ideals, especialment els referents a la política, que puguin implicar conflictes per part dels dos bàndols. L’exemple més clar és la paraula democràcia o Catalunya, que en cap moment van sortir als diaris en temps de la mort de Franco. Però tot i així, Bassas va anar mostrant portades de diaris i va considerar “de petit pas cap a l’imaginari col·lectiu” el fet que només al cap de dos mesos, el titular de la portada de la Vanguardia es veiés “Visca el rei”, en llengua catalana; o bé que al cap de cinc mesos, el terme nacional apareixia per primer cop referint-se a Catalunya, al diari l’Avui. Així com també, aquest diari catalanista, un any després ja s’atrevia a autodefinir la població de Catalunya com ”nosaltres els catalans, i no els espanyols de Catalunya”, sempre defensant la postura que “si no hi ha autonomia a Catalunya, no hi haurà democràcia a Espanya”.
Després d’una sèrie de petits problemes tècnics amb l’ordinador, que s’havia quedat sense bateria, Bassas va continuar la seva anàlisis, aquest cop amb diaris de finals dels anys 70, en els quals s’hi podia observar una clara presència de Catalunya en les seves portades. El periodista català va assegurar, amb aquests exemples, que “els mitjans catalans accepten amb naturalitat i de seguida a Catalunya com a nació”. Però no només hi ha hagut modificacions de la designació de Catalunya, sinó que als anys 80, la paraula Espanya va ser substituïda per estat plurinacional en els mitjans catalans, els quals estalviaven qualsevol terme relacionat amb Espanya i reservaven el terme nació només a Catalunya. A partir d’aquí, va dir Antoni Bassas, “es va produir una autèntica batalla nominalista, sobretot a l’hora de posar noms a teatres, museus, ...”.
Tot i que es tractava d’una anàlisis de caire general, el periodista de Catalunya Ràdio va donar preferència als escandalosos titulars dels diaris d’àmbit estatal, declaracions o opinions inacceptables de ràdios com la COPE, o bé, entrevistes per televisió, segurament per conscienciar a la gent i per deixar en evidència tots aquests mitjans de comunicació. Després d’acabar amb una cita d’Antonio Machado, es va iniciar el torn de preguntes, i en una d’elles es va formular la qüestió de la pressió per part dels governs vers als mitjans d comunicació. Antoni Bassas va respondre que “tots els governs pressionen els mitjans, però tot i les mancances d’avui dia, amb Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya la gent no se sent adoctrinada, i sempre hi ha hagut una línia d’informació molt semblant tot i tenir canvis de govern. La nostra feina és gestionar tot això sense ferir el dret dels ciutadans”.

dissabte, 17 de maig del 2008

Stella Maris y el poder de la mente

“¿Cuántos de los que estamos aquí están trastornados?” pregunta Stella Maris Maruso. Trescientas manos, las de un noventa por ciento de los asistentes –la mayoría padres de familia- a la gratuita conferencia, se alzan al momento como respuesta. Stella Maris es Argentina, trabaja como psiconeuroendocrinoinmunologa y ha venido a Barcelona ha realizar por primera vez un seminario de inteligencia espiritual los días 10 y 11 de mayo.

La conferencia de presentación del seminario tiene lugar en el Colegio mayor Sant Jordi, donde también se desarrollará el propio seminario. La sala es grande y moderna. Las sillas son de piel negra combinada con una madera oscura resplandeciente. Hay un escenario notablemente elevado donde se encuentra la mesa en la que se sentará la protagonista de la conferencia.

Stella Maris llega a la hora, pero espera diez minutos a que acaben de llegar los últimos rezagados que se han de quedar de pie junto a la puerta puesto que ya no quedan sillas libres. Y es que la argentina ha despertado mucha expectación: está avalada por científicos de primera fila que la invitan a la facultad de Medicina de la Universidad de Harvard a participar en seminarios de curación espiritual y además ayer salió en La Contra de La Vanguardia, un apartado de lectura obligatoria para muchos catalanes en su día a día.

Maris empieza, después de un relajante pase de diapositivas sobre la naturaleza, con un discurso paciente y profundo. Dedica los primeros compases del acto ha repasar el que ha sido su pasado, recala en la muerte de su padre por un cáncer y lo que le trajo esta experiencia: su actual trabajo entorno a la medicina y la creación de la Fundación Salud.

“Un 10% es lo que te pasa y un 90% lo que haces con lo que te pasa” teoriza Stella Maris. Y ésta máxima podría ser la base de todo su discurso que ella escenifica de muchas maneras. Empieza contextualizándolo con lo que a ella le ocupa, el trato con pacientes enfermos de cáncer. Ella intenta que estos pacientes “ vivan hasta el último instante con plenitud, intensamente. Vivir más no es vivir más tiempo –dice- sino sentirse alegre por estar aquí y ahora.” Así, por ejemplo, cree que frente a un diagnóstico médico terrible el paciente tiene la opción de sentirse un desgraciado y actuar como tal o de intentar cambiar a mejor. Aquí, en aquellos que escogen el cambio a positivo, es donde encuentra la explicación a las remisiones espontáneas (su padre sufrió una).

Stella Maris, pese a no ser médica ni psicóloga y bromear incluso con ello, habla rotundamente y con seguridad. Dice que es “por la experiencia que tengo tras haber trabajado 29 años con enfermos”. Precisamente su larga trayectoria le incita a decir, con un tono considerablemente más alto y reivindicativo que el habitual en ella, que “las personas somos únicas, y únicos deberían de ser también los abordajes a las distintas enfermedades de cada cual.” El exceso de tono se debe a las injusticias que según ella se cometen al tratar a los enfermos como gente que ya no tiene solución ni futuro.

Pero la inteligencia espiritual, materia que da lugar al seminario, también se puede abordar desde una persona que no sufra una enfermedad. Se puede aplicar contra aquello que hoy en día se llama "síndrome de déficit de deleite": el no saber gozar de la vida. “Hay dos cosas que matan: la rutina y los sufrimientos escondidos” opina Stella Maris en la segunda mitad de la conferencia, quien también cree que “la calidad de vida dependerá de nuestra grado de inteligencia interpersonal (la relación con nosotros mismos) junto a la inteligencia con lo que te rodea.”

Stella Maris contaba para despedirse cómo su madre le decía de pequeña que por mucho que meditará moriría igual que todos. Y ella no lo niega: “el dolor llega a todas las casas”. Pero sí que es cierto que meditando y viajando a tu interior puedes elevar tu deleite y responsabilidad por la vida. “Pienso que el poder empieza y brota dentro de uno mismo” dice convencida Maris, y así lo ha experimentado.

Dos horas duró la exposición de Stella Maris, que acabó con un: “mañana lo llevaremos a la práctica” refiriéndose al inicio del seminario que acababa de teorizar con ímpetu, pero a la vez con grandes dosis de humor e incluso con algún cuento como ejemplo.
La idea queda clara: nuestra mente es la gran responsable de la calidad de nuestra vida.

dijous, 15 de maig del 2008

No soy lo que parezco


Un paseo por Barcelona basta para verlo. Unos llevan interminables crestas y cadenas. Otros calzan botas con puntas de hierro y van con la cabeza rapada. Hay algunos que lucen corbata y pantalón de pitillo. También los hay que van siempre con ropa de marca. Algunos, por el contrario, visten con trapos y se pasean con perros. Y otros lucen pelo largo y camisetas de Iron Maiden. Son las tribus urbanas. Como razas diferentes, la nueva sociedad ha acogido a los grupos de jóvenes que se unen bajo una misma estética, una misma música y una misma filosofía. Es la nueva manera de distinguirse del otro.

El nacimiento de este fenómeno nace con las nuevas sociedades contemporáneas. Nacen de los años sesenta y del inconformismo de la época. Los padres de éstos chicos vieron cómo los vitelloni paseaban por Italia, los teddy boys escuchaban rock por Inglaterra y los hippies invadian con flores Norteamérica. Este inconformismo se contagia a las nuevas generaciones que, como podemos ver ahora, forman estos grupos. Los jóvenes no se integran en las estructuras políticas, religiosas, culturales y económicas del momento, y la sociedad no ayuda a ello. Como dice el sociólogo Marcelo Gomero en su artículo La metáfora de las tribus urbanas: “Hoy en día, bajo una cultura progresivamente individualista, donde el dinero define mucho mas a las personas que sus conocimientos intelectuales, emerge un fenómeno fundamentalmente dado a conocer como Tribus Urbanas”. En estas sociedades, los jóvenes forman agrupaciones desvinculadas de cualquier organización, se unen para sentirse adaptados a ésos entornos que no les entienden, que sólo entienden al dinero.

