dijous, 19 de març del 2009

La insignificança de les galàxies

La “galàxia Gutenberg”, el terme que Marshall MacLuhan va utilitzar el 1962 per referir-se als suports en paper i que tanta fortuna ha creat està en clara decadència. De fet, MacLuhan ja avisava que aquest seria el moment històric previ a l’era electrònica, i això en un moment en que no existia Internet. Quasi mig segle més tard, i en plena època electrònica/digital, la Facultat de Comunicació Blanquerna s’ha volgut unir al debat sobre quin futur li espera a la premsa en paper amb una conferència titulada Adéu a la galàxia Gutenberg. La crisi de la premsa en paper. És per això que aquest dimecres ha reunit a Vittorio Sabadin, corresponsal de La Stampa a Londres, i Mario Tascón, editor de Lainformacion.com. El moderador ha estat Pere Masip, professor de la FCB.

Fetes les pertinents presentacions per part d’aquest últim, ha parlat Sabadin. I ho ha fet en italià, el que ha dificultat la comprensió d’allò que deia en més d’un moment. A més de la seva tasca estrictament periodística, és conegut per haver escrit L’últim exemplar del New York Times: el futur dels diaris en paper. Un títol que pot semblar exagerat però que a través de xifres ha demostrat que no: el diari novaiorquès, un dels més prestigiosos del món, té un deute de 400 milions de dòlars, i cada segon en perd quasi dos en cotització de borsa. Lluny de ser un cas aïllat, ha mencionat fins a sis importants diaris d’EEUU en situacions similars. Molts d’àmbit local han tancat. El problema no és que es llegeixi menys sinó que no es vol pagar per rebre la informació. I Internet no només ho permet, sinó que s’ha demostrat molt important en successos dramàtics com els atemptats de Bombay o els incendis a Austràlia. La solució passa per la innovació.

Mario Tascón ha començant animant als joves a participar decididament en aquest debat, doncs al cap i a la fi es parla de present però sobretot de futur. Per ell, algunes de les causes principals d’aquest fenomen han estat la fuga de talents cap a les edicions digitals i les reaccions defensives de les empreses en un intent de protegir la seva edició en paper en detriment dels continguts a la xarxa. Tampoc li sembla bona idea intentar ajuntar els dos suports. El que cal són el que ell ha anomenat “franquícies transmediàtiques”, és a dir, la potenciació per separat de manera que arribin a ser independents i complementàries alhora. Un altre problema són les falses creences: els editors es veuen com els agents més influents en el món mediàtic, quan aquesta influència és compartida i de fet va a la baixa, i a més creuen que el pes bàsic d’un diari recau en l’extracció d’informació, quan en realitat és la transformació, procés assequible a qualsevol. Una de les fórmules que ha proposat és la desjerarquització de les estructures internes dels mitjans.

En una conferència de notable interès i amb interessants aportacions d’idees els dos han coincidit en una mateix punt: cal salvar el periodisme seriós i responsable, el que es dedica a investigar, el que fa de contrapoder; el paper és un simple suport per aquest. Ja va dir Jaume Guillamet (El País, 23/02/09) que és difícil imaginar un periodisme sense diaris impresos, però no ho és en canvi imaginar diaris sense periodisme. Així doncs, potser sigui necessari sacrificar la galàxia Gutenberg si això va en benefici de l’Univers de la Informació.

¿Realmente son los jovenes tan parecidos?

El instituto de investigación Millward-Brown ha realizado recientemente un estudio cualitativo con más de 300 jóvenes de entre 18 y 25 años para conocer al target joven, el primer paso al que debemos dirigidnos para comunicarnos con él.
Para hacer esta conferencia nos ha visitado hoy en la facultad Pilar Pérez, managing director del instituto de investigación Millward-Brown.
El estudio, realizado a partir de reuniones de grupo y entrevistas etnográficas en 15 ciudades de diferentes países, nos muestra en primer lugar que el target joven presenta multitud de puntos en común, aún siendo dichos jóvenes de países con culturas y costumbres distintas.
España muestra similitudes con Portugal y Italia. Los jóvenes son libres, viven su vida y están en el hogar de los padres.
La globalización uniformiza los deseos y aspiraciones de los jóvenes. Viven el presente, pero se preparan para el futuro. Intercalan el ocio con los estudios.
Buscan el dinero y el éxito, y muestran un claro individualismo y egocentrismo. Son narcisistas y en general se preocupan mucho por su aspecto físico, su imagen externa.
El estudio, se centra básicamente en conocer al target joven para fines puramente publicitarios, por ese motivo, se centra en las percepciones que tienen los jóvenes sobre las diferentes marcas o los objetos que se relacionan con su vida cuotidiana. Un ejemplo es la cerveza, un elemento que muchos de los jóvenes estudiados definieron como símbolo de juventud. Y se sienten afines a marcas como Coca Cola, Nike, Nokia, Sony, Heineken, Zara, McDonald’s, Bacardi, BMW y Zara, entre otras, marcas que se encuentran dentro del ámbito del ocio como la comida rápida y las bebidas alcohólicas, la moda, los vehículos y la tecnología. La marca para los jóvenes ha de ser un espejo en el que se vean reflejados.
Para llegar a estas conclusiones, el estudio realizado a los jóvenes fue muy extenso. En los resultados se percibió que los jóvenes muestran un sobrealimentación infantil, es decir, ya desde pequeños se encuentran con multitud de fuentes de información y con diversas formas de entretenimiento. Los jóvenes tienen el chip de la tecnología de serie.
Finalmente, todos estos detalles nos muestran un retrato general de cómo son los jóvenes de hoy en día, y se trata de un estudio muy útil para que las empresas que decidan lanzar un producto nuevo al mercado, y deseen acercarse al target joven, conozcan de antemano cuales son sus gustos y aficiones para comunicarse con ellos de forma correcta y no fracasar en el intento.

dimecres, 18 de març del 2009

Los sabios de las audiencias

Todavía faltan diez minutos para que empiece la conferencia y, sin embargo, el aula ya está prácticamente llena. Como consecuencia de la multitud de gente (también en el suelo sentada) hace calor y algunas personas se abanican mientras esperan que los conferenciantes se sienten y empiecen. Las expectativas de la charla son muy altas y, todavía más cuando los invitados hacen acto de presencia; todos son calvos y de la calvicie se dice que es un signo de sabiduría.
La introducción va a cargo de Marçal Sintes, profesor de la Facultat de Comunicació Blanquerna que formula una serie de preguntas sin respuesta que le sirven para presentar a los invitados. En primer lugar Màrius Carol, director de comunicación del grupo Godó, después Miquel Mas, consejero delegado de Tiempo BBDO y, por último, Jaume Roures, uno de los principales propietarios de Mediapro. 
Màrius Carol en su intervención habla de la importancia del diario en papel, el fenómeno de los periódicos gratuitos, da su opinión acerca del EGM (Estudio General de Medios) y comenta los lectores de cada periódico en relación a su edad.
El segundo en hacer su intervención es el señor Miquel Mas. Se dirige de forma más directa a los allí presentes con expresiones como: “vosotros”, “tenemos en común”… Además, trata el tema de qué es lo que tienen en común las audiencias. También menciona el poder de interacción de éstas. Este hecho hace que hasta el momento, continuo movimiento de personas entrando y saliendo, disminuya durante unos minutos, al menos los que dura su intervención, porque en cuanto el tercer invitado, Jaume Roures, empieza su presentación, la gente vuelve a entrar y salir de la sala constantemente. Al contrario de lo que pueda parecer éste empieza fuerte porque en su primera frase ya hace mención a un tema quizás un poco polémico o, por lo menos chocante, y es que dice que hay que distinguir varias formas de hacer televisión, porque entre otras existe la manera italiana y dos de las grandes cadenas de España son de dueños italianos. La intervención del señor Roures se alarga un poco y eso hace que aparezca un murmullo incesante.
Sin embargo, tras las diversas aportaciones de cada uno de los conferenciantes se abre el turno de preguntas. Las primera tratan de la relación entre la calidad y la cantidad de la audiencia. Después se pregunta al director de comunicación del Grupo Godó acerca de la posibilidad de publicar La Vanguardia en catalán, pero esta pregunta parece que tampoco despierta mucho el interés de la audiencia allí presente.
Desafortunadamente, las preguntas que más llaman la atención al público son las que se realizan al final y apenas hay tiempo para responderlas. Tratan temas polémicos como el de la batalla legal entre telecinco y lasexta o las actuaciones de ciertos medios de comunicación ante una noticia que quizás les perjudica. Cuando termina la conferencia la gente se va con la sensación de haber querido hacer más preguntas a los tres, en un principio, “sabios”.

Audiencia eres tú

Eran las 12.15h del mediodía cuando arrancaba la conferencia que llevaba por título "Las audiencias nos unen", en una repleta aula 201. Los conferenciantes eran de garantías y eso animó a muchos alumnos a acercarse a la aula magna de la Facultad de Ciencias de la Comunicación Blanquerna. Cuando hablamos de conferenciantes de garantías nos referimos a Màrius Carol (director de comunicación del Grupo Godó), Miquel Mas (consejero delegado de Tiempo BBDO) y Jaume Roures (presidente de Mediapro).

