Lluís Tolosa: “El consum cultural i mediàtic dels joves és més gran que el dels adults”

El director tècnic del Baròmetre de la Comunicació desmenteix el tòpic que diu que els joves consumeixen pocs mitjans i poca cultura en el segon dia de les Jornades de Comunicació Blanquerna

Lluís Tolosa s’ha mostrat molest amb el “discurs alarmista que diu que els joves no llegeixen ni consumeixen mitjans de comunicació” ja que les dades del Baròmetre de la Comunicació diuen el contrari: els joves consumeixen el deu per cent més de revistes, quasi bé el nou per cent més de llibres de lectura i més del doble de cinema que els adults. El director tècnic del Baròmetre s’ha mostrat crític amb els adults que “s’excusen de la seva poca lectura dient que els joves no llegeixen i això no és veritat”. El que sí que diu el Baròmetre és que els joves consumeixen menys premsa i ràdio. Lluís Tolosa reconeix que hi ha una crisi dels mitjans tradicionals. Les dades del Baròmetre, segosn Tolosa, diuen que“entre els joves ha pujat molt el consum de premsa esportiva i ràdio musical, el que sí que ha baixat és el consum de ràdio i premsa generalista”.

Com a director tècnic del Baròmetre de la Comunicació, Lluís Tolosa, ha afirmat que la variable de l’edat no determina, tant com es creu, el tipus de mitjans que es consumeix. En canvi, veient les dades del Baròmetre, les variables de la classe social i el nivell d’estudis influeixen molt a l’hora de consumir mitjans de comunicació. “La classe social, tipus de família on es neix, determina quin és el consum de mitjans. Els fills reprodueixen l’actitud dels pares a l’hora de consumir mitjans” ha afirmat Lluís Tolosa. Per altra banda, la variable del nivell d’estudis també la té en compte el Baròmetre de la Comunicació que diu que el nivell d’estudis és directament proporcional al consum de mitjans. “Com més estudis tens més lector de diari ets, més consum d’internet fas. Això es compleix en tots els mitjans” ha dit el director tècnic del Baròmetre de la Comunicació, que creu que això no hauria de ser així perquè “no és normal que el nivell d’estudis discrmini tant el consum de mitjans en una generació que ha nascut en una democràcia”.

Lluís Tolosa ha posat èmfasi en el canvi substancial que ha produït la creació del Baròmetre de la Comunicació en el sector de la investigació de les audiències. Abans tots aquests estudis es feien des de Madrid i segons Tolosa “amb l’aparició del Baròmetre estem donant moltes dades que no es donaven des de Madrid i a més, n’estem duplicant algunes, cosa que porta a la controvèrsia, ja que els resultats no són els mateixos” . El director tècnic del Baròmetre ha lamentat que abans de la creació d’aquest “ els territors de parla catalana eren l’espai de comunicació més gran d’Europa sense una estructura d’estudis de mitjans” de manera que els mitjans de parla catalana es veien afectats quan es planificava la inversió publicitària ja que “pels estudis espanyols els mitjans de parla catalana són invisibles. Per l’EGM les vint revistes més llegides són totes espanyoles, mentre que en el Baròmetre de les vint primeres n’hi ha deu de catalanes i deu d’espanyoles”.

Els joves sí llegeixen

El segon dia de les XVI Jornades Blanquerna ha començat com totes les altres, amb tres conferències a les deu del matí. Una d’elles era “La dieta (cultural i mediàtica) dels joves” i creava en el públic assistent una sèrie d’expectatives per saber quin tipus de mitjans consumeixen més els joves, fins i tot amb el nom de les publicacions amb més audiència, i sobretot, saber si es trencarien alguns tòpics que tan sentim dir entre la gent adulta. L’encarregat de mostrar les dades estadístiques ha estat en Lluís Tolosa, director tècnic del Baròmetre de la Comunicació i Cultura, l’única empresa catalana que es dedica a fer estudis d’investigació de mercat concretament de terres catalanes.

Gairebé tota la conferència s’ha basat en un monòleg del convidat que mostrava un seguit de diapositives cada cop més específiques i, al mateix temps, explicava dades que mostressin de manera clara el consum de mitjans dels joves catalans. Gràcies a aquestes dades estadístiques s’han pogut desmentir idees instaurades en el subconscient de la societat com la de que els joves no llegeixen. Comparant els gràfics que es podien veure en la diapositiva es veia un augment significatiu de la lectura entre els joves respecte els adults. Per què, doncs, es continua fent aquesta afirmació? A més, també s’ha pogut observar com el joves fan un consum cultural i mediàtic més alt que els adults, ja que en contra del que tots pensàvem, els catalans d’entre 14 i 25 anys van més al cinema, a concerts, al teatre o a d’altres espectacles culturals. Els joves no només consumeixen més mitjans mediàtics com Internet, sinó també culturals.

Després de l’exposició general del consum de mitjans dels joves, en Lluís Tolosa ha subdividit aquest grup heterogeni en sexe, classe socials i estudis realitzats per tenir unes dades més properes a la realitat. Les dades que s’han extret d’aquests grups no han estat sorprenents, tot al contrari, refermen idees que ja teníem. Un exemple és la igualtat de gèneres a la que s’està arribat gràcies a la inserció en l’escola i el treball de les dones. S’observa una diferència gran entre les dones grans i les joves. A més, els joves d’una classe social alta o amb uns estudis superiors consumeixen molts més mitjans que els altres. Aquesta afirmació no és gaire significativa perquè podem entendre amb facilitat que els que no disposen d’uns recursos econòmics suficients no poden accedir a Internet o mòbils. Però, les diferències en la quantitat de consum entre joves i adults de diferents classes socials és la mateixa i això no hauria de ser així. Els joves hem nascut en una època d’igualtat i accés gratuït a l’educació. Per tant, igual que en el cas de la igualtat de gènere, cada cop aquesta diferència s’hauria d’anar escurçant, però desgraciadament aquest procés encara no s’està produint.

Angel Pardo: "La fórmula de l'èxit no és res més que treball i esforç"

Amb la sala plena d’assistents, alguns d’ells fins i tot asseguts al terra, es realitzà el dimecres 10 de març la conferència Emprenedors i creatius davant del canvi, dins del marc de les Jornades Blanquerna, que es duen a terme a la Facultat de Comunicació Blanquerna (FCB) durant tres dies consecutius. Quan l’acte va finalitzar, una cosa quedà clara: amb treball i esforç l’èxit és assolible, encara que les circumnstàncies no siguin les idònies. Aquesta idea fou represa al llarg de tota la xerrada per Angel Pardo, director general de Carrots, i revalidada per la resta de conferenciants, Oriol Berenguer, director general d’Arteria Comunicació, i Maria Trullàs, fundadora de Cuponeo.com. Els tres ponents guardaven en comú el fet de ser ex-estudiants de la FCB i haver creat els seu propi negoci. La conferència fou moderada per Richard Wakefield, professor de la Facultat on les Jornades tenen lloc.

“Quina enveja em feu, esteu en un moment meravellós”. Amb aquestes paraules Pardo començà la seva intervenció. El director general de Carrots considerà que el moment de crisi actual és un trampolí perfecte per a iniciar el canvi que suposa el món 2.0. “Estem davant d’una revolució i s’ha d’aprofitar, sigueu proactius” va arengar Pardo als assistents a l’acte, la gran majoria alumnes de la Facultat. Per tal d’afrontar un moment tan delicat com l’actual i el respecte que suposa engegar un negoci propi, l’emprenedor va afirmar que per a assolir l’èxit no és tan necessari el talent com el treball i l’esforç, malgrat que la conjuntura econòmica i social no sigui la idònia. En aquest sentit, el director general de Carrots (agència publicitària especialitzada en above the below the line i offline) apuntà que “les oportunitats sorgeixen si les busques”. Quan no hi ha feina pendent, és quan més s’ha de treballar per poder-ne generar. Pardo també destacà la importància de tenir idees innovadores, dins d’un món on impera la tecnologia, és per això que sentencià que “[els joves] teniu una gran oportunitat, ja que heu crescut en un entorn tecnològic i teniu l’experiència; el ser jove és un valor i la gent paga per això. Ho teniu molt fàcil per a fer història”.

Per la seva banda, Oriol Berenguer diferí en les afirmacions de Pardo, donada la seva consideració que “l’edat és secundària, ja que la gent compra idees i es necessiten professionals que funcionin”. Tot i així, Berenguer i Pardo coincidiren en el fet que treballar i esforçar-se és bàsic, a més d’adquirir experiència i contactes professionals en empreses multinacionals. Precisament, els contactes, segons el director general d’Arteria, permeten que si un professional sap treballar correctament, malgrat que es canviï d’agència, el client seguirà a la persona i no a la corporació. A més, Berenguer també posà èmfasi en centrar-se en negocis que tinguin una perspectiva de futur o que no es vegin massa afectats per situacions conjunturals, com és el cas de l’empresa de healthcare que és Arteria Comunicació (vinculada amb medicaments i productes relacionats amb la salut).