Es en estos grupos donde encuentran su rol, su función social que tanto anhelan. Por fin se encuentran entre semejantes, personas que se parecen entre si, que comparten gustos. En el grupo reside la fuerza. Pep Aguilar, psicólogo, opina: “La juventud no se sabe situar en el mundo que nos rodea. Algunos se unen a tribus urbanas, algunas incluso violentas. Son gente que individualmente se sienten inferiores, y mediante sus actuaciones en grupo compensan sus complejos e inferioridad. Solos son creídos, pero a la vez acomplejados, vulnerables y muchos, cobardes.”

Dichas tribus siguen unos patrones tanto estéticos como ideológicos, y estereotipan a sus individuos para camuflarlos dentro de un todo, un grupo. La imagen del heavy se asocia al pelo largo, botas, ropa negra o tejana. En cambio el bakala lleva un corte de pelo rapado por los lados, viste con ropa estrecha, lleva anillos y cadenas. Todas estas tribus urbanas tienen un rasgo esencial: la música. Es un eje central y una característica diferencial de las distintas tribus que surgen. El rock, el reggae, el hiphop, la música electrónica, el punk, el ska, el indie… cada música pertenece a un estilo. La música y los músicos son los que marcan la tendencia en estas tribus urbana, son los ídolos de estos grupos.

Aun así, todos estos rasgos no definen a las personas. O almenos, no deberían hacerlo. Parece que ya no vemos más allá de la estética de la tribu. ¿Somos lo que parecemos? Si la respuesta es afirmativa, hoy en día, muchos somos iguales. De hecho, sólo podríamos elegir entre unos 15 o 20 estilos. Hippie, heavy, skin, punk, mod, raver, bakala, pijo, skater, hiphopero, popero, emo, freak, gótico… ¿han elegido ya en quién se convertirán?

El silencio de la tragedia

Katrina. Un nombre como otro cualquiera hasta el 23 de agosto del 2005. Estoy convencido de que todo el mundo sabrá de qué hablo. Curioso. El terrible huracán que azotó la costa este estadounidense fue uno de los mayores desastres naturales que han sacudido al país norteamericano en su historia. Los datos, contundentes: 1836 fallecidos. Nueva Orleans, una de las ciudades más importantes del estado, fue la que más sufrió las devastadoras consecuencias del huracán. De hecho, casi el 90 % de la ciudad estaba, diez días después, sumergida bajo el agua.

(Dramatización) Nargis. ¿Nargis dices? Sí, en Myanmar. ¿Myan..qué? Myanmar, sí, el país asiático que ha sido arrasado por un tifón – Nargis, de nombre - hace diez días. Ah, ya, eso que ha pasado allí lejos; sí, creo que he escuchado algo. (Dramatización hasta aquí). Pues bien, al señor Nargis – señora en realidad, curiosa la manía ésta de poner nombres de personas a los huracanes – resulta que hace dos semanas, 3 de mayo del 2008, le dio por darse un paseo por la antigua Birmania, actual Myanmar. Los datos, contundentes: 38500 fallecidos y 27800 desparecidos, según la televisión estatal; según cifras de la Cruz Roja, entre 70000 y 130000 víctimas mortales. ¿Datos contundentes? Sí, pero también escalofriantes, terribles, aterradores, monstruosos, horribles y todos los sinónimos habidos y por haber que vengan a decir lo mismo.

Bien, ahora juguemos a buscar las siete diferencias (o más). La primera, 1836 contra 38500; es decir, en Myanmar ha habido 36000 víctimas mortales más, unas veinte veces más - ciñéndonos, claro, a los actuales y poco fiables datos -. Otra, el Katrina fue portada de todo periódico occidental mínimamente normal durante una semana, no, un mes. El Nargis fue portada el día después de la tragedia, y el siguiente si me apuras. De la misma manera, radios y televisiones abrieron sus boletines informativos con el desastre norteamericano durante un período semejante; el Nargis y sus consecuencias apenas gozan de una breve reseña hoy. Y aquí me quedo, no soy mucho de pasatiempos.

Es totalmente vergonzoso que los medios de comunicación, todos, silencien de la manera que lo están haciendo el problema de Myanmar. Excusas, las que se quieran: un país con un régimen no democrático, la lejanía respecto a nosotros, la dificultad de informar desde allí y de encontrar fuentes fiables, el baile de datos oficiales y no oficiales, sí. Pero resulta curioso que a un hecho, el primero, se le dé la cobertura que se le dio por el simple hecho de pasar donde pasó, y del segundo no se digan más que dos frases mal contrastadas al día. Vergonzoso. ¿Qué quieren decir, señores medios, que existen ciudadanos de primera y de segunda, que existen muertes de primera y de segunda, que existen tragedias de primera y de segunda?. Quizá es sólo una impresión personal. Además, y por si fuera poco, la frivolidad con la que se habla del tema es pasmosa, o la tranquilidad con la que se habla de muertes.

Y dios me guarde de no lamentar la pérdida de los 1836 ciudadanos norteamericanos, pero no es de recibo que los medios no informen sobre la verdad de lo que pasa en Myanmar, sobre las razones de la falta de ayuda, sobre el infierno que están viviendo los ciudadanos de uno de los países más pobres del mundo. Lo reitero por si no ha quedado claro, vergonzoso.

La UE, la "tirita" de Sèrbia?

Sèrbia torna a estar al punt de mira internacional, i més concretament d’Europa. El inesperat resultat de les eleccions de diumenge 11 de maig ha deixat un panorama polític del tot indefinit. El Partit Democràtic (PD) de l’actual cap d’estat Boris Tadic ha sigut el que ha obtingut més escons (102). El Partit Radical, amb Vojislav Seselj al capdavant i que es presentava segons els primers sondejos com el vencedor de les eleccions ha obtingut 77 escons. Després es troben el Partit Democràtic de Sèrbia (30) i el Partit Socialista de Sèrbia (20). Aquests dos últims tot i obtenir els pitjors resultats són qui tenen la paella pel mànec per a decidir el futur del país balcànic ja que ningú ha arribat a la majoria absoluta que li permetria governar en solitari, i més concretament el Partit Socialista ja que tant pot pactar amb Boris Tadic o Vojislav Seselj.

L’agenda d’aquest país balcànic es veu assetjada, des de la caiguda l’any 2000 d’Slobodan Milosevic, per dues preguntes principals: vol Sèrbia ser una democràcia plena? Vol entrar a formar part de la UE?
Sí i no. Les respostes que trobem en el mateix país són dues, i ben contraposades.
Per una banda hi ha els que somien amb una Sèrbia europea i plenament democràtica. Aquests són els que donen el suport al partit de Boris Tadic, el líder demòcrata que representa les expectatives i desitjos de la vessant més moderada del país. Però a l’altra banda trobem la població sèrbia més radical i no és precisament una part petita del conjunt de la població. Aquests, que són els que es perfilaven com a guanyadors d’aquestes eleccions, són representats pel Partit Radical i el Partit Socialista de Sèrbia, del ja difunt Milosevic.

Ara mateix existeix la possibilitat de pactes polítics tant decantats a una banda com a l’altra. És evident que la cullerada que hi ha posat la UE amb la firma de l’acord ASA (Acord d’estabilització i associació de la UE) just una setmana abans de les eleccions ha tingut la repercussió que buscava. I és que la voluntat de la Unió Europea de què Sèrbia entri a formar-ne part és més que evident. Per això també la proposta de setze països, Espanya entre ells, d’oferir als serbis visats gratuïts.
Però tot això no sembla ser prou desequilibrant per un país on encara perduren vents que onegen la bandera sèrbia al ritme que ho feien en els pitjors temps de guerra. I darrerement hem contemplat l’opció inclús de que aquests vents es tornessin huracanats degut a la declaració unilateral d'independència de Kosovo el passat 17 de febrer.