Màrius Carol ha sido el encargado de romper el hielo y ha iniciado su particular discurso (acompañado de un powerpoint) centrándose en un medio de comunicación histórico y con un futuro incierto, el diario. Habla de un acto de fe con un soporte papel que puede complementarse perfectamente con el digital. Se confiesa partidario de las redacciones pequeñas y ha mostrado con datos del EGM que las cifras juegan en favor del papel, en estos instantes existen en el mundo alrededor de 12.000 diarios de pago y en concreto en el estado español más de 170. En España 1 de cada 10 personas lee el periódico diariamente, una cantidad que progresivamente va en aumento ya que desde el año 1997 la audiencia de los diarios va en ascenso. El principal factor de este crecimiento anual de lectores es la aparición de los diarios gratuitos, artífices al mismo tiempo del descenso del número de ventas de periódicos.

El director de comunicación del Grupo Godó nos ha ofrecido más datos relevantes: El País es el diario más vendido y con más lectores, y otro dato muy llamativo, Catalunya es la comunidad autónoma que más diarios lee. Por último ha añadido que cada diario tiene un perfil sociológico específico.

Miquel Mas ha cogido el relevo de la conferencia partiendo de la base publicitaria. Se refiere a los medios de comunicación como un canal de distribución que elabora mensajes y contenidos que generan interés en la audiencia. Una mayor audiencia implica un coste por anuncio más elevado para la agencia, por tanto, a más audiencia más beneficios para el medio de comunicación. Afirma que el papel de la publicidad es clave ya que es la que financia al conjunto de canales de distribución y plantea el término de "economía de la atención", las agencias utilizan sus armas para obtener más rating.

Posteriormente y para concluir la conferencia previo al turno de preguntas, ha intervenido Jaume Roures. El presidente de Mediapro ha incidido en la observación del fenómeno de la audiencia desde dos puntos de vista totalmente diferentes: los medios de comunicación congregan audiencia para vender publicidad a la vez que la audiencia es la ciudadania a la que te diriges. Los encargados producir contenidos tienen que adaptarse a los diferentes segmentos que tiene el consumidor y Jaume Roures asegura que el mejor método para buscar un mayor índice de audiencia es hacer participar a cada uno de los consumidores. Asimismo, añade 3 variables que, según él, "sustentan el fenómeno de la audiencia":
- El sistema televisivo derivado del anglosajón (actualidad y proximidad con el espectador)
- Apreciación de las televisiones públicas (protagonismo de los informativos)
- Deportes en directo

Cada medio de comunicación busca crearse su propio perfil, con una competencia sana y con un paradigma actual que exige máxima cantidad de calidad.

“Tots lluitem per captar l’atenció de l’audiència”

Quinze minuts d’espera han estat suficients perquè un nombrós públic inquiet i ansiós s’organitzés i es situés per presenciar la conferència “les audiències ens uneixen” exposada pels invitats: Màrius Carol, director de comunicació del Grup Godó, Miquel Mas, conseller delegat de Tiempo BBDO i Jaume Roures, líder de Mediapro.
Les Jornades Blanquerna d’aquesta mateixa Facultat sempre creen expectació i interès per part dels estudiants. En aquesta edició, l’audiència és el tema que engloba els tres dies de debats, xerrades i conferències. Per tractar-lo, què millor que convidar a tres personalitats reconegudes, cada una en el seu àmbit (periodisme, publicitat o comunicació audiovisual), perquè posin de manifest les seves experiències, dades i opinions respecte un tema que els toca molt d’aprop. Marcal Sintes, professor de la FCB, ha estat el moderador, qui ha introduït el tema i ha donat pas als convidats en una de les aules més grans que estava plena, més que per la curiositat que causava la presència dels reconeguts conferenciantsque per l’interès del tema.
“Faig un acte de fe amb el suport de paper”, expressava primerament Màrius Carol que, entre gràfics amb dades del EGM (Estudi General de Mitjans), explicava com encara els diaris de paper tenen un pes important tot i la falta de temps dels ciutadans de dilluns a divendres. A continuació, Miquel Mas ha definit els mitjans de comunicació com canals de distribució de continguts que busquen l’interès de l’audiència. “Les fronteres entre els tres sectors de la comunicació es dilueixen. Els creadors de contingut vivim en el món de l’economia de l’atenció. Tots lluitem per captar l’atenció de l’audiència”. Per fer-ho, hem de conèixer les audiències millor que ningú”, ha afirmat el publicista.
Entre “flash” i “flash” i gravacions de l’acte on el públic es mostrava callat i atent, per acabar amb les introduccions, J. Roures ha numerat les diferents característiques que distingeixen la televisió d’Espanya respecte altres països: la fidelitat al telenotícies del vespre per informar-nos de l’actualitat com a mitjà referent, el paper rellevant de la ficció que destaca en els diferents gèneres televisius, l’apreciació de les televisions públiques i l’exclusivitat de ser l’únic país que ha emès deu edicions del “reality show Gran Hermano”, última característica que ha provocat riures al públic i murmuracions al company del costat. 
Un cop acabades les explicacions de cada un, ha arribat el moment del “feed-back” on el públic ha volgut participar amb ganes. Hi ha conferències on el torn de preguntes és realment escàs, no obstant això, un nombre alt d’oients han volgut una resposta a les seves preguntes. Algunes d’elles s’han allunyat de la importància de les audiències en els mitjans de comunicació però, igualment, han estat d’interès general com el debat sobre les xarxes socials.
Amb un ambient de satisfacció vers l’hora i mitja que ha durat l’acte, aquest ha finalitzat amb uns forts aplaudiments.

Un estudio de mercado sobre los jóvenes que no va con ellos

Con unos minutos de retraso las conferenciantes entran en el aula 101 de la Facultat de Ciéncies de la Comunicació Blanquerna. Se ha de hacer especial mención al estrés que se respira en la sala, sobre todo, por parte de los alumnos de primero, que en cuanto una de las invitadas abre la boca ya están tomando nota; supone una que para después realizar la mítica revista acerca de las Jornades de Comunicació que se les encarga en la asignatura de seminario.
La primera intervención la hace Mireia Tomás, ex alumna de la Facultad y actualmente supervisora de planificación de Universal McCann. Se encarga de presentar a la invitada que en este caso es Pilar Pérez, managing director de uno de los institutos de investigación de mercados más prestigiosos: Millward-Brown. Tras este trámite meramente protocolario, Pilar Pérez se pone manos a la obra, y expone un estudio de mercado que ha realizado junto a la empresa para la que trabaja. El estudio mantiene expectante a la sala porque trata de los hábitos de los jóvenes y, como acostumbra a pasar en las facultades, el público asistente pertenece prácticamente en su totalidad a esta franja de la población.
Entre un incesante parpadeo de flashes, Pilar Pérez explica que lo que más les ha llamado la atención acerca del estudio es que existen más similitudes entre la juventud de un país y otro, que no diferencias. Ante este dato, a su parecer sorprendente, los espectadores parecen bastante indiferentes, incluso se aprecia como uno de los estudiantes juega a la ajedrez en su ordenador mientras hace ver que está tomando notas. A medida que avanza el discurso, la conferenciante va aportando ideas interesantes relacionadas con el estudio. Entre ellas, dice que los jóvenes de hoy en día han dejado atrás la mítica frase de: “pienso, luego existo” y la han sustituido por la de “cambio, luego existo”. Para terminar la presentación de su estudio nos hace saber a los allí presentes, que entre otras conclusiones, la más importante es que los jóvenes funcionan bien a través de dos ejes: el del ingenio y el de la diversión y el humor, porque en sus propias palabras “el máximo objetivo de los jóvenes es crear un clima de relaciones positivas”. El interés de la gente no aumenta ni mucho menos, incluso la hilera de sillas de delante se vacía cuando la invitada dice que se va a dar paso al feedback, es como si el hecho de que Pilar Pérez estuviera hablando de jóvenes no fuera con ellos.
Durante la interacción entre estudiantes e invitadas, la atención aumenta; se inicia un diálogo entre ambas partes en el que se discute la importancia de internet y, como no, aparece el tema de las redes sociales, concretamente, facebook. También se habla de cómo serán los futuros publicitarios… Gracias a la participación de los estudiantes la conferencia acaba siendo positiva, prueba de ello es que al final de la charla varios alumnos se acercan a las invitadas para seguir compartiendo con ellas algunas dudas y comentarios.