Una altra afirmació de Pardo fou rebatuda, en aquest cas, per Maria Trullàs. El director de Carrots considerà que el fet de no tenir un gran potencial econòmic no és tan important si es tenen bones idees, cosa que la fundadora de Cuponeo.com, empresa basada en l’oferiment de cupons de descompte als usuaris que ho sol·licitin via Internet o SMS, no considera del tot certa. “No és el mateix capital el de les multinacionals que el de les empreses petites, cosa que desafavoreix aquestes últimes”, relatà Trullàs, qui hi ha viscut una situació relacionada. Tanmateix, la jove emprenedora donà, d’alguna manera, la raó a Pardo, quan confessà que havia fundat el seu negoci per la interessant oportunitat de negoci lligada amb les noves tecnologies que li brindava la crisi econòmica.

Al final de l'acte, quedà comprovat que el discurs optimista de Pardo causà el seu efecte, si es té en compte el consirable nombre d'alumnes que van voler acostar-se als conferenciants per intercanviar e-mails o demanar consells als joves emprenedors.

EL CÒMIC, PREN FORÇA I S'ADAPTA A LES NOVES TECNOLOGIES

UN ART INFRAVALORAT GERMÀ DEL CINEMA
El còmic a Espanya 

A les Quatre i mitja de la tarda es dona lloc a una conferència sobre un dels gèneres culturals de la joventut més infravalorats: el còmic. L’aula escollida per l’acte és la més espaiosa: la 201, la qual està relativament omplerta, dues terceres parts. Hi ha força enrenou de càmeres i murmuris però ràpidament les veus cessen en arribar els dos convidats: Joan Navarro i Carlos de Santamaria juntament am el mediador Vicent Sanchís.

El torn de paraula ha començat per en Sanchís que ha recalcat aquesta equivocada infravaloració d’un gènere que avui dia es troba en primera línia. Se sol col•locar com un subgènere quan, aquest és un gran mitjà d’expressió. Tot seguit, fa una breu presentació dels dos convidats i passa la paraula a Carlos de Santamaria: director de Ficomic i dels salons del còmic. Un discurs interessant sobre la connexió indiscutible entre cinema i còmic, ja pel seu naixement paral•lel, com per tantes adaptacions que s’han fet al cinema d’algunes històries aparentment semblants com Superman, Batman etc. D’altra banda, es recorda com el veritable reconeixement del valor d’aquest gènere a Espanya ve amb la transició i com a traves del temps s’ha anat acomodant i consolidant fins al punt de que s’estigui preparant un futur museu del còmic que estaria llest a finals del 2012.

Joan Navarro ha parlat des d’una vessant més comercial, començant tot i així amb la anècdota desenfada de l’èxit actual del còmic Esther que Purita Campos va el•laborar ja fa dècades. Avui dia és el còmic espanyol més venut. També fa un apunt especial en la immediatesa i l’abaratiment dels costos a que han portat les noves tecnologies al sector. D’aquí s’ha arribat a l’incertesa dels efectes de la digitalització i les incognites sobre les vendes sobre paper. Com anirà? és una de les preguntes formules que encara queden suspeses a l’aire.

Seguidament el manga ha sigut un tema que ha sortit inevitablement. Segons Navarro el manga ha recuperat la afició del còmic a partir dels anys noranta fins al punt de que, poc a poc vagi devorant la comercialització europea i americana

Finalment durant el torn de preguntes s’ha tocat de nou el tema de la digitalització posant més èmfasi en la figura del distribuïdor i la de l’autor espanyol enfront tant competidor estranger que ve d’una industria molt ben preparada.

El futur de la sèries de televisió: un pas més cap a la finestra única

En un context de creixent demanda de sèries de televisió a Espanya; Alejandro Gómez Lavilla, Joan Bas i Toni de la Torre, tots tres especialistes en l’àmbit de la comunicació, es reuneixen per a debatir quin ha estat i sobretot, quin és l’impacte d’aquest gènere televisiu en la nostra societat actual.
En motiu de les XVI Jornades de Comunicació Blanquerna, tots tres conferenciants seuen davant dels estudiants per a explicar quina és la fórmula de l’èxit de les sèries televisives i com afronten el repte els professionals de la comunicació audiovisual. L’encarregada de moderar aquesta conferència és Laia Aguilar, llicenciada en audiovisuals a la primera promoció de la FCB i guionista de ficció de múltiples sèries d’èxit tan a àmbit nacional com estatal.
Alejandro Gómez Lavilla, director de continguts de Sagrera TV i professor de la Universidad Carlos III de Madrid, comença parlant dels avantatges i inconvenients que comporta la producció d’una sèrie de televisió. Abans de tot destaca que és un producte molt car i certament difícil d’amortitzar.
Un dels objectius bàsics que marquen l’èxit d’una sèrie és la fidelització de l’espectador. Aquesta no tan sols s’ha de poder mantenir, sinó que ja s’ha de preveure amb antelació. Un altre fet significatiu és que, ara per ara, existeix un valor psicològic que fa que les sèries d’èxit aportin molt de prestigi a la cadena que les emet.
Pel que fa els incovenients, Lavilla insisteix sobre el risc de pèrdua d’audiència o bé, en casos més extrems, el fracàs. La pressió a l’hora de produir una sèrie és immensa, sobretot si et té en compte el poc marge de programació del que disposa i el fet que tres emissions siguin suficients per a determinar quina serà la capacitat d’audiència. Una cosa sí que és certa; quan una sèrie agrada, acostuma a agradar molt. Alejandro Gómez Lavilla conclou la seva intervenció qualificant la sèrie com un gènere “caníbal”: ha de menjar-se gran part de la programació per a poder sobreviure.
Joan Bas, fundador i conseller-delegat de Diagonal TV, fa un breu repàs de les sèries de televisió realitzades per la seva productora tan a nivell català com espanyol. Dins la llista es poden trobar des de minisèries de caràcter històric, fins a èxits de set anys de durada. D’entre totes elles destaca l’afany de buscar un diferencial, un element que faci especial cadascuna de les històries que expliquen. Una de les característiques més importants, i també la clau de l’èxit de sèries com Poblenou o Nissaga de poder, és la proximitat amb el públic. Un altre element que s’ha utilitzat darrerament en sèries d’èxit com Ventdelplà és l’ús de referents socials actuals. Joan Bas dóna per finalitzada la seva intervenció fen al·lusió al futur incert però esperançador de les sèries de televisió a Espanya i Catalunya.
Toni de la Torre, periodista especialitzat en sèries de televisió, marca el final de la conferència centrant la seva mirada en les sèries nord-americanes, principal motor de la indústria audiovisual dels EEUU, i de les quals nosaltres també ens nodrim. De la Torre destaca el punt d'inflexió que marca l'atemptat de l'11-S en al producció de sèries de televisió. La gran majoria d'èxits sorgeixen tot just passat l'any 2001. El cert és que, a diferència del cinema, les sèries han sabut connectar amb la por i l'angoixa, a més de transmetre un missatge reconfortant a l'espectador. A més a més, ja només per la seva extensió, les sèries permetent aprofundir molt més en les històries i els personatges, cosa que ha fet que molts cineastes hagin decidit provar sort en aquest camp. D'aquí l'increment del prestigi de la televisió.
Toni de la Torre destaca finalment un altre element relacionat amb el desenvolupament de les noves tecnologies, i és el fet que Internet hagi creat un pont entre la producció nord-americana i els espectadors. Molts guionistes es basen en les opinions escrites en els fòrums de la xarxa a l'hora de crear o modificar els guions. D'aquí el concepte sèries a la carta.
La conferència finalitza amb més d'una qüestió sense resoldre: quin és el futur de les sèries de televisió? quin rol tindran les noves tecnologies en aquest canvi? Una sola cosa és certa, i és que les noves generacions tindran un paper molt important en aquesta nova etapa.