Encara queden moltes persones que es sustenten en una ideologia ultranacionalista –fa poc vam poder veure al telenotícies com un serbi afirmava rotundament: “Déu és serbi”- pròpia de la que empenyia i omplia de valor els serbis a lluitar per a la creació de la Gran Sèrbia als anys 90. Aquella Sèrbia que avançava tot pintant de color blau sobre un mapa totes aquelles zones de la ex Ioguslàvia (ara dividida en Bòsnia-Herzegovina, Sèrbia, Macedònia, Montenegro, Croàcia i Kosovo) que anava conquerint i sucumbien al seu poder. El color que en aquella època era senyal de progrés i triomf, el mateix de la bandera que ara molts es mostren reticents a aprovar, la bandera de la UE.

Però la independència de Kosovo no sembla ser tampoc el principal problema de la gent. Segons informa la llista de preocupacions de la població, les pors que més els inquieten són l’alça del cost de vida, l’atur i la corrupció. Fins a la desena posició no trobem la independència kosovar. Tot i això la independència de Kosovo ha suposat un "terratrèmol", no tant pel fet mateix sinó perquè ha il•luminat la situació ideològica del país i segurament també ha endurit algunes postures. Tot això s’ha vist reflectit en aquestes eleccions que pretenien treure de la crisis el país.

Lluny de l’entramat polític que sorgeixi dels pactes: el Partit Democràtic amb el Partit Socialista, i que suposaria la vessant democràtica i proeuropea a pesar de la presència del PS, herència del criminal de guerra Milosevic; o bé la comunió entre els partits més ultranacionalistes: Partit Radical, Partit Democràtic de Sèrbia i el Partit Socialista,la qüestió cabdal és que la República de Sèrbia està dividida. Està partida entre els que mantenen la postura més radical i ultranacionalista i els que desitgen agafar el tren del progrés que porta de nom Europa i garantir així una democràcia plena.

És possible fer que tots emprenguin el mateix viatge quan entre ells hi ha que idolatren als criminals de guerra, Ratklo Mladic i Radovan Karazdic, encara lliures? I si és possible, creieu que aquest tren garantiria el futur del país?
Sèrbia és encara avui dia una regió trencada, ferida i amb grans vestigis, sobretot ideològics, de la guerra dels anys 90. Més enllà de qui representi governamentalment el país i si entra a formar part o no del màxim organisme europeu, el progrés de Sèrbia serà en tant que es curin totes les ferides que encara resten obertes i que molts semblen no volen tancar.
L'empresonament dels criminals de guerra, molts dels quals encara no han estat jutjats, seria un bon punt pel qual començar.

De l'autocomplaença a la presa de pèl




Ara que ja no queda cap títol en joc és el moment per començar a analitzar la temporada del Barça, i la primera paraula que se’ns ve a tots al cap és aquesta: fracàs.
Al més d’agost tothom estava d’acord en què aquesta era una de les millors plantilles de la història del club. Les perspectives eren molt bones. Estaven localitzats els errors que havien portat a la desfeta de l’exercici anterior i, per tant, tots suposàvem que se’ls hi posaria remei. Segur que l’equip tornaria a oferir l’espectacle futbolístic que va enlluernar al món. Però quan la pilota va començar a rodar tot feia la mateixa pudor que l’any anterior. Els jugadors continuaven pensant que guanyarien simplement per lo bons que eren, el president seguia encantat d’haver-se conegut i l’entrenador estava a un planeta situat a anys llum del Camp Nou. L’autocomplaença de la que va parlar Laporta seguia instal·lada en tots els estaments del club, i anava evolucionant perillosament cap al que s’ha acabat convertint aquesta temporada. Una autèntica presa de pèl al culer què, lògicament, hem acabat molt emprenyats.
Dissabte es compleixen 2 anys de la final de París, on els seguidors barcelonistes varem tocar el cel veient a Puyol aixecant la orelluda. Avui, la massa social del Barça està furiosa després de 24 mesos de disgustos, d’enganys i de menyspreus cap al club per part de tots els que hi estan ficats. L’exemple més clar és el dels 4 jugadors que formaven la columna vertebral de l’equip campió. Márquez – Deco – Eto’o – Ronaldinho. Segurament cap d’ells continuarà l’any que ve al club, però la veritat és que fa molt temps que van marxar. El central mexicà està més pendent de la novia que té a Madrid que del futbol. La prova més clara és que després del ridícul del Bernabéu no va tornar amb l’equip sinó que va fer nit a la capital d’Espanya. Deco és el termòmetre per saber com està l’equip, i veient els resultats no cal afegir gaire més. Eto’o és un dels principals responsables més directes d’aquesta crisi. Les seves paraules a Vilafranca, atacant a l’entrenador i a la indiscutible estrella de l’equip, van dinamitar el vestidor i van ser el començament del fi. I queda Ronaldinho. Fa molta pena haver de criticar a l’home que va agafar al Barça més patètic de la història i el va portar a ser un dels millors equips de tots els temps. Però la veritat és què ens ha fallat. Ja no li traurà ningú el fet de ser el jugador més important del club des de Kubala. Però la seva injustificable decadència ha apagat el seu somriure etern, i també el nostre. Segur que tan el president com l’entrenador podrien haver fet més per controlar la dispersa vida del crack. Fer-lo entrenar de tant en tant segur que hagués ajudat. Però una persona adulta ha de ser responsable dels seus actes, i per un esportista d’elit cuidar la seva condició física és essencial. El futbol va passar a ser secundari per a ell i ara hi ha qui diu que mai més podrà tornar a jugar a gran nivell. No crec que això sigui veritat. Però segur que el Camp Nou no podrà tornar a gaudir del millor jugador que l’ha trepitjat en els últims 50 anys.
Ell marxarà, com també l’entrenador. Però hi ha un altre responsable que seguirà en el seu lloc. Ens va parlar d’autocomplaença i de un codi intern que ho solucionaria tot, i ens el vàrem creure. A veure amb què surt ara. Quan algú t’enganya un cop la culpa és tota seva. La segona vegada que ho fa el culpable ja ets tu. Com tants altres ha utilitzat el club pel seu benefici personal. És el moment que marxi. No pren cap decisió i enlloc d’esbroncar als jugadors es permet el luxe d’esbroncar als afeccionats. Al lloro. Que ningú s’oblidi de signar. La meva ja la tenen, només falten 5.881.

¿Cuáles son las razones de la mala educación?

¿Mala educación? ¿A qué se refiere la gente cuando utiliza estas dos palabras unidas? ¿al hecho de que no se educa a los individuos lo suficiente o a que la educación que reciben no es la más adecuada?

A menudo podemos ver groserías y malos modales en televisión. Ya no es únicamente Gran Hermano o programas del corazón donde famosos se critican los unos a los otros para ganar popularidad y en consecuencia enriquecerse. Incluso en el mismo Operación Triunfo observamos esta falta de respeto. En el concurso podemos observar constantemente las discusiones poco civilizadas que tienen entre los propios concursantes. ¿La educación que han recibido no les ha enseñado a expresarse bien y a solucionar los problemas con mejores modales? ¿A ser personas humildes en lugar de intentar buscar “pegas” a todos los demás? ¿O es que no han recibido la educación que debían? Son capaces de decirse auténticas barbaridades los unos a los otros. Y no solamente eso, sino que pierden el respeto hasta a los mismos profesores, que los instruyen y son críticos con ellos con la finalidad de que sean conscientes de sus fallos para que aprendan y progresen. ¿Hasta dónde irá a parar todo esto? Además, ¿es que no son conscientes de que miles de personas los están observando en ese momento? ¿Donde quedó el orgullo, el amor propio, la dignidad, el saber estar, el saberse comportar y el querer tener una buena reputación?

Pero esta mala educación no solamente se observa a través de los medios de comunicación. Lo vemos en el día a día. Y es que hoy en día ni siquiera los niños de ocho años tienen ya respeto a sus mayores. ¿Cuál es el problema de la sociedad actual? ¿Por qué ha cambiado respecto a años atrás? Es obvio que la educación y las formas están cayendo en picado. Esta educación hacia los niños debería empezar en los hogares, a través de la familia, y seguir en las escuelas y centros de formación.