Els joves, un "target" a descobrir

“Uneix més l’edat que l’origen”, afirmava la conferenciant Pilar Pérez, managing director de l’institut d’investigació Millward-Brown. Aquesta és una de les conclusions resultants de l’estudi fet per aquest institut que tracta sobre el “target” jove i es basa en les seves preocupacions, aspiracions, desitjos, pors i en la seva relació amb el consum i les marques.
Aquest anàlisi ha estat exposat a la conferència titulada “Els joves també són audiència. Però, com són?” amb Mireia Tomás, supervisora de planificació Universal McCann com a moderadora i en motiu de les Jornades Blanquerna en la Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull. 
L’acte ha cridat l’atenció als estudiants ja que estava dirigit a ells, als joves. L’aula estava plena, al darrere de tot hi havia una munió de gent dreta i, fins i tot, alumnes que han decidit que asseguts al terra estarien més còmodes. 
La conferenciant ha traslladat la seva sorpresa vers el seu estudi qualitatiu realitzat a joves de 18 a 25 anys a deu països de la Unió Europea que, tot i les distintes cultures, religions, tradicions històriques i costums tenen molts trets en comú, més similituds que diferències. Tenen els mateixos somnis i les mateixes inquietuds. “En general, tots els joves tenen una mena d’esquizofrènia, una doble personalitat que combina el present (oci, vacances, diversió...) i el futur (estudis, esforç...), ha explicat Pilar Pérez. Comentari que ha tingut repercussions amb diversos riures irònics que reflexaven el desacord d’alguns membres del públic. 
La hiperactivitat és un tret característic dels nois i noies d’aquesta franja d’edat, provocada pel dinamisme i la activitat constant a la qual estan sotmesos. Però, sobretot, a la quantitat d’informació que reben i a les múltiples formes d’entreteniment a les quals tenen accés. Les noves tecnologies desenvolupen un paper molt important. “Viviu contínuament on-line”, deia la conferenciant mentre part dels oients afirmaven amb el cap.
L’estudi presentat demostra que els joves corregeixen al filòsof Descartes quan aquest afirma “penso, després existeixo”. En canvi, els joves “canvien, després existeixen”. Estem en una societat on els canvis són evidents, on les novetats tenen una curta durada de caducitat i on s’accentua l’individualisme que, tal i com ha expressat Pilar Pérez, provoca l’egocentrisme en la joventut, afirmació que tampoc ha agradat gaire a alguns alumnes que han esbufegat en senyal de queixa.
Fins aquí el públic es mostrava atent, tot i així, aquest ha anat reduint a mesura que passava el temps i es tractava el tema de la identificació i relació per part dels joves amb les marques. Les murmuracions de converses sobre el cap de setmana augmentaven, alguns estudiants que prenien nota amb l’ordinador portàtil han acabat jugant al solitari i algú intentava aplaudir tímidament abans d’hora per provar sort per si la resta l’acompanyava i així poder finalitzar l’acte que, després de respondre algunes preguntes, no ha tardat gaire en finalitzar.

Buscant els perfils dels cinèfils


Com es troba el públic del cinema? Sota aquest títol s’inicia una xerrada a la Universitat Ramon Llull Facultat de Comunicació Blanquerna on hi han participat tres grans professionals de l’àmbit audiovisual: Josep Antoni Pérez Giner (productor de cinema), Toni Badimón (fundador de BADITRI, companyia distribuïdora) i Pio Vernis (encarregat del màrqueting i la comunicació cinematogràfica al WAW).

Tots tres han aclarit que és fonamental fer una línia divisòria entre el que és un producte comercial o un producte cultural. És a dir, no és el mateix una pel·lícula de tirada independent, la qual es distribuirà en cinemes en versió original o de centre ciutat, que pel·lícules d’acció que probablement es projectaran a cinemes de centres comercials. Des d’aquest primer punt, s’han plantejat diverses qüestions com: Hi ha un públic exclusivament per cinema?, S’han de fer pel·lícules per a classes socials determinades?. Pérez Giner afirma que lo ideal seria crear un perfil nou de gent interessada en el cinema però paradoxalment, afegeix que és un error crear pel·lícules per a classes socials determinades perquè es perden diversos perfils.
Badimón també deixa clar que el públic del cinema mai desapareixerà. Ara bé, el que sí canviarà serà el format amb el qual es presentaran les pel·lícules. A més a més, en un futur i deixant de banda la pirateria, Internet es convertirà en un nou suport a través del qual es gaudiran els films.


Està clar que el públic sempre serà l’element determinant per a entendre com s’haurà de fer el film, quan s’estrenarà, a quins cinemes es projectarà, etc. Pio Vernis ha afegit que tant els distribuïdors com els productors i els exhibidors han de fer una feina conjunta per a crear un producte adaptat als desitjos del públic. La finalitat és fer negoci i, segons aquest professional, tenint en compte que el cinema mai perdrà públic perquè sempre serà un event social, els professionals que hi ha darrere les pel·lícules hauran de ser sempre competitius. Que hi hagi moltes més pel·lícules d’entreteniment que de cinema independent, doncs, no és pas casualitat.

Cercar l’audiència uneix als professionals de l’àmbit comunicatiu


Tots els professionals que treballen dins l’àmbit de la comunicació, saben que aquestes professions es veuen enllaçades per diferents factors. El més important és sens dubte l’audiència perquè al cap i a la fi, tots ells acaben sent creadors de continguts per a un consumidor final.
Per a entendre ben bé com s’ha desenvolupat aquest fenomen d’unió, tres professionals de l’àmbit comunicatiu han estat els encarregats de justificar els seus objectius en una xerrada a la Universitat Ramon Llull, Facultat de Comunicació Blanquerna. Cadascú d’ells ha defensat com atrapar l’audiència a través de diferents suports. Màrius Carol, director de comunicació del Grup Godó ha explicat el posicionament que agafa la premsa. Miquel Mas, conseller delegat de Tiempo BBDO ha estat portaveu de l’àmbit publicitari i Jaume Roures, fundador de Mediapro, ha afegit el punt de vista des de l’audiovisual.

El primer en fer una breu introducció sobre el tema ha estat Màrius Carol, el qual ha exposat que les dades estadístiques ajuden a entendre que encara hi ha un període de vida per a els diaris de paper. Ara bé, el temps del que disposem els ciutadans per llegir el diari entre setmana és escàs i per això, Carol recomana que les empreses, en un futur, s’hauran s’adaptar a les necessitats dels lectors. De fet, el periodista recomana la creació d’una fórmula mixta: entre setmana existirien només les edicions digitals, i el cap de setmana s’imprimirien les edicions a paper.

Miquel Mas ha estat el següent en agafar la paraula. En aquest cas, ha deixat clar que els mitjans són un canal de distribució que generen continguts amb interès. El publicista és conscient de que en els tres àmbits es lluita per l’atenció de l’audiència segons el que proposa l’oferta i la demanda. Però és aquí on ha intervingut el seu paper com a publicista i és que ha deixat clar que només es pot aconseguir audiència si es coneixen les característiques d’aquesta. Així doncs, s’ha d’investigar l’insight del consumidor per a crear productes a mida.

Jaume Roures ha tancat aquest cercle dient, des dels interessos dels suports audiovisuals, que per aconseguir el repte de guanyar audiència, els mitjans han d’adaptar els continguts als espectadors. Només cal dividir la televisió en tres àmbits: els informatius, la ficció i els esports en directe. A través d’aquesta fragmentació tant evident, s’aconseguirà l’objectiu establert.

Grup Godó, BBDO i MediaPro s'uneixen a favor de les audiències



Marius Carol, Miquel Mas i Jaume Roures han sigut els convidats de la conferencia d’avui dimecres a les 12 titulada: Les audiències ens uneixen. Una conferència que en realitat no ens ha explicat res que no sabéssim i de la que m’esperava, degut a la importància dels seus convidats, molt més.

Celebrada en una aula 201 plena a abarrotar de gent - tenint en compte que en un dia de classe normal no ocupem ni el 25% de l’aula - els tres convidats ens han parlat dels tipus d’audiències que rep cadascun dels mitjans pels que treballen.

Marius Carol, director de comunicació del grup Godó, s’ha centrat, tot i que el seu grup disposi també d’altres mitjans, en la premsa. Ens ha mostrat unes dades, com que al món hi ha 12.000 diaris de pagament (Espanya disposa de 170) i que 1.700 milions de persones llegeixen diàriament el diari. Centrant-nos en Espanya, 1 de cada 10 persones llegeixen el diari cada dia, un número força baix tenint en compte que a Suècia ho fan 9 de cada 10, i el major percentatge de lectors de diaris es troba a Catalunya, amb una mitjana superior a la resta nacional.
Miquel Mas, conseller delegat de Tiempo BBDO, s’ha centrat en el seu àmbit: la publicitat. Ens ha explicat que els mitjans de comunicació són un canal de distribució i la principal funció de la publicitat es finançar aquests canals, tot i que les audiències tenen cada cop més poder de decisió sobre la publicitat.
En darrer lloc, Jaume Roures, un dels principals propietaris de Mediapro, s’ha centrat en l’àmbit audiovisual, tot i que la seva empresa també disposa d’altres mitjans.
Ha fet especial menció en que els informatius i els esports en directe concentren a gran part de la població davant del televisor, i juntament amb el serials de ficció, que estan guanyant un paper molt important, són grans aclaparadors d’audiències.

El torn de preguntes s’ha allunyat una mica de la temàtica central, i s’ha arribat a discutir, fins i tot, si es creia correcte, que el català arribes a acceptar termes com berberecho al seu vocabulari.
En conclusió tots tres mitjans es veuen influenciats per la importància de l’audiència, i han destacat que Internet és un mitjà que s’està imposant poc a poc sobre els altres, tot i que alhora, a Internet podem trobar tant productes de premsa, de publicitat com audiovisuals, per això, Internet, tot i ser un fort competidor, es tracta també d’un nexe d’unió de tots. I el que també uneix tots els mitjans, és en definitiva i com bé ens vol mostrar el títol de la conferència: les audiències.