L’angoixa al terrorisme és un dels motius de l’èxit de les sèries americanes

Lost. House. Ventdelplà. The Simpsons. Los Serrano. No és necessari aclarir que aquests títols no són pas de films ni d’obres de teatre. Són sèries que avui en dia veiem a la televisió. Els joves, sobretot, fan un gran seguiment d’aquestes sèries tan d’àmbit nacional com internacional. Per aquesta raó, en el marc de les XVI Jorndades de Comunicació Blanquerna, que aquest any aborden el tema “Aire fresc! Joves emprenedors preparats per a liderar el futur de la comunicació”, no podia faltar una conferència dedicada íntegrament al impacte que tenen les sèries en els joves. Com era d’esperar, l’assistència de joves a la conferència ha estat notable. Laia Aguilar, ex alumne de la Facultat de Comunicació Blanquerna i moderadora de l’acte, ha remarcat la creixent demanda de sèries americanes en el públic espanyol, sobretot entre els més jove.

I aquests, els joves, han parat màxima atenció quan Toni de la Torre, analista televisiu i col·laborador d’El Món a Rac 1, ha dedicat la seva explicació a parlar sobre les sèries americanes. Utilitzant fragments de Lost i V, de la Torre ha afirmat que els atemptats de l’11 de Setembre han creat una angoixa a la ment dels espectadors que el cinema no ha estat capaç de plasmar amb tanta exactitud com les sèries de ficció. Serials com Lost, responen a un esquema molt propi de la mentalitat després de l’11-S. Els personatges d’aquesta sèrie s’han d’enfrontar a uns desconeguts que els volen matar i no saben qui és bo i qui no, si l’amenaça és el que tenen al costat o el de més enllà. “L’enemic no és conegut i el fet de no saber si és a prop teu o no, crea desconfiança i sobretot angoixa” ha remarcat l’expert. Així com el cinema no té l’espai ni el temps suficients per fer aflorar aquestes preocupacions, les sèries argumenten a la perfecció els temors de la societat. Tot i això, també ha destacat la importància d’Internet en la diversificació de les sèries a tot el món. “Gràcies als chats d’Internet, els guionistes de les sèries poden saber què en pensa la gent sobre un personatge o sobre un fet, i poden anar modificant la sèrie” ha explicat de la Torre.

A la xerrada també hi ha assistit Alejandro Gómez Lavilla, col·laborador en diferents produccions de La 2 i Telecinco, que ha afirmat que les sèries de ficció són molt cares de produir. “La ficción es el producto estrella de las televisiones, pero es muy caro de producir” ha exposat tot just començar. També ha volgut deixar molt clar que l’únic objectiu que busquen les cadenes de televisió és la fidelització de l’espectador per aconseguir un bon share, cosa que amb les sèries de ficció aconsegueixen. Gómez Lavilla no s’ha mostrar molt positiu amb el tracte que reben les sèries a les televisions. “La televisión es un medio caníbal, con miedo a fracasar” ha explicat el ponent. Entre algunes rialles del públic, Alejandro Gómez Lavilla ha afirmat que el públic espanyol és “tonto” perquè no admet canvis horaris. “Si el lunes toca CSI, CSI serà; si el martes toca Lost, Lost serà” s’ha referit l’expert.

En el àmbit de les sèries nacionals, Joan Bas, conseller delegat de la productora Diagonal TV i copropietari juntament amb Josep María Benet i Jornet, ha fet un anàlisi cronològic de les diferents sèries que havien creat. La sèrie que va donar el tret de sortida a anys d’èxit televisiu de la productora va ser Poblenou. Diagonal TV va demostrar que també era possible crear ficció nacional. Al 1996 va estrenar-se Nissaga de Poder, consolidant l’èxit d’aquest gènere en les programacions. Altres sèries conegudes com Ventdelplà, Amar en tiempos revueltos o La Señora han consolidat, tan en àmbit català com espanyol a la productora i a les sèries de ficció.

“L’impacte de les sèries” finalitza amb menys de la meitat d’oïents

L’acte moderat per Laia Aguilar, guionista de sèries de televisió com Vendelplà o Infidels, acaba amb una tercera part d’espectadors menys que quan ha començat. En aquest hi intervenien tres personalitats amb visions diferents sobre el tema: Alejandro Gómez, Joan Bas i Toni de la Torre.

Després de la presentació inicial de Laia Aguilar per tal d’introduir el tema, s’ha donat pas a l’intervenció d’Alejandro Gómez, exdirector de TV2. Gómez, en una intervenció ràpida, ha mostrat la seva opinió sobre la ficció en l’actualitat. Poc després s’ha extés en els avantatges d’aquest gènere, tals com la fidelització de l’espectador, el prestigi que comporta, la capacitat de repetició i la seva llarga vida comercial. A més, ha exposat també els desavantatges que comporta el gènere per a les productores ja que aquest és molt car, comporta molt de risc, té una producció molt lenta i la desició de la data d’emissió és complicada. Finalment, ha fet una crítica a l’extensió innecessària que adopten algunes sèries.

En segon lloc ha intervingut Joan Bas, conseller-delegat de Diagonal TV, el qual ha exposat, al llarg del seu temps de parla, les diferents sèries que ha produït Diagonal TV. D’aquesta manera, ha explicat els motius per els quals les sèries exposades han o no triunfat.

L’últim convidat a l’acte, Toni de la Torre, ha basat el seu discurs en les sèries nord-americanes. Per a fer-ho ha establert una data significativa a nivell mundial: l’onze de setembre del 2001. De la Torre diu que la caiguda de les Torres Bessones va provocar una angoixa que el cinema no ha sabut solucionar. Aquesta angoixa la relonen les sèries ja que expressen els temors de la societat del moment incorporant “enemics desconeguts”. A banda d’això, creu que l’èxit de les sèries nord-americanes és també gràcies a Internet ja que ha servit com a pont entre l’espectador espanyol i les sèries estatunidenques. La indústria, tal i com explica, s’ha sabut adaptar a aquest fet, cosa que ha fet que els guionistes pensin en Internet a l’hora de crear la sèrie. Tot això incloent diversos exemples de produccions nord-americanes amb trames molt diferents.

Per a concluir, es podria dir que l’acte no es trobava suficientment preparat ja que els convidats semblava que desconeixessin per complet el que els altres exposaven. Aquest fet s’ha pogut veure clarament a la ronda de preguntes ja que aquestes anaven dirigides a una persona en concret, sense que els demés convidats tinguessin una opinió clara per tal de crear diàleg. A més, l’expressió i vocalització d’algun dels assistents resultava massa ràpida o massa lenta per a la dinamització de l’acte, cosa que ha provocat la marxa massiva de la majoria dels alumnes que havien assistit a aquest.

Anuncis a les xarxes actuals

El moderador de la conferència “Com fer publicitat a les xarxes socials?”, la qual havia d’haver començat a les 10 h del mati d’aquest dimarts 9 de març, es Aleix Marcó. Arriba a les 10:15h amb els que es disposaran a parlar davant els assistents: en Rubén Bastón, l’Andrea Garí i la Selva M.Orejón.

L’aula està bastant plena, però ni molt menys com a la primera conferencia de les mateixes Jornades de l’any passat.

El primer en parlar es Aleix Marcó, account planner a Mediacounter i de la 8ª promoció de la Facultat de Comunicació Blanquerna. Obre la conferencia formulant: Què he de fer a les xarxes socials? Com he de fer publicitat?” Seguidament, presenta als conferenciants, alhora que es mostra un powerpoint que els acompanyarà durant tota l’explicació.

En Rubén Bastón, el qual treballa com a Social Media Strategist d’Elogia, s’anima a començar l’acte parlant en castellà i amb un acudit que acaba dient “si no te compran al primer anuncio, pónselo 20 veces”. Amb això ve a dir que venim d’un canvi de paradigma “d’essència” el qual es basa en sis valors: la col·laboració, la democratització, la comunicació bottom-up, la meritocràcia, el “betaperpetuo” i la transparència. Tots els ha explicat amb exemples de xarxes socials, com amb l’últim valor que bé podria ser Google, ja que en aquest tot es permissiu perquè se suposa que està permanentment en construcció.

Un moment on tot el públic han prestat atenció ha estat quan ha parlat de les marques a les xarxes socials dient que tot comença amb “darnos el morreo”, així, al principi es va separat, desprès es coneix i hi ha un apropament i finalment s’acaben donant el petó. Això es el que passa quan es vol fer marca en una xarxa social i alhora, es pot aconseguir amb notorietat i engagement ( fidelitat a la marca). Tot el conjunt acaba produint les vendes.

Evidentment, a l’acte també s’ha parlat d’algunes xarxes socials en particular, com son: Facebook, de la qual ha dit que hi ha tres maneres d’estar: “usuario, grupo y página” o Twitter, amb el què el conferenciant ha remarcat que és fonamental i ha tingut més bona rebuda als EEUU que a Espanya.

Al parlar de publicitat a les xarxes socials, en Rubén Campo ha afirmat que la microsegmentació del públic s’està aplicant actualment en aquestes ja que és molt important perquè l’usuari tingui a la seva disposició una publicitat que li pot interessar.