Hoy en día cada vez acceden más niños a la educación, o mejor dicho a la enseñanza, pero sin embargo, son más los que no saben comportarse. ¿No resulta contradictorio todo esto? Se creía que con la ilustración iban a solucionarse muchos problemas del comportamiento de los humanos. Pues parece ser que se equivocaban.
Quizá es que la educación que se instruye en las escuelas no es como debería ser. O probablemente el problema venga de las propias familias, que no se imponen lo suficiente, no se hacen respetar u ocupan menos tiempo en prestarles atención a sus hijos y educarlos. ¿Será entonces que, a raíz de esto, estando los niños desatendidos, éstos ocupan mayor parte de su tiempo a mirar la televisión? donde acceden libremente a programas de todo tipo, donde pueden observar malos modales, grosería... ¿No deberían los padres plantearse qué televisión dejan ver a sus hijos?

¿Será internet otra razón de la mala educación? es decir, que cualquiera pueda acceder a cualquier tipo de información a través de la red. Me pregunto porqué no se controla más en qué dedican los niños y adolescentes su tiempo libre.

Pero está claro que esto no es lo único que justifica este mal comportamiento por parte de los niños y jóvenes de hoy en día. Otra de las razones podría ser la instauración en 1975 de la democracia, que les hace pensar que tienen derecho a todo: derecho a opinar sobre todo, derecho a hablar de todo, derecho a negarlo y afirmarlo todo, a hacer lo que a uno se le antoje...

Pero, ¿y el respeto? ¿Donde está el respeto? el respeto a las autoridades, a las personas mayores, a los profesores... Respeto incluso a sus compañeros. Éste no debería perderse con tanta facilidad. ¿Qué queda de la famosa expresión: "lo que no te gusta que te hagan a ti no lo hagas a los demás"?
Una democracia implica tener derechos, es cierto, pero también implica tener deberes y obligaciones. Implica ser respetuoso con los demás. Vivir y dejar vivir, hacer y dejar hacer. Atendiendo a la expresión “ la libertad de uno acaba donde empieza la del otro” diré que ese es el gran problema. Parece que la gente no esté dispuesta a tolerar y a respetar a los demás. Los jóvenes de hoy en día cada vez quieren menos responsabilidades, menos obligaciones.
Pero eso sí, deberíamos plantearnos porqué ocurre todo esto. ¿Será también que la globalización y la masificación transforma a los individuos en personas más egoístas? ¿qué sólo piensan en sí mismos? ¿Será que actuamos así para luchar a favor de la individualidad, por hacernos notar como individuos y no como una pequeña parte de una gran masa? ¿Será que el mundo está tan complicado que pensamos únicamente en nosotros mismos y en nuestra propia supervivencia?
Sea lo que sea, no hay una respuesta única que justifique la mala educación que demuestra la sociedad de hoy en día. Pero me pregunto, ¿tan complicado es encontrar un equilibrio y una solución a este gran problema que nos afecta a todos?

Una demanda real i reial

Durant aquests últims quatre dies, qualsevol mitjà de comunicació, sigui la ràdio, televisió o la premsa ha dut a terme un exaustiu seguiment mediàtic del cas de Telma Ortiz. Per aquells que no ho saben encara, cosa díficil però tot pot ser, la notícia constava en què Telma Ortiz, germana de la princesa Letizia, va demandar a 53 mitjans de comunicació i aquest dilluns 12 de maig es va celebrar el judici.

La petició de Telma i Enrique, el seu novio i abogat de professió, és bastant clara: “que els mitjans s’abstinguin de captar, publicar, distribuir, difundir, emitir o reproduir imatges seves o de la seva parella en cas que no siguin d’actes oficials o protocolaris”. Entre els mitjans denunciats hi inclouen totes les televisions d’àmbit nacional, totes les revistes del cor, diversos diaris gratuïts i les agències que cobreixen informació social.

Entremig de tot l’enrenou mediàtic, bastant justificat ja que els mitjans formen la part demandada, hi podem localitzar diversos punts clau. Primerament, crec que s’ha de destacar que a Espanya és un cas sense precedents i que cap mitjà s’esperava una acció d’aquestes característiques. Un referent amb elements similars va ser el pleit que va interposar Carolina de Mónaco l’any 2004 a una revista alemana, el Tribunal de Drets Humans li van donar la raó. Segons el meu parer, el cas de Telma Ortiz és més complexe ja que la demandant no forma part estrictament de la familia reial. Una altra qüestió és que Telma Ortiz ha reavivat el debat de quina és la línia que separa el dret a la informació i el dret a la intimitat. Crec que aferrar-se amb força a un bàndol o l’altre és qüestió d’interessos.

A part dels debats que s’han generat, personalment les maneres en què la germana de la princesa va dur a terme la seva denúncia, no van ser la més idònies. També ho ha estimat així la jutgessa ja que avui dijous 15 de maig ja ha dictat sentència. Maria Lourdes Pérez Padilla ha denegat per “inviabilitat jurídica” les mesures cautelars que van voler els demandants per considerar que sí té projecció pública. Respecte a l’altra part, els mitjans, la jutgessa ha refusat l’argument d’aquests en considerar censura si la sentència fos favorable a Telma Ortiz.

Abans que la jutgessa es pronunciés, molts periodistes del cor, en una postura apocalítica, van dir que seria la fi de la prensa rosa i ja es veien tots a la cua de l’INEM. Penso que ni que la resolució del judici hagués estat favorable a Ortiz no s’hagués acabat la premsa del cor. Han de ser moltes les circunstàncies per eliminar a bona part de la programació de la televisió i a la gran quantitat de revistes del cor que podem trobar als quioscos.

En conclusió, crec que l’únic que ha aconseguit Telma Ortiz és que s’hagi produït un increment en la seva suposada persecusió per part dels mitjans. A més, el seu marit abans pràcticament desconegut, ara ha guanyat en popularitat cosa que indica que també pot ser possible que sigui un nou objectiu dels flashos de les càmeres. No hem d’oblidar per últim, que també ha repercutit en la seva butxaca ja que ha hagut de pagar 50.000 euros pels costos del judici. Simplement, crec que no es pot considerar que la jugada li hagi sortit rodona.

"El monstruo"



Tras la hospitalización de una chica de 19 años, Kerstin, en un hospital de Amstetten (a unos 100 kilómetros de Viena, Austria) el pasado 19 de abril, la policía local descubre la doble vida de Josef Fritzl. En 1984, el austriaco Josef Fritzl secuestró a su hija Elisabeth de 18 años, y la encerró en el mismo sótano de su casa. El mundo entero conoce ya las barbaridades y las atrocidades que este hombre de 73 años cometió durante 24 años a su hija. La violó sistemáticamente durante el cautiverio de donde salieron siete hijos- nietos, de los cuales tres vivían con los abuelos, Josef Fritzl y Rosemarie, su mujer.

Los medios lo han bautizado como “el monstruo de Amstetten”. Pero, ¿monstruo no es aquel que no es humano?  Así es; los medios han caracterizado a Fritzl como un ser que no pertenece a la especie humana. Ahora bien, Fritzl es un hombre, por eso me pregunto por qué tanta insistencia en pensar que no lo es. ¿Para intentar justificar sus actos tal vez?

Parece que los medios de comunicación y la opinión pública en general creen que algo tan atroz no pueda ser obra de un ser humano. Sin embargo la historia nos ha enseñado a fuerza de golpes –entendiendo por golpes las guerras, los genocidios y demás- que los hombres pueden llegar a ser malvados sin estar locos, es decir sin padecer ninguna enfermedad mental. El neuropsiquiatra Fernández Liria escribió para El País: “empezamos a querer ver enfermos mentales donde sólo hay malvados y acabamos viendo malvados donde sólo hay enfermos mentales”. Recordemos, además, que apenas unos días antes del terrible descubrimiento, Fritzl parecía el típico señor mayor. Sus vecinos aseguran que era un hombre atento y educado; y que en ningún momento sospecharon nada raro. De hecho su mujer, Rosemarie, ha afirmado repetidamente a todos los medios internacionales que no sabía nada de nada. Fritzl con extremada cautela y con toda su conciencia elaboró una desaparición perfecta. Justo cuando su hija Elisabeth, con tan sólo 18 años, quería irse de casa, Fritzl la secuestró afirmando que la joven se había adherido a una secta. Lo hizo con la seguridad de no levantar sospechas. Durante los 24 años que la tuvo encerrada en el zulo, el terrible hombre se las maquinó para comprar las necesidades básicas de su hija y de sus otros tres hijos- nietos que estaban también encerrados; siempre sin levantar sospecha. ¿Acaso un enfermo mental puede mantener una doble vida sin que nadie de su alrededor se percate? La respuesta parece obvia: un enfermo mental no podría hacerlo. Por eso Fritzl no puede ser culpado como un loco.