Una bona manera de començar el dia: Nikodemo



Niko i Raul Escolano, els dos fundadors de Nikodemo, han posat sobre la taula a l’aula 201 de Blanquerna, i només per als estudiants de Blanquerna, tota la seva trajectòria professional i gran part de les seves creacions d’animació. Un ambient molt distès (tot i ser les deu del matí), bromes constants dels conferenciants, molt d’interès per part del públic universitari i admiració cap a aquestes dues figures de les produccions on line, han contribuït a que la conferència, a banda d’ensenyar moltes coses als assistents, hagi entretingut de valent al llarg de les dues hores que ha durat la sessió. Niko, amb una actitud sempre irònica i Raúl, que no se sabia mai si parlava seriosament o en broma, han repassat la seva trajectòria professional, sempre vinculada al fenomen Internet. ‘Sabías lo qué?’, és dels primers encàrrecs que van tenir, ja fa molts anys, i ‘La crisis mutante’, la seva primera pel·lícula d’animació, han estat els encarregats d’omplir la primera hora de xerrada d’humor, surrealisme i bromes. En canvi, la segona hora s’ha basat només en el que ha estat la seva creació més important: ‘Cálico Electrónico’. Aquest és un superheroi, que va néixer ja fa cinc anys i que en qüestió de mesos va arrasar en nombre de visites a la xarxa. Niko explicava com es van emocionar quan van veure la boníssima acollida que va tenir el seu ‘Càlico’.

Sota el títol de ‘L’èxit de les produccions on line’ els joves conferenciants han parlat de la importància del fenomen Internet a l’hora de donar-se a conéixer. ‘La meva mare sempre diu que tot el que surt per la tele o per la ràdio és veritat’ –explicava en Niko amb to irònic- així que si surt per Internet per força ha de ser veritat. Així emmarcava la seva explicació de com es viu i navega per la xarxa, on recordem, que a banda d’informació també ens poden pendre el pèl. Per sort, Nikodemo es dedica a fer humor. Animacions nascudes per entretenir, amb altíssimes càrregues d’humor i absurds diversos, que els han convertit, en qüestió de pocs anys, en un referent a la xarxa i entre el col·lectiu dels animadors gràfics.

En acabar les dues hores de xerrada (de fet mitja hora de xerrada, perquè la resta ha estat dedicada a visionar la majoria dels seus treballs), la sensació era força extranya. L’ambient no havia estat el d’una conferència. Aquella estona tant agradable que haviem passat amb en Niko i en Raul no havia estat res més que això: una bona manera de començar el dia.

Tots necessiten audiència


L’audiència és el nexe d’unió entre els mitjans de comunicació i el món de la publicitat, ja que els mitjans – excepte els públics – necessiten els diners de la publicitat per sobreviure i els publicitaris requereixen l’audiència dels mèdia per vendre els productes que anuncien. I per explicar millor aquesta interdependència, la Facultat de Comunicació Blanquerna – aprofitant la celebració de les Jornades Blanquerna – ha organitzat una conferència amb el nom de Les audiències ens uneixen. En la que han participat dues persones del món mediàtic (Jaume Roures i Màrius Carol) i una del publicitari (Miquel Mas).

El primer en prendre la paraula ha estat el director de comunicació de La Vanguardia. La seva exposició s’ha focalitzat en la relació entre la premsa i l’audiència. Carol ha explicat que la reflexió que fan els diaris de la realitat és necessària, de manera que la crisi que viu el sector no hauria de suposar la seva desaparició. No obstant, la gran oferta de premsa (més de 12000 diaris de pagament a tot el món) sumat a l’auge dels diaris digitals/gratuïts i la manca de temps per part dels lectors, ha de comportar canvis importants en l’àmbit de la premsa. Segons ell durant la setmana només hi hauria d’haver-hi edicions digitals i el cap de setmana el clàssic diari de paper.

Seguidament, Miquel Mas ha centralitzat el seu discurs en el lligam entre la publicitat i l’audiència. El conseller delegat de Tiempo BBDO ha explicat que la publicitat finança els canals que busquen l’audiència, d’aquesta manera, els publicistes han de ser uns grans entesos dels tres mons de la comunicació (televisió, ràdio i internet). Ja que és molt important conèixer la psicologia dels diferents públics i mantenir la seva atenció. A més, Mas ha destacat la importància que estan guanyant les audiències gràcies a la interacció i la creació de continguts.

I l’últim en parlar ha estat Jaume Roures. El fundador de Mediapro ha posat èmfasis en el vincle entre la televisió i la publicitat. Des del seu punt de vista, la televisió no forma l’espectador sinó que intenta deformar el mínim l’audiència. Una audiència que ve garantida no tan sols per la qualitat si no també per tres punts claus de la graella televisiva: els informatius, les sèries nacionals i els esports en directe. A part, Roures, considera que els productors han de fer tot el possible per fer participar l’audiència i, així, poder fidelitzar i interactuar amb el públic.

Flash en estado puro

Corría el año 1942 cuando dos individuos llamados John Presper Eckert y John William Mauchly construyeron en la Universidad de Pennsylvania el primer ordenador de la historia, un ordenador llamado ENIAC (Electronic Numerical Integrator And Computer). Era una computadora que sumaba y restaba y su consumo era tan desorbitado que cuando se ponía en funcionamiento la intensidad de la luz en toda Philadelphia bajaba de manera ostensible.

Mucho ha llovido desde entonces, y en un mundo actual donde el éxito de las producciones online va en aumento, destacan las figuras de Raúl Escolano y Niko, los creadores de la serie flash que más éxito ha tenido a nivel nacional, Cálico Electrónico. Era una de las conferencias más esperadas, una conferencia distendida y en la qual han hablado del boom de las producciones online y en concreto del abanico de producciones que ha realizado Nikodemo Animation desde sus inicios.

Jóvenes e inexpertos, arrancaron con una serie llamada ¿Sabías lo qué?, una serie realizada íntegramente con flash, con una publicación semanal en el suplemento online EP3 (El País) y en la que parodiaban todo tipo de curiosidades. Los capítulos eran sumamente breves (alrededor de los 45 segundos), con un agudo sentido del humor y presentados siempre por el intrepido Dr Birufilla. Aquí tienen algunos de estos capítulos:
http://www.youtube.com/watch?v=eT3k3JHq8qo&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=iOsqNN6UvCw&feature=PlayList&p=3E5405EDB5B06746&index=9
http://www.youtube.com/watch?v=1M7DC5RycGU&feature=related

Raúl contaba que posteriormente llevaron a cabo un proyecto pionero en España, una película hecha en su totalidad con flash. El film titulado La crisis carnívora, fue dirigido por Pedro Rivero y contó con la colaboración de actores y presentadores españoles muy reconocidos: Enrique San Francisco, José Coronado, Antonio Resines, Carlos Sobera,… La película tiene una duración de 75 minutos y es el primer largometraje español en participar en el festival de Sitges. Aquí pueden disfrutar del trailer.

Posteriormente, ambos han hablado sobre Cálico Electrónico, la serie flash española con la que han dado el salto a la fama. Empezó por ser la “publicidad” de Electrónica Web y el éxito que provocó (2.000 visitantes al mes) les motivó a elaborar una primera temporada, seguida después de dos temporadas más, todas ellas con una media de 5 millones de visitas mensuales. Tiempo atrás los capítulos tenían una publicación mensual y su duración era de 9 minutos, ahora publican un capítulo por semana y su duración es de aproximadamente 2 minutos. De hecho, Cálico Electrónico puede presumir de ser la primera serie flash en estrenar en el cine uno de sus capítulos.

El merchandising y su servicio de mensajería es lo que da ingresos a la productora Nikodemo, ya que los capítulos son totalmente gratuitos para la gente que desea visitar la página web de Cálico Electrónico. Este año 2009 esta humorística serie cumple 5 años de existencia, tendrá una exposición propia en el salón del cómic y en breves puede dar el salto a la gran pantalla.

La (de)formació d’una pregunta

Quinze minuts més tard de l’hora prevista, a tres quarts d’una, començava la conferència L’espectador, es forma o es deforma? amb un primer protagonista inesperat: no va moderar Pilar Medina, professora de la Facultat Blanquerna de Comunicació, sinó Lluís Anyó, també professor del mateix centre. Amb l’aula magna de la facultat quasi plena, va intentar implicar els assistents comparant-los amb el públic de la televisió i el cinema, en la mesura que tots són –som- individus amb motivacions concretes. A més, va plantejar la conferència en forma de debat, cosa que es va traduir deixant un terç del temps per les preguntes, el que es va agraïr i molt.
El primer dels convidats a parlar va ser Òscar Xavier Nogueira, cap d’audiència i programació de Televisió de Catalunya. Per ell la qualitat és una cadira les potes de la qual són els els legisladors, els espectadors, els operadors de televisió i els anunciants. Com és lògic es va extendre més en el tercer element, i va parlar del Panell d’Acceptació d’Audiències, índex qualitatiu de la programació fet a través d’enquestes diàries per Internet, desterrant el mite que les televisions només es guien pel ‘share’.
El segon en parlar va ser Carles Balagué, crític, director de cinema, a més d’exhibidor i programador dels cinemes Mèlies. Es va declarar contrari a tot tipus d’estadístiques de mesura d’audiència o espectadors, als professors i teòrics que no són capaços de fer una història del cinema intel·ligible per la gent jove i a la distinció entre els termes “cinema” i “audiovisual” degut a la hibridació que presenta el segon. Ha acabat interpelant a l'audiència al declarar que tot depenèn de la tria personal.
Al final de les intervencions dels convidats, va quedar una sensació general d’haver estat una conferència prou interessant però que no havia respost a la pregunta inicial, tant sols derivades d’aquesta que no comportaven el risc de l’original. La sortida per la tangent es va fer encara més evident quan un professor va repetir-li una pregunta a Nogueira al comprovar que aquest no havia contestat el que se li demanava. Balagué, en una mostra de gran sinceritat i bon humor, va reconèixer per dos cops no haver respost a les qüestions que li plantejaven els assistents. És per això que quan una noia va preguntar directament si l’audiència es foma o es deforma la sensació general va ser una combinació d’incomoditat –per com de directe ho va dir- i acceptació –molts teníem ganes de fer el mateix-. Havia donat en el clau. Nogueira va respondre que si bé es pot deformar, ells procuren formar. Esperem que siguin més concrets alhora de portar això a la pràctica.