La següent en parlar ha estat Andrea Garí, directora de comptes de Tuenti, la qual ha posa’t sobre la taula un nou concepte: el “Prosumer”, és a dir, el consumidor que produeix, ja que col·labora i participa en les xarxes socials, en aquest cas a Tuenti, l’existència del qual fa que les marques es plantegin un màrketing mix. Davant d’això, ha afirmat que hi ha hagut un canvi en el consum de medis, ja que abans en moments puntuals d’interès de la programació de la televisió, hi havia un augment de la audiència i baixava la participació a les xarxes socials, cosa que ara no passa tant extremadament, ja que tothom està amb el portàtil al damunt mentre mira la televisió.

L’última en parlar ha estat Selva M.Orejón, vicepresidenta de AERCO i ex estudiant de La Facultat. Ha començat amb preguntes als assistents sobre el seu consum de les diferent xarxes socials i a continuació ha parlat dels plans estratègics que s’encarreguen de fer empreses de Comunity Manager com la seva, per vetllar per la imatge d’una marca a Internet. Finalment, ha parlat d’uns punts importants per mantenir la calma les marques tot i voler ser conegudes en un termini ràpid de temps.

L’acte ha tancat a les 12h amb el torn de preguntes, on degut al poc temps que quedava, ha estat tan sols de tres i, al finalitzar, alguns estudiants s’han adreçat a parlar amb els conferenciants.

El mòbil, un gran mitjà d’informació

El primer acte de la tarda de les XVI Jornades de Comunicació Blanquerna ha estat a les 16:30 hores. Les conferències se celebren a la Facultat de Comunicació Blanquerna els dies 9, 10 i 11 de març. Avui dia 9, Sixto Arias, Managing Director en Mobext, Ivan Rodríguez, director de Mobile Marketing de Caja Madrid i Roger Torres, soci fundador de Nonameproject, han explicat com fer publicitat en els mòbils.

La conferència, amb l’aula plena a vesar, ha començat amb quinze minuts de retard. Durant cinc minuts, mentre es preparava el power-point de la presentació, tots els alumnes presents han estat fotografiant als convidants, traient els seus ordinadors portàtils i llibretes per tal de prendre nota de la millor manera possible. El moderador de l’acte, Jordi Ordóñez, director de comptes de Ganesha Productions, ha començat fent referència a la gran nevada del dia d’ahir, on el mòbil va ser el gran protagonista per milers de ciutadans a Catalunya. El mòbil és el mitjà amb el qual ens podem posar en contacte amb qualsevol mitjà de comunicació i, així, distribuir la informació des de qualsevol punt del país. Això mateix va succeir mentre nevava. Les persones atrapades als seus vehicles i trens anaven informant a les ràdios, sobretot, de la situació que patien a través d’aquest utensili. “El mòbil és una eina molt poderosa perquè incita a la interacció”, segons Torres. Aleshores, s’ha de tenir en compte com i a través de què es distribueix la informació.

L’iPhone està de moda. Es tracta del mitjà líder de navegació i descàrregues de l’any 2008. Per aquest motiu, Roger Torres va remarcar que “ens hem d’adaptar a la navegació i a la pantalla”. Una altra eina fonamental en el creixement de les noves tecnologies són les xarxes socials. La publicitat es recolza en tot tipus de xarxes per tenir un suport segur i divulgar la seva campanya. Torres ha explicat que Nike “avui dia està aplicant les seves campanyes publicitàries recolzant-se, sobretot, en les xarxes socials. Nike està creant les seves pròpies a dia d’avui”.

Per altra banda, Sixto Arias, mentre es passejava per l’aula ensenyant el seu iPhone, ha exposat els seus arguments. Arias ha amenitzat la xerrada fent preguntes als alumnes sobre els anuncis de publicitat que més recordaven i sobre el facebook. Ha declarat que “el mòbil és una revolució perquè milers de milions de persones no coneixeran mai Internet com nosaltres l’hem conegut. És una nova manera de rebre informació”. Els rols estan canviant, perquè les marques de mòbils no contacten amb nosaltres, sinó que els clients són els qui decideixen contactar amb elles. Si aquest fet, actualment, es produís a la inversa “les operadores tindrien un gran problema. Els usuaris les podrien denunciar per haver envaït la seva intimitat – el mòbil és un mitjà molt personal – ja que ells no han donat cap autorització per rebre publicitat”. Un dels problemes que més es detecten en les empreses que es dediquen a fer publicitats en els mòbils és la falta d’efectivitat. Per aquest motiu, “en el món de la publicitat, els anunciants han de canviar el xip” per tal d’obtenir resultats.

Per la seva banda, Ivan Rodríguez només ha explicat exemples de les campanyes de la seva empresa, Caja Madrid, i quines són les innovacions tecnològiques que volen crear a través del mòbil. Només ha recalcat que busquen un “compromís amb la innovació”.

Per acabar la conferència, els alumnes han tingut un torn de preguntes. Els convidats les han respost amb molta amabilitat i fent humor sobre algunes respostes. La més destacada, però, ha estat la de Sixto Arias que ha remarcat que “ens han educat en la complexitat. I el que funciona és allò simple i senzill”. Per això, el més important a tenir en compte en una campanya és la “simplicitat, simplicitat i simplicitat”.

Les xarxes socials revolucionen la publicitat convencional

Les xarxes socials han esdevingut en qüestió de cinc anys una via de comunicació i publicitat gairebé imprescindible per a la promoció de qualsevol empresa. Rubén Bastón, Andrea Garí i Selva M. Orejón han participat en les jornades Blanquerna oferint una xerrada sobre “Com fer publicitat a les xarxes socials?”. Rubén Bastón és el “Social Media Strategist” de la empresa Elogia, i en la conferència va afirmar que “en les xarxes socials es necessita un canvi urgent de paradigma en essència”, en el qual els valors que hi predominin siguin: la col·laboració amb els usuaris, la democratització, la comunicació “Bottom-up” (les marques s’estableixen en el mercat sense la necessitat d’un anunciant), la meritocràcia, el Beta perpetuo i la transparència. La participació en les xarxes socials és molt desigual el 90% pertany a l’audiència, un 9% a als editors que comenten el contingut i només un 1% és obra dels creadors. Bastón considera que l’objectiu de fer publicitat a les xarxes és fer branding, que et proporciona notorietat, i si aquesta és positiva es dona el engagement (fidelització del consumidor amb la marca) aconseguint finalment assolir un augment en les ventes. “Aquest procés el podem dur a terme mitjançant xarxes socials, blogs socials o brand channels (canals de marca)” apuntava Rubén. Però cap d’aquestes accions es efectiva sense l’aplicació d’alguns conceptes clau com ara escoltar les opinions del mercat sobre la teva marca, marcar uns objectius realistes, aportar continguts i serveis, i ser honestos i capaços d’assumir els canvis. Andrea Garí, actual directora de comptes de tuenti, ha donat una visió més especifica del que és una xarxa social com ara tuenti. Considera que el canvi que ha proporcionat la web 2.0 és radical en tots els nivells. S’ha generat una plataforma democràtica on l’usuari és col·laborador, generant així el canvi de consumidors a prosumers (aquells usuaris que no només comenten continguts a la xarxa sinó que també en generen de nous). Davant d’aquesta gran producció s’ha de varia la forma de fer marketing, ampliant els criteris de les 4p’s a les 8p’s (personalització, participació, peer to peer, i predicció) el que s’engloba sota el nom de marketing mix. Aquesta nova concepció és la que Garí ha explicat més específicament exemplificant-la en una xarxa social, com ara tuenti, que com a punt clau per al seu èxit ha destacat la segmentació dels usuaris en sexe, edat i província, per tal de fer una publicitat més efectiva segons els interessos de cada usuari. Finalment Selva M.Orejón, vicepresidenta d’AERCO, ha explicat el procés que duu a terme la seva empresa que es dedica a promocionar els seus clients a les xarxes socials. Per fer-ho és necessari fer un estudi de quina es la opinió dels usuaris sobre la empresa a promocionar, fixar quins són els ratis a assolir mitjançant la elaboració d’un mapa de públics, i edició d’una estratègia. Tot i així si la promoció és molt bona però l’empresa no compleix amb els criteris que ha publicitat en la seva campanya tot els usuaris que fins aleshores hagin donat suport a l’empresa poden girar-se en contra, i això és més perjudicial que una mala campanya. Es per això que AERCO centra l’èxit de la seva campanya en adreçar la promoció d’una forma o d’una altre depenent de la relació entre el anunciant i l’usuari, buscant al mateix temps creativitat en els missatges. D’aquesta manera concloïa la conferència que tot i haver durat dues hores aproximadament ha aconseguit captar l’atenció dels assistents en tot moment.