"Mi deseo de mantener relaciones con Elisabeth era cada vez más fuerte […]Yo sabía que ella no quería que le hiciera esto. Sabía que le estaba haciendo daño. Pero era como una adicción. Quería tener hijos con Elisabeth". Estas son algunas de las palabras que Fritzl pronunció tras ser interrogado. Y admite claramente que “sabía que le estaba haciendo daño”; es decir que distinguía perfectamente entre el Bien y el Mal a diferencia de un enfermo; y sin embargo siguió con su tortura más de dos décadas.

El crimen ha dejado estupefacto a millones de personas. La mayoría se refiere a Fritzl como un “monstruo”. ¿Será por la rareza, es decir por lo sorprendente del caso? En realidad no sé si es por la rareza o por el miedo a pensar que dentro de nosotros hay potencialidades malas.

Dicho de otra manera, creo que es importante saber que todo ser humano tiene capacidad de hacer el mal, y no sólo un monstruo. Así, estamos lejos de la concepción que Rousseau tenía de la sociedad: aquella en la que todos los hombres pueden vivir sin leyes, sin normas porque el hombre quiere lo mejor para la comunidad. Está comprobado que muchas personas con conciencia y con educación no quieren lo mejor para el prójimo. Por esta misma razón hay que contemplar la posibilidad de que, como decía Fritz Lang, dentro de cada uno de nosotros pueda haber un asesino.

L’auge dels videojocs i la ignorància


El dia 30 d’abril, gairebé 24 hores després que Zaplana abandonés la política activa, la portada del diari El Público era per al llançament d’un videojoc: Grand Theft Auto IV: Liberty City (GTA4). El títol fa referència al delicte que hom comet al robar qualsevol tipus de vehicle segons el Codi Penal dels Estats Units. GTA4 conté delinqüència, violència, sexe explícit i drogues i segons El Público, ha venut 6 milions de copies en la setmana del llançament mundial. Per tant és un bon moment per avaluar els efectes que provoquen els videojocs violents en general, i GTA4 en concret, en les persones que hi juguen.

La qüestió no és nova per a la saga de Rockstar, GTA. Hillary Clinton, el juliol del 2005 va demanar una revisió federal dels continguts del GTA San Andreas, que acabava d’aparèixer al mercat. El motiu era que un apartat del joc que, això sí, s’havia d’activar amb piratería ja que els mateixos creadors l’havien vetat, contenia sexe explícit. Més freqüent és la intervenció en aquests afers d’Amnistia Internacional, que en edicions anteriors ha acusat el joc de sexista, discriminatori i d’incitar a la violència i estan a la expectativa de provar la nova edició per referir-s’hi. Per altra banda es dóna el fet que revistes prestigioses del sector com Gamespot han atorgat un 10 sobre 10 a la nova entrega alhora que es venien milions d’unitats, quan recordem que els videojocs també pateixen la còpia il·legal.

Per solucionar el debat de les conseqüències dels videojocs podem recórrer a la ciència. Però una ràpida il·lustració és suficient per veure la incertesa en el sector. El 2004 el doctor Estallo, expert en psicologia de les noves tecnologies, va elaborar un estudi on concloïa que la practica regular de videojocs no suposava una modificació especial en adaptació escolar, rendiment acadèmic, adaptació familiar, problemes tòxics o físics. En canvi, un estudi realitzat per Craig A. Anderson, que forma part de la American Psychological Association va concloure que menors amb un passat violent i amb baix rendiment escolar jugaven més a videojocs que els altres menors. D’altra banda Olson C., per exemple, considera que els estudis que parlen d’agressivitat ho fan amb una definició vaga i que no tenen en compte factors com violència domèstica o pobresa. Podríem omplir llibres sencers amb aquest tipus de dades, però potser cap pàgina amb resultats amb validesa universal.

Mentre uns no poden demostrar del tot la no relació, d’altres no hi troben una causalitat sinó, tan sols, una correlació. És a dir, la conjunció de dues situacions, la qual també es dóna en el fet que la delinqüència als EUA ha baixat des que van aparèixer els videojocs. Per acabar d’il·lustrar la disparitat d’opinions hi ha les dues teories oposades de la potenciació o la catarsi. La primera dóna als videojocs el paper del foment de la violència, mentre la segona li atribueix efectes dissuasoris al considerar-los una via d’escapament.

Si tornem enrere unes dècades, quan Hillary era jove sense anar més lluny, podem trobar debats similars sobre els efectes del rock i la pelvis d’Elvis Presley, i posteriorment sobre el cinema, la televisió o els còmics. Alguns d’aquests debats ja han quedat obsolets. Elvis ara és un clàssic i els còmics objecte de culte, mentre la televisió i el cinema encara creen debat. Potser allò que passa de moda ens sembla inofensiu i allò vigent perillós, però el que de sempre ha fet por a la espècie humana és allò desconegut. I el campió dels desconeguts és el videojoc; quant més suposadament violent més desconegut.

Un apunt en aquest sentit: juntament amb el GTA4, el gran èxit del 2008 en el món virtual (o no tant) és el Wii Fit, un joc que proposa al jugador mantenir la forma física jugant. El target de la Wii, la consola de Nintendo, és representat per un ventall molt més ampli de població que el jugador estàndard del GTA. I mentre circulen moltes més valoracions, tant positives com negatives, sobre el GTA, ja han aparegut casos de prescripcions d’ibuprofè per molèsties causades per jocs de la Wii.

Per altra banda l’aparició de jocs amb dosis de violència i drogues no ha d’estranyar a ningú, ja que aquestes constants també apareixen al cinema (El Padrino), a la televisió (Lost) i fins i tot en la música. Els exemples agafats no són a l’atzar. En primer lloc, tal com GTA4, se situen sempre en l’elit del seu ram. I segon, són ficcions elogiades per la seva trama. Sí, un videojoc també té argument. I precisament, una de les claus d’un bon argument és la tensió i una de les maneres més eficaces d’aconseguir-la és amb drames provocats per la violència. Pel que fa a les drogues, per sorpresa de molts, cap dels personatges que pot comandar un jugador de la saga GTA accepta mai consumir cap droga, ni tan sols tabac. A la nova entrega, per primera vegada, el jugador pot consumir alcohol, però això convertirà en impracticable la conducció de qualsevol vehicle, els quals són la base de la mobilitat per Liberty City. I aquesta és una de les diverses dosis de moral que comprem amb el joc. Pel que fa al sexe, el joc no el pot adquirir cap menor d’edat. De totes maneres, les escenes decebrien terriblement als amants de la pornografia.

L’últim argument al qual s’aferren els crítics amb els videojocs és l’efecte de la interactivitat en front el consum passiu, entre ells el citat A. Andersen. És en aquest últim punt on es considera que les conseqüències de jugar a videojocs multipliquen negativament les d’altres consums. Però no havent demostrat l’efecte negatiu, ¿No multiplicaria la interactivitat, també, l’efecte positiu?, ¿La pròpia elecció no fomenta la reflexió i l’actitud crítica?. Si fos així, GTA4 s’enduria tots els elogis; és un dels jocs més interactius i que donen més llibertat que mai s’hagi creat. L’immersió dins la història és tan gran, que segons les decisions del jugador l’argument evolucionarà cap a un desenllaç o un altre -com un Rayuela de Cortázar- dins qualsevol racó de Liberty City.

Aquesta evolució narrativa en el món dels videojocs em sembla un argument prou solemne, no només per tenir per secundàries la resta de crítiques, sinó per considerar Grand Theft Auto IV: Liberty City un producte d’obligatòria coneixença per a qualsevol comunicador. O si es prefereix, GTA4, hauria de ser un producte de prohibida ignorància.

El gran misteri de l'experiència musical


El nostre cervell és la porta al coneixement del món. I entre el seu amplíssim catàleg de funcions i capacitats, una d'elles comença a ser mínimament entesa pels psicòlegs, els neuròlegs i els biòlegs: l'habilitat per concebre, composar, llegir, interpretar, percebre i disfrutar la música. Però perqué resulta tan important en l'investigació de la ment estudiar la nostra capacitat per crear i apreciar la música? Senzillament perqué el comportament davant d'una composició pot ser utilitzat com a pont cap al coneixement d'altres funcions cerebrals. Els psicòlegs han profunditzat en el tema i volen demostrar que les habilitats musicals són independents d'altres capacitats intelectuals com a mitjà per accedir a través de la música al coneixement de les peculiaritats de la ment humana.
A mi sempre m'ha semblat que la música és una d'aquelles coses que més val no aventurar-se a definir, cadascú la viu des d'un punt de vista molt particular i per tant és cadascú qui omple de significat (a la seva manera) el terme. El músic Frank Zappa deia que "parlar de música és com ballar d'arquitectura...". Per tant no cal definir paraules però sí que podem teoritzar sobre l'efecte que aquesta pot causar sobre l'ànim de les persones. Sense anar més lluny es pot afirmar que una melodia pot confondre l'interpretació de la realitat. Segons demostra un estudi de A.L Bouhuys al Journal of Affective Disorders (revista de fa uns quants anyets), a un grup de voluntaris se'ls hi va demanar que jutjessin l'estat d'ànim de varis actors que posaven cares d'alegria, tristesa o indiferència. Els que escoltaven músiques tristes tendien a interpretar els rostres neutres com a deprimits, mentres que aquells que escoltaven peces alegres hi atribuien expressions de bon humor.
Fins i tot els més petits ja es relacionen des de ben aviat amb la música. Es pot afirmar que els bebés de menys de sis mesos ja saben distingir melodies afinades i desafinades i experiments realitzats amb embarassades han confirmat que els fetus responen a estímuls musicals.
Fins i tot investigadors de la Universitat de Windsor i de la Universitat de Toronto han estudiat com perceben les escales armòniques els bebes menors de sis mesos. A un grup experimental de nens se’ls va assentar a les cames de les seves mares mentres s’emetien diferents sequències de notes. Cada vegada que es produia un canvi de sequència el nen reaccionava a ell, i se’l premiava amb una joguina.
Podriem qualificar aquestes investigacions de "frikis" però si més no, serveixen per adonar-nos que l’investigació psicomusical busca obrir noves finestres cap al camí a la comprensió de la ment.

Gamberrades perilloses

Tothom ha fet gamberrades de petit. Però fins al moment semblava que la joventut tenia molt clar quins eren els seus límits.
Fer bromes pesades als professors, pintar les parets del veí o fins i tot pegar-se amb algun company de classe per cridar l'atenció, es queden curtes davant les noves activitats que estan de moda entre els adolescents més agosarats.
Avui en dia, tot si val per sentir-se com un ídol entre el grup d'amics. Exposar-se d'avant d'un gran perill o davant la mort són claus per ser l'amfitrió. Fer autèntiques filigranes amb la motocicleta, caminar per les vies del tren, beure alcohol fins acabar ingressat a l'hospital... i ara el metring.
Aquesta activitat pels addictes al risc, o millor dit pels temeraris, va tenir un gran boom la dècada dels 80 i en els últims anys ha tornat a sorgir entre adolescents. Consisteix en agafar-se a les portes del metro i saltar abans que el comboi entri al túnel. Fins i tot, els més atrevits, viatgen enganxats a la part del darrere del tren o a les plaques que separen els vagons fins la següent estació. Els practicants, la majoria menors d'edat, es juguen la vida per poder gravar el seu arriscat joc per així després penjar-lo a la web de "Youtube".
Una petita distracció o una simple relliscada pot proporcionar-los-hi una descàrrega de més de 1.500 volts o que el metro els acabi esclafant.
Aquest últim fet va acabar la vida d'una jove de set anys quan fa 10 anys va morir mentre intentava saltar d'un vagó a l'altre tot practicant aquesta perillosa activitat.
Està clar que aquests joves no en són conscients del perill en que s'afronten però sembla que els mateixos conductors dels combois tampoc.
Fa cosa de mig any, un grup de senyores que viatjaven a la Línia 1 del metro de Barcelona van activar el dispositiu d'alarma després de veure dos nois d'uns 12 o 13 anys viatjant sobre el material elàstic que uneix els vagons. Aquest incident no va ser recollit pel centre de seguretat i control de Transports Metropolitans de Barcelona ja que el conductor no va notificar la incidència. Segons una testimoni, el conductor es va dirigir a les senyores indignat, sense donar importància dels motius pels quals les van disparar el dispositiu. Acte seguit es va girar i no els hi va fer cas.
Segons TMB s'està fent tot el possible per aturar aquesta perillosa activitat: més càmeres de vigilància, més agents de seguretat de paisà, multes fins a 6000 euros... Però tot i així els conductors sembla que no n'estiguin informats ni conscienciats del perill que el metring pot portar.
Per altre costat sembla que el jovent no reaccioni. Quina és la mesura que farà desaparèixer el metring? Un altre ensurt com el de fa deu anys? Pot ser que no. Les persones som l’únic ésser viu que ensopega dos cops a la mateixa pedra.

Chatarra por papel

¿Usted cree que gastaría menos dinero si las monedas de 1 euro fueran billetes? Pregúnteselo a sí mismo. Imagínese abrir su cartera y encontrarse pequeños billetes de uno y dos euros. ¿Gastaría menos? Francia sí lo cree. Y es que ha solicitado al Banco Central Europeo que se emitan billetes de estas dos monedas. Ante la creciente inflación que reina en la zona euro, Francia cree que esta medida serviría para que los ciudadanos ahorraran más.

Según algunas investigaciones, cuando una persona paga cantidades inferiores a 20 euros, se desorienta y pierde el sentido del valor del dinero. Que las monedas de uno y dos euros se conviertan en billete ayudaría, según parece, a que los consumidores valoraran más el dinero que tienen y a contener los pequeños gastos. Aún así, no existen pruebas de que este cambio ayudara ni mucho menos a frenar la inflación. Nuestro país ha preferido mantenerse al margen de momento, ya que es pronto aún para plantear una medida así. No obstante, el Banco de España ha comentado que si hubiera una demanda generalizada, es posible que el BCE “autorizara la puesta en circulación de billetes de 1 o 2 euros a medio plazo, siempre conviviendo con las monedas de esa cantidad”. De cualquier forma parece que de momento el BCE no está muy por la labor, pues dice que los costes de fabricación de los billetes serían muy caros.

Preguntando a varias personas se puede comprobar que la idea de los “minibilletes” no es que guste demasiado aquí. Algunos dicen que si lo que quieren es que haya un “efecto psicológico”, que lo que deberían hacer es pintar las monedas de uno y dos euros de color rojo, y si puede ser, añadir una alarma que te recuerde que estás gastando. La mayoría se quejan de que los precios no paran de subir, y no creen que llevar billetes de euro en el monedero vaya a hacer que su economía mejore. No obstante, otros creen que la calderilla es más sencillo dejarla, abulta y es fácil quitártela de encima, mientras los billetes tienen un valor más importante para nosotros. Parece que cuesta más ganarlos. Una persona comentaba: “Yo estuve en Estados Unidos el verano pasado y llegué a tener 10 billetes de un dólar en la cartera. Realmente parece que lleves bastante dinero con tanto billete, aunque no sea así, y cuando ves que vas gastando billetes, tienes la sensación de estar gastando mucho dinero. Puede que realmente esta idea sea útil”. Así, también hay personas que creen que nos pensaríamos más las compras que hacemos. Esto conllevaría por otra parte algunos aspectos menos interesantes, como ahora tener que equipar maquinas de venta automática con lectores de billetes. Además, los billetes de uno y dos euros circularían demasiado, y acabaríamos llevando un montón de fajos mugrientos en la cartera que tendrían que retirarse muy a menudo para sustituirlos por nuevos. Aún así, en Estados Unidos tienen billetes de un dólar. Con esto no quiero decir que nos tengamos que copiar de los americanos (como en la mayoría de cosas hacemos). Simplemente que si no fueran útiles no los usarían, ¿no?

Particularmente, sí creo que cuesta más desprenderse de un billete que de una moneda. ¿O acaso dejaría un billete como propina en un restaurante? ¿Si algo le costara cinco euros, le dolería lo mismo dar un billete de cinco, o dar cinco billetes de uno? Aunque en realidad fuera lo mismo, creo que ayudaría a controlar nuestro gasto, a darnos más cuenta de que el dinero cuesta trabajo conseguirlo. No digo que se retiren las monedas, simplemente que pasen a un segundo plano. Creo que sería más reticente a gastarme el dinero en pequeñas cosas que en realidad no necesito y pienso que esta idea ayudaría a frenar el consumo compulsivo que todos alguna vez tenemos.

dimecres, 14 de maig del 2008

Esquinçant la llei


Terrassa està més activa i rabiosa que mai amb l’empresonament del jove vilatà Francesc Argemí, que va ingressar a la presó el 28 d’abril per desordres públics i per ultratge a la bandera espanyola.
La seva condemna és de 2 anys i 7 mesos, dels quals 4 mesos son per despenjar i esquinçar la bandera espanyola de l’ajuntament en una manifestació per exigir la retirada d’aquest símbol.
Així doncs, el cas del jove terrassenc Franki, ens demostra, com en el cas recent de la crema de fotos del rei, que la manca de llibertat d’expressió i la imposició del nacionalisme espanyol continuen ben vius en aquest país.
El que va ser una protesta s’ha convertit en un càstig injust que ha fet saltar tot el país en contra; Tortosa, València, Barcelona, Gandia, Cerdanyola, Molins de Rei, Sabadell i d’altres poblacions s’han manifestat en contra d’aquest empresonament, digne de l’època franquista. La diferència rau en que vivim en democràcia, o això ens fan creure, ja que el cas de Franki atempta contra les llibertats més fonamentals i bàsiques de les que “gaudim” en aquest país.
Les pintades i els cartells que demanen la llibertat de Franki estan per tot arreu, i sobretot a la ciutat natal del noi en qüestió, on fins i tot alguns bars han mostrat el seu posicionament en contra de la condemna. Però per més manifestacions i pintades que facin aquestes persones, sembla no servir de res. Tal com diuen, “la llei és la llei”, i els jutges no poden canviar-la. Però no oblidem mai que les lleis que seguim les hem creat nosaltres mateixos. No venen pas dictaminades des del cel, com la taula dels manaments. No caldria, doncs, reformular-les?
Les banderes són símbols, així com ho és la Moreneta, Buda, Jesús a la creu, etcètera. En aquest món hi ha una infinitat de símbols, des del collaret que regala una amiga a una altra, que simbolitza la seva amistat, a la cara de Bin Laden, que simbolitza el terrorisme. S’ha de fer una llei per tots ells? Perquè ningú es pugui sentir ofès si li destrueixen, li cremen o li trepitgen el seu símbol? O vivim en una societat on la llibertat d’expressió forma part de la nostra cultura?
Tal com va dir en alguna ocasió Barack Obama, i com molt bé va citar a posteriori la periodista Anna Grau, “aquells que cremen la bandera destrueixen el símbol de la llibertat; però esmenar la Constitució per castigar això destruiria en part la llibertat mateixa”. És un cas, doncs, totalment contradictori i de clara desigualtat davant la llei, ja que, si la bandera en qüestió hagués estat catalana, no hagués passat res de tot això.
Franki no és cap heroi: també va ser condemnat per abús de l’autoritat i per desordres públics, però el terrassenc sí que ha esdevingut víctima d’una llei retrògrada, antidemocràtica, de desigualtat davant la llei, i que atempta contra la llibertat d’expressió. Una llei que s’hauria d’esquinçar pel bé de tots, encara que algú es pugui sentir ofès, perquè ja ho sabem, no es pot fer feliç a tothom.

dimarts, 13 de maig del 2008

Les ruïnes de la política


Ara fa 18 anys, els arquitectes Giorgio Grassi i Manuel Portaceli van portar a terme el projecte de rehabilitació del Teatre Romà de Sagunt. El seu, era un projecte ambiciós: volien ressuscitar el teatre perquè tornés a ser escenari dels espectacles del poble i el interès de tot aquell amant de la història que s'hi volgués apropar. Un cop acabades les obres, la gent del poble va sortir al carrer, es va quedar sorpresa pel disseny modern d’aquell teatre: uns grans blocs de marbre, quadrats, conformaven les grades, els accessos, els passadissos i de l’escenari, d’aquelles runes de 1,20m, van passar a conformar-se 20 metres de mur. La rehabilitació, a més a més de tornar a acollir espectacles, va començar a formar part de debats i polèmiques entre els habitants de Sagunt. El projecte, motivat pel partit Socialista del País Valencià va provocar que el PP s’hi posicionés en contra, considerant-lo contrari a la Llei del Patrimoni Històric del 1985 afirmant que “la restauració del teatre (...) suposa una reconstrucció del mateix i, en alguns casos, una simple construcció d’un teatre romà, ignorant la forma que els elements reals tenien”. El PP es va sentir tant dolgut, que va arribar a Tribunals, per denunciar aquell mal a la història que els socialistes havien estat capaços de consentir.


Intel•lectuals, arquitectes i artistes s’han posicionar a favor i en contra de la demolició de la rehabilitació però els que més han volgut protagonitzar la polèmica han estat els historiadors que han vist més, en el Teatre Romà de Sagunt, una politització del problema que no pas una presumpta vulneració de la Llei del Patrimoni Històric. Els polítics han aprofitat la confrontació del poble de Sagunt que jutja l’estètica del Teatre per crear un discurs polític que allunyi al ciutadà del que realment estem tractant.


Al meu parer, cada polític s'ha volgut jugar les seves cartes sense tenir en compte les del contrari. Sense ànims de debatre sobre un mateix terme, cadascun ha optat per defensar una interpretació del projecte, ignorant que ambdós parlen de conceptes ben diferents. El projecte de Grassi i Portaceli portava el títol de rehabilitació i com el nom ho indicava, es va tractar en què el Teatre Romà tornès a funcionar. El PP, va remetre que allò era una falsa restauració, i s'hi va oposar completament, tenint en compte que la restauració permet conservar el teatre com a monument històric per estudiar-lo des de les runes que avui en dia es mantenen. Ambdós partits s’han anat acusant de dos conceptes absolutament diferents que s’apropen més a un judici estètic que no pas a l’ètic. Ja no és tant sols buscar el tema que permeti refer un discurs polític que enfronti el poble de Sagunt, sinó una manera de jutjar i acusar a l'altre sense cap tipus de punt en comú per debatir. Uns parlen de rehabilitació, els altres, de restauració, i fan creure que tant l'un com l'altre es senten interessats per el teatre quan en el fons, el que volen és crear un propi debat sense fonament. Si el marbre del teatre és adient o no, si s'ha demacrat la història romana, si s'ha ferit el sentiment del poble saguntí, són premises que la política municipal pretèn passar per alt a l'hora de crear un discurs que només busca adeptes.
Ara, els populars, es proclamen vencedors d’aquesta lluita des de que al gener una sentència del Tribunal Suprem de Justícia de la Comunitat Valenciana va dictaminar que la restauració del Teatre Romà de Sagunt serà enderrocada en 18 mesos. D’aquí poc més d’un any, el Teatre Romà de Sagunt tornarà a ser una ruïna, unes quantes pedres de museu, que recordaran que va haver un temps on l’Imperi Romà va voler asentar-s'hi vora el mar. Sigui per la vulneració de la llei de Patrimoni Històric, com la falsa restauració, com la no encertada rehabilitació, el que quedarà demostrat serà que l’enderroc ha estat una conseqüència immediata de les ruïnoses polítiques que es fan servir en el nostre país.