dimarts, 17 de març del 2009

Animació + humor = Nikodemo


Nikodemo Animation, la companyia d’animació més reconeguda de l’estat espanyol, representada pels seus fundadors, Raúl Escolano i Niko, ha obert les Jornades Blanquerna amb una conferència denominada: L’èxit de les produccions online. Una gran oportunitat per conèixer de primera mà el complicat món de l’animació. Ara bé, els creadors de Cálico Electrónico, sense oblidar-se de l’humor que caracteritza els seus projectes, s’han permès la llicència de centralitza la xerrada en la seva companyia en comptes de tractar les produccions online en la seva globalitat. La conferència ha anat intercalant, sense problemes, les explicacions dels animadors amb el visionat dels seus treballs.

Al principi, ambdós conferenciants han advertit “Hace tres años que hacemos la misma conferencia, y ahora, nos sale casi bien” i han donat un consell als estudiants “Si está en internet es verdad”, després, enmig dels riures del públic, han explicat com van començar en un petit estudi entre la Rambla de Catalunya i el carrer Diputació. Tant Niko com Escolano han posat èmfasi en la duresa dels inicis, ja que havien de fer petites animacions per webs sense poder explotar completament el seu talent. Fins que un dia, segons Escolano molt calorós i d’humitat relativa, El País els va encarregar una tira d’animació còmica setmanal per la versió online de l’EP3. Gràcies aquest primer gran encàrrec, l’empresa va fer un pas endavant i va crear l’espai ¿Sabías lo qué? Presentat pel Doctor Birufillas – un projecte que esdevindria clau pel posterior desenvolupament de Cálico Electrónico –.

Acte seguit, els conferenciants han explicat com van crear el seu primer llargmetratge. L’any 2008 Nikodemo Animation es va submergir en la complicada producció de La crisis carnívora – “una historia sobre bichos que insultan” segons Niko – amb la participació de Quique San Francisco, Carlos Sobera, Pedro Reyes i José Coronado. La pel·lícula d’animació fou dirigida per Pedro Rivero, i tot i les males crítiques, va ser la primera, exclusivament espanyola, que participava al Festival de Sitges.

Seguidament, els animadors han decidit parlar de la sèrie flash que ha revolucionat Internet (més de 50 milions de seguidors). Tot i que, Niko i Escolano, han constatat que Cálico en un principi era un simple wizard d’una pàgina web, però la bona resposta del públic els va portar, el 2004, a elaborar la primera temporada – l’han seguit dues temporades més – de Cálico Electrónico. La història d’un superheroi d’aptituds qüestionables (del qual n’han estrenat un nou episodi durant la conferència). Els fundadors de Nikodemo no han dubtat en afirmar que si be ja tenien un nom gràcies els projectes anteriors, Cálico Electrónico els ha situat en el més alt de l’animació espanyola i internacional, i segons Niko “A parte de millonarios, nos ha permitido cambiar el antiguo estudio de 45 metros por uno de 65”. Bromes a part, la sèrie flash, tot hi haver canviat de format (capítols més curts on es reforcen les referències audiovisuals i el feedback amb l’espectador) segueix sent un gran reclam. Cálico gaudeix de spin-off, marxandatge, patrocinadors (Red Bull, E Dreams, Adobe, Eastpak...), un espai en el pròxim Saló del Còmic i, properament, farà el salt a la televisió.

Finalitzada la conferència, Niko i Escolano s’han felicitat per haver esgotat el temps i han agraït la presència dels estudiants. Després d’una merescuda ovació, ambdós animadors s’han acomiadat i han posat a la disposició dels espectadors un seguit d’adhesius de Cálico i companyia.

dimecres, 11 de març del 2009

Only by the night, un àlbum trencador


Que Kings of Leon és un dels grups que està de moda està fora de dubte. Anuncis a la radio del llançament del seu nou àlbum i repeticions incomptables a la ràdio del seu nou èxit ho corroboren. A més a més el popular Use somebody, el single del nou àlbum Only by the night (2008), està situat en una més que meritòria 42ª posició en el rànquing de les cançons més descarregades des de l’Itunes Store.

La progressió del grup de Nashville ha estat meteòrica. Fa un parell d’anys, arribaven al FIB (Festival Internacional de Benicàssim) com uns autèntics desconeguts i simplement feien de teloners dels mediàtics Arctics Monkeys. Ja se sap que molts dels grups que actuen al FIB, després es fan de mica en mica més coneguts i els serveix de plataforma cap a la fama, com pot haver sigut el cas de The Kooks o de molts altres. En aquella ocasió presentaven el seu tercer àlbum, Because of the times (2007).

L’últim treball Only by the night és força diferent de la resta d’àlbums del grup americà com Youth and young manhood (2003) o Aha shake heartbreak (2004). Aquests dos primers àlbums es caracteritzaven per tenir un caràcter uniforme, formaven un treball conjunt. Les seves cançons tenien una continuitat melòdica, en què l’equilibri entre la part instrumental i la part vocal era quasibé perfecte. La majoria de les cançons es basaven en el seu ritme enganxós però alhora insaciable. Aquests dos primers àlbums, i fins i tot el tercer, podem dir que pertanyen a un rock alternatiu, amb tocs de rock de garatge i de punk.

Only by the night significa un punt d’inflexió i un canvi de rumb. En aquest treball, Kings Of Leon, han apostat per un rock menys melòdic. Clarament han fet el CD amb una visió comercial, ja que si hi fem una escoltada ràpida hi ha dues cançons que ens criden l’atenció (Use somebody i Sex on Fire). Les altres cançons deixen bastant indiferents. És per això que el disc no conforma un tot, una obra musical sencera, sinó que està fragmentada. Cada cançó és independent l’una de l’altre. Realment, només aquestes dues cançons són les úniques que valen la pena. Les altres s’acaben fen monòtones i s’acaben trobant faltades de ritme. Un altre aspecte que ha variat respecte els anteriors àlbums és l’estil. Si bé en els anteriors l’equitat entre veu i instruments era la tònica principal, en aquest CD destaca molt més la part instrumental. Ha derivat cap a un rock més underground, més fosc, més alternatiu. Però de manera sorprenent, tot i allunyar-se d’un estil més comercial, Kings Of Leon han trobat l’èxit en aquest àlbum i en especial en el single Use somebody.

A vegades allunyar-se d’un estil comercial no significa disminuir el teu target de públic, i aquest CD n’és un exemple perfecte. Aquest èxit popular, l’ha valgut la invitació per part del FIB de tornar-hi a actuar en l’edició d’aquest any; això si, com a un dels quatre principals caps de cartell.




dimarts, 10 de març del 2009

La vida del Che, segona part


Títol: Che: Guerrilla
Director: Steven Soderbergh
País: EEUU

Fins ara ningú s’havia atrevit a portar la vida del Che a la gran pantalla. Ningú volia prendre el risc d’explicar la vida d’un personatge tant polèmic, i es preferia fer treballs relacionats amb les dues guerres mundials o narrar vides menys polèmiques. I és que, habitualment, el cinema espera a que la cicatriu es tanqui del tot per a adaptar la història al setè art.
El film Che: Guerrilla és la continuació de l’exitosa Che: El argentino. El seu director, el nord-americà Steven Soderbergh (director, d’entre d’altres pel·lícules, de Kafka i la saga d’Ocean’s), va programar i dirigir la història com un sol film, però per motius de durada i, és de suposar, per raons comercials, va decidir finalment dividir-la en dues parts.
Aquesta segona entrega ha arribat no fa més de tres setmanes a les pantalles dels cinemes catalans. El segon capítol segueix amb la narració de la biografia del guerriller Ernesto ‘Che’ Guevara, paper que protagonitza de manera magistral l’actor de Puerto Rico Benicio del Toro. Un personatge que costa reconèixer a causa del maquillatge i la perruca utilitzada.
El film comença mostrant-nos l’entrada del Che a Bolivia, des d’on s’introdueix en plena selva per tal d’iniciar un nou moviment revolucionari, moment en el qual podem reconèixer alguns dels actors i actrius espanyols/les que l’acompanyaven en la primera entrega. El problema que troba l’espectador quan comença a veure la pel·lícula és que des d’un primer moment, es veu clar que la revolució fracassarà, fet que li treu tota emoció a l’argument. Per aquesta raó, el director intenta mantenir l’atenció amb les diferents trames personals i l’introducció de nous personatges. Però això fa que el testimoni es perdi bastant argumentalment, o com a mínim més que en la primera part. El fracàs de la revolució transmet un sentiment pessimista a l’espectador, i aquest perd el fil.
A favor de la primera entrega, es pot dir que com a mínim hi havia salts temporals que et portàven a una Nova York en blanc i negre que donava canvis de ritme a la història. En canvi, a aquesta segona part, la narració és absolutament lineal.
En l’intent per narrar de manera tan exhaustiva i casi documental aquests moments tan trascendentals de la vida d’Ernesto Guevara, el resultat ha acabat éssent esgotador per a l’espectador. És cert que hi ha moments molt ben aconseguits, com ara la batalla final, però penso que era una bona oportunitat per a tancar un capítol de la història certament desconegut per al món del cinema.