La clau de l'èxit de la ficció televisiva s'ha de buscar en la fidelització

Les sèries és un format que “enganxa” i molt. És probable que l’important interès que aquestes generen fos el motiu pel qual la sala de la Facultat de Comunicació Blanquerna, on es va dur a terme una conferència centrada en l’impacte massiu i les causes que tenen les ficcions televisives entre l’audiència actual, sobretot damunt dels espectadors joves, tal com destacà Laia Aguilar, moderadora de l’acte, acollís una gran afluència d’assistents. La xerrada va tenir lloc el passat 9 de març i va disposar com a ponents a Alejandro Gómez Lavilla, director de continguts de Sagrera TV; Joan Bas, conseller delegat de la productora Diagonal TV; i Toni de la Torre, col·laborador habitual de El Món a RAC 1 i del suplement TVManía.

La conferència s’inicià amb la intervenció de Gómez Lavilla, qui va saber despertar la simpatia entre els oients, tot exposant els seus arguments amb dosis d’ironia i fets irrevocables. En aquest sentit, el director de continguts de Sagrera TV afirmà amb rotunditat que “l’objectiu número u de la televisió és la fidelització de l’audiència”, ja que, segons ell, el fet que un sol capítol obtingui bons índex d’audiència no significa cap senyal de garantia per aconseguir els mateixos resultats la pròxima setmana. Precisament, per a Gómez Lavilla la fidelització de l’audiència “fa feliç el programador”, gràcies a la “tranquil·litat” que se sent al saber que no té rellevància què s’estigui emetent a la resta de cadenes, donat que un espectador fidel no es perdria la seva sèrie preferida. Per altra banda, el negoci que és la televisió ha comportat que les sèries hagin esdevingut el producte més comercial encara que produir-les resulti molt car, tal com afirmà Gómez Lavilla,. En aquest sentit, el director de continguts realitzà una proposta a les cadenes considerant que les sèries haurien de ser eliminades per tal de minimitzar els costos que aquestes comporten.

Com a conseller delegat de la productora de sèries de televisió Diagonal TV, Joan Bas tan sols pogué respondre davant de tal predicció: ”se m’ha posat la pell de gallina”. Per la seva banda, Bas afirmà que des de Diagonal TV es busca un element diferencial d’entre la resta. Per tal d’il·lustrar tal afirmació el conseller delegat exposà diferents productes de la seva productora. Un d’aquests fou Amar en tiempos revueltos, amb el qual s’ha trobat una fórmula que dóna bons resultats centrada en què “cada any es canvia la història vehicular, però es continua amb les històries secundàries”. És aquesta una bona via que la productora catalana considera per a fidelitzar els espectadors.

En una conferència sobre sèries televisives no es podia passar per alt l’impacte que tenen els productes americans, cosa que restà a càrrec de Toni de la Torre. Tal com el col·laborador de TVManía relatà, l’11-S ha provocat un gran xoc en les històries que es narren des de les sèries nordamericanes, centrat en la idea que “existeix una amenaça que no se sap on és, però que ens angoixa a tots”, element que crea un paral·lelisme amb el terrorisme. De la Torre acompanyà aquesta qüestió amb exemples de les sèries Perdidos i V. D’alguna manera, doncs, aquest temor latent serveix per acostar-se a l’espectador i crear en ell un vincle amb què s’hi sent identificat i, per tant, el converteixi en un seguidor fidel.

La publicidad viral: creación de experiencias

A las diez de la mañana, en la Facultad de Comunicación Blanquerna, ha tenido lugar la conferencia “¿Cómo hacer publicidad en las redes sociales?”. Así se llamaba la charla de apertura para las Jornadas de Comunicación Blanquerna, días en los que la universidad programa una serie de actos dirigidos hacia las tres carreras de comunicación. La primera conferencia ha sido presidida por el Social Media Strategist d’Elogia, Rubén Bastón; la directora de cuentas de Tuenti, Andrea Garí y la vice-presidenta de AERCO, Selva M. Orejón, quienes han actuado como ponentes. El account planner a Mediacounter, Aleix Marcó, ha ejercido como moderador.
Bastón, acompañado por una atractiva presentación audiovisual que captaba la atención del público estudiantil, se ha dedicado a comparar las diferentes formas de hacer publicidad en redes sociales. Ha expuesto que este tipo de publicidad fomenta la viralización, y hace posible que se haga una microsegmentación del público a quien va dirigida: “La publicidad juega con el tema viral; es entretenida, hace que los usuarios se la envíen a sus amigos”. Por otro lado, ha destacado Twitter como una de las redes fundamentales a nivel publicitario, ya que permite la interacción entre anunciante y audiencia: “los usuarios son muy heavyusers, adaptadores tempranos de nuevas tecnologías”. Esto hace que sea un medio muy atractivo para lanzar la publicidad. “La interacción entre el anunciante y los consumidores hace que la publicidad se convierta a veces en atención al cliente”, ha señalado Bastón.
La directora de cuentas de Tuenti en Cataluña, Andrea Garí, se ha dirigido a los estudiantes resaltando que “toda la publicidad debe tener un valor para el usuario”, con motivaciones a través de incentivos. Según Garí, Tuenti permite, además de comunicar una información o publicidad viral, crear una experiencia para el consumidor, lo que hace que la gente se implique; “los usuarios se cambian el estado, el perfil, etc”. Garí también ha introducido el tema de las marcas, y ha dicho que, para los publicistas, es esencial que no se veten los comentarios negativos automarca: “Nos fijamos en las opiniones de los consumidores; en sus comentarios, las fotos que suben… eso nos permite cambiar y crear formatos adaptados para los usuarios”.
En tercer lugar, la vicepresidenta de AERCO, Selva M. Orejón ha hablado sobre los Commit Manager y las faenas que deben realizar. Orejón ha expuesto distintas maneras que tiene el publicista para saber qué opinan los consumidores de sus productos; “se pueden rastrear conversaciones de las redes sociales, existen alertas de medición, herramientas gratuitas y de pago” que permiten a los anunciantes saber el impacto que está teniendo su publicidad en las redes sociales. Ha mostrado algunos ejemplos concretos, con los que los estudiantes parecían reavivarse después de dos horas de conferencia.
Los últimos diez minutos estaban destinados a hacer preguntas o aclarar dudas del público, la mayoría del cual estaba constituido por alumnos de la facultad, tecleando nerviosamente en sus portátiles, junto a algunos profesores de la casa, que estaban expectantes a las intervenciones de los ponentes.

Adaptar-se als nous temps audiovisuals

Les XVI Jornades de Comunicació Blanquerna tracten sobre els joves emprendors que s’enfronten al futur incert i canviant de la comunicació. Una de les primeres conferències ha començat a les deu del matí de dimarts dia 9 de març i tenia com a tema les “Noves vies de producció i difusió audiovisual”. Malgrat la històrica nevada del dia anterior, l’aula estava plena d’estudiants de la Facultat que esperaven impacients i alhora expectants amb les càmeres i els fulls apunt l’arribada dels ponents. Quan per fi han entrat a l’aula, durant uns minuts no s’han deixat de veure ni de sentir els flashos de les càmeres i tot seguit, s’ha inaugurat la primera taula rodona de les jornades d’enguany. La moderadora de l’acte ha estat Laura Riu, exalumne de la Facultat i presentadora de TVE. Com a convidats han assistit Ferran Clavell, director de Continguts de la CCRTV Interactiva, Antonio José Domínguez, productor de la webserie Malviviendo.com i Robert Figueras, fundador de Filmutea.

Laura Riu ha començat amb una reflexió al voltant de la qual s’ha anat construint el discurs dels ponents: “El món audiovisual mai tornarà a ser el d’abans”. La primera intervenció ha estat la de Robert Figueras, que ha explicat el projecte de la productora Filmutea, destinada a joves amb iniciativa que volen desenvolupar projectes audiovisuals innovadors. A través de la seva web es poden trobar els equips de treballs necessaris per dur a terme el projecte o, simplement, aconseguir contactes professionals. A més, ha fet especial èmfasi en la narrativa transmediàtica i en el 3D com a futur del món audiovisual. Actualment, estan desenvolupant el primer llargmetratge transmedia d’Espanya, Panzer Chocolate. Seguidament, ha fet la seva intervenció Antonio Domínguez, qui ha desenvolupat una de les webseries que han tingut més èxit en la xarxa, Malviviendo, amb un pressupost de tant sols 40 euros en el seu primer capítol. Domínguez ha destacat que Internet facilita molt la distribució de continguts audiovisuals però que el problema és el finançament, ja que les grans empreses encara no són conscients de la importància que tenen les xarxes socials. Tot i així, a través de la seva webserie ha aconseguit fer altres projectes, com per exemple, una campanya per a joves de l’asseguradora Maphre. Per últim, ha acabat destacant que és un món molt difícil en què s’ha de lluitar. L’últim discurs ha anat a càrrec de Ferran Clavell, qui ha destacat que hem de saber arribar als nous usuaris, cada vegada menys passius. Durant la seva exposició ha fet un repàs pels diferents serveis online de TV3 i Catalunya Ràdio dels quals ha destacat un increment superior en les audiències respecte als mitjans tradicionals.

Després d’aquest repàs dels nous formats s’ha iniciat el torn de preguntes. En un primer moment, cap dels assistents s’ha atrevit a preguntar res i per aquest motiu, Laura Riu ha trencat el gel amb una sèrie de preguntes que feien referència als nous formats o al fet que reduir els pressupostos influeixi en la qualitat. Finalment, un parell d’estudiants han fet preguntes al voltant d’aquest últim tema. Per acabar, Antonio José Domínguez s’ha guanyat al públic posant un fragment del primer capítol de Malviviendo.

Els mitjans tradicionals s’han d’adaptar a les noves vies de difusió i producció audiovisual

Ferran Clavell (CCRTV Interactiva), A. J. Domínguez (Malviviendo.com) i Robert Figueras (Filmutea) creuen que els mitjans tradicionals no poden viure al marge de les noves vies de difusió i producció audiovisual

Ha estat en la primera taula rodona de les XVI Jornades de Comunicació Blanquerna on s’ha parlat de les noves vies de difusió i producció audiovisual i del paper que els mitjans tradicionals han de jugar en aquest nou context, que hi ha en el món audiovisual. Ferran Clavell, director de Contiguts de la CCRTV Interactiva, ha manifestat que “el format actual és anticuat i els mitjans tradicionals s’han d’adaptar si volen sobreviure”. Per altra banda, també ha avisat que “moltes empreses no ho estan fent i corren el risc de desaparèixer”. En aquest mateixa direcció s’han expressat els altres dos convidats a la xerrada. A.J. Domínguez, productor de Malviviendo.com, veu molt positiva la nova conjuntura que hi ha en el món audiovsual amb aquestes noves vies de difusió i producció audiovisual, ja que creu que aquestes “faran que els mitjans tradicionals es posin les piles per adaptar-se al futur. Estaven molt acomodats i ara s’han posat les piles per anar-se adaptant progressivament”. Per la seva part, Robert Figueras ha destacat la complementarietat d’aquests nous sistems de difusió, com són les webseries o pel·lícules interactives, amb els mitjans tradicionals perquè “les noves vies de difusió i producció audiovisual no substituiran als mitjans tradicionals, veig aquests nous sistemes com a complementaris”.

Època d’oportunitats

La situació de crisi ha estat un dels temes tractats pels convidats. A diferència de tot el pessimisme general que es respira, de tots els mals pronòstics i dels estudis que diuen que estem en una situació molt crítica, A.J. Domínguez creu que estem davant d’una època d’oportunitats perquè “és el moment de donar oportunitats als nous talents joves i és que aquestes noves vies de difusió són el mitjà per fer-ho”. El productor de Malviviendo.com ha utilitzat el seu cas particular per argumentar aquesta afirmació que a hores d’ara pot semblar arriscada. A.J. Domínguez ha explicat l’evolució de la seva websèrie Malviviendo.com. Sense pressupost i amb una financiació alternativa com són les donacions dels fans, han aconsegut difondre una sèrie que cada vegada té més èxit i que els ha permès fer altres treballs com “El viaje de Peter Mcdowell” per Canal Sur i videos publicitaris per Mapfre. “Malviviendo.com és la demostració que amb una bona idea i amb moltes ganes es pot aconseguir”, ha afirmat el seu productor que també ha explicat que “gràcies a Malviviendo va ser possible produir El viaje de Peter Mcdowell i aconseguir involucrar una gran marca com és Mapfre en aquestes noves vies de difusió com són els videos publicitaris”. Per la seva part, el director de continguts de CCRTV Interactiva, Ferran Clavell, està segur que “ èpoques de crisi com aquesta s’han de veure com una oportunitat. S’estan acabant els grans pressupostos per les grans superproduccions, és l’hora que joves amb idees i amb enginy puguin arribar a crear i difondre els seus productes audiovisuals”.

Adaptar-se a l’audiència

L’evolució de l’audiència ha estat un dels eixos de la xerrada. El fundador de Filmutea, Robert Figueras, ha destacat la importància de saber detectar on està l’audència per així elaborar els productes audiovisuals d’una determinada manera: “fem produccions adaptades a on estigui l’audiència, és a dir, als mòvils i els videojocs”. És per aquest canvi de localització de l’audiència que Robert Figueras està elaborant un nou projecte Panzer Chocolate que “ és una pel·lícula de terror, també és un joc de rol, també és un videojoc online i iPhone. Es tracta del primer llargmetratge espanyol on l’espectador pot trucar als protagonistes de la pel·lícula i viceversa”. El tema de l’audiència també l’ha tractat el productor de Malviviendo.com A.J. Domínguez que creu “que els mitjans tradicionals han tirat la tovallola pel que fa al públic jove i van només destinats a un públic més adult”.

Noves plataformes per l’audiovisual

Un dels actes d’inauguració de les Jornades Blanquerna, celebrades a la Facultat de Comunicació entre els dies 9 i 11 de març, ha estat la taula rodona “Noves vies de producció i difusió audiovisual”. En aquesta s’ha pogut gaudir de la presència de Laura Riu, Robert Figueras, Ferran Clavell i Antonio José Dominguez.

Quin serà el futur de l’audiovisual? Aquesta ha estat la pregunta d’iniciació a la xerrada que ha tingut lloc a les 10 d’aquest matí, després d’una breu introducció per part de la moderadora Laura Riu, actual presentadora de TVE. A partir d’aquí, s’ha introduït els diferents convidats, els quals pertanyien a diferents empreses que utilitzen les noves tecnologies com a mètode de distribució d’un producte audiovisual en concret.

El primer en parlar ha estat Robert Figueras, fundador de Filmutea i Experience Director de Panzer Chocolate el qual ha presentat un nou concepte de web com el que és Filmutea. Tal i com ha descrit: “es tracta d’una web per a la gent que fa curtmetratges”, “com un Facebook i Infojobs per al món audiovisual”. Per tant, es tracta d’una xarxa social en la qual pots interactuar amb persones que necessiten la col·laboració o contractació de serveis per a l’audiovisual en el que treballen. A part d’això, la web produeix continguts transmedia, és a dir, diferents formes d’interactivitat amb l’espectador que complementin el projecte principal, com poden ser novel·les gràfiques, jocs d’Internet, etc.

Seguidament, Antonio José Dominguez ha explicat una mica la història de Malviviendo, la websèrie de baix pressupost que produeix. També ha esmentat els diferents projectes que està produint, com El viaje de Peter McDowell o la nova campanya publicitària de Maphre. Tot això exemplificant-ho amb mostres de cada una de les produccions, cosa que ha fet sorgir l’interès del públic. Finalment, ha concluït dient que han aconseguit crear una imatge pròpia com a productora de baix pressupost.

L’últim convidat de l’acte ha estat Ferran Clavell, director de continguts de la CCRTV Interactiva. Clavell és l’encarregat, entre altres funcions, de portar les produccions de Tv3 i Catalunya Ràdio a altres plataformes com poden ser l’Internet (en xarxes socials o webs de continguts) o el mòbil (mitjançant la tecnologia Bluetoth o l’Internetmòbil).

Per a concluir, podem dir que ha estat una conferència interessant i amena, tot i el final gens oportú. En la ronda de preguntes, gairebé totes formulades per la moderadora, ha donat la sensació de que cada un dels convidats ha volgut autopromocionar-se, cosa que ha provocat que el públic es trobés menys atent del que havia estat fins el moment. A més, els participants tampoc han donat conclusions massa contundents a la xerrada, doncs aquestes han sigut la obligatòria adaptació dels mitjans convencionals a les noves plataformes de distribució i la interactivitat com a forma predominant en el futur audiovisual. Per tant, les bones expectatives que semblava que tindria la conferència han acabat amb un final completament diferent del principi, creant una sensació agredolça a les persones presents en la conferència.

“El món audiovisual mai tornarà a ser el d’abans”

Una de les primeres conferències que s’han fet a les XVI Jornades de Comunicació Blanquerna a les deu del matí es titulava “Noves vies de producció i difusió audiovisual” i es feia en una de les aules petites de la Facultat però plena de gent. Amb un quart d’hora de retard, la moderadora Laura Riu, periodista i presentadora de TVE, juntament amb els tres convidats que estaven a la taula rodona s’han disposat a mostrar als estudiants de quina manera les produccions audiovisuals actuals s’estan intentant adaptar a les noves formes de distribució de la millor manera possible. Han ressaltat la importància de fer aquest canvi per continuar a la primera línia i també els problemes que se’n deriven, sobretot econòmics per la crisi mundial que s’està vivint.

Els tres convidats, Robert Figueras, fundador de Filmutea i Experience Director de Panzer Chocolate; Antonio José Domínguez, productor de la websèrie Malviviendo.com; i Ferran Clavell, director de Contiguts de la CCRTV Interactiva; han explicat les seves experiències personals i professionals en l’àmbit perquè es pogués veure d’una manera més clara quin camí està agafant el sector de l’audiovisual. Totes les exposicions han estat acompanyades de vídeos i fotografies sobre els treballs que ells estan realitzant, cosa que ha fet les explicacions molt més entenedores i entretingudes. El primer convidat ha explicat com està dividida Filmutea i com estan fent la primera pel·lícula interactiva d’Espanya, Panzer Chocolate; el segon explicava per què i com van començar a produir aquesta sèrie i també, en quin moment de creixement es trobaven; per acabar la primera part de la conferència, Ferran Clavell mostrava quines eines de distribució estaven fent servir a TV3 i Catalunya Ràdio. L’explicació que ha despertat més interès en el públic assistent ha estat la de Malviviendo quan han mostrar una part del capítol pilot. D’aquesta manera s’ha refermat la idea que amb poc pressupost i bones idees es pot fer famosa una producció utilitzant canals de distribució interactius com en el seu cas és Internet.

La segona part de la conferència, més pensada per al debat entre els estudiants i els convidats, ha agafat un caire diferent. En la primera es notava interès, en canvi, a l’hora de fer les preguntes els estudiants no s’han animat i ha hagut de ser la moderadora Laura Riu qui ha proposat temes de debat als convidats. Aquests temes s’han centrar sobretot en el canvi cap a la interacció i els problemes que pot comportar als mitjans tradicionals, el tema econòmic en les produccions i la importància dels joves en aquesta època de transició. Però, ni tant sols els nombrosos intents de la moderadora per obrir un debat que pogués interessar als estudiants han sorgit efecte, i la conferència ha acabat de manera tranquil·la però distreta.

La família sempre serà sagrada

Dagoll Dagom torna a aparèixer amb força a TV3 amb la seva nova sèrie: La Sagrada Família. Des del moment de la seva promoció, la sèrie ja pintava força bé, i després de cinc capítols s’han confirmat aquestes bones espectatives. La sèrie aconsegueix arrencar les rialles del públic amb els conflictes de la família Garcés, tots ells introduïts pels conflictes amb els que es troba la mare de la família, la Remei Cases (Lluïs Castell) , en el gabinet de mediació social. Tots aquests conflictes venen introduïts i relacionats amb els documentals de fauna salvatge que apassionen a un dels protagonistes de la sèrie com és en Pau Garcés (Jordi Bosch). Tots els capítols segueixen la mateixa estructura, comencen amb la presentació d’un conflicte en el gabinet de mediació social on treballa la Remei, i després aquest conflicte es veu reflectit a la família Garcés. Tot això lligat amb el documental que veu en Pau Garcés a l’inici de cada episodi de la sèrie, que a més a més els hi dóna nom. D’aquesta manera, Dagoll Dagom aconsegueix lligar els tres eixos bàsics que configuren la sèrie: per una banda el gabinet de mediació, per l’altra els problemes que tenen a casa i per últim la dèria d’en Pau amb els seus documentals de fauna salvatge. Tot i que cada capítol segueix la mateixa estructura (conflicte al gabinet-conflicte a casa-documental de fauna salvatge) en cap moment es fa pesat. L’extravegància de cada conflicte i les diferències grandioses que hi ha entre ells, fan que cada episodi sorprengui als espectador. Dagoll Dagom busca sorprendre a l’espectador anant a buscar aquell segon “gag” després del primer que l’espectador ja no s’espera. Ho aconsegueix amb situacions molt còmiques i a vegades imversemblants, però que s’apropen a situacions que a tots ens poden passar. Com el nom de la sèrie indica, la família és sagrada, i és per això que la Remei, tot i acabar sempre farta de la seva família, finalment acaba solucionant els problemes , tal i com soluciona els del gabinet de mediació social. En cada episodi, els conflictes familiars estan barrejats amb un toc picant i calent que posa l’Arnau (Ernest Collado), un company de de feina de la Remei, un advocat, examant de la Remei, que només pensa en conquistar la primera noia que se li posa al davant. Un altre dels personatges que dóna molt joc a la sèrie, tot i que surt poc, és l’Eduard (Carles Martínez) que és la parella del fill de la Remei i d’en Pau, l’Ivan (Biel Durán). El fet que un dels fills sigui homosexual dóna lloc a situacions molt còmiques amb en Pau. Tot i que vol anar de pare “progre” sempre acaba comportant-se com els animals que surten als seus documentals de fauna salvatge, cosa que provoca conflictes molt còmics a la casa de la família Garcés. La Sagrada Família es tracta d’un producte cent per cent Dagoll Dagom que de ben segur acabarà triomfant com La memòria dels Cargols, Oh Europa i Oh Espanya, entre d’altres. Joan Lluís Bozzo, que interpreta el paper del Ramoneda (cap de la Remei), ha aconseguit tornar a connectar amb el públic amb aquest panorama familiar que dóna lloc a infinitat de conflictes.

Amor, pur espectacle

Espectacle, música, color, molt color… sobretot un bordeus que irradia passió. Una dosi d’amor espectacular es desprèn durant cada minut de la pel•lícula Moulin Rouge. Una posada en escena exhuberant amb tocs exòtics descontextualitzats del seu lloc d’origen, la llunyana Índia, bombardeja el nostre sentit de la vista, l’omple d’estímuls. És aquesta la fórmula màgica que ha enlluernat especialment als joves fins al punt d’emocionar-se o plorar davant dels televisors? L’any 2001 molt del públic adolescent ja s’havia après de memòria quasi totes les cançons de la banda sonora i les cantaven a plè pulmó; això havent-la vist ja diverses vegades una darrere l’altra.


Moulin Rouge tracta, com diu el mateix protagonista, sobre l’amor, aquell que supera totes les fronteres i uneix estretament els amants. Tot i així, com en moltes d’aquestes històries el destí és molt més poderós i prefereix jugar en contra de la parella, cosa que ens arrossega a sentir en pròpia carn el poder de la tragèdia en un estil que no s’allunya pas al de shakespeare amb la seva obra Romeu i Julieta.

Un argument no gaire enrevessat però ple de ganxo avança a ritme de cançons com Like a Virgin, de Madonna o d’altres que són versions més antigues com Diamonds are the girls best friend del sex symbol dels anys 50 Marilyn Monroe. Amb aquesta intel•ligent sel•lecció, Baz Lurhmann va aconseguir que a seva pel•lícula fos un èxit aclaparador i que, indubtablement sigui un referent pel cinema de la nostra època. Juguem amb l’exageració i l’espectacle servint-nos d’un univers ja conegut que va apareixent en formes subtils i que es fon imperceptiblement en l’entorn i el sentit de l’obra. Ric en matisos per qui coneix les referències, i escaients per qui no les conegui.

Nou estrelles

Tal i com ho feia Federico Fellini a la pel·lícula 8 y ¼ l’any 1963, Rob Marshall, en la versió cinematogràfica del musical de Broadway, Nine – basat originalment en aquest film del mestre de mestres del cinema del segle XX-, també pretén recrear l'atmosfera i els problemes quotidians als quals es troba abocat un director de cinema, explorant en les seves fílies i fòbies al voltat de la creació, dels problemes materials, de la pressió de la premsa, de l'estrés… i, al mateix temps, intentant explicar la seva relació amb les dones.

Nine recull totes aquestes inquietuds i converteix el particular món oníric del protagonista en matèria primera d’un musical que va intercal·lant records i fantasies de manera subtil amb una realitat que acaba sent, fins i tot, confusa i delirant. Nine és una pel·lícula amb algunes cançons memorables i amb notables interpretacions, però sense força en el fil argumental.

Marshall, també director de l’adaptació cinematogràfica de Chicago, aconsegueix, com en aquella ocasió, complir amb la seva finalitat, que és servir de gran aparador de les obres de Broadway, presentant els musicals amb atractiu embolcall i amb el reclam sempre eficaç de les grans estrelles de Hollywood. Nine millora respecte a Chicago en l’elecció dels seus protagonistes, jugant amb actors als que, habitualmente, no estem acostumats a veure’ls cantar o ballar. Des del gran Daniel Day Lewis, totalment transformat com ja és habitual en el seus papers, passant per l’estirada i cada vegada més artificial Nicole Kidman, la veterana Judi Dench, per la sorprenentment brillant Marion Cotillard o la nostra Penélope Cruz que, com gairebé sempre, ens deleita amb una acurada interpretació. L’actriu atorga el punt àlgid del drama a la pel·lícula. Cal dir, però, que tots ells encaixen perfectament en els complexes papers que els han assignat.

Pel que fa als aspectes més tècnics del muntatge, Marshall opta per una realització convencional, amb una perfecte combinació dels blancs i negres amb el color i amb uns números musicals acceptables però, conscient dels temps que corren, més propers al videoclip televisiu que no pas a la tradició cinematogràfica dignificada, entre d’altres, per Minelli o Bob Fosse on l’esforç dels actors acaba sent el principal element a destacar.

CAMINO: una película con luz propia

Película: Camino
Dirección: Javier Fresser
Guión: Javier Fresser
Reparto: Nerea Camacho, Carme Elías, Mariano Venancio, Manuela Vellés
País: España
Año: 2008

"Una obra maestra", "Un mísil contra el fanatismo cuya fuerza convence", "Perturbadora e inolvidable"; así es cómo cualificaban algunos críticos, una obra que sin duda no ha dejado indiferente a todo aquél que la haya visto.

Inspirada en hechos reales, Camino gira entorno a la historia de una extraordinaria y llena de vida niña de once años que, en tan sólo cinco meses, debe enfrentarse a dos acontecimientos que marcan profundamente el curso de su vida: enamorarse y morir.
La película muestra sobre todo, su afán por superar todas y cada una de las tenebrosas puertas que se van interponiendo cada vez más en sus deseos de vivir, amar y sentirse definitivamente feliz. Todo ello se enmarca bajo la visión del Opus Dei, cuya familia de la niña es fiel seguidora.
Si bien hoy en día hay películas que destacan por su perfección técnica y estética, Camino despunta ante todo por llevar una carga llena de sentimientos, emociones y un evidente trasfondo social que inevitablemente suscita cierta polémica, pues refleja las ideas de un grupo religioso muy numeroso, con gran influencia social y económica.
Algunos asociarían el éxito del filme por estar basado en hechos reales. En su momento, Javier Fresser comentó que efectívamente la película estaba inspirada en la vida de Alexia González-Barros, una niña que falleció a los catorce años (1985) tras diez meses de enfermedad; aunque también contiene elementos de otras historias similares.
Así pues, sin ser una reproducción fiel de ésas historias, Camino utiliza una base real pretendiendo elaborar un retrato objetivo, sin prejuicios ni estereotipos de una realidad, sin caer en el error de juzgarla.
A pesar de que, por su contundencia y nitidez, el orden religioso decidiese prohibir la reproducción del filme en su ambiente, la obra no deja de posicionarse como un espectador neutral, dejándose llevar para entender y descubrir la realidad de cada uno de los personajes.

Americanada a l'argentina

Hi ha molts gèneres cinematogràfics que sempre han seguit l’estela hollywoodenca per aconseguir grans èxits en els seus films. Alguns dels gèneres més imitats és el thriller psicològic, la comèdia amorosa o, com no, les pel·lícules juvenils sobre la vida a l’institut juntament amb els seus problemes i la separació de classes que s’exemplifica amb els grups socials. L’obra de teatre del Patito feo, que es representava aquest cap de setmana passat al Palau Sant Jordi de Barcelona, i que té com a original la sèrie que es retransmet per Telecinco i Disney Channel, és argentina. Això fa que es produeixi una barreja estranya, però que funciona entre el públic juvenil, de sèrie típica nord-americana amb accent argentí, que sembla que sempre enganxa.

Aquesta sèrie que es va començar a emetre a l’Argentina l’any 2007 no té res d’original. Podem recordar fàcilment altres del mateix país i amb el mateix format com Rebelde Way o Floricienta. Per tant, l’obra deixa poc espai per a la imaginació. És la competició entre dos grups de cant i ball, les guapes i dolentes contra les lletges i bones, que lluiten per guanyar un premi que les farà representar al seu col·legi en un concurs contra altres escoles. L’obra és un resum del que passa capítol a capítol a la sèrie, juntament amb un recull de les cançons més conegudes que ells interpreten amb les que intenten animar al públic a cantar i ballar. No hi ha res d’innovador en l’obra respecte a la sèrie. Ja que volien fer aquesta gira, podrien haver creat un argument nou i paral·lel que fes gaudir als nens amb uns fets que no s’han vist fins ara.

On sí que es van innovar, i massa pel gust del públic, va ser amb els personatges. Els de l’obra de teatre no eren els mateixos que els ídols juvenils d’argentina als que ells venien a veure. Eren d’argentins i italians que barrejaven els llenguatges per poder-se fer entendre però que, sovint, costava més del normal saber què deien. Tot i això, poc s’ha de retreure de la interpretació d’aquests joves que canten i ballen durant dues hores seguides d’una manera admirable i sense cap problema a destacar.

Per molt que l’argument em pugui semblar repetitiu i farragós he d’admetre que segueix funcionant amb el públic juvenil, i això és el que els importa. Combinaven bé els diàlegs fàcils amb una música i un ball que enganxaven. A més, intercalaven bromes que feien riure als nens petits i preguntes que feien interactuar al públic amb els personatges. També es pot destacar el color i la llum que eren una constant durant tota l’obra i que atreu la mirada dels nens. Tots aquests elements ajudaven al triomf de l’obra, encara que cap d’ells és innovador i tots són factors fàcilment reconeguts com aquells que agraden als nens.

NINE: Be italian

Pel·lícula: Nine
Director: Rob Marshall
Any: 2010

Després de Chicago (2002), Rob Marshal torna a la gran pantalla amb un altre drama musical: Nine, un film que gira entorn la figura de Guido, un director cinematogràfic italià que es troba immers en un dels pitjors moments tant de la seva carrera professional com de la seva vida privada.

Seductor, atractiu i amb encant; així és com definiríem Guido Contini (Daniel Day-Lewis), que encarna l’excel·lent prototip d’home italià. Rodejat de fama, dones i diners, aquest director de cinema pot presumir de tot allò que qualsevol persona anhelaria. Guido ha perdut, però, la facultat que desencadenarà una crisi en la seva vida: la genial inspiració que l’havia conduit a l’èxit. Bloquejat, sense rumb i incapaç d’escriure el guió de la seva propera pel·lícula, Guido sent la necessitat d’evadir-se de la Roma dels anys 60 i allunyar-se de l’entorn que l’havia definit durant tants anys.

Però el que marca la història d’aquest director a punt de fracassar són, sens dubte, les dones que l’envolten. No podem entendre Guido sense la seva relació –intensa i diferent a cada ocasió– amb cada una d’aquestes dones interpretades, a més, per actrius de gran talla com Nicole Kidman, Sophia Loren, Marion Cotillard, Penélope Cruz o Kate Hudson.

Cada actriu protagonitza una actuació, una escena de la pel·lícula en què presenten el seu personatge o la seva relació amb el cineasta italià. Les interpretacions de Marion Cotillard –la muller de Guido– i Penélope Cruz –que es posa en la pell de l’amant de l’italià– són les que ressalten per sobre les altres tant pel que fa al paper que encarnen dins la història com a l’espectacle musical amb què ens adeliten.

Les impactants i espectaculars peces musicals que ens ofereix Nine, ajuden a explicar el fil narratiu de la diegesi però no condueixen la història. De totes les actuacions, la que recull millor l’essència de Guido Contini és “Be italian”, cantada i ballada per una sorprenent i explosiva Fergie –la veu del grup de hip&hop Black Eyed Peas–.

En efecte, sembla ser que els clàssics de Broadway són un dels referents de Marshall: si fa vuit anys va provar sort amb Chicago de Bob Fosse, ara ho ha tornat a fer amb l’adaptació cinematogràfica del musical Nine de 1982. Bob Marshall pretén explicar-nos una història sobre la soledat, una història que retrata aquelles persones que, aparentment, sembla que ho tinguin tot, però que, mica en mica, van rovellant-se per dins. I així és Guido Contini, tot el contrari del que apunten les aparences: la por, la inseguretat i el dubte se’l mengen per dins.