Ebay, el món surrealista de les subhastes


Tots coneixem, o com a mínim n’hem sentit a parlar algun cop, del portal a Internet de subhastes Ebay. El seu nom ens resulta familiar, segurament perquè més d’una vegada ens ha cridat l’atenció la mena d’objectes o serveis que s’han arribat a subhastar.
Tot plegat sembla una gran presa de pèl. Però mentre existeixin venedors frikis, addictes a les subhastes i fanàtics de tot tipus, aquests portals seguiran fent el seu negoci, i sense tenir mala consciència pel fet de crear autèntics monstres i malalts que el seu principal objectiu en la seva vida és aconseguir un pèl de cabell de la Britney Spears o una ampolla de la qual ha begut Paris Hilton.
Estem d’acord que Ebay ofereix una àmplia varietat de productes susceptibles a subhasta: mobles, roba, productes de bellesa, cotxes, videojocs, maquinària, llibres, aparells electrònics, viatges, fins i tot lloguer de pisos i ofertes de treball. Un gran ventall de categories a les quals l’internauta, i potencial comprador o venedor, hi pot trobar més informació sobre les característiques o el preu del producte, entrar al fòrum, vendre, comprar, donar la seva opinió, etc. Però, en aquesta vida, tot té un límit. En el cas d’Ebay sembla ser que tot és possible i ens demostra fermament que, de vegades, la realitat supera la ficció.
Ebay reuneix en una mateixa web a milions de persones disposades a gastar diners i posar a la venda l’objecte més ridícul que ens podem imaginar. I segurament, més ben dit, seguríssim que algú ho comprarà. És negoci segur. Xafardejant per Internet vaig trobar un petit text on explicava les 10 coses més estranyes i estrafolàries que s’han subhastat a Ebay. Encuriosida per la mena d’estupideses que es pot arribar a adquirir a Ebay, no vaig poder evitar llegir el text. Per exemple, hi podem trobar un munt d’objectes inútils, podríem dir quotidians per no ofendre, que ningú vol fer servir, com un mitjó sense la seva parella, un avió de paper, una ungla del peu o un clip doblegat. Fins i tot, es va subhastar el cos d’un ninot de joguina però sense el cap, i en una altra subhasta, el cap d’un ninot. La parella perfecta. Només amb aquestes mostres ja podem deduir que a Ebay es pot vendre de tot. També ens podem trobar amb un gran assortit d’objectes igual d’inútils però que tenen el gran valor d’incloure aparicions. M’explicaré millor per aquelles ments que en aquests moments estan una mica confoses. Es tracta de patates, paper de vàter, trossos de paret, llençols, pedres... En fi, tot el que us podeu imaginar però que tots ells tenen una característica comuna: en cadascun d’aquests objectes hi apareix el rostre de Jesucrist. La majoria tenen alguna taca que amb algunes hores o fins i tot dies d’imaginació, poden ser interpretades com una cara. Fins i tot, conec el cas d’un home que va subhastar un mitjó seu perquè el considerava de gran valor, ja que es veia clarament el rostre de Jesucrist. Per a què l’aparició divina no marxés va decidir posar a la venda el mitjó suat i sense rentar. Des d’aquí compadim a la persona que va comprar aquest article o li recomanem que resi al mitjó (és a dir, a Jesucrist) perquè faci la bugada. Per aquells amb més sentit de l’humor, poden trobar graciosos que es riuen d’aquestes subhastes i que posen a la venda pedres en les quals “no hi apareix el rostre de Jesucrist”. Varietat que no en falti. Però el cas mític és subhastar objectes que han pertangut a famosos. Es pot comprar des de l’ungla d’un assassí en sèrie fins al tacó d’una sabata d’una actriu. Algunes de les adquisicions més extraordinàries, i amb un preu que no es mereixen, són, per exemple, els cabells o un sandvitx de la Britney Spears, un motlle dental que va utilitzar Angelina Jolie en la seva adolescència, el banyador de Baywach de Carmen Electra, una cita amb Scarlett Johansson, la perruca de Frank Sinatra, un penjador de roba de l’Elvis Presley... Això sí, és una feina gairebé impossible saber i garantir que tots aquests objectes són autèntics. D’altres prefereixen licitar per objectes amb propietats místiques, com un fantasma dins un pot, un quadre embruixat o un detector d’Ovnis. Així que si a algú se li acut o s’inventa alguna llegenda (no cal que sigui realista o mínimament creïble), que la pugui relacionar amb un objecte que l’hagi adquirit per no més d’un euro, que intenti vendre’l perquè li sortiran més demandants dels que es pensa. Aquells que els sobri els diners, també tenen opcions a Ebay ja que poden trobar portaavions, castells, illes senceres, etc. Tot això supera fàcilment el milió d’euros però la qüestió és si seran capaços d’arriscar-se a comprar per aquesta quantitat de diners un “producte” que ni tan sols ha vist amb els seus propis ulls. Però el cas més esgarrifós el guanya aquelles persones més carnals, que han gosat subhastar el seu cap o el seu propi cos. Si us plau, no feu com un noi que va ser desafiat pels seus amics en una aposta de borratxos i va posar a la venda el seu cos. Un curiós caníbal va visitar la pàgina d’Ebay i no s’ho va pensar dos vegades per comprar aquell suculent i fresc aliment per 3700 dòlars. Fins i tot, va contactar amb el noi per via correu electrònic i en descobrir que només es tractava d’una broma es va endur una gran decepció. Encara ara, està exigint i reclamant un cos per què el seu estómac estigui tranquil. Ara bé, el fet de vendre alguna cosa, el que sigui, encara que no sigui teva, supera l’absurditat. I és que hi ha gent que es dedica a subhastar la lluna, la Gran Muralla Xinesa, Internet o Nova Zelanda, encara que sigui simbòlicament. Evidentment, qui pugui permetre’s el luxe de comprar aquests tresors també en serà amo simbòlicament. Després, tenim els anomenats “objectes en cadena”, que van canviant de propietari constantment de manera que acaben fent la volta al món. Ebay no s’oblida dels més “manetes” o artesans ja que aquests poden subhastar també objectes modificats per ells mateixos, com per exemple, un rellotge que funciona al revés, un casc de moto amb banyes o la cara d’una estrella de la televisió feta amb peces de LEGO.
Després de fer aquest repàs per totes les adquisicions que es poden fer a Ebay, podem arribar a la conclusió que estem en una societat molt consumista. Tan consumista fins arribar al punt que no sabem ni què ni perquè consumim. La ment humana està definitivament pertorbada i així ens ho demostra una simple pàgina web de subhastes. Aquí només hi he destacat una petitíssima part de tot allò estrany i friki que es pot trobar a Ebay. Perquè posats a parlar també podríem dir que s’han posat a la venda coses tan rares com un sandvitx de formatge en el qual se suposa que es veu reproduïda la imatge de la Verge Maria, i que un casino online va pagar per 28.000 dòlars. Però la això no acaba aquí. Una noia britànica de 18 anys va subhastar la seva virginitat per poder pagar-se els estudis, un home va posar preu a un kit per matar vampirs del segle XVIII i que inclou aigua beneïda, un martell i estaques, i també es va posar a la venda la finestra des d’on suposadament van assassinar a Kennedy. La imaginació i l’avorriment donen per molt. Encara no m’explico com aquestes rareses sempre acaben trobant un comprador. Així que ja sabeu, si teniu qualsevol cosa que no feu servir, dirigiu-vos a Ebay i segur que us fareu rics.

dilluns, 5 de maig del 2008

Jordi Anguera: "Els consumidors són els que realment tenen el poder en el mercat"

CONFERÈNCIA DEL DIRECTOR DE L'AGÈNCIA CATALANA DEL CONSUM

L'important paper del consumidor, les tendències i la societat de consum van ser els eixos principals de la conferència que va protagonitzar aquesta setmana a Terrassa el director de l'Agència Catalana de Consum.


"El consumidor és l'eix central del mecanisme que mou la societat de consum i el seu poder és molt superior al que ens imaginem" va repetir vàries vegades Jordi Anguera, director de l'Agència Catalana de Consum, a la conferència que va donar a començaments d'aquesta setmana a Terrassa. La conferència, amb la que es tancava el cicle de sis dedicat al consum que ha organitzat al Centre Cultural l'Obra Social de Caixa Terrassa, va girar especialment entorn a l'important paper del consumidor i al poder d'aquest sobre el mercat. Jordi Anguera va parlar també de temes legals, de drets i de tendències tan importants com les noves tecnologies, que estan canviant els hàbits de consum i la forma de comprar productes.

Anguera va dir que era un error creure que el consumidor és la part feble del sistema, ja que "el nostre poder ens pot convertir en àrbitres del consum i podem arribar a determinar el futur de moltes empreses comprant o no el que ens ofereixen". En quant a les formes d'exercir aquest poder des d'una perspectiva negativa, va destacar el boicot al cava o el que es va realitzar a Catalunya contra la Leche Pascual.

Jordi Anguera també va parlar de drets i de la necessitat de protegir el consumidor per tal de protegir "la gallina dels ous d'or". En aquest sentit, va destacar l'elaboració per part del Govern d'un nou projecte que s'està duent a terme i que servirà com a eina de protecció dels drets del consumidor.

El director de l'ACC va destacar que la garantia i la millora de drets dels consumidors és també una forma de garantir el desenvolupament de les dinàmiques de mercat, tot i que, ja a les acavalles de la xerrada, va destacar el canvi que s'ha de donar en aquestes dinàmiques, ja que el consum actual en el nostre país és insostenible.