Vida nocturna


After Dark
Haruki Murakami
Traducción del japonés de Lourdes Porta
Editorial Tusquets. Colección Andanzas (1º edición, octubre 2008)
248 páginas

Es casi media noche y el último tren acaba de salir de la estación. El barrio se queda incomunicado a la espera de que llegue el nuevo día y, con él, la normalidad. La noche no es algo normal: el ambiente se llena de tinieblas, la gente no es la misma, las calles se oscurecen. Una joven de 19 años está leyendo en un bar y, en una novela de Murakami, eso significa que tiene algo que contar.
Esa joven, Mari, deberá restar toda la noche en esa zona. Allí conocerá a Takahashi, un joven músico al que le esperan para ensayar; más tarde le presentaran a Korogi, la encargada de un love-hotel y a Kaoru, su ayudante. Shirakawa se cruzará en sus vidas, sospechoso de propinar una paliza a una prostituta china. Mientras tanto, Eri, la hermana de Mari, sigue durmiendo en “el otro lado”. Varias historias aparentemente paralelas pero que, en algún momento, se cruzarán.
Ése “otro lado” es muy común en la literatura de Murakami, siempre haciendo referencia a lugares o situaciones que debemos preguntarnos por su existencia. Habitualmente los personajes mantienen conversaciones acerca de “la otra vida” o “qué hay en el más allá”, fomentando, de esa manera, el pensamiento del lector acerca de esos temas tan trascendentales.
Murakami es, sin duda, un referente de la literatura de nuestros tiempos. Ya nos lo demostró con Tokio Blues, obra maestra de principio a fin. Pero todavía tiene más mérito que, al ser de origen japonés, sus novelas estén repletas de referencias europeas, desde cantantes hasta escritores contemporáneos. Eso hace que, al leerlo, parezca más cercano de lo que en realidad está. Su afición a la música y concretamente al jazz, la podemos rastrear en todas sus obras y ésta no es la excepción.
Los escenarios están argumentados a la perfección. No se olvida de ningún detalle. Desde la música que está sonando (habitualmente jazz) hasta el color y la textura de la camisa de la mujer que está al fondo de la escena. Todo. La manera de describir es casi cinematográfica, incluso detalla los zooms que haría el espectador si lo estuviera viendo. En ese sentido no da lugar a libres interpretaciones.
After Dark empezó con un plano general de la ciudad a punto de irse a dormir, y acaba con el mismo plano general, esta vez amaneciendo. En realidad es como un sueño, y transcurre durante las horas que biológicamente deberíamos estar durmiendo. No se puede describir cuál era el tema central de la historia pero, de todos modos, lo importante es haber pasado unas horas con Mari y sus amigos y haber disfrutado con su lectura.

"Soy Toni Moog y llevo tatoos"

“Soy Toni Moog y llevo tatoos”. Com a totes les demés funcions que protagonitza aquest humorista, Toni Moog es presenta a l’obra “Singles”, d’aquesta manera. Dirigida per Santi Millán, “Singles” és un espectacle que parla d’una determinada filosofia de vida per part de divorciats, solters, vidus, separats i qualsevol altre denominació imaginable. Toni Moog, solter per vocació i afició, es converteix en el “gurú de l’amor” en una obra que s’omple de gags que identifiquen, en una manera o altre, a tots aquells qui creuen en l’amor però que per altra banda, són incapaços de trobar-lo.

Tenint en compte que riure és difícil i que fer riure ho és encara més, cal felicitar a aquest còmic per a encertar tant els gags que il·lustren algunes d’aquelles accions que fem tots, en un moment o altre, amb la nostra parella i que mai acabarem acceptant. Si més no, es nota que el protagonista ha passat per programes com ara “La Cocina de los monólogos”, “Paramount Comedy”, “Boqueria 357” i “Wanted, el Show de los cómicos más buscados”. Tota aquesta experiència li ha valgut que el públic no deixés de riure en un sol moment durant tot l’espectacle.

És una funció plena de ironia i pessimisme davant les relacions amoroses i els elements que construiexen la qüotidianitat d’aquestes. No obstant, opino que es fa un abús sobre el tractament del sexe i tot el que aquest comporta. Les paraulotes i els insults, encara que siguin en un to divertit, formen una bona síntesi amb la resta del monòleg durant una estona, però quan aquests elements s’utilitzen per envair cada frase, els gags es converteixen en un pel arrogants. Està clar que aquest és l’estil que construeix a Toni Moog, un home desenfadat que dirigeix les seves obres a joves amb les hormones accelerades i, fins i tot, a aquells que consideren que encara tenen 20 anys.

Ja no hem de llegir més llibres de Jorge Bucay perquè aquest gran humorista ens simplifica la realitat d’una manera tant irreverent que no cal ni qüestionar-nos per què hi ha 160 milions de persones a Espanya que viuen soles. Vaig riure molt perquè crec que Toni Moog reuneix les qualitats que se’ls hi demana a tots aquells actors que han de tractar el tema de l’humor. Ara bé, m’agradaria reptar-lo proposant-li defensar un espectacle de les mateixes característiques per a un públic més veterà.

“Nace una ilusión…Bella y Bestia son”


Barcelona obra les seves portes per presentar una història vista per més de 30 milions d’espectadors en tot el món: “La Bella y la Bestia”, creada l’any 1740 per l’escriptora francesa Madame de Villenueve. Stage Entretainment n’ha fet una versió produïda a partir del musical de Broadway, la primera de Disney que s’estrena a la ciutat comtal.
El reconeixement i l’èxit d’aquest conte de fades és degut bàsicament al contingut, un argument senzill però amb una moral universal: “la bellesa en troba en l’interior”. Missatge transmès a partir de la història d’amor entre la Bella (María Adamuz), una dolça noia enamorada de la literatura i dels prínceps blaus i la Bèstia (David Ordinas), un noi transformat en un monstre com a conseqüència del seu egoisme i mal caràcter que, per trencar l’encanteri i tornar a ser humà, ha d’aconseguir que algú l’estimi pel seu interior, deixant de banda el seu terrorífic aspecte. Aquest transcurs no li serà fàcil ja que, Gastón (Pablo Puyol) vol casar-se amb l’única persona capaç de recuperar la bondat de la Bèstia, la Bella. Tres personatges que encarnen la personalitat dels dibuixos animats a la perfecció i els quals interpreten quasi bé els mateixos diàlegs de la pel·lícula.
Els entranyables i deliciosos criats transformats en objectes del castell són la guspira de la història. Sens dubte, l’ànima de l’obra. Aporten un toc humorístic essencial a partir de ressaltar les distintes personalitats de cada un d’ells: el responsable i peruc rellotge “Dindón”, l’alegre i enamoradís canelobre “Lumière” i la hospitalària i serena tetera “Sra. Potts”. Destaquen per la seva interpretació brillant, sobretot en l’escena del “¡Qué festín!”.
El musical, dirigit per Glenn Casale, captiva des d’un bon principi al públic per l’impactant decorat amb una gran espectacularitat visual. Una escenografia que ens transporta a un enorme i majestuós però tenebrós castell carregat d’elements d’estil barroc, al petit i acollidor poble francès on viu la Bella i a un fred i fosc bosc on els llops ataquen a Maurice (pare de la protagonista). El canvi d’escenes amb el seu respectiu ambient està molt ben aconseguit gràcies als acurats aspectes tècnics, lluminosos i sonors.
Barcelona Teatre Musical (BTM) ha apostat per mostrar al públic català de totes les edats la màgia de la pel·lícula de Disney al teatre. Uns dibuixos animats convertits en actors i actrius que, amb un espectacular vestuari, unes vistoses coreografies, una magnífica orquestra i unes potents i harmonioses veus aconsegueixen transportar als més petits al món dels adults i aquests a la il·lusió i innocència dels infants.
Una bona elecció per a tots aquells que volguin endinsar-se en un món de fantasia del qual la majoria d’espectadors marxen cantant la mítica cançó “nace una ilusión, tiemblan de emoción... Bella y Bestia son”.

la mancha, reflejo de un mundo extraño.


