dijous, 17 d’abril del 2008
Recuperant la Memòria d'Elisabeth Eidenbenz
Només entrar ja s’advertia que aquella es preveia com una conferència íntima perquè hi havia situats dos taulells just una mica abans de la meitat de la sala que encobrien les dues fileres de seients, a dreta i esquerra, que no anaven a ser ocupades.
I així va ser. Van arribar plegats Silvia Casas, ex estudiant de la Facultat i que actualment treballa com a redactora de Sàpiens; Jordi Creus, el director de la revista Sàpiens i Assumpta Montellà, historiadora e investigadora. Amb uns minuts de retràs va arribar Manuel Huerga, director de la pel•lícula Salvador.
Silvia Casas va fer la introducció i va assenyalar que lo positiu de la història que explicaven era veure com aquesta havia evolucionat i de ser una història desconeguda va agafar forma de reportatge primer, de llibre després i actualment s’està treballant en la pel•lícula.
I si aquesta història ha crescut de tal manera és gracies a la tenacitat d’Assumpta Montellà. Les investigacions de la historiadora es basen bàsicament en la memòria oral. “Vaig seguir les petjades de la gent de l’exili. Sabia que els exiliats a França eren molt mal rebuts. Com a dona que soc m’interessava la situació de les dones i els seus fills.” Finalment “vaig trobar un raig de llum en un dels moments més obscurs de la Guerra Civil”, es referia a la dona suïssa Elisabeth Eidenbenz que va salvar la vida de 597 nadons. Assumpta Montellà s'expresava amb sensible contundència. S’esplaiava amb tot allò que havia conegut sobre el cas. “Una dóna m’explicava com plorava mentre naixia el seu fill a Elna. Deia que plorava perquè pensava en el fill de la seva amiga, que va néixer enmig de la sorra de la platja d’Argelès i que va morir...”
Jordi Creus representava la que va ser la primera publicació del tema. Quan això es va produir ell estava a Sibèria “i abans de marxar vam deixar enllestit el número del mes que era dels 4 de Cambridge.” Va continuar explicant com quan estava a Sibèria va rebre un e-mail de Sàpiens que deia que aquesta portada s’havia de posposar. “ Jo no ho entenia. Com podia ser? Portàvem molt temps amb la investigació de la portada que finalment anàvem a publicar. Però quan vaig saber del tema de l’Assumpta Montellà ho vaig entendre tot. La Maternitat d’Elna ha estat el reportatge que més il•lusió m’ha fet publicar a la nostre revista.”
Manuel Huerga va ser l’últim en parlar. “Després de fer Salvador vam quedar tots molt satisfets del resultat i vam dir que teníem que fer una altra pel•lícula.” I tant que s’han engrescat, han invertit 20 milions d’euros per a la pel•lícula de la Maternitat d’Elna, que es preveu sortirà la tardor vinent. “ És una pel•lícula que dona esperança” deia el director, tot i que també es mostraran les barbaritats que els francesos cometien contra els exiliats catalans.
En el torn de preguntes Assumpta Montellà va ser la més buscada. Els assistents s’havien commogut amb la història i l’emotivitat amb què l’escriptora la comunicava. Se li preguntava per “la dona que portava una trena i feia olor a colònia fresca”, que és Elisabeth Eidenbenz a paraules d’Assumpta Montellà.
"Qui salva una vida salva la humanitat” es va dir, i en aquest cas Elisabeth Eidenbenz primer va salvar la vida de 597 nadons i anys després, de la mà d’Assumpta Montellà, es segueix lluitant per Recuperar La Memòria i salvar vides oblidades que van incidir positivament en la realitat.
Potser gràcies al record d’històries com La Maternitat d’Elna s’acaba salvant la humanitat, qui sap.
Ombudman, entre lectors i redactors
En l’actualitat constitueix una figura molt important del periodisme, ja que treballa d’una forma totalment nova i revolucionària, vehiculant els diaris i els lectors que els consumeixen i que volen rebre un producte de qualitat. És un personatge de prestigi i alhora un dels més oblidats i menys apreciats de les redaccions. Aquesta és la primera idea que es va posar sobre la taula a la conferència que va portar a la facultat a 3 dels 4 defensors del lector que existeixen a Espanya. Marga Soler (La Vanguardia), José Miguel Larraya (El País) i Pep Collelldemont (El Punt) van analitzar durant quasi 2 hores la figura de l’ombudsman. Els seus orígens, el seu futur, les seves funcions i els seus límits a través de les experiències personals d’aquests tres personatges.
Els tres es van mostrar com uns ferms defensors d’aquesta figura dins dels diaris, degut a que ajuda a millorar la qualitat de les informacions que es donen i, per tant, a que el propi mitjà guanyi en credibilitat davant els lectors. Un dels principals punts de debat de la conferència ha estat la definició de les funcions que té l’ombudsman dins d’un diari. Marga Soler creu que la seva funció principal és la d’assenyalar on està l’error. Tasca complicada ja que fer que un periodista rectifiqui no és fàcil. Larraya va defensar la necessitat de què hi hagi algú que vetlli per la informació que donen els diaris en un moment en què “la opinió ho envaeix tot”, però destacà la dificultat de treballar sota les pressions d’interessos polítics, econòmics o ideològics que pretenen influir constantment en els mitjans de comunicació. Per Pep Collelldemont el defensor ha d’aprofitar les queixes que rep per “donar una mica de doctrina”. També s’ha de tenir clar que, no sempre el lector té raó en les queixes que fa. El defensor ha de fer una mica de jutge entre el què creu el lector i el què defensa el redactor que ha fet la notícia. Si l’ombudsman és un periodista té l’avantatge de conèixer perfectament el funcionament d’una redacció, però alhora corre el perill de mostrar-se massa proper a aquesta i perdre esperit crític. Per últim els tres convidats van abordar la qüestió del que suposa la revolució tecnològica, i més concretament Internet, per a la seva professió i del futur que li auguren als ombudsmen: un futur segons Marga Soler apagat i negre, com la pantalla d’un ordinador.
La maternitat d'Elna
Gràcies a l’article publicat per la prestigiosa revista, molts “fills d’Elna” que no coneixien la seva pròpia història, ja que per als seus pares havia estat massa doloròs i vergonyòs recordar-ho, han pogut conèixer que gràcies a una dona, que va acollir a moltes espanyoles embarassades que malvivien a les platges de la Catalunya Nord i les portava a casa seva per assistir-es i cuidar-les durant l’embaràs i el part, ells són allà.
En la conferència va quedar palesa la vocació que haurien de tenir sempre els mitjans de comunicació. Servir al ciutadà. Els professionals de la comunicació han de transmetre històries que, a poder ser, emocionint i fagin pensar als que les veuen.
Vull sortir a la tele!
A partir del documental han anat sorgint nous formats televisius, que pretenen apropar l’espectador a la realitat al màxim possible, que és la seva pròpia realitat. Poc a poc l’espectador ha anat adquirint protagonisme alhora d’elaborar el contingut, mentre que el periodista o realitzador s’intenta allunyar de l’elaboració i es limita a donar-li, sota criteris periodístics, una forma atractiva pel consumidor.
Una de les feines més importants d’aquest tipus de programes és la de trobar el protagonista adequat. Busquen uns models que els permetin mostrar la seva realitat de manera natural, sense exageracions ni exhibicionisme. Les persones vergonyoses, o les que només busquin la fama, no serveixen per aquests programes, doncs mostrarien una realitat distorsionada.
Tot i que pot semblar que cada cop el paper dels periodistes és menys important, els dos conferenciants s’han mostrat d’acord amb que no és així. Avui dia, la informació la pot obtenir qualsevol, i el que conta és el criteri que s’utilitza per seleccionar-la i per explicar-la. Com ha dit Jaume Vilalta “la realitat no sabem què és, per tant, es venen punts de vista”.
La marginació dels documentals a Espanya, una situació desoladora
Tono Folguera va explicar que no només està de moda, sinó que “s’ha pecat d’un optimisme excessiu en aquest àmbit, perquè la indústria cinematogràfica no pot assumir 30 documentals per any”. Segons ell, s’han de reduir les estrenes al cinema i potenciar els documentals per televisió. Però aquí ve el gran problema dels documentals; les cadenes públiques espanyoles, al contrari que les franceses, canadenques o escandinaves, no financen aquests productes. Mentre que als altres països donen ajuts i facilitats per aquelles persones que es volen dedicar a aquest gènere, a Espanya els tenen aparcats. “L’única cadena pública que dóna diners per fer documentals és TV3” diu indignat José González. “A més a més, aquest sistema de producció té molts vicis. A les cadenes de televisió els interessen determinats temes; immigració, la Guerra Civil, etc. No permeten la llibertat de creació, perquè sempre busquen el mateix”.
La conferència, que va tenir lloc a la Facultat de Comunicació Blanquerna el dimarts 15 en motiu de les seves Jornades, va estar marcada per el pensament conjunt dels tres convidats, que creien que el cinema documental es troba marginat al nostre país. “La TV seria la porta lògica per fer sortir els documentals, i que alguns d’aquests anessin a parar al cine. S’ha de corregir el mercat” explica Tono. La conferència va anar, sense voler, encarada als problemes de finançament. Tono explica que “fins i tot el Carles Bosch, que va estar nominat a un Òscar per el documental Balseros, té problemes per finançar els seus projectes actuals. Per Septiembres es va haver d’hipotecar la casa”. En definitiva, un panorama força desolador. La gran barrera d’aquesta falta de finançament no és la producció, ja que els documentals es fan majoritàriament amb molt poc pressupost, sinó “la possibilitat d’arribar a les galeries”, tal com va dir Jesús Garay. "Aquí si que, si no tens diners, el públic no s’entera de que existeix el documental", va esmentar.
“La televisió a Espanya es dictatorial” sentencia José González. “No pots veure documentals a la TV pública perquè l’únic que els interessa és obtenir beneficis i, per tant, no financen ni emeten documentals”. Tono Falguera discrepà sobre això, ja que, per exemple, “el programa 30 minuts és, a part del telenotícies, el programa més vist del dia a TV3, i el format és molt semblant al del documental”. Així doncs, diu que “si es promocionés el documental a la televisió, també podria funcionar i donar beneficis com qualsevol altre tipus de programa”.
Més endavant, els tertulians van parlar sobre els diferents festivals que donen reconeixement als documentals, tot i que “els festivals útils per posicionar les teves pel·lícules són 4 comptats” va dir Tono.
Els tres convidats, que tenen experiència en el camp de la ficció, van estar d’acord en les diferències respecte als documentals. En aquests, s’ha d’improvisar constantment perquè estàs subjecte als canvis de la realitat que vols plasmar, al contrari que les pel·lícules de ficció, on tot està més planejat i organitzat.
“Vaig trobar feina, novia i amics, dels de veritat, davant de la pantalla”
Els quatre convidats a la conferència “En defensa dels videojocs” representaven un ampli ventall de maneres de relacionar-s’hi. Eren, apart del presentador (Lluís Anyó), quatre homes joves: Sergio Rincón, productor de Gammick Entretainment, una empresa que ara mateix treballa en 8 videojocs; Jordi Salvat, coordinador de continguts de
Les intervencions van remarcar el rol de cadascú. Sergio Rincón no va atrevir-se a qualificar els videojocs de cultura, però sí va remarcar que són una indústria, on fer un bon producte costa més de 2 milions d’euros, difícils de recuperar degut a la pirateria. Una pirateria tan instal·lada a la societat que fins i tot els seus amics li expliquen, innocentment, quins jocs es descarreguen per jugar amb els seus fills.
Jordi Salvat, per la seva banda, va il·lustrar la seva intervenció, mentre jugava al joc del Polònia i el Shin Chan. Així, destacava la vessant comunicativa del videojoc, que en la web de TV3, serveix per fer arribar més enllà del televisor tant la programació, com la mateixa informació. En aquest sentit, Salvat, va destacar un joc que permet ser reporter de guerra (Palestine) i que, segons la seva experiència, augmenta la mirada crítica sobre la realitat.
Qui sí va afirmar que els videojocs són cultura fou Jordi Casanovas. A més, va dir que permeten tornar a la figura de l’heroi, una figura que existeix des del primer humà que va explicar una història, però que, en el present individualista, ha perdut força en altres camps.
Finalment va intervenir Víctor Sarsala, qui va reiterar que el videojoc és cultura, en tant que et porta a assimilar experiències. A més, va defensar la relació humana a través de la pantalla: “estic flipant com hi ha gent que encara dubta; jo vaig trobar feina, em van presentar la meva novia en persona, però ens vam anar coneixent i he fet amics, dels de veritat, davant de la pantalla”. Relacions que, diu, es cultiven després en persona, si vols. I precisament, aquest “si vols”, indica la llibertat que ofereixen els videojocs. Una llibertat que no minva per estar hores jugant-hi, ja que ell explica, que no és menor a la d’haver d’estudiar llibres d’escacs i jugar-hi per obligació, com va ser el seu cas anys enrere.
La conferència va acabar amb el lament de la desinformació de mitjans de comunicació i pares, i recordant que els casos extrems venen donats per problemes anteriors a l’ús dels videojocs.
dimecres, 16 d’abril del 2008
Del reportatge a la gran pantalla: la Maternitat d'Elna

Montellà ha destacat el seu interès per les històries anònimes, de gent senzilla i mancada de valor històric científic ("potser hagués interessat més una història d'Espartero") de l'etapa de l'Exil·li. Quan va descobrir el drama en què convivien els exil·liats en la platja d'Argelers, l'escriptora va començar a qüestionar-se la història des del seu punt de vista, femení, entorn la vida de les dones que tenien la menstruació, que parien i que es prostituïen per aconseguir menjar, aigua potable i medecines. Un 95 % de mortalitat infantil, alarmant, va ser el causant que aparegués la figura d'Elisabeth Eidenbenz, una dona que oferia l'oportunitat a totes aquelles dones a poder tenir el fill sense que hagués d'estar agonitzant en la sorra d'aquelles platges.
El director de Sàpiens des del primer moment que va saber el cas va identificar que allò era un boom mediàtic, "la millor història mai publicada per la revista". La redacció va publicar la "seva llista de Shidler", 597 noms de nens nascuts a la Maternitat que, segurament, no sabien com de significant va ser el seu naixement.
Des d'un reportatge de revista, fins la gran pantalla, "La Maternitat d'Elna" ha estat un dels grans èxits escrits en català que ja arriba a la cinquena edició. Ara, vol conquerir la resta d'Espanya, es publicarà a la Xina ("que tanta falta fa") i, amb la pel·lícula que està projectant en Manuel Huerga a la resta del món. "Una pel·lícula" assegura el director "que compta amb el major pressupost destinat a Catalunya".
És en aquest moment quan es comença a formar aquesta gran bombolla mediàtica que encara no veu final i que, segons l'autora, compleix la màxima de què "les grans històries surten sempre de les persones més senzilles".
"Ens agrada tot, però de tot ens cansem"
Amb un quart d’hora de retard, van arribar els tres convidats. En primer lloc Fernando de Felipe (guionista de cinema i crític de televisió), seguit de Margarita Rivière (periodista i escriptora) i del conegut Víctor Amela (periodista y crític de televisió) que va acaparar l’atenció de tota càmara digital a la sala.
Marta Puigrós, la moderadora, va començar llegint la definició que apareix al diccionari de la Real Academia de la paraula “telebasura”. A partir d’aquí es va generar un debat sobre si aquesta era una bona definició o no.
Fernando de Felipe, que gairebé no va parlar, va comentar que per ell, la teleporquería es “allò que tothom veu pero que no diu que ho veu”. A més, va remarcar la importancia del negoci, inclús en les públiques. Segons ell, els diners fan que en part tinguem aquest tipus de televisió.
Margarita Rivière va assegurar que la teleporqueria reflexa el gust dels qui manen, que reflexa que “està en les pitjors mans possibles” i va recordar que tot el que té èxit els demés ho copien, cosa que va assegurar que li fa bastanta por. A més considera que la teleporqueria es una nova versió del pati de veïns.
Víctor Amela, que va ser l’estrella absoluta de la conferència, va comentar que no sabía si la teleporqueria era problema de gustos, de principis, i que “ens agrada tot, però de tot ens cansem”. A més va criticar l’actual televisió pública, que segons ell “ens serveix els mateixos continguts que les privades”.
Al llarg del debat també es van parlar d’altres programes com ‘Telemonegal’, ‘Sé lo que hicisteis’ o ‘Arucitys’ que, segons Amela, no deixen de ser programes que tracten amb porquería també, perquè la reciclen.
En definitiva, va ser una conferència on gairebé (per no dir res) no es va parlar en positiu de la teleporqueria, i tan sols es va debatre què era i se la va criticar. Tot i així, va resultar interessant escoltar les opinions dels convidats i dels alumnes que van assistir a un acte on no van faltar comentaris savis i ben argumentats sense deixar de banda l’humor i la broma.
"La teleporqueria és el xiclet dels ulls"
La taula rodona d’avui, dimecres, intentava buscar els aspectes positius de la teleporqueria, ja que les Jornades de Comunicació Blanquerna d’enguany, organitzades per la Universitat Ramon Llull, tracten sobre les bones notícies del món de la comunicació. Víctor Amela, juntament amb Margarita Rivière, periodista i escriptora; i Fernando de Felipe, guionista de cinema i crític de televisió han estat els encarregats de debatre en quina situació es troba aquest gènere televisiu tan criticat per tanta gent.
Una altra definició que ha trobat oportuna de citar Margarita Rivière ha estat la següent:“és una exhibició banal o una altra versió de pati de veïns” . O bé, també ha utilitzat una metàfora, “és el xiclet dels ulls”, fent referència al visionat d’aquests programes per pur entreteniment. Tot i així, han demostrat que és molt difícil definir el terme teleporqueria i trobar-hi un valor universal, així com també és igual de difícil determinar les diferents tipologies de teleporqueria.
Amela creu que la teleporqueria no té res de positiu, però si hi penséssim més veuríem que “ens fa reflexionar sobre nosaltres mateixos” i creu que “ ens podem enriquir mirant merda”. Seguidament, s’ha disposat a llegir un text que va escriure per la publicació Trípodos, que reflexiona, amb humor, sobre aquest tipus de programa televisiu.
Tot i la poca participació d’un dels convidats, Fernando de Felipe, a la moderadora d’aquesta taula rodona no li ha calgut intervenir-hi gaire perquè entre Amela i Rivière han anat dinamitzant la xerrada parlant, amb molt entusiasme, de diversos aspectes relacionats amb la teleporqueria.
Un dels problemes pels quals existeix la porqueria, han dit, és que “la televisió pública ofereix exactament el mateix servei que la televisió privada i això no hauria de ser així”. A la pregunta “tenim la televisió que ens mereixem?”, Víctor Amela ha respòs que “som la massa qui escollim quin tipus de televisió volem i per tant, tenim la televisió que ens mereixem”. Amb això, ha quedat ben clar que som nosaltres els generadors de teleporqueria i que la pròpia dinàmica d’aquests programes, en què si no segrestes ulls et tanquen el programa, fa que el seu èxit sigui més visible. De manera que ens hem acabat acoblant a aquest sistema.
S’han posat sobre la taula alguns exemples de retroalimentació i reciclatge de la teleporqueria de programes com TeleMonegal, Se lo que hicistéis o ArusCity, els quals “tenen èxit perquè parlen de televisió”, afirma Amela, “i tots estem enganxats a la televisió”.
Margarita Rivière ha assegurat que “si la teleporqueria hi és present és perquè reflexa que la televisió està en les pitjors mans possibles” i també ha fet palès la manca de garantia de la pluralitat en algunes televisions, tan públiques com privades.
A l’hora del torn de preguntes, el canvi que suposarà la TDT, la por per part de la televisió pública a fer programes amb continguts nous per culpa del poder polític, o la vacuna “antiporqueria” són algunes de les qüestions que s'han plantejat i que han creat debat entre els convidats.
La solució al problema de la teleporqueria és agafar-s’ho amb humor i tenir una mirada distant, ja que, segons Amela,” no hi ha programa, per desastrós que sigui, que no tingui una petita cosa bona”
Després de dues hores en una aula completament plena, fins i tot faltaven cadires pels alumnes, que s’han hagut de seure al terra, els tres convidats d’avui han arribat a la conclusió que la teleporqueria té ben poca cosa de positiu, però que si sabem ser crítics i analítics, en podem treure profit.
L'objectiu del Cinema Documental Social segueix sent el d'emocionar al públic
Primer de tot, la moderadora ha fet una breu presentació dels convidats, i per començar el debat, els ha formulat una pregunta: Quines són les fronteres entre el documental destinat a la televisió i el documental fet per cinema? José González Morandi ha deixat ben clar que “en definitiva, estem parlant d’audiovisual, tan és si es tracta de documental per televisió o per cinema. El que és important és el producte final”, així com també creu que el que ha de fer l’audiovisual és expressar-se i transmetre sentiments.
Morandi i Folguera han coincidit en què s’ha de dignificar la televisió i que s’hauria de potenciar molt més el documental destinat a aquest mitjà, tot i l’inconvenient que aquest estigui subeditat al finançament públic del país. Morandi ha afegit que “en l’estat espanyol, les televisions no donen diners per fer documentals i que només és TV3 qui emet regularment aquest tipus de format. El problema rau en què la televisió és dictatorial i existeix molta censura, de manera que sembla que només interessi el benefici econòmic”.
El codirector de Can Tunis aposta per ser rebel, transgressor i crític amb la censura de la televisió. Tot al contrari del que ha aconsellat Folguera, que creu que s’ha d’anar molt en compte, i ha explicat el problema que es van trobar amb els drets musicals d’una cançó de Bob Marley.
També s’ha parlat del cinema documental d’autor, i aquí hi ha entrat Jesús Garay, que també creu que “hi ha una degradació de l’aparell televisiu”. Ha explicat el seu cas particular, Mirant al cel, un producte de cinema documental en el qual barreja realitat i ficció. A part d’algunes anècdotes sobre el seu primer “documental”, Garay s’ha basat en reafirmar les opinions dels altres dos convidats, ja que ell és guionista de ficció i ha preferit que parlessin els experts en documentals.
La moderadora, a mesura que ha anat avançant la xerrada, ha introduït noves preguntes, com per exemple, com valoraven els convidats la relació director-productor a l’hora de prendre decisions per dur a terme cinema documental.
Seguidament, i deixant de banda la circulació comercial i la vessant econòmica del cinema documental, la xerrada s’ha centrat en el reconeixement i la difusió del cinema documental en festivals i premis. Folguera creu que “ el recorregut de festivals és clau per donar a conèixer el producte, sobretot si es tracta de festivals internacionals”.
Finalment, cadascun dels convidats ha pogut reflexionar sobre com han afectat positivament les seves produccions sobre la realitat social que reflecteixen. Per exemple, Septiembres va causar un gran canvi en la visió que es tenia de les presons. Amb aquest documental es va posar en dubte que una persona tardés fins a deu anys en poder reinserir-se socialment, i hi va haver una resposta molt positiva perquè la gent es va sensibilitzar amb el tema de la qualitat de les presons i de la durada de les condemnes. Morandi, en canvi, s’ha mostrat bastant escèptic amb el cinema que ajuda a determinades persones. Això sí, reconeix que “hi ha una part absolutament perversa en el documental, perquè d’alguna manera t’aprofites de la vida dels altres”. Folguera s’ha mostrat contrari a aquesta afirmació de Morandi i ha dit que” hi ha un aprofitament mutu, ja que pels protagonistes del documental, moltes vegades és aquesta la única via per tenir veu dins la societat. Per últim, Garay ha dit que “és un procés on en cada nova pel·lícula tornes a començar de nou, i en cadascuna aprens coses noves”.
En el torn de preguntes, s’han proposat temes de debat molt interessants, com per exemple, el futur del documental a Internet, el pes que té el documental dins l’àmbit de les televisions locals, els avantatges i inconvenients de combinar en l’audiovisual la ficció i el documental...
En definitiva, tots tres estan d’acord en què el documental és apassionant, i malgrat la poca compensació econòmica, hi ha una gran recompensa, que és la d’emocionar al públic.
El cinema documental des de la seva vessant més pessimista: l'econòmica

El Cinema Documental Social està de moda. I com no podia ser d’altre forma, les Jornades de Comunicació Blanquerna han dedicat una taula rodona de dimarts 15 d’abril a parlar dels aspectes positius que s’encabeixen en aquest tipus de cinema. José González Morando, co-director de Can Tunis; Tono Folguera, productor de Balseros i Septiembres, entre d’altres; i Jesús Garay, director i guionista de Mirant al cel, han estat els responsables de radiografiar el sector i explicar les seves pròpies experiències.
Una breu introducció de Marta Palacín, ex estudiant de la facultat i moderadora de la taula, ha donat peu a l’inici de la xerrada.
La primera intervenció ha estat de José González, que ha introduït la base del que seria després el seu discurs al llarg del matí. José González ha emfatitzat el boom que actualment viu el cinema documental, però a la vegada s’ha lamentat de la poca ajuda que aquest rep per les institucions espanyoles. “A Canadà, per exemple, catorze cadenes de televisió inverteixen diners en documentals mentre que a Espanya tan sols una, que és TV3.” Jeus Garay s’ha mostrat molt d’acord amb aquesta anterior opinió i ha dit que creu que “tothom tindria que tindre la potestat per a expressar-se, perquè al cap i a la fi tots volem el mateix:expresar-nos.”. El director de Mirant al Cel, la seva única pel·lícula de cinema documental, ha intervingut molt poc perquè ha manifestat no tindre prou experiència en el sector. I finalment Tono Folguera ha exposat el seu punt de vista, marcat en tot moment per la seva tasca de productor. “Considero que es tindria que reduir dràsticament l’emissió de documentals a sales de cinema i fomentar-los en televisió” ha dit el productor, que també ha subratllat el boom creatiu del sector tot i que “aquest no es veu reflectit en les institucions ni en el sistema.”
Aquesta primera intervenció ja ha pinzellat el que seria la temàtica principal de la taula rodona. Aquesta s’ha convertit bàsicament en una conversa entre Tono Folguera i José González Morando al voltant de la difusió i la producció de documentals, i també de la economia que determina, i sovint limita, aquest tipus de cinema. El director de Can Tunis ha mostrat una visió molt opaca de la indústria del documental. “El pastel es muy pequeño y son muchos a repartir” deia, alhora que explicava com ell té que combinar la tasca de productor amb la de director de les seves pel·lícules perquè no li arriba el pastís. Tono Folguera també s’ha mostrat preocupat per la falta d’interès i valentia per apostar e invertir en aquest cinema tot i que ell té un contacte secundari amb els documentals ja que “la funció del productor és anar sempre un pas per darrere del director, Carles Bosch en el cas de Balseros.” La situació de Tono Folguera es pot considerar excepcional pel que fa a recursos econòmics i tècnics si la compares amb la de José González Morando.
A continuació s’ha parlat dels festivals de cinema. “Són una ocasió imprescindible per a difondre els nostres treballs” comentava José González Morando. Aquesta opinió era compartida per Tono Folguera que ha destacat la funció que aquests festivals van tindre en Balseros. Tot i això Folguera ha assenyalat que “de festivals que valguin realment la pena per a promocionar pel·lícules hi ha dos o tres, la resta són més mediocres tot i que segueixen sent útils per gent amb poc pressupost o que tot just comença.”
Amb el tema dels recursos econòmics per a la producció d’aquest cinema com a cos de la xerrada s’ha arribat al final d’aquesta. En la última intervenció Tono Folguera ha valorat la nova producció: Septiembres, de Carles Bosc, de la qual ha dit que “ha servit per mostrar a la gent la realitat de les presons espanyoles actuals i per fer-los reflexionar sobre les condemnes, a vegades excessives, que compleixen els presos.” José González Morando ha acabat certificant que als seus ulls “ el cinema et permet conèixer la realitat, però no és una acció solidaria.” El darrer ha estat Jesus Garay que ha destacat que Mirant al cel “ha estat un repte molt interessant que m’ha permès conèixer coses noves i a la vegada adonar-me de la gran llacuna que encara pesa sobre meu.”
El que a priori tenia que ser una taula rodona per parlar en positiu sobre l’enlairament del cinema documental ha acabat estant una exposició de crítiques i lamentacions al voltant de la precària situació econòmica del sector. Els tres conferenciants han oblidat la vessant més important i que identifica aquest cinema: la vessant social; i han acabat parlant del tema econòmic, que com ja sabíem, no és un dels aspectes positius a destacar d’aquest cinema.
dimarts, 15 d’abril del 2008
Cuando la inquietud se transforma en solidaridad

Ha tenido lugar este martes a las diez de la mañana la conferencia "Solidaritat en positiu, com sempre". Es el tercer año que las Jornades de Comunicació Blanquerna de la Universidad Ramón Llull organizan un acto en el que el tema principal es la "solidaridad". La conferencia, con motivo del eje central en el que giran las XIV Jornades de Comunicació Blanquerna, "EN POSITIU! Bones notícies del món de la comunicació", ha tratado sobre la experiencia positiva que supone colaborar en un campo de trabajo.
divendres, 11 d’abril del 2008
"Ja és hora de què es recuperi la veu dels silenciats"
La Maternitat dElna descobreix un dels capítols més dramàtics de la nostra postguerra. Entre 1939 i 1944, la suïssa Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida de 597 infants. Eren els fills de les exiliades catalanes i espanyoles que malvivien en els camps de refugiats republicans a la platja d'Argelers.
Perquè de la Guerra Civil hi ha molts llibres al Corte Inglés i de l’exili es parla molt poc. I l'exili no va ser poca broma, era la primera vegada en la història del nostre país que es va moure mig milió de persones amunt i avall.
Són les històries de gènere el llegat negre de la història?
Són totalment invisibles.
Per què?
Perquè són els homes els que guanyen les guerres. La dona queda invisible en la història. Ens quedem amb la Juana de Arco i poca cosa més. La “Maternitat d’Elna” és un bon cas per reivindicar la història de gènere.
I per aquesta raó, com tracta un tema de dones, se li han tancat moltes portes?
Més que tancar-se portes, no se m’obren. La “Maternitat d’Elna" tracta una història més humana que acadèmica. Els companys em deien “no perdis el temps, és només la història d’una dona que ajuda altres dones”. La “Maternitat d’Elna” es va descobrir perquè jo vaig fer preguntes que mai un home hagués fet; què els hi passava quan tenien la menstruació, com havien de parir... i aquí vaig veure el desastre dels nens que morien a la platja.
Tenir com a principal font d'informació la memòria oral, i en aquest cas, de la gent de la tercera edat, fins quin punt és complicat?
És una eina d’investigació molt poc usada perquè es diu que només es pot recuperar un 2% d’una memòria oral. És molta feina per tant poc resultat.
I llavors, perquè l’utilitza?
Perquè entenc que és important. Els meus col·legues de prehistòria, cada cop que han de fer una evocació del passat han de suposar i imaginar uns escenaris. Jo tinc l’oportunitat d’anar a preguntar què passava a l’exili. Sí que cadascú té una memòria molt subjectiva i això pot no ser real, però després tens hemeroteques per poder encaixar aquest record.
Però la memòria oral no ajuda a obrir velles ferides?
Sí, però has d’intentar explicar que tots tenim dret al nostre passat. Els que van guanyar la guerra van estar 40 anys explicant-la, ara, potser toca que l’expliquin els que la van perdre. És donar veu a gent que durant molt de temps ha estat silenciada. Tothom es pot callar si vol.
Un dels testimonis claus de “La Maternitat d’Elna” ha estat Elisabeth Eidenbenz. Com és aquella persona que tant va fer?
Jo m’esperava una persona més sensible, més tendre, més humana, i va resultat ser una dona rigorosa, freda i amb una actitud distant. Em va desconcertar una mica. Després coneixent-la ho he entès: és germànica, d’una altra banda de món que és diferent. I ja, amb 95 anys, passa de tot i de tothom. Té una força mental molt gran i té unes prioritats de valors molt clares. A més, té una lògica aplanant i molta coherència, i això ho va traslladar a la Maternitat, amb unes normes i regles ben establertes.
Què pensa l’Elisabeth de les guerres d’ara a l’Orient Pròxim?
Ella diu que la humanitat, malgrat tot, no aprèn. Es morien de gana a la platja d’Argelers però es continuen morint de gana a Etiòpia. Ella continua col·laborant, ara, econòmicament, amb uns camps de refugiats pakistanesos, perquè continua creient que cal ajudar.
Jo pensava que li faria gràcia i el primer que em va dir va ser “ah, i sense el meu permís?”. Va sortir amb la seva lògica de la coherència. La Generalitat va atorgar-li la Creu de Sant Jordi i ella no va anar a collir-la perquè aquell dia collia pomes. Ella, amb la seva lògica, va dir que això es tenia d’haver planejat amb més temps. Realment tenia raó.
Era una bombolla d’oxigen enmig d’un oceà de destrucció, segons paraules de l’Elisabeth. La Maternitat era una parada d’aire per parar i després seguir cadascú amb les seves circumstàncies.
Una escena per recordar de tota aquesta investigació...
L’últim capítol del llibre explico com una dona que va tenir un nen a la Maternitat va tornar a la platja d’Argelers per circumstàncies personals. El nen estava una mica malalt i l’Elisabeth li va dir que no tornés a la platja que el nen es podia morir però ella hi va anar igualment. La mare va demanar ajuda als gendarmes perquè li donessin medicaments però no li van donar perquè passaven d’ella. El nen es va anar morint. Quan va veure que li quedaven poques hores de vida, per estalviar-li el patiment, va anar al mar i el va ofegar. Aquest testimoni em va afectar molt. No vaig fer ús d’aquest patiment, el vaig explicar de manera molt lineal.
Com es sent després d’haver tornat el passat a més de cinc-centes persones?
No ho sé. Jo estic feliç d’haver recuperat el seu passat. Tothom té dret al seu passat, insisteixo. Ja és hora de què es recuperi la veu dels silenciats, dels fills dels vençuts.
Quina experiència emmarcaria del fenomen la “Maternitat d’Elna”?
Tot just comença el fenomen. Vaig fer el llibre al 2005, la vaig començar a buscar al 2001... tots estem a sota del paraigües de l’Eidenbenz: els nens de la Maternitat, les mares que els van tenir, els lectors, la pel·lícula que es farà, l’obra de teatre que es va fer i es farà...
I ara ve la pel·lícula...
Justament avui parlava amb en Manuel Huerga i m’ha dit que em busqui un vestit per anar a Hollywood a buscar els Òscar. El pressupost és molt gran. Acabarà tenint gran dimensió mediàtica.
Llavors, estem parlant d’una pel·lícula s’ “star system”?
Es rodarà en anglès i les actrius seran de primera línia internacional. Encara no m’ha pogut dir noms perquè no tenen els contractes tancats. No ens quedarem ni amb al Penelope Cruz, ni amb la Clara Segura, segurament sortiran, però en papers secundaris.
«Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan es rendia de tant plorar, sadormia i ella lescalfava amb el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes daquells dies tan dolents de febrer. Quan sortia el sol, enterrava el nadó a la sorra fins deixar-li fora només al caparró. La sorra li feia de manta. Però al cap duns dies el nen es va morir de fred i de gana. Jo estava embarassada i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern ja em desesperava.» Mercè Domènech (Portbou, 2004), extret del llibre "La Maternitat d'Elna".
<<“Drogues” i “necessitat” són dues paraules que mai haurien d’anar unides>>

Sergi Montes és un DJ de 22 anys que es mou per l'ambient rave a Catalunya. A punxat a festes per colectius com Arakiri Sound, o Skizofrenik. Fa 3 anys que va tocar els plats per primera vegada, i ara s'aventura més en la producció de nous sons i temes. Punxa un estil musical anomenat "schranz", un derivat de les vessants més dures del Hard Techno.
Vostè punxa “schranz”. Quines característiques té aquesta música?
És una branca del techno més dur, on la distorsió i els sons trencats hi abunden molt més que al techno. Les composicions segueixen, en la seva majoria, la estructura del 4x4. El so no es tan net com a d’altres estils, però és això precisament el que m’agrada d’aquesta música.
El primer cop que va escoltar aquest estil musical, què va pensar?
Crec que a molts ens ha passat que al principi ens sembla soroll. És una música diferent, i a moltes persones els hi costa adaptar-se a aquest so, de primeres no crec que agradi a la majoria. A mi em va semblar estrany, però poc a poc em va anar agradant fins arribar a ara, que em te enamorat.
I com va passar d’escoltar schranz a voler punxar schranz?
La afició per l’estil, i la comercialització, poc a poc, em van fer pensar que no en tenia prou amb escoltar i ballar la música, sinó que tenia la necessitat de voler mesclar-la. Arriba un punt en que penses que pots ser tu qui faci la música, qui condueixi una sessió, i que podries fer-ho plenament al teu gust. Vaig comprar-me un equip, i vaig començar a intentar fer coses.
I que és el que fa un DJ? Segurament vostè veu en un DJ coses que no veu el gran públic. Quines són aquestes coses?
Jo abans de punxar e estat també gran públic, i reconec que em perdia, no gran part, sinó la majoria del que feia un DJ. Com a gran públic, només demanem que enganxi les cançons, que la música no pari, que posi un parell o tres de temes famosos, i que no hi hagi errors.
Com a DJ m’he adonat que s’ha d’ecualitzar les mescles per tal que siguin suaus, és a dir, jugar amb als aguts, mitjos i baixos. La mescla d’estructures ha de ser perfecta, i el joc entre les cançons també. No només es quadra el cop del bombo, sinó l’inici del compàs. Apart, hi ha molts detalls tècnics, jocs d’efectes, i talls, que si no coneixem bé l’estil no ens adonem que venen del DJ i no de la cançó.
Així podem dir que el DJ crea?
Bé, el DJ no crea. El so està als vinils, i ell no crearà un so que allà no hi sigui (si fa mescla a plats o amb cd, amb l’ordinador si). Hi ha dos tipus de sessions. La “normal” és a plats o cd’s, posant música, mesclant-la, donant-li efectes... l’altre es un live. Els DJ’s amb moltes produccions fan sessions amb un ordinadors i un programa un ells van posant els diferents sons de les seves pròpies produccions. Ja que són ells qui produeixen, son ells qui tenen els samples dels seus sons, i poden fer-ho. Així van creant les seves cançons de nou en viu (live).
Quin dels dos està més reconegut?
Això va a gustos. Una sessió normal es més espectacular, ja que veure un DJ manegant els plats, fent scratch, o jugant amb les palanques sempre és més divertit que veure a algú davant d’un ordinador. El live però, et permet escoltar una sessió única, ja que les cançons es poden muntar diferents a com són realment. Això si, el live està millor pagat.
Vostè produeix temes, ha pensat mai de fer un live?
Per fer un live es necessiten hores i hores de música i sons produïts. Jo de moment no en tinc prou com per fer-ne un, però, poc a poc, estaria bé construir-se una bona llibreria de sons i provar de crear un bon live. M’agradaria poder fer una sessió tan personal.
I com ho fa per crear aquests sons per crear els temes?
Bé, aquí hi ha mil maneres diferents de crear so. Amb llibreries d’efectes com dispars o explosions podem tallar i modificar el so fins a aconseguir sons interessants. Qualsevol so que gravem o escoltem, és aprofitable. Jo sento algun efecte i ja penso en com el puc modificar per tal d’aconseguir un so per a una cançó. De tot es pot fer música si sabem com fer-ho.
Com comencen a arribar les festes i les ofertes per que punxis?
Quan un es fica en el món de la música i l’ambient rave fa amistats. Vaig conèixer a gent tant de Arakiri com de Skizofrenik, i em van oferir punxar en alguna festa de les que ells munten. Un cop ja as punxat a un parell de festes les coses comencen a venir soles... un amic fa una trucada demanant si pots punxar a un altre lloc, algú que et va veure punxar t’ofereix una festa a una altre rave, i així poc a poc es van obrint portes i diferents possibilitats per treballar.
Tot això, a l’ambient rave, sense cobrar?
Sense cobrar. La manera de pensar en aquest món es diferent. Punxem per la diversió, per passar-ho bé i fer-ho passar bé als altres. Evidentment si m’oferissin punxar a discoteca, acceptaria i cobraria, però al món rave això funciona així.
Parlant ara del club. Ha punxat en club?
Encara no he tingut la oportunitat, però evidentment és el somni de tot DJ. Un cop ja tens un nom en l’ambient rave, vols entrar a aquelles discoteques a les que has vist als DJ’s més grans internacionalment. La qualitat de so canvia, l’ambient canvia, i les condicions son ideals per a que sigui, de segur, una gran festa.
Així doncs, es millor la festa a club que a rave?
No! Musicalment la festa a rave es més alternativa, menys contaminada. Pel meu gust és millor. L’ambient a rave també és millor, ja que la gent dóna per donar, ajuda per ajudar, i no espera rebre res a canvi. Qui munta la festa no espera guanyar diners. Llavors que fa del club una cosa tan especial? Tots em crescut anant a clubs, el so en un club es molt millor, i estar a la cabina d’un club... no té preu de segur!
Parlant de schranz, clubs i rave, falta un tercer tema per completar el tòpic. Drogues.
Estava clar...
El consum es generalitzat? Tothom qui va a la rave o a la discoteca es droga?
A veure, és un tema complicat. S’ha de reconèixer que son pocs els que van a una festa i no proven cap droga. En l’ambient tant de club com de rave, s’ha extés molt l’ús de les drogues, i cada cop més es veu a gent més passada. Jo tinc la sensació que abans la gent tenia més cap, i sobretot més respecte. A vegades he hagut de suportar estar punxant i tenir a gent a la taula preparant –se “cleques”. Almenys si algú ho ha de fer, que no ho faci davant de tothom. Tot i això, és clar que hi ha gent que va i no es droga. No podem enganyar a ningú dient que son la majoria o la meitat, però és evident que no tothom ho fa.
I això de drogar-se allà on vostè punxa, ho permet qui munta la festa?
La rave és la festa lliure. Se suposa que cada un es respecta tant a ell mateix, com als altres, com al medi ambient. Posar prohibicions es trencar amb aquesta festa lliure, i això no ho vol ningú. Tot i així, si que es podria controlar una mica mes. La falta de respecte cap als demés és el que més s’ha extés. Abans no es necessitaven “policies” que diguessin què o què no podem fer. En un club, està prohibit.
Ha sentit mai allò de: “És que si vols aguantar, és necessari...”?
Estic completament en contra d’això. Moltes festes m’han fet botar durant més de 10 hores sense prendre cap tipus de substància. De fet, molts tenim a aquell amic que aguanta com ningú i no beu gota d’alcohol i no prova res. “Drogues” i “necessitat” són dues paraules que mai haurien d’anar unides.
Existeix, segons vostè, el “consum responsable”?
Aquesta pregunta és un pèl complicada. Cada droga té un efecte diferent, alguns més incontrolables, i d’altres perfectament controlables. Una dosi molt petita pot fer que la fatiga desaparegui durant hores, i que absolutament ningú noti que has provat res. Això es pot defensar? D’això se’n pot dir responsable? Suposo que mai. Però si algú s’ha de drogar, crec que almenys podrien fer-ho amb aquest ritme.
Ha tingut mai problemes amb la policia a alguna d’aquestes festes?
Sempre! Quasi bé sempre acaba venint la policia, amb amenaces, intenten tancar la festa, en fi... ja ho sabem tots el que passa amb ells. No entenen la festa lliure, i no voldran entendre-la mai. Un cop em van voler detenir a mi, que només punxava!! Al final, però, pocs cops hi ha denuncies, simplement hem de recollir i marxar.
Que té d’il·legal una rave?
Normalment el lloc no es nostre, sinó d’algú privat, però està en desús. Aquest es el primer punt il·legal. També normalment qui munta, ven begudes, i treu cert lucre per pagar l’equip de música i de so. Això també és il·legal. Hi ha una sèrie de condicions que fan que la rave no estigui permesa.
Per acabar, té algun projecte de futur, alguna festa, o alguna oferta per punxar?
Continuo treballant a fons en el tema producció, intento treure nous sons i buscar noves cançons. Sempre hi ha alguna rave a la que estic convidat, però encara no m’han avisat de cap club. Espero que vagin arribant les coses poc a poc!
dijous, 10 d’abril del 2008
"He comprovat que els senglars adults, les nits que hi ha lluna, només es mouen per l’ombra"

Entrevista a Miquel Àngel Celigueta
Té 29 anys. És Enginyer tècnic superior de camins, canals i ports. Té els graus professionals del Conservatori de Barcelona de piano i guitarra. És agnòstic però no ho pot dir a la seva àvia. Viu a Barcelona i ho va fer 3 mesos a Chicago. Caçar amb arc és un hobby per a ell. També ho són l’excursionisme, la pesca o el pòquer.
Què va ser primer, el porc senglar o l’arc?
Primer va ser l’arc. Quan tenia 13 anys els meus pares me’n van regalar un després que jo insistís molt. Durant un temps vaig estar tirant amb arc, fent punteria, només per l’afició de tirar. Després ja vaig saber que hi havia porcs senglars, que era possible veure’ls i em vaig plantejar que podia barrejar el món de l’arc i el porc senglar.
Per què insistia a que li compressin un arc?
Era aficionat a les pel·lícules de Robin Hood i a d’altres de semblants. Construïa arcs de fusta al poble, el que passa és que mai acabaven de tirar bé. Un dia, en una revista, vaig veure una anunci d’una botiga que era específica d’arcs. Vaig preguntar-me si tiraven bé, perquè els meus no ho feien amb força, i vaig descobrir que la gent se’n comprava i tiraven.
Com fabricava els seus arcs?
Buscava un arbre que tingués les branques rectes, com un freixe, després els lligava una corda de punta a punta. Al veure que la corda no era prou elàstica, vaig canviar-la per la goma elàstica. I per les fletxes igual, branques rectes. Tirava contra les portes i contra qualsevol cosa que pogués servir de blanc.
Hi ha gaire tradició a Catalunya de caça amb arc?
No, quan parles amb la gent de la caça amb arc al principi ni s’ho creuen. Els que menys s’ho creuen són els caçadors d’armes de foc, ja els costa prou caçar amb escopeta com per què algú els digui que ho fa amb arc. On hi ha més tradició és als Estats Units, ja que després de
I és legal?
I tant! I aplicant la lògica hauria de ser més legal que caçar amb armes de foc, donat que és menys efectiu i t’has d’acostar molt per matar a un senglar, mentre que amb un rifle, pots matar des de
Quines qualitats es requereixen per caçar?
Primer, molta constància al intentar-ho, ja que mai s’aconsegueix a la primera, jo vaig trigar gairebé dos anys a aconseguir caçar el primer senglar. I en segon lloc, s’ha de ser molt rigorós en la manera d’actuar, cuidar l’olor que s’emet i ser molt silenciós.
Com s’aprèn a caçar? A deixar de tirar amb dianes i passar a caçar animals.
En el meu cas, sempre he tingut molta afició a observar els animals, a intentar enxampar-los desprevinguts. I una vegada, un amic del poble, em va dir que si volia veure senglars ell coneixia un lloc on
Com es prepara un caçador per a l’hora de la veritat?
Primer s’ha de tenir una preparació física. Has de saber que quan vagis a tirar, faci fred, faci calor, o et trobis en la posició que sigui, seràs capaç de tensar l’arc, ja que cada arquer el posa al màxim de potència que es capaç de tensar. I segonament, s’ha de practicar la punteria, per assegurar al senglar una mort ràpida i no una ferida en una pota o en un budell, ja que el senglar podria dessagnar-se durant 3 dies i no és l’objectiu que busquem.
Algun entrenament mental?
No, simplement un cert estat de concentració que es pot aconseguir quan entrenes amb una diana. No distreure’s i no pensar que fallaràs, pensar que estàs molt segur, que has entrenat molt i que pots encertar qualsevol tir que et proposis si estàs a la distància adequada.
Això s’aprèn amb professionals, amb llibres, dvds…?
Si no has agafat mai un arc, aprendre-ho d’un llibre seria complicat. No dic que no es pugui, però sempre va bé que algú en persona et doni consells i et corregeixi la posició del cos i els peus, detalls que són molt importants en la punteria. Després, en temes de perfeccionament, sí que es pot aprendre moltes coses amb llibres, dvds... fins i tot hi ha algun autodidacta! Però, primer de tot, cal algú que t’assessori en persona.
Passem a la caça pròpiament... Quin és el moment ideal per caçar un porc senglar?
La caça del senglar està vedada durant l’estiu, només es pot caçar durant l’hivern, excepte si es demanen permisos especials per què s’hagin fet danys als cultius. Però, la millor època de l’any és l’estiu, perquè els senglars van en grups i el soroll que puguis fer queda camuflat; ells sempre pensen que tu ets un altre senglar. A part, es pateix molt menys, ja que no fa tan fred, sobretot si es fa un tipus de caça que es diu a la espera, què és quan tu esperes fins que ve el senglar.
Durant el dia o durant la nit?
Aquí a Catalunya només es pot caçar de nit, perquè els senglars no surten de dia. En zones molt despoblades, com algunes parts d’Extremadura o Andalusia els senglars sí que surten de dia, sobretot en parcs naturals o en zones protegides; però aquí a Catalunya només surten de nit per por als homes.
Ens trobem en situació: una nit d’estiu. Quin material du a sobre?
Doncs el primer és vestir-se adequadament: roba de camuflatge que no molesti a l’hora de tirar, que sigui còmoda i molt poc sorollosa. Duc un arc prou potent, i unes fletxes amb punta de caça; normalment pots comprar puntes esmolades amb làser que tallen molt. A més, procuro dur guants i el cap tapat, per augmentar el camuflatge. Si es caça de nit, va bé dur una llanterna i un bon calçat per poder arribar al lloc on caçaràs i poder moure’t per camins. Finalment, un ganivet, per poder rematar el senglar, en cas que faci falta.
Com troba la presa?
Hi ha un procés de sortir i observar els rastres durant el dia. Els senglars són molt exagerats pel que fa als rastres, fan forats al fang quan es banyen per desparasitar-se, trenquen els troncs dels arbres, deixen pèls o fan forats a la terra amb el morro per buscar tubercles, arrels o cucs. Per tant, són fàcils de seguir; la qüestió és saber de quan són aquests rastres. Si són recents, com que és un animal d’hàbits, la nit següent, probablement, tornaran.
Qui té més por, el senglar o vostè?
Jo crec que el senglar, però li va de poc! He tingut alguna experiència de no saber que estava a prop d’un senglar, perquè ells són molt silenciosos, i quan fan el seu grunyit per sorpresa, descarregues una bona quantitat d’adrenalina i el cor se’t accelera bastant. També passes por quan sents córrer un senglar de nit i no portes la llanterna encesa, no saps si corre cap a tu o si s’està escapant i hi ha un moment d’incertesa que pot espantar bastant. De tota manera, sempre he pensat que si no es trenquen les regles bàsiques de respecte, com maltractar les cries que vagin amb una mare, acorralar o perseguir un animal ferit, no hi ha d’haver problema.
Quina personalitat se li pot atribuir a un porc senglar?
És un dels animals més llestos que podem trobar a la natura, a Catalunya. És extremadament hàbil al amagar-se. He comprovat, que els senglars adults, les nits que hi ha lluna, només es mouen per l’ombra, són casi impossible de veure. Però el que és increïble és la capacitat que tenen per a sentir qualsevol so i ensumar qualsevol olor, per lleu que sigui. Et poden descobrir de vegades, sense haver-te mogut! Passen pel teu costat i saben que ets allà, quan cap humà podria detectar-ho. A part d’això, és un animal molt social, les femelles van amb les cries i en grup, tot i que els mascles van pel seu compte.
No sent pena per l’animal al caçar-lo?
Sí. De fet, el moment en que veus que un animal té la fletxa clavada i s’està morint és el pitjor. El que gaudeix un caçador és la preparació, el fet d’estar allà, de sentir l’emoció que apareix un senglar, l’acostament... I després, el moment de tirar, és quasi com fer una foto. Una fletxa és la prova de què ho has fet tot bé. Gairebé seria el mateix saber que has tirat la fletxa, treure-li, i que marxés corrent. Tot i que aleshores no ens el podríem menjar estofat o amb unes costelles!
S’acaba estimant més al animal, a pesar de caçar-lo?
Sí, de fet la meva il·lusió és, si alguna vegada tinc una casa al camp, tenir un senglar domesticat al jardí. Al despatx de l’oficina on treballo en tinc un de plàstic que em fa companyia. Reconec que és una mica paradoxal, però hem de tenir en compte que no deixa de ser una plaga que fa malbé els cultius. Crec que el senglar, com a espècie, seguirà estant amb una salut poblacional molt bona, encara que jo en mati un a l’any.
És un romàntic vostè?
Sí! Crec que sóc tan romàntic que el pròxim pas, que ja no faré, seria caçar amb llança (riu).
I finalment, què opina dels tiradors olímpics en diana?
Crec que té un mèrit absolut. La diferència entre el que fan ells i el que faig jo, està tant en l’eina que fan servir -ells un arc recorbat sense cap mecanisme i jo un arc de politges que facilita molt la punteria- com en la distància, jo a
"Volver a grabar supuso volver a sentirme yo mismo otra vez"

¿Qué es lo que te pasó?
Yo tenía un problema de proporción de las tibias. La desproporción alcanzaba los once centímetros, por esta razón me tuvieron que colocar unos fijadores en las piernas, con la intención de hacer crecer el hueso hasta equipararse con el otro. El conjunto del proceso comprende un tiempo total bastante largo de, aproximadamente, un año; en este intervalo entran la recuperación, las curas y el superar el problema.
Ahora va a hacer ocho meses; pronto me escayolarán, me quitarán los fijadores y podré comenzar a andar con muletas.
En principio, yo sólo tenía un problema de estatura. Pero, a raíz de un percance jugando a fútbol, un especialista me explicó todo el problema de las tibias. Me explicaron que tenía dos opciones: operarme y tener que estar en una silla de ruedas, como decidí hacer, o dejarlo estar de momento, opción que conllevaba que en un futuro pudiera tener una cojera mucho más pronunciada.
En realidad fue una decisión muy difícil porque me explicaron que la operación significaba tener que pasar un año así, en la silla de ruedas. Fue duro el hecho de, justamente ahora con 20 años, tener que quedarme encerrado en casa un año entero. Además, yo soy una persona muy inquieta, que le gusta mucho salir, estar en la calle, grabar…
Pese a todo, no. Cuando por fin acabe mi calvario, me voy a sentir como más vivo sabiendo que he superado el problema y pudiendo hacer vida normal.
Fui yo el que me decidí porque así fuera. Me di cuenta de que era la mejor de las opciones. Mis padres estuvieron en todo momento de acuerdo.
Al principio, poco menos que se me cayó el mundo encima. Por una parte el dolor que tenía era muy fuerte, y por otra sólo había cubierto la primera etapa del proceso, todavía quedaba lo más duro. Pero el intentar no pensar en lo que me quedaba ha sido lo que me ha hecho seguir para adelante.
Muchos momentos muy duros. El hecho de ver como la gente, los amigos, salían a divertirse y yo saber que me tenía que quedar aquí en casa era muy difícil de sobrellevar. No podía hacer nada. Me daba cuenta que tenía muchas limitaciones que antes no tenía, había muchas cosas que, por el hecho de estar así, me eran imposibles de hacer. Al principio sobretodo fue difícil, más tarde lo vas interiorizando hasta el punto de aceptarlo y tomártelo con humor.
Recuerdo que todo el mundo se quedaba un poco parado al verme. Sabían lo que había, pero es eso de que hasta que no lo ves no lo crees. A la mínima que me movía sentía dolor y la gente se quedaba parada sin saber qué hacer.
Sí que hubo gente que se desentendió por completo de mí, hasta el punto de no llamarme ni preocuparse por mí, unas pocas rectificaron y otras, hoy por hoy, no quiero saber nada de ellas. Y al contrario sí, bastantes personas con las que tenía poco trato han estado apoyándome como no creía que fuera a ser, y esperemos que una vez me recupere siga siendo así.
La verdad es que sí, fue una de las primeras cosas que pensé, que si me quitaban el placer de grabar no sabría qué hacer. Pero bueno, decidí escribir guiones (hasta la fecha seis, si no me descuento) de los cuales tres son extensos, uno de ellos lo vendí y los otros dos me los quedé. Pero las ganas, el ansia, me pudieron, y decidí arriesgarme e intentar grabar algo aquí en casa, y la verdad es que no salió nada mal. Y me ha dado otra visión muy interesante de cómo hacer cine.
La verdad es que me quitó un gran peso de encima. El paréntesis éste era como un gran vacío para mí. Volver a grabar supuso volver a sentirme yo mismo otra vez.
De momento lo considero un ‘hobby’, no más. Pero no voy a negar que sí que es una aspiración futura, casi un sueño. De momento quiero asentar unas bases con los estudios, y a partir de ahí ver qué puedo hacer. Yo trato de hacer contactos, conocer gente, estoy colaborando con la productora Catarsis Studios… no sé, ya veremos.
Sobretodo mucha ilusión y sacrificio. Hay mucha gente que está metida en esto, pero sólo un poco tiene verdadera disposición a trabajar. Mucha gente se cree artista, pero los que de verdad llegan son los que, además de ser buenos, trabajan mucho, le dan vueltas a las cosas, etc.
La cultura del cine aquí no es muy buena. La gente está acostumbrándose a ver mal cine, y lo acaba aceptando. Yo creo que se tendrían que sentar unas bases y, sobretodo, dar confianza a las pequeñas productoras de gente joven que viene con ideas frescas y con muchas ganas de hacer cosas buenas y de calidad. Pero eso no es fácil.
Pues, entre otros, Paul Thomas Anderson (Boogie Nights, Magnolia), un director que sabe mezclar a la perfección la parte comercial con la reflexión y lo hace con mucho criterio. Y también soy un gran seguidor de Álex de la Iglesia (800 balas, El Día de la Bestia), me encanta su forma de utilizar el humor negro, mezclado con misterio o violencia.
Pues en youtube, en la dirección http://es.youtube.com/user/Travyan tengo colgados varios de mis trabajos.
"Els funcionaris fan la vida impossible als presos"
Faig de pedagoga i la meva feina es dissenyar i planificar els programes educatius de cadascun dels presos. Cada dia quan arribo pel matí hem reuneixo amb la meva cap i em dóna un full amb els noms del nous interns que han ingressat a la presó. Més tard em reuneixo amb cada pres nou per fer-ls'hi una entrevista personal que acostuma a durar unes dues hores. En aquesta els hi faig preguntes personals com ara la seva etapa educativa, social, d'ambient i finalment parlem sobre el delicte que han comés.
Una vegada feta l'entrevista, què passa?
A partir de les seves respostes i de la forma que les contesten, els ubiquem al nivell bàsic ,si és el primer cop que ingressen a la presó, o al nivell ,avançat si no és la primera vegada que ingressen a la presó, tot i que aquest últim fet no acostuma a passar. En el primer nivell s'hi passen quinze dies de prova perquè es familiaritzin amb els companys i si la seva actitud és correcta passen al nivell avançat.
En quin moment et planteges que vols treballar a la presó?
Quan vaig entrar a la facultat de pedagogia de la UAB tenia molt clar que em volia especialitzar en l'àmbit jurídic, però fins a principis del tercer curs no se'm va ocórrer treballar en una presó.
Quan ens van donar el llistat amb els centres on podríem fer pràctiques durant dos anys, entre moltes opcions, tan sols hi havia una plaça per poder fer pràctiques a la presó. Tot i així, no vaig tenir molt problemes per entrar-hi, ja que als meus companys de classe no els hi feia massa gràcia treballar-hi.
Alguna historia t'ha posat els pèls de punta?
Sí, moltes. La que més em va commocionar, va ser la d'un noi colombià que venia cap Espanya en la busca d'un món millor. Al seu país no vivia amb la família. Havia quedat a l'aeroport amb la seva mare per venir junts cap aquí. Ella no s'hi va presentar. Abans d'embarcar una tieta li digué que la seva mare es trobava malament. Tot i així li demanà que li portés una part de les seves maletes perquè quan ella hi anés, ja tindria part de la roba a Barcelona. Quan va arribar a l'aeroport del Prat, el van detenir. Dins de la maleta no hi havia roba, sinó que hi havia droga. No va tenir temps ni de veure el carrer. D'allà se'n va anar a la presó.
Si la culpa és de la seva mare, com pot ser que sigui ell l'intern?
Quan el van detenir van intentar posar-se en contacte amb els familiar,s però no van donar senyals de vida. Cap familiar s'ha preocupat per ell. Està sol. Es sospita que tot es culpa de la seva mare, però al no haver-hi proves és ell el que te que pagar la condemna.
Has tingut mai por mentre t'entrevistaves amb un pres?
No, mai. Tot i que sempre portem un aparell per avisar a seguretat en el cas que passés alguna cosa, no l'he utilitzat. Quasi sempre em quedo sola dins la sala i en cap moment he sentit por. M'atreviria a dir, que són els nous presos els que en tenen. No saben que es trobaran a la presó i molts cops se'm posen a plorar a causa dels nervis que estan tenint en aquell moment.
Quina relació hi ha entre treballadors i els presos?
Hi ha dos tipus de treballadors dins la presó: Per un costat, hi ha els funcionaris (policies) els fan la vida impossible, i per un altre, els psicòlegs, pedagogs i educadors que intentem portar el màxim de bé la relació amb els interns. Fins i tot, algun cop, ens han donat les gràcies per la feina que fem. Cap pres se'ns ha queixat mai de les molèsties que li ha causat algun policia, però tot i així, he pogut veure com un funcionari cridava i insultava a un intern després que aquest li demanés alguna cosa de bones maneres.
Per què creus que hi ha aquest comportament per part dels policies?
Els funcionaris es passen tot el dia dins la presó. Aquest fet fa que molts cops perdin la paciència i a la més mínima acabin cridant. Per altre costat, es senten superiors als presos. Es pensen que insultant i tractant-los malament guanyaran autoritat i l'únic que aconsegueixen és que els odiïn i parlin malament d'ells. En canvi nosaltres, només passem unes hores dins la presó, cosa que ajuda molt a no perdre els nervis.
Parlant d'odis, hi ha discriminació entre els interns?
Sí, en el cas dels violadors i els acusats per violència domèstica, molta. Aquests s'amaguen, s'automarginen i sempre neguen que ells hagin fet tal cosa així. Els assassins, el traficants i els lladres no els poden veure. Hem tractat tallers sobre aquest tema. Segons els presos, la dona està per sobre de tot i tocar-la és la pitjor cosa que es pot fer.
I discriminació per raça?
No n'hi ha tanta com al món exterior. Cal dir, que un percentatge molt elevat són immigrants, sobretot d'Amèrica del Sud. Tan sols he vist un cas de racisme. És un jove de vint anys que no pot veure a cap persona que no sigui de la seva raça.
Aquest jove va ingressar a la presó per quelcom relacionat amb el racisme?
No. Va entrar per haver cremat juntament amb dos nois més, a una indigent dins d'un caixer de Sant Gervasi. Es un noi una mica especial. Li està costant molt assimilar la seva estada a la presó. Va molt a la seva, es creu superior als demés i ja ha tingut moltes enganxades amb la resta de companys i amb els vigilants.
Podria donar-se el cas en que aquest noi compartís cel·la amb un d'una altra raça?
Els funcionaris són els encarregats de distribuir els presos per les diferents cel·les. Es té molt en compte molts factors a la hora de triar els companys. Per exemple, un ucranià que va entrar la setmana passada, al no saber la nostra llengua el van posar juntament amb un altre del seu país perquè aquest fes de suport orientador.
El pare de la difunt Mari Luz està demanant firmes per a la cadena perpètua. Creus que Espanya hauria d'abolir-la?
He vist alguns presoners que se'ls ha donat la llibertat condicional. molts s'han reinserit i rehabilitat. Tinc ex-interns que ja estan treballant amb uns contractes en condicions. Si els presos han estat implicats en el món de la droga o dels robatoris es recuperen, en canvi els assassins i els violadors, és molt més complicat. El recolzament de la família es fonamental.
No m'has contestat la pregunta...
És un tema molt complicat. He conegut molts cassos i més d'un cop, fins i tot, he pensat amb la pena de mort. No fa massa, va venir un noi acusat d'haver violat a la seva mare. En casos com aquests... no hi ha cadena perpètua que valgui.
La teva feina és dissenyar i planificar els programes educatius de cadascun dels presos, com està estructurada l'educació dins la presó?
Dins La Trinitat tenim l'escola Santiago Rossinyol. Depenent del nivell educatiu de cada pres, els hi adjudiquem una classe. Tenim quatre nivells i un d'especial per aquells que no saben llegir ni escriure. Els presos que abans d'ingressar a la presó havien estudiat fins als 16 anys, passen directament als mòduls de formació professional.
La presó té borsa de treball?
Hi ha una associació que s'encarrega d'ajudar als presos que estan al tercer grau a reinserir-se al món laboral. Molts interns quan tenen la llibertat condicional, durant el dia van a treballar i a la nit tornen a la presó.
Però un pres aprofitant que té llibertat condicional, no podria donar-se a la fuga?
És molt difícil. Tots aquests presos porten una polsera que indica, mentre estan fora del recinte, on es troben. Si en algun moment es sospita de quelcom estrany, els policies, vestits de paisà, van al lloc on es troba. Tot i així, els presos no són ximplets. Els de tercer grau els queda poc temps de condemna i si intenten escapar saben que tot se'ls pot girar en contra.
La presó és com te la imaginaves?
No. M'imaginava una presó aïllada, amb unes habitacions més grans i amb les portes fetes de reixa. Les presons de les pel·lícules no tenen res a veure amb les de veritat. La Trinitat està dins de Barcelona, cosa que fa que estigui envoltada de blocs de pisos. Les cel·les són asfixiants. Cadascuna fa 10 m2 i té dues lliteres on hi dormen cinc persones, una pica, dues estanteries i un lavabo. No tenen ni una taula per a escriure.
Per acabar, com et vas sentir quan Cervera no va acceptar la presó que la generalitat volia fer construir?
Em vaig endur una gran decepció. La gent té un concepte molt dolent sobre les presons. Es pensen que on hi ha una presó hi ha més violència, més robatoris, i justament és tot el contrari: amb una presó els ciutadans de Cervera podrien passejar més tranquil·lament per la ciutat.