El grupo teatral liquidación por derribo está representando estos días en el Guasch Teatre la obra titulada la mancha. 
El escenario se desarrolla en casa de Alfonso, un abogado acomodado y Julia, su esposa. Este matrimonio recibe a Maite y Alberto una pareja con la que mantienen una peculiar amistad. En una de estas visitas de pura cortesía donde la tensión se podría cortar con cuchillo, Maite y Alberto obsequian, una vez más con un horrible regalo, a Alfonso y Julia pero, esta vez las cosas no son como siempre porque el regalo es una alfombra, y en ésta hay una gran mancha de sangre que al parecer sus compradores desconocían. A partir de este momento Julia se trastoca y establece, lo que ella denomina comunicaciones con la mancha. 
Gracias a las múltiples visitas de Maite y Alberto el espectador puede ver como la locura de Julia va en aumento. El resto de personajes también parecen un poco trastocados. A lo largo de la obra suceden una serie de hechos que desembocan en situaciones divertidas e inverosímiles que hacen reflexionar al espectador acerca de los problemas del tercer mundo.
Es difícil catalogar esta obra en un solo género teatral pero, sin duda, el que predomina es la comedia. También se pueden apreciar pinceladas de suspense. Esta combinación hace que el espectador crea estar viendo una obra de humor negro.
Lo más positivo de esta representación teatral es la actuación de los actores. Su trabajo de interpretación es estelar de principio a fin y con sus gestos consiguen una carcajada general del público en varios momentos.
Como punto flojo de la representación destacamos el attrezzo, aunque esta pobreza, al igual que la del decorado probablemente vengan causadas por una importante falta de presupuesto que se hace patente en el transcurso del espectáculo. Prueba de ello es que a lo largo de la obra no se cambia de escenario en ningún momento y eso hace que el espectador se canse en ocasiones pero, esto es disculpable si se tiene en cuenta que la durada de la obra es breve, apenas una hora. El recurso para el paso de unas escena a otra es siempre el mismo (los personajes se quedan quietos y se apagan las luces) y esto hace que la obra en general sea demasiado sencilla. Sin embargo, lo que más pobreza le otorga a la representación es la obra en sí del autor Carles Armengol porque tampoco tiene muchas más posibilidades. Hay que insistir en que si no llega a ser por el papel de los actores la representación podría ser una catástrofe total. Con todo esto podríamos afirmar que el buen trabajo es de los actores no del autor. 
Lo más decepcionante de la obra es el final porque no es, hasta que salimos de la sala y nos dan un papel con un discurso traducido del árabe, que no entendemos que es lo que finalmente ha pasado. Aún y con la traducción tampoco se comprende del todo porque los protagonistas se sumergen en tal locura. En este sentido podríamos decir que es una obra con un final un tanto abstracto.
Si lo que busca el espectador es reírse y pasar el rato cuando va al teatro esta es sin duda su obra; una obra que trata situaciones extrañas para un mundo cada vez más extraño.

Clint Eastwood segueix en forma


Títol original: Gran Torino
Director: Clint Eastwood
Origen: EEUU
Gènere: Drama

No és pas original posar en relació un film amb l’etapa que ha obert Barack Obama als EEUU. Alguns crítics van veure en El último voto (Stern, 2008) l’ombra d’un Frank Capra que als anys 30 va transmetre optimisme als americans per sortir d’una greu crisi econòmica, just el que està intentant ara el nou president. Sí que seria en canvi més original que la identificació es fes a partir de la peça que presenta un veterà del cinema, algú que en la ficció s’enmiralla sense embuts amb el passat i que s’enfronta a un present que no vol comprendre.
Gran Torino té diferents lectures, com la majoria d’obres que ens presenta Clint Eastwood. Una de les més importants és la no sempre pacífica convivència entre ètnies, un tema que ha estat present en la campanya degut al color de pell del candidat demòcrata. I l’acció se situa en un barri degradat i dominat per les bandes, no tant diferent dels que ell va recórrer de jove a Chicago. Fins i tot podríem parlar de paral·lelisme en la renovació generacional. Sigui com sigui, el primer encert d’Eastwood és l’elecció temàtica.
Malgrat les reticències, el californià és el protagonista. Aquest cop és Walt Kowalski, un jubilat veterà de la guerra de Corea que després de l’enterrament de la seva dona es refugia a casa seva amb la única companyia de la seva gossa, en un barri dominat pels hmon. Aquests, originaris del sud-est asiàtic, han anat reemplaçant els antics veïns blancs. La reacció inicial de Kowalski és de profund odi i despreci cap a ells i la seva cultura. Aquest sentiment s’incrementa quan un d’ells, el jove Tao, intenta robar-li el cotxe, un luxós Gran Torino del 73 que no treu mai del garatge –que esdevé un símbol de la seva reclusió, d’aquí el títol-. Però no tarda en adonar-se que la seva família només el vol per treure’n la casa, el cotxe o unes entrades per un partit de futbol americà, i poc a poc es va introduint en els costums dels seus veïns asiàtics. En una frase de gran elocuència diu tenir més en comú amb ells que amb la seva pròpia família. El punt d’inflexió d’aquesta integració és quan salva la vida a en Tao d’una banda de hmon, i a partir d'aquí s’inicia una relació paternal que pot fer recordar a Million Dollar Baby. I és que l’esforç de comprensió també l’ha de fer amb el jovent.
Les diferents lectures a les que es feia esment abans es donen pel fet que la pel·lícula conté una profunditat psicològica i emocional molt elevada, i no seria exagerat parlar de catarsis en el sentit originari del terme. I tot això amb una aparença de simplicitat i fins i tot de quotidianitat exquisita. Les interpretacions i d’altres aspectes més tècnics com els enquadraments es mouen en la línea de gran nivell als que ens té acostumats.
Alguns acusen a Eastwood de fer sempre el mateix paper. Certament l’escena en que salva a Tao portant una escopeta fa pensar en Harry el Brut, i el to general del film s’aproxima al del western crepuscular. Ara ja té 78 anys, i els seus temps de cowboy al servei de Sergio Leone i tants d’altres queden molt lluny. Malgrat això, potser en essència el seu personatge no hagi variat tant, fins i tot conservi algun tic interpretatiu. Però –més enllà de vinculacions amb el present- si és capaç de seguir-nos oferint uns films originals, ben construits i que facin pensar, això pot quedar en petits pecats molt fàcils de perdonar.

Realitat i ficció s'uneixen a Slumdog Millionaire, el film de l'any.


La gran triomfadora dels Oscars 2009, Slumdog Millionaire, amb un total de 8 guardons, entre ells el de millor pel·lícula i millor director per Danny Boyle, retrata la realitat i la duresa de la vida a l’Índia amb un rerafons Bollywoodiense.

A la pel·lícula es narra la historia de Jamal, un noi de 18 anys que decideix participar al programa ¿Quién quiere ser millonario? i davant la sorpresa de tots acaba guanyant el premi de dos milions de rupies. Jamal és acusat de frau ja que no s’expliquen com un noi dels tuguris de Mumbai sense cap mena d’estudis és capaç d’encertar totes les preguntes del concurs. I és així com es desencadena la trama de la pel·lícula, quan Jamal va explicant a la policia que cadascuna de les preguntes que li formulen en el concurs té alguna relació amb fets que ha viscut en la seva intensa vida, juntament amb el seu germà Salim i la seva amiga Latika.
Per explicar aquests fets utilitza un gran joc de flaixbacks que intercalen aspectes del passat amb els del present.
Una gran pel·lícula que juga per una banda amb la crua realitat de l’Índia vista des dels ulls d’uns infants, i per un altra, amb una trama amorosa que es desencadena durant tot el film i que acaba amb el triomf de l’amor entre dos dels protagonistes: Jamal i Latika. Tot això amb una gran banda sonora que tot i no ser molt extensa, en comparació amb les pel·lícules d’alt pressupost, ha sigut també mereixedora d’un Oscar i d’altres grans premis.

Però haver guanyat 8 Oscars no ha proporcionat l’eterna felicitat als més petits dels protagonistes, ja que fora dels luxes de Hollywood, han hagut de tornar a la seva crua realitat, a la pobresa en que vivien abans de rodar la pel·lícula, i ara recorden com un somni del que mai s’oblidaran, els moments viscuts a Los Angeles, on el menjar no tenia mosques i no havien de dormir entre escombraries.

En conclusió, tot i ser acusada de glamouritzar la misèria de l’Índia, es tracta d’una pel·lícula que ens mostra el sentit de la vida, de la casualitat, la sort i el destí, i ens ensenya que no només és necessari tenir grans estudis, ja que el carrer és l’escola de la vida, i de vegades els petits detalls que ens passen al dia a dia, i que sovint passarien fins i tot desapercebuts, ens poden fer arribar molt alt, poden ser decisius alhora de prendre decisions que ens repercutiran la resta de la vida.

dilluns, 9 de març del 2009

Sense límits


Ha plogut molt des de que l’any 2001 Llibert Fortuny va tornar dels Estats Units amb un suma cum laude sota el braç. Des d’aquell any, el jazzman català no ha parat quiet o inquiet en busca d’un so propi, ja fos amb l’Elèctric Quintet (els primers anys Elèctric Quartet) o les What The Fuck Jam Sessions del Jamboree. I ara, després de 4 àlbums a l’esquena (Un Circ Sense Lleons, Revolts, Llibert Fortuny Elèctric Big Band XXL i Double Step), incomptables concerts arreu del món i destacats premis, el saxofonista català s’embarca a la recerca dels seus límits artístics amb Shaman. Una cataracta musical que afronta acompanyat de Gary Willis (cofundador de Tribal Tech) i David Gómez, sota el nom de Triphasic.

El nou projecte de Fortuny i companyia desprèn creativitat i genialitat de principi a fi. Els 8 temes de debut són tota una declaració d’intencions, fora esquemes (només cal escoltar la improvisada i desafiant Minivan) i llarga vida a la fusió desenfrenada d’estils musicals (abstenir-se puristes/apocalíptics del jazz). El grup defuig qualsevol etiqueta que els privi de llibertat i, en un esforç digne de ser admirat i aplaudit en l’actual mercat discogràfic, aprofiten les possibilitats de l’electrònica i les sonoritats jazzístiques per endinsar-se i explorar entorns musicals desconeguts. Però Triphasic no busca ser el pioner que mor en va o oblidat en el temps, el trio, gràcies a la força del seu directe (dignes de destacar són els concerts a l’Auditori de Barcelona, El Mercat de la Música Viva de Vic i del Festival Interacional de Jazz de Barcelona) no tan sols s’apropia dels espais que descobreix, sinó que el seu afany per innovar ha calat en el panorama musical i ha creat tendència.

De manera que els sons, ritmes i melodies que surten dels instruments de Llibert Fortuny (saxo, EWI i pedals analògics), Gary Willis (baix elèctric) i David Gómez (bateria), els converteixen en els David Livingstone – esperem que no s’equivoquin alhora de trobar la font del Nil – de l’escena jazzística catalana, una escena que cada vegada entén menys de fronteres físiques i musicals.

La Duda

‘La Duda’ és l’adaptació que John Patrick Shanley fa del seu propi text teatral. El reciclatge d’un text de teatre al cinema corre sempre el perill de veure`s massa carregat, de no saber traduir la peça al llenguatge que li pertoca i per al mitjà pel qual es difondrà. En aquest cas, Shanley ho ha aconseguit. Una magnífica adaptació i un repartiment d’actors excepcional dóna vida a una història, tant emotiva com controvertida, ambientada a la dècada dels seixanta al Bronx.
La senzillesa del llenguatge és qui dóna vida i credibilitat a la pel•lícula. Carregada de detalls, ‘La Duda’ mostra una cara oculta de l’ésser humà, aquell al qual ningú s’hi vol assemblar. Aquest és el paper interpretat per la magnífica Maryl Streep (Sor Aloysius). El paper de l’actriu dóna vida i sentit al títol de l’obra. A partir d’una lleugera sospita i gràcies al caràcter obsessiu de la protagonista, aquesta inicia una campanya de desprestigi cap al mossèn de l’escola, al qual acusa de pederàstia. Philip Seymour Hoffman, que encarna el paper del mossèn aconsegueix mantenir la tensió al llarg de tot el film. Durant els 104 minuts que dura el llarg metratge, l’espectador estima, odia, es posa nerviós, etc., sempre amb el dubte de si realment el mossèn és o no un pederasta. Hoffman demostra amb una actuació sublim, la capacitat que té de generar confusió en els espectadors. També és destacable l’actuació de Amy Adams, que rodejada d’aquests dos monstres de la interpretació, encarna la monja novell innocent, plena de bones intencions. El paper d’Amy Adams és fonamental. Ella és la veu de l’espectador dins la pel•lícula. És un element neutral que lluita contra dos factors clau en el desenvolupament de la història: manté un debat interior, que no s’acaba de decidir, sobre la presumpció de pederàstia per part del mossèn i sobre la credibilitat dels arguments de sor Aloysius. Aquest debat és idèntic al que mantenen els espectadors al llarg de tota la pel•lícula. A més, exerceix el paper de mitjancera i ajuda a mantenir el fil argumental de la història.
A nivell de realització és, també, una obra mestra. No s’ha pecat de sobrecarregar les escenes, de caure en convencionalismes, sinó a l’inrevés. A ‘La Duda’ res no és gratuït. Shanley trenca la norma i no fa una pel•lícula convencional, sinó que gràcies al tractament del color, a través d’alguns plans més diagonals i sota l’excel•lent actuació dels personatges encarregats de donar vida i sentit a la història, accentua la sensació d’angoixa ajuda a crear tensió. Al final el dubte es manté. Mai no sabrem què és el que realment va passar però, igual que sor Aloysius, no podrem evitar la temptació d’especular.

diumenge, 8 de març del 2009

Obra mestre d'Aronofsky i el retorn de Rourke.

Un homenatge als herois caiguts, així es podria definir l’últim llargmetratge de Darren Aronofsky.

'El Lluitador' ens relata la agonia de Randy “The Ram” Robinson (Mickey Rourke), una vella glòria de la lluita lliure que en els anys 80 havia estat en el cim del wrestling, però que ara, 20 anys després, sobreviu gràcies a treballs temporals i combatent en quadrilàters de tercera categoria. Guanya el just per poder pagar-se els anabolitzants que li permeten seguir competint, mancant-li diners per la roba, la llar i necessitats bàsiques.

La seva vida personal es deplorable, intenta recuperar la filla que va abandonar, Stephanie (Evan Rachel Wood), i el seu únic recolzament és el de Cassidy (Marisa Tomei), una streaper vinguda a menys, ambdós són un reflex de dues vides diferents, però que les mateixes circumstàncies fan que caiguin en el oblit de la seva professió.

La pel·lícula segueix els passos de Randy amb el seu ritme cansat i endintsant-se en les seves pors i la seva permanent nostalgia de un passat que l’elevà a la categoria de llegenda per després deixar-lo en la més completa marginació. El protagonista sent molt més els cops que la realitat li dóna que no els uppercuts dels seus contrincants, es sent inutil i ningunejat, tot i així, segueix sent estimat i respectat en els rings. El seu cos és un mapa on cada cicatriu és un record d’una baralla antològica.

El actor Mickey Rourke realitza un paper espectacular, cada gest ens posa en la pell d’un individu vapulejat per la vida i, malgrat això, replet d’energía. Paral·lelament està la figura de Cassidy, que també observa que el pas del temps la va deixant en fora de joc. Es sent obsoleta i suporta les burles i l’absència de mirades en una professió que depèn de l’aspecte físic, però al contrari que Randy, està decidida a seguir cap endavant.

Darren Aronofski construeix una pel·lícula molt completa i els seus 110 minuts passen com una autèntica exhalació. Desde l’inici, amb les veus de locutors fantasmes del passat recorrent una vida de reportatges, fotografies i cartells publicitaris fins el salt a la immortalitat, la signatura de declaració de principis i aquest amor incondicional cap al seu públic, l'únic al que mai ha defraudat i l'únic que li ha demostrat tot l'amor que el seu castigat cor ha trobat a faltar.

El film té un final obert, i podríem dir atípic, i en referència a la banda sonora, selecciona una gama de bons temes dels vuitanta i un tema de Bruce Springsteen que ha composat exclusivament per a la pel·lícula.

És un llargmetratge que no deixa indiferent.

Per veure el trailer, clica aquí.

dijous, 5 de març del 2009

Crítica de música: Macaco

“Puerto Presente”, el nou disc de Dani Carbonell, més conegut com Macaco, ja ha vist la llum.

Després de consolidar-se a Espanya i a l’estranger com un dels referents del mestissatge amb els anteriors àlbums –“Rumbo submarino” (2002), “Entre raíces y antenas” (2004) i “Ingravitto” (2006)-, torna amb una obra mestra on recupera els seus orígens fusionant la rumba catalana amb funk, reggae, hip-hop i tocs de música electrònica. Les noves melodies aconsegueixen superar el tant exitós “Ingravitto”, amb unes lletres plenes de bon rotllo, positivisme i un aire purament mediterrani. Igualment aquestes lletres segueixen reivindicant els seus valors ètics sobre l’amor i l’evolució del ser humà, el d’un món en moviment, i són cuidades i estudiades fins l’última lletra, deixant frases per la posteritat.

Tots els sons han estat cuidats igual que les lletres al seu propi estudi de Barcelona, introduint instruments com la mandolina que reflexen la diversitat ètnica del grup, amb varis membres provinents de Sud-amèrica i Àfrica.

Un altre dels punts forts d’aquest àlbum són les col·laboracions amb que compta. Sense anar més lluny, Peret, el rei de la rumba, es deixa veure amb la seva guitarra en la cançó Aüita, en la qual la seva flamant novia, Kira Miró, també es desemmascara fent els “jaleos” propis de l’herència flamenca de la rumba. Altres personatges conegudíssims com Javier Bardem, Alberto Sanjuán o Jon Sistiaga –el periodista- també participen en les narracions plenes d’intencions dintre una música que, en certs moments, fa posar la pell de gallina.

Finalment destacar el single de l’àlbum, “Moving”, el segon videoclip en el que col·labora –després de Mamá Tierra- amb National Geographic i on hi apareixen altres personalitats de la música i la cultura com el ja citat Javier Bardem, Juanes, Rosario Flores, Javier Cámara, Orishas, Juan Luis Guerra, Carlinhos Brown, Pitingo, Antonio Carmona, Nubla, LaMari de Chambao o Bebe.

Aquí està el video: