dimecres, 18 de març del 2009

Flash en estado puro

Corría el año 1942 cuando dos individuos llamados John Presper Eckert y John William Mauchly construyeron en la Universidad de Pennsylvania el primer ordenador de la historia, un ordenador llamado ENIAC (Electronic Numerical Integrator And Computer). Era una computadora que sumaba y restaba y su consumo era tan desorbitado que cuando se ponía en funcionamiento la intensidad de la luz en toda Philadelphia bajaba de manera ostensible.

Mucho ha llovido desde entonces, y en un mundo actual donde el éxito de las producciones online va en aumento, destacan las figuras de Raúl Escolano y Niko, los creadores de la serie flash que más éxito ha tenido a nivel nacional, Cálico Electrónico. Era una de las conferencias más esperadas, una conferencia distendida y en la qual han hablado del boom de las producciones online y en concreto del abanico de producciones que ha realizado Nikodemo Animation desde sus inicios.

Jóvenes e inexpertos, arrancaron con una serie llamada ¿Sabías lo qué?, una serie realizada íntegramente con flash, con una publicación semanal en el suplemento online EP3 (El País) y en la que parodiaban todo tipo de curiosidades. Los capítulos eran sumamente breves (alrededor de los 45 segundos), con un agudo sentido del humor y presentados siempre por el intrepido Dr Birufilla. Aquí tienen algunos de estos capítulos:
http://www.youtube.com/watch?v=eT3k3JHq8qo&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=iOsqNN6UvCw&feature=PlayList&p=3E5405EDB5B06746&index=9
http://www.youtube.com/watch?v=1M7DC5RycGU&feature=related

Raúl contaba que posteriormente llevaron a cabo un proyecto pionero en España, una película hecha en su totalidad con flash. El film titulado La crisis carnívora, fue dirigido por Pedro Rivero y contó con la colaboración de actores y presentadores españoles muy reconocidos: Enrique San Francisco, José Coronado, Antonio Resines, Carlos Sobera,… La película tiene una duración de 75 minutos y es el primer largometraje español en participar en el festival de Sitges. Aquí pueden disfrutar del trailer.

Posteriormente, ambos han hablado sobre Cálico Electrónico, la serie flash española con la que han dado el salto a la fama. Empezó por ser la “publicidad” de Electrónica Web y el éxito que provocó (2.000 visitantes al mes) les motivó a elaborar una primera temporada, seguida después de dos temporadas más, todas ellas con una media de 5 millones de visitas mensuales. Tiempo atrás los capítulos tenían una publicación mensual y su duración era de 9 minutos, ahora publican un capítulo por semana y su duración es de aproximadamente 2 minutos. De hecho, Cálico Electrónico puede presumir de ser la primera serie flash en estrenar en el cine uno de sus capítulos.

El merchandising y su servicio de mensajería es lo que da ingresos a la productora Nikodemo, ya que los capítulos son totalmente gratuitos para la gente que desea visitar la página web de Cálico Electrónico. Este año 2009 esta humorística serie cumple 5 años de existencia, tendrá una exposición propia en el salón del cómic y en breves puede dar el salto a la gran pantalla.

La (de)formació d’una pregunta

Quinze minuts més tard de l’hora prevista, a tres quarts d’una, començava la conferència L’espectador, es forma o es deforma? amb un primer protagonista inesperat: no va moderar Pilar Medina, professora de la Facultat Blanquerna de Comunicació, sinó Lluís Anyó, també professor del mateix centre. Amb l’aula magna de la facultat quasi plena, va intentar implicar els assistents comparant-los amb el públic de la televisió i el cinema, en la mesura que tots són –som- individus amb motivacions concretes. A més, va plantejar la conferència en forma de debat, cosa que es va traduir deixant un terç del temps per les preguntes, el que es va agraïr i molt.
El primer dels convidats a parlar va ser Òscar Xavier Nogueira, cap d’audiència i programació de Televisió de Catalunya. Per ell la qualitat és una cadira les potes de la qual són els els legisladors, els espectadors, els operadors de televisió i els anunciants. Com és lògic es va extendre més en el tercer element, i va parlar del Panell d’Acceptació d’Audiències, índex qualitatiu de la programació fet a través d’enquestes diàries per Internet, desterrant el mite que les televisions només es guien pel ‘share’.
El segon en parlar va ser Carles Balagué, crític, director de cinema, a més d’exhibidor i programador dels cinemes Mèlies. Es va declarar contrari a tot tipus d’estadístiques de mesura d’audiència o espectadors, als professors i teòrics que no són capaços de fer una història del cinema intel·ligible per la gent jove i a la distinció entre els termes “cinema” i “audiovisual” degut a la hibridació que presenta el segon. Ha acabat interpelant a l'audiència al declarar que tot depenèn de la tria personal.
Al final de les intervencions dels convidats, va quedar una sensació general d’haver estat una conferència prou interessant però que no havia respost a la pregunta inicial, tant sols derivades d’aquesta que no comportaven el risc de l’original. La sortida per la tangent es va fer encara més evident quan un professor va repetir-li una pregunta a Nogueira al comprovar que aquest no havia contestat el que se li demanava. Balagué, en una mostra de gran sinceritat i bon humor, va reconèixer per dos cops no haver respost a les qüestions que li plantejaven els assistents. És per això que quan una noia va preguntar directament si l’audiència es foma o es deforma la sensació general va ser una combinació d’incomoditat –per com de directe ho va dir- i acceptació –molts teníem ganes de fer el mateix-. Havia donat en el clau. Nogueira va respondre que si bé es pot deformar, ells procuren formar. Esperem que siguin més concrets alhora de portar això a la pràctica.

dimarts, 17 de març del 2009

Animació + humor = Nikodemo


Nikodemo Animation, la companyia d’animació més reconeguda de l’estat espanyol, representada pels seus fundadors, Raúl Escolano i Niko, ha obert les Jornades Blanquerna amb una conferència denominada: L’èxit de les produccions online. Una gran oportunitat per conèixer de primera mà el complicat món de l’animació. Ara bé, els creadors de Cálico Electrónico, sense oblidar-se de l’humor que caracteritza els seus projectes, s’han permès la llicència de centralitza la xerrada en la seva companyia en comptes de tractar les produccions online en la seva globalitat. La conferència ha anat intercalant, sense problemes, les explicacions dels animadors amb el visionat dels seus treballs.

Al principi, ambdós conferenciants han advertit “Hace tres años que hacemos la misma conferencia, y ahora, nos sale casi bien” i han donat un consell als estudiants “Si está en internet es verdad”, després, enmig dels riures del públic, han explicat com van començar en un petit estudi entre la Rambla de Catalunya i el carrer Diputació. Tant Niko com Escolano han posat èmfasi en la duresa dels inicis, ja que havien de fer petites animacions per webs sense poder explotar completament el seu talent. Fins que un dia, segons Escolano molt calorós i d’humitat relativa, El País els va encarregar una tira d’animació còmica setmanal per la versió online de l’EP3. Gràcies aquest primer gran encàrrec, l’empresa va fer un pas endavant i va crear l’espai ¿Sabías lo qué? Presentat pel Doctor Birufillas – un projecte que esdevindria clau pel posterior desenvolupament de Cálico Electrónico –.

Acte seguit, els conferenciants han explicat com van crear el seu primer llargmetratge. L’any 2008 Nikodemo Animation es va submergir en la complicada producció de La crisis carnívora – “una historia sobre bichos que insultan” segons Niko – amb la participació de Quique San Francisco, Carlos Sobera, Pedro Reyes i José Coronado. La pel·lícula d’animació fou dirigida per Pedro Rivero, i tot i les males crítiques, va ser la primera, exclusivament espanyola, que participava al Festival de Sitges.

Seguidament, els animadors han decidit parlar de la sèrie flash que ha revolucionat Internet (més de 50 milions de seguidors). Tot i que, Niko i Escolano, han constatat que Cálico en un principi era un simple wizard d’una pàgina web, però la bona resposta del públic els va portar, el 2004, a elaborar la primera temporada – l’han seguit dues temporades més – de Cálico Electrónico. La història d’un superheroi d’aptituds qüestionables (del qual n’han estrenat un nou episodi durant la conferència). Els fundadors de Nikodemo no han dubtat en afirmar que si be ja tenien un nom gràcies els projectes anteriors, Cálico Electrónico els ha situat en el més alt de l’animació espanyola i internacional, i segons Niko “A parte de millonarios, nos ha permitido cambiar el antiguo estudio de 45 metros por uno de 65”. Bromes a part, la sèrie flash, tot hi haver canviat de format (capítols més curts on es reforcen les referències audiovisuals i el feedback amb l’espectador) segueix sent un gran reclam. Cálico gaudeix de spin-off, marxandatge, patrocinadors (Red Bull, E Dreams, Adobe, Eastpak...), un espai en el pròxim Saló del Còmic i, properament, farà el salt a la televisió.

Finalitzada la conferència, Niko i Escolano s’han felicitat per haver esgotat el temps i han agraït la presència dels estudiants. Després d’una merescuda ovació, ambdós animadors s’han acomiadat i han posat a la disposició dels espectadors un seguit d’adhesius de Cálico i companyia.

dimecres, 11 de març del 2009

Only by the night, un àlbum trencador


Que Kings of Leon és un dels grups que està de moda està fora de dubte. Anuncis a la radio del llançament del seu nou àlbum i repeticions incomptables a la ràdio del seu nou èxit ho corroboren. A més a més el popular Use somebody, el single del nou àlbum Only by the night (2008), està situat en una més que meritòria 42ª posició en el rànquing de les cançons més descarregades des de l’Itunes Store.

La progressió del grup de Nashville ha estat meteòrica. Fa un parell d’anys, arribaven al FIB (Festival Internacional de Benicàssim) com uns autèntics desconeguts i simplement feien de teloners dels mediàtics Arctics Monkeys. Ja se sap que molts dels grups que actuen al FIB, després es fan de mica en mica més coneguts i els serveix de plataforma cap a la fama, com pot haver sigut el cas de The Kooks o de molts altres. En aquella ocasió presentaven el seu tercer àlbum, Because of the times (2007).

L’últim treball Only by the night és força diferent de la resta d’àlbums del grup americà com Youth and young manhood (2003) o Aha shake heartbreak (2004). Aquests dos primers àlbums es caracteritzaven per tenir un caràcter uniforme, formaven un treball conjunt. Les seves cançons tenien una continuitat melòdica, en què l’equilibri entre la part instrumental i la part vocal era quasibé perfecte. La majoria de les cançons es basaven en el seu ritme enganxós però alhora insaciable. Aquests dos primers àlbums, i fins i tot el tercer, podem dir que pertanyen a un rock alternatiu, amb tocs de rock de garatge i de punk.

Only by the night significa un punt d’inflexió i un canvi de rumb. En aquest treball, Kings Of Leon, han apostat per un rock menys melòdic. Clarament han fet el CD amb una visió comercial, ja que si hi fem una escoltada ràpida hi ha dues cançons que ens criden l’atenció (Use somebody i Sex on Fire). Les altres cançons deixen bastant indiferents. És per això que el disc no conforma un tot, una obra musical sencera, sinó que està fragmentada. Cada cançó és independent l’una de l’altre. Realment, només aquestes dues cançons són les úniques que valen la pena. Les altres s’acaben fen monòtones i s’acaben trobant faltades de ritme. Un altre aspecte que ha variat respecte els anteriors àlbums és l’estil. Si bé en els anteriors l’equitat entre veu i instruments era la tònica principal, en aquest CD destaca molt més la part instrumental. Ha derivat cap a un rock més underground, més fosc, més alternatiu. Però de manera sorprenent, tot i allunyar-se d’un estil més comercial, Kings Of Leon han trobat l’èxit en aquest àlbum i en especial en el single Use somebody.

A vegades allunyar-se d’un estil comercial no significa disminuir el teu target de públic, i aquest CD n’és un exemple perfecte. Aquest èxit popular, l’ha valgut la invitació per part del FIB de tornar-hi a actuar en l’edició d’aquest any; això si, com a un dels quatre principals caps de cartell.




dimarts, 10 de març del 2009

La vida del Che, segona part


Títol: Che: Guerrilla
Director: Steven Soderbergh
País: EEUU

Fins ara ningú s’havia atrevit a portar la vida del Che a la gran pantalla. Ningú volia prendre el risc d’explicar la vida d’un personatge tant polèmic, i es preferia fer treballs relacionats amb les dues guerres mundials o narrar vides menys polèmiques. I és que, habitualment, el cinema espera a que la cicatriu es tanqui del tot per a adaptar la història al setè art.
El film Che: Guerrilla és la continuació de l’exitosa Che: El argentino. El seu director, el nord-americà Steven Soderbergh (director, d’entre d’altres pel·lícules, de Kafka i la saga d’Ocean’s), va programar i dirigir la història com un sol film, però per motius de durada i, és de suposar, per raons comercials, va decidir finalment dividir-la en dues parts.
Aquesta segona entrega ha arribat no fa més de tres setmanes a les pantalles dels cinemes catalans. El segon capítol segueix amb la narració de la biografia del guerriller Ernesto ‘Che’ Guevara, paper que protagonitza de manera magistral l’actor de Puerto Rico Benicio del Toro. Un personatge que costa reconèixer a causa del maquillatge i la perruca utilitzada.
El film comença mostrant-nos l’entrada del Che a Bolivia, des d’on s’introdueix en plena selva per tal d’iniciar un nou moviment revolucionari, moment en el qual podem reconèixer alguns dels actors i actrius espanyols/les que l’acompanyaven en la primera entrega. El problema que troba l’espectador quan comença a veure la pel·lícula és que des d’un primer moment, es veu clar que la revolució fracassarà, fet que li treu tota emoció a l’argument. Per aquesta raó, el director intenta mantenir l’atenció amb les diferents trames personals i l’introducció de nous personatges. Però això fa que el testimoni es perdi bastant argumentalment, o com a mínim més que en la primera part. El fracàs de la revolució transmet un sentiment pessimista a l’espectador, i aquest perd el fil.
A favor de la primera entrega, es pot dir que com a mínim hi havia salts temporals que et portàven a una Nova York en blanc i negre que donava canvis de ritme a la història. En canvi, a aquesta segona part, la narració és absolutament lineal.
En l’intent per narrar de manera tan exhaustiva i casi documental aquests moments tan trascendentals de la vida d’Ernesto Guevara, el resultat ha acabat éssent esgotador per a l’espectador. És cert que hi ha moments molt ben aconseguits, com ara la batalla final, però penso que era una bona oportunitat per a tancar un capítol de la història certament desconegut per al món del cinema.

Vida nocturna


After Dark
Haruki Murakami
Traducción del japonés de Lourdes Porta
Editorial Tusquets. Colección Andanzas (1º edición, octubre 2008)
248 páginas

Es casi media noche y el último tren acaba de salir de la estación. El barrio se queda incomunicado a la espera de que llegue el nuevo día y, con él, la normalidad. La noche no es algo normal: el ambiente se llena de tinieblas, la gente no es la misma, las calles se oscurecen. Una joven de 19 años está leyendo en un bar y, en una novela de Murakami, eso significa que tiene algo que contar.
Esa joven, Mari, deberá restar toda la noche en esa zona. Allí conocerá a Takahashi, un joven músico al que le esperan para ensayar; más tarde le presentaran a Korogi, la encargada de un love-hotel y a Kaoru, su ayudante. Shirakawa se cruzará en sus vidas, sospechoso de propinar una paliza a una prostituta china. Mientras tanto, Eri, la hermana de Mari, sigue durmiendo en “el otro lado”. Varias historias aparentemente paralelas pero que, en algún momento, se cruzarán.
Ése “otro lado” es muy común en la literatura de Murakami, siempre haciendo referencia a lugares o situaciones que debemos preguntarnos por su existencia. Habitualmente los personajes mantienen conversaciones acerca de “la otra vida” o “qué hay en el más allá”, fomentando, de esa manera, el pensamiento del lector acerca de esos temas tan trascendentales.
Murakami es, sin duda, un referente de la literatura de nuestros tiempos. Ya nos lo demostró con Tokio Blues, obra maestra de principio a fin. Pero todavía tiene más mérito que, al ser de origen japonés, sus novelas estén repletas de referencias europeas, desde cantantes hasta escritores contemporáneos. Eso hace que, al leerlo, parezca más cercano de lo que en realidad está. Su afición a la música y concretamente al jazz, la podemos rastrear en todas sus obras y ésta no es la excepción.
Los escenarios están argumentados a la perfección. No se olvida de ningún detalle. Desde la música que está sonando (habitualmente jazz) hasta el color y la textura de la camisa de la mujer que está al fondo de la escena. Todo. La manera de describir es casi cinematográfica, incluso detalla los zooms que haría el espectador si lo estuviera viendo. En ese sentido no da lugar a libres interpretaciones.
After Dark empezó con un plano general de la ciudad a punto de irse a dormir, y acaba con el mismo plano general, esta vez amaneciendo. En realidad es como un sueño, y transcurre durante las horas que biológicamente deberíamos estar durmiendo. No se puede describir cuál era el tema central de la historia pero, de todos modos, lo importante es haber pasado unas horas con Mari y sus amigos y haber disfrutado con su lectura.

"Soy Toni Moog y llevo tatoos"

“Soy Toni Moog y llevo tatoos”. Com a totes les demés funcions que protagonitza aquest humorista, Toni Moog es presenta a l’obra “Singles”, d’aquesta manera. Dirigida per Santi Millán, “Singles” és un espectacle que parla d’una determinada filosofia de vida per part de divorciats, solters, vidus, separats i qualsevol altre denominació imaginable. Toni Moog, solter per vocació i afició, es converteix en el “gurú de l’amor” en una obra que s’omple de gags que identifiquen, en una manera o altre, a tots aquells qui creuen en l’amor però que per altra banda, són incapaços de trobar-lo.

Tenint en compte que riure és difícil i que fer riure ho és encara més, cal felicitar a aquest còmic per a encertar tant els gags que il·lustren algunes d’aquelles accions que fem tots, en un moment o altre, amb la nostra parella i que mai acabarem acceptant. Si més no, es nota que el protagonista ha passat per programes com ara “La Cocina de los monólogos”, “Paramount Comedy”, “Boqueria 357” i “Wanted, el Show de los cómicos más buscados”. Tota aquesta experiència li ha valgut que el públic no deixés de riure en un sol moment durant tot l’espectacle.

És una funció plena de ironia i pessimisme davant les relacions amoroses i els elements que construiexen la qüotidianitat d’aquestes. No obstant, opino que es fa un abús sobre el tractament del sexe i tot el que aquest comporta. Les paraulotes i els insults, encara que siguin en un to divertit, formen una bona síntesi amb la resta del monòleg durant una estona, però quan aquests elements s’utilitzen per envair cada frase, els gags es converteixen en un pel arrogants. Està clar que aquest és l’estil que construeix a Toni Moog, un home desenfadat que dirigeix les seves obres a joves amb les hormones accelerades i, fins i tot, a aquells que consideren que encara tenen 20 anys.

Ja no hem de llegir més llibres de Jorge Bucay perquè aquest gran humorista ens simplifica la realitat d’una manera tant irreverent que no cal ni qüestionar-nos per què hi ha 160 milions de persones a Espanya que viuen soles. Vaig riure molt perquè crec que Toni Moog reuneix les qualitats que se’ls hi demana a tots aquells actors que han de tractar el tema de l’humor. Ara bé, m’agradaria reptar-lo proposant-li defensar un espectacle de les mateixes característiques per a un públic més veterà.

“Nace una ilusión…Bella y Bestia son”


Barcelona obra les seves portes per presentar una història vista per més de 30 milions d’espectadors en tot el món: “La Bella y la Bestia”, creada l’any 1740 per l’escriptora francesa Madame de Villenueve. Stage Entretainment n’ha fet una versió produïda a partir del musical de Broadway, la primera de Disney que s’estrena a la ciutat comtal.
El reconeixement i l’èxit d’aquest conte de fades és degut bàsicament al contingut, un argument senzill però amb una moral universal: “la bellesa en troba en l’interior”. Missatge transmès a partir de la història d’amor entre la Bella (María Adamuz), una dolça noia enamorada de la literatura i dels prínceps blaus i la Bèstia (David Ordinas), un noi transformat en un monstre com a conseqüència del seu egoisme i mal caràcter que, per trencar l’encanteri i tornar a ser humà, ha d’aconseguir que algú l’estimi pel seu interior, deixant de banda el seu terrorífic aspecte. Aquest transcurs no li serà fàcil ja que, Gastón (Pablo Puyol) vol casar-se amb l’única persona capaç de recuperar la bondat de la Bèstia, la Bella. Tres personatges que encarnen la personalitat dels dibuixos animats a la perfecció i els quals interpreten quasi bé els mateixos diàlegs de la pel·lícula.
Els entranyables i deliciosos criats transformats en objectes del castell són la guspira de la història. Sens dubte, l’ànima de l’obra. Aporten un toc humorístic essencial a partir de ressaltar les distintes personalitats de cada un d’ells: el responsable i peruc rellotge “Dindón”, l’alegre i enamoradís canelobre “Lumière” i la hospitalària i serena tetera “Sra. Potts”. Destaquen per la seva interpretació brillant, sobretot en l’escena del “¡Qué festín!”.
El musical, dirigit per Glenn Casale, captiva des d’un bon principi al públic per l’impactant decorat amb una gran espectacularitat visual. Una escenografia que ens transporta a un enorme i majestuós però tenebrós castell carregat d’elements d’estil barroc, al petit i acollidor poble francès on viu la Bella i a un fred i fosc bosc on els llops ataquen a Maurice (pare de la protagonista). El canvi d’escenes amb el seu respectiu ambient està molt ben aconseguit gràcies als acurats aspectes tècnics, lluminosos i sonors.
Barcelona Teatre Musical (BTM) ha apostat per mostrar al públic català de totes les edats la màgia de la pel·lícula de Disney al teatre. Uns dibuixos animats convertits en actors i actrius que, amb un espectacular vestuari, unes vistoses coreografies, una magnífica orquestra i unes potents i harmonioses veus aconsegueixen transportar als més petits al món dels adults i aquests a la il·lusió i innocència dels infants.
Una bona elecció per a tots aquells que volguin endinsar-se en un món de fantasia del qual la majoria d’espectadors marxen cantant la mítica cançó “nace una ilusión, tiemblan de emoción... Bella y Bestia son”.

la mancha, reflejo de un mundo extraño.


El grupo teatral liquidación por derribo está representando estos días en el Guasch Teatre la obra titulada la mancha. 
El escenario se desarrolla en casa de Alfonso, un abogado acomodado y Julia, su esposa. Este matrimonio recibe a Maite y Alberto una pareja con la que mantienen una peculiar amistad. En una de estas visitas de pura cortesía donde la tensión se podría cortar con cuchillo, Maite y Alberto obsequian, una vez más con un horrible regalo, a Alfonso y Julia pero, esta vez las cosas no son como siempre porque el regalo es una alfombra, y en ésta hay una gran mancha de sangre que al parecer sus compradores desconocían. A partir de este momento Julia se trastoca y establece, lo que ella denomina comunicaciones con la mancha. 
Gracias a las múltiples visitas de Maite y Alberto el espectador puede ver como la locura de Julia va en aumento. El resto de personajes también parecen un poco trastocados. A lo largo de la obra suceden una serie de hechos que desembocan en situaciones divertidas e inverosímiles que hacen reflexionar al espectador acerca de los problemas del tercer mundo.
Es difícil catalogar esta obra en un solo género teatral pero, sin duda, el que predomina es la comedia. También se pueden apreciar pinceladas de suspense. Esta combinación hace que el espectador crea estar viendo una obra de humor negro.
Lo más positivo de esta representación teatral es la actuación de los actores. Su trabajo de interpretación es estelar de principio a fin y con sus gestos consiguen una carcajada general del público en varios momentos.
Como punto flojo de la representación destacamos el attrezzo, aunque esta pobreza, al igual que la del decorado probablemente vengan causadas por una importante falta de presupuesto que se hace patente en el transcurso del espectáculo. Prueba de ello es que a lo largo de la obra no se cambia de escenario en ningún momento y eso hace que el espectador se canse en ocasiones pero, esto es disculpable si se tiene en cuenta que la durada de la obra es breve, apenas una hora. El recurso para el paso de unas escena a otra es siempre el mismo (los personajes se quedan quietos y se apagan las luces) y esto hace que la obra en general sea demasiado sencilla. Sin embargo, lo que más pobreza le otorga a la representación es la obra en sí del autor Carles Armengol porque tampoco tiene muchas más posibilidades. Hay que insistir en que si no llega a ser por el papel de los actores la representación podría ser una catástrofe total. Con todo esto podríamos afirmar que el buen trabajo es de los actores no del autor. 
Lo más decepcionante de la obra es el final porque no es, hasta que salimos de la sala y nos dan un papel con un discurso traducido del árabe, que no entendemos que es lo que finalmente ha pasado. Aún y con la traducción tampoco se comprende del todo porque los protagonistas se sumergen en tal locura. En este sentido podríamos decir que es una obra con un final un tanto abstracto.
Si lo que busca el espectador es reírse y pasar el rato cuando va al teatro esta es sin duda su obra; una obra que trata situaciones extrañas para un mundo cada vez más extraño.

Clint Eastwood segueix en forma


Títol original: Gran Torino
Director: Clint Eastwood
Origen: EEUU
Gènere: Drama

No és pas original posar en relació un film amb l’etapa que ha obert Barack Obama als EEUU. Alguns crítics van veure en El último voto (Stern, 2008) l’ombra d’un Frank Capra que als anys 30 va transmetre optimisme als americans per sortir d’una greu crisi econòmica, just el que està intentant ara el nou president. Sí que seria en canvi més original que la identificació es fes a partir de la peça que presenta un veterà del cinema, algú que en la ficció s’enmiralla sense embuts amb el passat i que s’enfronta a un present que no vol comprendre.
Gran Torino té diferents lectures, com la majoria d’obres que ens presenta Clint Eastwood. Una de les més importants és la no sempre pacífica convivència entre ètnies, un tema que ha estat present en la campanya degut al color de pell del candidat demòcrata. I l’acció se situa en un barri degradat i dominat per les bandes, no tant diferent dels que ell va recórrer de jove a Chicago. Fins i tot podríem parlar de paral·lelisme en la renovació generacional. Sigui com sigui, el primer encert d’Eastwood és l’elecció temàtica.
Malgrat les reticències, el californià és el protagonista. Aquest cop és Walt Kowalski, un jubilat veterà de la guerra de Corea que després de l’enterrament de la seva dona es refugia a casa seva amb la única companyia de la seva gossa, en un barri dominat pels hmon. Aquests, originaris del sud-est asiàtic, han anat reemplaçant els antics veïns blancs. La reacció inicial de Kowalski és de profund odi i despreci cap a ells i la seva cultura. Aquest sentiment s’incrementa quan un d’ells, el jove Tao, intenta robar-li el cotxe, un luxós Gran Torino del 73 que no treu mai del garatge –que esdevé un símbol de la seva reclusió, d’aquí el títol-. Però no tarda en adonar-se que la seva família només el vol per treure’n la casa, el cotxe o unes entrades per un partit de futbol americà, i poc a poc es va introduint en els costums dels seus veïns asiàtics. En una frase de gran elocuència diu tenir més en comú amb ells que amb la seva pròpia família. El punt d’inflexió d’aquesta integració és quan salva la vida a en Tao d’una banda de hmon, i a partir d'aquí s’inicia una relació paternal que pot fer recordar a Million Dollar Baby. I és que l’esforç de comprensió també l’ha de fer amb el jovent.
Les diferents lectures a les que es feia esment abans es donen pel fet que la pel·lícula conté una profunditat psicològica i emocional molt elevada, i no seria exagerat parlar de catarsis en el sentit originari del terme. I tot això amb una aparença de simplicitat i fins i tot de quotidianitat exquisita. Les interpretacions i d’altres aspectes més tècnics com els enquadraments es mouen en la línea de gran nivell als que ens té acostumats.
Alguns acusen a Eastwood de fer sempre el mateix paper. Certament l’escena en que salva a Tao portant una escopeta fa pensar en Harry el Brut, i el to general del film s’aproxima al del western crepuscular. Ara ja té 78 anys, i els seus temps de cowboy al servei de Sergio Leone i tants d’altres queden molt lluny. Malgrat això, potser en essència el seu personatge no hagi variat tant, fins i tot conservi algun tic interpretatiu. Però –més enllà de vinculacions amb el present- si és capaç de seguir-nos oferint uns films originals, ben construits i que facin pensar, això pot quedar en petits pecats molt fàcils de perdonar.

Realitat i ficció s'uneixen a Slumdog Millionaire, el film de l'any.


La gran triomfadora dels Oscars 2009, Slumdog Millionaire, amb un total de 8 guardons, entre ells el de millor pel·lícula i millor director per Danny Boyle, retrata la realitat i la duresa de la vida a l’Índia amb un rerafons Bollywoodiense.

A la pel·lícula es narra la historia de Jamal, un noi de 18 anys que decideix participar al programa ¿Quién quiere ser millonario? i davant la sorpresa de tots acaba guanyant el premi de dos milions de rupies. Jamal és acusat de frau ja que no s’expliquen com un noi dels tuguris de Mumbai sense cap mena d’estudis és capaç d’encertar totes les preguntes del concurs. I és així com es desencadena la trama de la pel·lícula, quan Jamal va explicant a la policia que cadascuna de les preguntes que li formulen en el concurs té alguna relació amb fets que ha viscut en la seva intensa vida, juntament amb el seu germà Salim i la seva amiga Latika.
Per explicar aquests fets utilitza un gran joc de flaixbacks que intercalen aspectes del passat amb els del present.
Una gran pel·lícula que juga per una banda amb la crua realitat de l’Índia vista des dels ulls d’uns infants, i per un altra, amb una trama amorosa que es desencadena durant tot el film i que acaba amb el triomf de l’amor entre dos dels protagonistes: Jamal i Latika. Tot això amb una gran banda sonora que tot i no ser molt extensa, en comparació amb les pel·lícules d’alt pressupost, ha sigut també mereixedora d’un Oscar i d’altres grans premis.

Però haver guanyat 8 Oscars no ha proporcionat l’eterna felicitat als més petits dels protagonistes, ja que fora dels luxes de Hollywood, han hagut de tornar a la seva crua realitat, a la pobresa en que vivien abans de rodar la pel·lícula, i ara recorden com un somni del que mai s’oblidaran, els moments viscuts a Los Angeles, on el menjar no tenia mosques i no havien de dormir entre escombraries.

En conclusió, tot i ser acusada de glamouritzar la misèria de l’Índia, es tracta d’una pel·lícula que ens mostra el sentit de la vida, de la casualitat, la sort i el destí, i ens ensenya que no només és necessari tenir grans estudis, ja que el carrer és l’escola de la vida, i de vegades els petits detalls que ens passen al dia a dia, i que sovint passarien fins i tot desapercebuts, ens poden fer arribar molt alt, poden ser decisius alhora de prendre decisions que ens repercutiran la resta de la vida.

dilluns, 9 de març del 2009

Sense límits


Ha plogut molt des de que l’any 2001 Llibert Fortuny va tornar dels Estats Units amb un suma cum laude sota el braç. Des d’aquell any, el jazzman català no ha parat quiet o inquiet en busca d’un so propi, ja fos amb l’Elèctric Quintet (els primers anys Elèctric Quartet) o les What The Fuck Jam Sessions del Jamboree. I ara, després de 4 àlbums a l’esquena (Un Circ Sense Lleons, Revolts, Llibert Fortuny Elèctric Big Band XXL i Double Step), incomptables concerts arreu del món i destacats premis, el saxofonista català s’embarca a la recerca dels seus límits artístics amb Shaman. Una cataracta musical que afronta acompanyat de Gary Willis (cofundador de Tribal Tech) i David Gómez, sota el nom de Triphasic.

El nou projecte de Fortuny i companyia desprèn creativitat i genialitat de principi a fi. Els 8 temes de debut són tota una declaració d’intencions, fora esquemes (només cal escoltar la improvisada i desafiant Minivan) i llarga vida a la fusió desenfrenada d’estils musicals (abstenir-se puristes/apocalíptics del jazz). El grup defuig qualsevol etiqueta que els privi de llibertat i, en un esforç digne de ser admirat i aplaudit en l’actual mercat discogràfic, aprofiten les possibilitats de l’electrònica i les sonoritats jazzístiques per endinsar-se i explorar entorns musicals desconeguts. Però Triphasic no busca ser el pioner que mor en va o oblidat en el temps, el trio, gràcies a la força del seu directe (dignes de destacar són els concerts a l’Auditori de Barcelona, El Mercat de la Música Viva de Vic i del Festival Interacional de Jazz de Barcelona) no tan sols s’apropia dels espais que descobreix, sinó que el seu afany per innovar ha calat en el panorama musical i ha creat tendència.

De manera que els sons, ritmes i melodies que surten dels instruments de Llibert Fortuny (saxo, EWI i pedals analògics), Gary Willis (baix elèctric) i David Gómez (bateria), els converteixen en els David Livingstone – esperem que no s’equivoquin alhora de trobar la font del Nil – de l’escena jazzística catalana, una escena que cada vegada entén menys de fronteres físiques i musicals.

La Duda

‘La Duda’ és l’adaptació que John Patrick Shanley fa del seu propi text teatral. El reciclatge d’un text de teatre al cinema corre sempre el perill de veure`s massa carregat, de no saber traduir la peça al llenguatge que li pertoca i per al mitjà pel qual es difondrà. En aquest cas, Shanley ho ha aconseguit. Una magnífica adaptació i un repartiment d’actors excepcional dóna vida a una història, tant emotiva com controvertida, ambientada a la dècada dels seixanta al Bronx.
La senzillesa del llenguatge és qui dóna vida i credibilitat a la pel•lícula. Carregada de detalls, ‘La Duda’ mostra una cara oculta de l’ésser humà, aquell al qual ningú s’hi vol assemblar. Aquest és el paper interpretat per la magnífica Maryl Streep (Sor Aloysius). El paper de l’actriu dóna vida i sentit al títol de l’obra. A partir d’una lleugera sospita i gràcies al caràcter obsessiu de la protagonista, aquesta inicia una campanya de desprestigi cap al mossèn de l’escola, al qual acusa de pederàstia. Philip Seymour Hoffman, que encarna el paper del mossèn aconsegueix mantenir la tensió al llarg de tot el film. Durant els 104 minuts que dura el llarg metratge, l’espectador estima, odia, es posa nerviós, etc., sempre amb el dubte de si realment el mossèn és o no un pederasta. Hoffman demostra amb una actuació sublim, la capacitat que té de generar confusió en els espectadors. També és destacable l’actuació de Amy Adams, que rodejada d’aquests dos monstres de la interpretació, encarna la monja novell innocent, plena de bones intencions. El paper d’Amy Adams és fonamental. Ella és la veu de l’espectador dins la pel•lícula. És un element neutral que lluita contra dos factors clau en el desenvolupament de la història: manté un debat interior, que no s’acaba de decidir, sobre la presumpció de pederàstia per part del mossèn i sobre la credibilitat dels arguments de sor Aloysius. Aquest debat és idèntic al que mantenen els espectadors al llarg de tota la pel•lícula. A més, exerceix el paper de mitjancera i ajuda a mantenir el fil argumental de la història.
A nivell de realització és, també, una obra mestra. No s’ha pecat de sobrecarregar les escenes, de caure en convencionalismes, sinó a l’inrevés. A ‘La Duda’ res no és gratuït. Shanley trenca la norma i no fa una pel•lícula convencional, sinó que gràcies al tractament del color, a través d’alguns plans més diagonals i sota l’excel•lent actuació dels personatges encarregats de donar vida i sentit a la història, accentua la sensació d’angoixa ajuda a crear tensió. Al final el dubte es manté. Mai no sabrem què és el que realment va passar però, igual que sor Aloysius, no podrem evitar la temptació d’especular.

diumenge, 8 de març del 2009

Obra mestre d'Aronofsky i el retorn de Rourke.

Un homenatge als herois caiguts, així es podria definir l’últim llargmetratge de Darren Aronofsky.

'El Lluitador' ens relata la agonia de Randy “The Ram” Robinson (Mickey Rourke), una vella glòria de la lluita lliure que en els anys 80 havia estat en el cim del wrestling, però que ara, 20 anys després, sobreviu gràcies a treballs temporals i combatent en quadrilàters de tercera categoria. Guanya el just per poder pagar-se els anabolitzants que li permeten seguir competint, mancant-li diners per la roba, la llar i necessitats bàsiques.

La seva vida personal es deplorable, intenta recuperar la filla que va abandonar, Stephanie (Evan Rachel Wood), i el seu únic recolzament és el de Cassidy (Marisa Tomei), una streaper vinguda a menys, ambdós són un reflex de dues vides diferents, però que les mateixes circumstàncies fan que caiguin en el oblit de la seva professió.

La pel·lícula segueix els passos de Randy amb el seu ritme cansat i endintsant-se en les seves pors i la seva permanent nostalgia de un passat que l’elevà a la categoria de llegenda per després deixar-lo en la més completa marginació. El protagonista sent molt més els cops que la realitat li dóna que no els uppercuts dels seus contrincants, es sent inutil i ningunejat, tot i així, segueix sent estimat i respectat en els rings. El seu cos és un mapa on cada cicatriu és un record d’una baralla antològica.

El actor Mickey Rourke realitza un paper espectacular, cada gest ens posa en la pell d’un individu vapulejat per la vida i, malgrat això, replet d’energía. Paral·lelament està la figura de Cassidy, que també observa que el pas del temps la va deixant en fora de joc. Es sent obsoleta i suporta les burles i l’absència de mirades en una professió que depèn de l’aspecte físic, però al contrari que Randy, està decidida a seguir cap endavant.

Darren Aronofski construeix una pel·lícula molt completa i els seus 110 minuts passen com una autèntica exhalació. Desde l’inici, amb les veus de locutors fantasmes del passat recorrent una vida de reportatges, fotografies i cartells publicitaris fins el salt a la immortalitat, la signatura de declaració de principis i aquest amor incondicional cap al seu públic, l'únic al que mai ha defraudat i l'únic que li ha demostrat tot l'amor que el seu castigat cor ha trobat a faltar.

El film té un final obert, i podríem dir atípic, i en referència a la banda sonora, selecciona una gama de bons temes dels vuitanta i un tema de Bruce Springsteen que ha composat exclusivament per a la pel·lícula.

És un llargmetratge que no deixa indiferent.

Per veure el trailer, clica aquí.

dijous, 5 de març del 2009

Crítica de música: Macaco

“Puerto Presente”, el nou disc de Dani Carbonell, més conegut com Macaco, ja ha vist la llum.

Després de consolidar-se a Espanya i a l’estranger com un dels referents del mestissatge amb els anteriors àlbums –“Rumbo submarino” (2002), “Entre raíces y antenas” (2004) i “Ingravitto” (2006)-, torna amb una obra mestra on recupera els seus orígens fusionant la rumba catalana amb funk, reggae, hip-hop i tocs de música electrònica. Les noves melodies aconsegueixen superar el tant exitós “Ingravitto”, amb unes lletres plenes de bon rotllo, positivisme i un aire purament mediterrani. Igualment aquestes lletres segueixen reivindicant els seus valors ètics sobre l’amor i l’evolució del ser humà, el d’un món en moviment, i són cuidades i estudiades fins l’última lletra, deixant frases per la posteritat.

Tots els sons han estat cuidats igual que les lletres al seu propi estudi de Barcelona, introduint instruments com la mandolina que reflexen la diversitat ètnica del grup, amb varis membres provinents de Sud-amèrica i Àfrica.

Un altre dels punts forts d’aquest àlbum són les col·laboracions amb que compta. Sense anar més lluny, Peret, el rei de la rumba, es deixa veure amb la seva guitarra en la cançó Aüita, en la qual la seva flamant novia, Kira Miró, també es desemmascara fent els “jaleos” propis de l’herència flamenca de la rumba. Altres personatges conegudíssims com Javier Bardem, Alberto Sanjuán o Jon Sistiaga –el periodista- també participen en les narracions plenes d’intencions dintre una música que, en certs moments, fa posar la pell de gallina.

Finalment destacar el single de l’àlbum, “Moving”, el segon videoclip en el que col·labora –després de Mamá Tierra- amb National Geographic i on hi apareixen altres personalitats de la música i la cultura com el ja citat Javier Bardem, Juanes, Rosario Flores, Javier Cámara, Orishas, Juan Luis Guerra, Carlinhos Brown, Pitingo, Antonio Carmona, Nubla, LaMari de Chambao o Bebe.

Aquí està el video:


dimarts, 24 de febrer del 2009

Quant val la teva vida?

Quan faig un cop d’ull a la pàgina de televisió del diari i em dóna per mirar la programació de la setmana se’m gira l’estómac al veure segons quins productes de segons quins canals. I no em refereixo als programes del cor (premsa rosa), ja que puc arribar a entendre que hi ha persones que, degut a la seva professió, a la trajectòria familiar, o el motiu que sigui, estiguin exposats constantment a l’opinió pública. D’acord.
Em refereixo a aquest tipus de programa que veiem des de fa uns anys anomenats reality shows, talk shows, etc. Programes que falten al respecte a la intel·ligència humana. Es podria dir que tot va començar l’any 2000 amb l’inici d’un format innovador, com ho va ser Gran Hermano -que no era (és) res més que ficar a 12 persones dins d’una casa, incomunicats i vigilats per un exèrcit de càmeres i persones les 24 hores del dia-. És a dir, exposar la vida d’aquestes persones davant de tot el país. L’objectiu? Guanyar 300.000 euros.

Aquest format, però, ha anat evolucionant i han anat apareixent com bolets noves formes de vendre la vida privada de les persones. Durant aquests anys d’evolució hem pogut veure programes com El Diario de Patricia (ara ha canviat de nom, perquè la Patricia ja se’n va cansar), que no és més que la versió morbosa -encara més- del ja oblidat Sorpresa, Sorpresa.

Podria enumerar molts programes, però em veig obligat a centrar-me en un: El juego de tu vida. En faré cinc cèntims. Aquest format consisteix en fer una bateria de preguntes sobre la vida del concursant -assegut al mig d’un plató immens- que ha de respondre davant de membres de la seva família i/o amics íntims. Un grup d’experts, que anteriorment ha investigat el seu entorn privat i una màquina detectora de mentides decideixen si el concursant diu la veritat i ha de guanyar o no el premi final: 100.000 euros. Un premi suculent, oi? Doncs si, i amb això juga Telecinco per atraure els concursant, que sense tallar-se un pèl es deixen la dignitat guardada en una caixa a casa, i van a vomitar les seves penes i desgràcies davant de tota l’audiència, a risc de perdre la parella, els amics, o la confiança dels pares.
Però bé, no sé de què ens sorprenem, si sabem que a la nostra societat els diners van sempre pel davant.

Casualment -o no-, la gran majoria d’aquests programes són propietat de Telecinco. Ja sabeu doncs: poseu preu a la vostra vida; ells us la compraran.

La Copa, un gran format

La Copa del Rei ACB que s’ha celebrat a Madrit durant la setmana passada ha estat una competició complerta en tots els sentits. S’ha viscut un nivell de bàsquet molt alt per part de tots els participants. El TAU ha demostrat els seu gran estat de forma i s’ha alçat amb la victòria final després de quatre dies frenètics de competició i els altres equips han fet un paper més que digne. Les aficions no han quedat enrere. Han animat incansablement als seus jugadors i han viscut amb intensitat els dies de competició. I tot això a què es deu?

Una factor que pot respondre a aquesta pregunta és el format. El format de la Copa del Rei és un format que enganxa, un format que permet veure els millors equips de l’ACB en quatre dies i amb enfornatments directes. Al final de la primer volta de la lliga regular, els 8 primers equips de la classificació i l’organitzador, són els escollits per a participar-hi. Aquest any però, no ha estat així. L’ACB, en una decisió incomprensible ha designat 2 equips organitzadors, el Reial Madrid i l’Estudiantes. A la jornada de tall el Madrid estava en la cinquena posició, però l’Estudiantes estava ben lluny de les posicions de Play-off. La vuitena posició l’ocupava el Manresa, però aquest equip no ha participat a la competició perquè l’Estudiantes tenia la condició d’organitzador. Aquest fet ha desvirtuat l’esperit de la competició, ja que els vuit millors equips de la classificació no han estat els que han participat. Segurament l’ACB ha otorgat tal condició a l’equip estudiantil perquè és un històric de la competició i d’aquesta manera pogués participar en la competició. El gran perjudicat, el Manresa.

Deixant de banda els criteris de participació, parlem del format. Quatre dies de competició de màxim nivell. Quatre partits de quarts de final repartits en dos dies, dues semifinals i la gran final. Total, 7 partits en quatre dies. Per un aficionat del bàsquet, més enllà de l’equip que sigui, és una oportunitat fantàstica per veure bon bàsquet en pocs dies, un aspecte que dona continuitat a la competició. Per un aficionat d’un dels equips participants, és una de les competcions més vibrants i més intenses, que si tot va com espera que vagi, veurà 3 partits amb els seu equip com a protagonista. A més a més de l’espectacle basquetbolístic, que és senzillament brutal, a les graderies es viu un ambient espectacular, ple de rivalitat i de respecte entre les aficions rivals, d’il·lusió, de ganes, de sentiments. Només calia passejar-se per les afores del pabelló per veure com la gent vivia la competició.

Tot i ser un dels millors formats, no tot són ventatges. Bàsicament hi ha un problema de cansament i desgast. Quan els dos equips arriben a la final, es pot produir un fet curiós però també decisiu; que un dels dos equips hagi tingut un dia més de descans. Això pot passar si un dels dos equips ha jugat els quarts de final dijous i l’altre divendres, tal i com ha passat en aquesta edició, en que el TAU ha tingut un dia més de descans que l’Unicaja. Aquest format no és aplicable a tots els esports. Per exemple, el desgast que implica el fútbol fa literalment impossible o molt difícil jugar 3 partits en quatre dies. De totes maneres el format actual de la Copa del Rei de futbol és un disbarat i careix d’un factor importantíssim, continuitat temporal. Altres esports com el futbol sala, l’handbol i l’hoquei apliquen un format similar i els funciona de manera correcte, un argument més que demostra que el format de la Copa del Rei ACB és sinó el millor, un dels millors.

¿Pornografía televisiva supervisada por padres?

Afortunadamente para mí y, sobre todo, para el futuro desarrollo de las matemáticas, ya hace dos años que dejé atrás las clases de esa materia. Sin embargo, esto no quiere decir que de aquellas clases, entre logaritmos y teoremas sin sentido para mí, no sacara nada provechoso.
El caso es que tenía una profesora que nos dijo que ante la mítica pregunta de “¿qué os enseñan en el colegio?”, debíamos responder que en el colegio, efectivamente, nos enseñan y en casa, teóricamente, nos educan.
Esto me sirve para reflexionar acerca de lo vivido en los medios de comunicación la semana pasada a raíz del asesinato de la niña Marta del Castillo.
Empecemos analizando el espacio televisivo Rojo y Negro en el que el presentador se atrevió a acusar del asesinato, mirando directamente a la cámara, a alguien que solo él sabía quien era. Además, le invitaba a llamar al programa para entregarse antes que a la policía. En este mismo programa, cuando el presunto asesino ya había confesado ante la policía, pudimos ser testigos de una claro ejemplo de pornografía televisiva: la novia menor de edad, del supuesto asesino fue, previo pago, de plató en plató explicando todo tipo de detalles morbosos acerca de su novio. Lo peor de todo este asunto es, como apuntó Pilar Rahola en La Vanguardia la semana pasada, que la niña tenía a su madre al lado a la que solo le faltaba aplaudir para culminar semejante espectáculo lamentable.
Esto me lleva a pensar que, probablemente las cadenas de televisión que emiten programas como estos no tienen en cuenta ningún criterio de ética profesional. Por otra parte, tampoco creo que tengan toda la culpa, ni mucho menos, porque la audiencia responde (casi un 40% de share). Por lo tanto, ¿debemos empezar cambiando las parrillas televisivas o la educación en los colegios y en casa para que se formen personas con una mirada crítica ante la pornografía televisiva de la que estamos siendo víctimas?. No tengo respuesta a este interrogante sino, más cuestiones: ¿tenemos la televisión que nos merecemos?, ¿debemos aceptar que la televisión es la que es y, por lo tanto, hemos de aprender a verla con una mirada crítica?...
Como pueden ver de operaciones matemáticas no aprendí nada en aquellas soporíferas clases de matemáticas pero, de cosas de la vida un poquito: es verdad que en casa te educan y en el colegio te enseñan pero, por favor señores profesores, visto lo visto, aporten algún tipo de educación a sus enseñanzas.

Un poblet anomenat bar


Jo, home de poble de tota, o quasi, tota la vida conscient he de admetre que sóc un afeccionat als bars. Sol o amb companyia, de cafè o cervesa, grans o petits i, fins i tot, de poble o ciutat.

Ja fa uns anyets, en una de les meves primeres internades a la gran ciutat vaig comprovar la immensa anonimitat de tots els éssers que pul·lulen pels grans carrers i avingudes. No coneixes a ningú, no saludes a ningú, no et relaciones amb ningú. Tot són personetes iguals però (in)diferents de tu, de la teva bondat i costum de saludar a tothom qui trobes pel carrer i de la sensació de gran família que hi ha entre tots.

Necessitava quelcom que em pogués transportar, ni per uns minuts, a la sensació de seguretat i acolliment que em proporcionava el poble. Els cinemes de la gran ciutat eren totalment incapaços, l’aïllament en una cadira reconfortable però allunyada metafísicament de les altres em feien sentir encara més sol. Els restaurants s’apropen, però els nuclis d’éssers vius es concentren en taules totalment perdudes en les converses i el menjar a dins d’elles, incapaces de connectar amb la del costat, agafant com a únic referent exterior la figura del cambrer o cambrera que els hi proporciona els seus queviures aïllants. Seguint buscant vaig veure un cartell on, entre d’altres coses, hi havia la paraula perfecta: Bar. Va ser com veure la llum a l’instant. Allà hi vaig trobar el que s’assemblava més al caliu que buscava; persones que, per uns instants del dia, es trobaven religiosament cada matí per discutir, comentar, elogiar o llençar paraules sense més transcendència per sentir-se més vius. Són reductes de l’esperit de poble, la cultura de poble que coneix als altres, els aprecia i es relaciona ni que sigui amb un simple “bon dia” tot i, segurament, no saber res més de les seves vides fora del local on es reuneixen inintencionadament dia rere dia.

Amb el temps he descobert que és l’únic espai obert al públic que encara conserva aquesta cultura de poble, aquest caliu que es fa i que els que venim de poble necessitem per sobreviure a la rutina anònima de la gran ciutat. En definitiva, l’altra gran família que necessitava.

Darrera una màscara

Any rere any arriba el dia en el qual els aficionats a les festes i al descontrol es vesteixen d’una forma poc habitual per transformar-se, per canviar, per deixar de ser un mateix durant unes hores, per fer un “kit kat” en temps de crisis, per amagar-se darrera una màscara. Any rere any, arriba el temps de Carnestoltes.
Per a mi, és una festa de somnis, frustrats potser també. Dies on cadascú crea una nova personalitat, aquella en la qual havíem aspirat ser en una fantasia. Una princesa amb un vestit ple de volants de color rosa xiclet i purpurina dins d’una carrossa, un heroi forçut amb una lluenta capa que defensa el món, una infermera sensual amb el poder de fer caure la baba a qualsevol noi, un Frankenstein que espanta als innocents o una carota caricaturada del President Zapatero o del jugador de futbol Ronaldinho en senyal de burla.
Són dies de disbauxa extrema on s’accentua la permissivitat, es trenquen les regles i desapareix la por al ridícul. No obstant això, on es troba el límit del respecte i la ètica vers la màscara escollida?
Era dissabte i, ja passada la mitja nit, en una mítica discoteca de Mataró també es va rendir homenatge al Rei del Carnaval. Fent una ullada a la sala vaig veure entrar una noia asseguada en una cadira de rodes. No ens enganyem, aquestes situacions ens omplen de compassió i sempre s’obra la porta de la incomoditat en ser conscients de la mancança d’aquella persona. El meu pensament es va omplir de tòpics: la increïble força de voluntat per entrar en un espai on saltar i ballar és el més comú, el somriure permanent davant d’un escenari on dissimuladament la gent mira de reüll i la valentia per vèncer les adversitats a les quals s’ha d’afrontar una persona que no es pot mantenir de peu. Admirable, sens dubte.
De sobte, jo vaig ser la paralitzada. Aquella noia, aparentment paralítica, es va aixecar tranquil·lament, va agafar una copa i va començar a ballar. Em vaig quedar perplexa. Tot era mentida. Era una disfressa o una broma de mal gust? D’aquí neixen les meves preguntes: fins on es pot arribar? Amb quina cara miraria una persona que sap que no es pot aixecar de la cadira de rodes per explicar-li el que significa la invalidesa? La màscara d’aquesta noia, personalment, sobrepassava el límit. El límit del respecte. Així no s’aconsegueix ser la Reina del Carnaval.

Infantilización de los medios


A lo largo de estas últimas semanas, las cadenas de televisión han estado constantemente actualizando cuál era la última hora del caso de Marta del Castillo, una chica asesinada y posteriormente arrojada al río Guadalquivir por su presunto ex novio. Pero parece ser que el periodismo actual ya no solo trata de cubrir la información de manera objetiva e imparcial sino que los distintos medios intentan ir más allá, es decir, especulan sobre lo que conlleva un conflicto como éste utilizando datos poco contrastados. Las distintas cadenas han optado por involucrarse de manera abusiva y en muchas ocasiones con un tratado éticamente incorrecto. ¿Hasta qué punto es lícito invitar a una menor de tan solo 14 años, actual novia (o ya ex novia) del presunto asesino, a un programa e incluirla en un debate de la turbulenta situación del caso?

Por otro lado, el uso de redes sociales como la de “Twenti” en el caso de la chica fallecida, ha permitido que algunos medios vulneren la intimidad de ésta usuaria al utilizar las fotos publicadas por la menor. Pero no sólo eso, cabe destacar la sinvergüenza de determinadas cadenas de televisión, las cuales critican a otras por el tratado que se ha hecho del caso mientras utilizan las mismas imágenes vetadas y a testimonios con declaraciones contradictorias.

Los padres de Marta, tomando como referencia el caso de Mari Luz y aprovechando el continuo debate social que ha causado el incidente, han improvisado ruedas de prensa delante de sus casas para reclamar un cambio en el Código Penal para que incluya la cadena perpetua y que endurezca las penas para los menores de edad. De hecho, han llegado incluso a pedir una audiencia con el presidente del país José Luis Rodríguez Zapatero ya que justifican que esta es su última esperanza para seguir luchando.

Ya no hay límites establecidos en el tratamiento periodístico, pues muchos de ellos se ajustan muy poco al Código Deontológico. Así pues, parece ser que la infantilización de algunos medios en la actualidad es la que de verdad gana en audiencia y, a pesar de sus críticas, un claro reflejo de nuestra sociedad actual.

Prohibido besarse


Hace algunos días vi esta noticia en el telediario y al principio pensé que se trataba de una broma, pero no.
Prohibido fumar, prohibido bajar a las vías, prohibido tirar basura..., son algunas de las múltiples prohibiciones que los usuarios pueden encontrarse en cualquier estación de trenes del mundo. La noticia viene cuando uno de estos carteles indica “prohibido besarse”. ¿Prohibido besarse?, esto es lo que ha sucedido en la estación de ferrocarriles de Warrington Bank Quay en Cheshire, al norte de Inglaterra, donde a partir de este mes de Febrero serán prohibidas todas las muestras de cariño por parte de los usuarios, al parecer, ya que las parejas que se despiden efusivamente en los andenes dificultan el transito del resto de pasajeros. Para aquellos que no puedan emprender su viaje sin antes besar a su pareja, deberán hacerlo en las zonas especialmente habilitadas para ello. Si seguimos así, dentro de un tiempo, a los acompañantes no nos dejaran ni entrar en la estación, nos acercaremos a la entrada, abriremos la puerta del coche, echaremos al pasajero y adiós.
Aunque la historia suene ridícula, esta norma de conducta no es nueva, ya que años atrás también fue instaurada en la estación de Chicago, en los Estados Unidos.

Parece mentira que haya gente que dedique su tiempo a plantear soluciones de este tipo a problemas tan absurdos como el transito de pasajeros en una estación, teniendo en cuenta que el incumplimiento de dicha norma no supone sanción alguna a aquellos que la infrinjan. ¿Acaso se aburren?. Que se dediquen a solucionar cuestiones más relevante, y se dejen de tonterías. Y si los pasajeros tienen prisa y les molestan las parejas que se despiden, solo puedo darles una solución: que lleguen antes.

"Vidente" Boluda


Després de l’empat a Sevilla contra el Betis (2-2) i la derrota davant de l’Espanyol a casa (1-2), el Barça afronta ara el repte europeu de superar en dues fases a un equip intractable en lliga francesa: L’Olympique de Lyon. Com era d’esperar, el Reial Madrid i la seva premsa han buscat desestabilitzar l’entitat blaugrana, després d’aquesta retallada de cinc punts, que els situa a “només” set punts del primer classificat. ‘Claro que hay Liga’ replicaven alguns d’allà, minuts després de la derrota al Camp Nou davant els pericos. El seu Madrid havia apallissat un Betis sense un guió clar i contundent. Tot i ser una distància de set punts, els blancs ja veuen a prop el trofeu lliguer, la premsa pronostica crisi de vestidor, volen crucificar Eto’o per les desafortunades declaracions ja aclarides i encara publiciten el circ de la presidència, Vicente Boluda, que pronostica un 3-0 davant el Liverpool en Lliga de Campions. Ja fan bé els amics de Crackòvia en dibuixar el president no electe com un triunfalista, sempre abans d’hora. Des de Barcelona segurament molts li fariem allò de “Balam bam bú!” si se’ns donés la oportunitat. I com diria un altre vell conegut: Ah! Alerta! El Madrid té bon equip, però aviam si endevinen: qui mana actualment a la Lliga? Els donaré una pista. El Madrid no. Qui està manant a Europa? El Madrid, tampoc. Per tant, no estaria de més que el seu president es comportés com a tal, tot i que sap que a final de temporada ja no hi serà, tot i que li importa ben poc l’entitat, tot i que no sap què vol dir la paraula silenci. El Madrid té equip per guanyar al Liverpool, sense Gerrard, però no oblidem qui és el Liverpool. No fa falta dir res més, com també diria la imitació latriana de Bernardo Schuster. Ja veurem qui es menja el tres a zero.
Pel que fa al Barça, millor no especular. Tots el veiem capaç de guanyar l’Olympique a domicili, sabem del potencial ofensiu de l’equip culer. Tothom sap qui té el millor equip del món però, les notícies surten sempre després de produit l’esdeveniment, mai abans. Per això convé esperar. El Barça ha de guanyar, però això, de moment és feina d’en Pep i dels jugadors. En cap cas de Boluda ni, de moment, dels periodistes esportius. No hase falta desir nada más.

dilluns, 23 de febrer del 2009

On és el límit?


Segons el Codi Penal vigent al nostre país, un home o dona major d’edat pot mantenir relacions sexuals amb un menor. Només ha de respectar dues normes: que aquest sigui major de 13 anys i que siguin relacions consentides. Però ara, als estudiosos i intel·lectuals, se’ls ha encès la llumeta i han pensat de modificar aquest límit i marcar els 14 anys com a edat en la que s’hi poden tindre relacions consentides. Les estadístiques senyalen els 16 o 17 anys com a edat en la que es tenen les primeres relacions sexuals. Amb aquesta dada, quin sentit té que el límit d’edat es marqui 2 o 3 anys menys que la mitja que senyalen les estadístiques? És una edat en la que s’està en permanent canvi, tant psicològic com físic; una etapa de transició entre la infantessa i el món adult. Donem per suposat que aquestes dades reflecteixen la realitat ja que, exceptuant casos aïllats, la majoria de persones s’endinsen en la sexualitat en aquesta franja. Els experts coincideixen en que una inserció massa precipitada en el món adult pot provocar trastorns i traumes en el futur.

El cas de Marta del Castillo ha reobert el debat. Ella, suposadament assassinada, era menor i l’acusat és major d’edat. Només es portaven 3 anys de diferència: 17 i 20 anys, respectivament. Marta ja superava amb escreix el llindar marcat pel Codi Penal, però davant la llei no deixa de ser una menor assassinada per un adult. Els precedents ens confirmen que la història es repeteix: casos d’assetjament que estan dins la llei i posterior repercussió i debat social.

L'opinió pública i la llei van per camins paral·lels i sembla que no es vulguin creuar mai. La societat reacciona a cada mort d’un/a menor i casos com aquest van omplint les pàgines de successos sense que es faci res més al respecte. Les manifestacions de la societat i la indignació col·lectiva no traspassa les portes del poder judicial. És més, el nostre país s'ha caracteritzat per anar endarrerit respecte la resta de països desenvolupats però, precisament en aquest aspecte, sembla que som els més “progres” amb el límit d'edat més baix de la comunitat europea.

Quantes Marta del Castillo han d’omplir les pàgines de successos perquè la llei reaccioni al respecte? Quantes violacions, maltractaments i judicis calen perquè la justícia obri els ulls a la realitat? Quants morts més es necessiten perquè la llei actuï? Quantes vides segarem a tant curta edat per adonar-nos que no anem per bon camí? Fins que la llei no es modifiqui i el límit d’edat se situï a 16 anys, que seria el normal, es seguirà reobrint el mateix debat, i l'opinió pública se'n seguirà fent ressó.

Els "Pequods" de la premsa

/
A Moby Dick Herman Melville diu que “hi ha algunes empreses en les quals el mètode vertitable és el desordre ordenat”. Fa referència al baleneig, però s’ajusta a la perfecció al periodisme. Un mitjà de comunicació és la transformació d’una realitat immensa, confusa i variable en una de concreta, clara i estàtica en la mesura del possible. De la varietat d’interpretacions que hi ha se n’escull una. El problema és que aquest és un procés prou desconegut pel públic, que no n’espera altra cosa que poder entendre tot allò que passa al món. I encara més en una època –tant si val el nom que se li vulgui donar- orfe de grans veritats. Però no sempre és possible servir una versió de la realitat empaquetada.
En les cròniques de successos és especialment complicat, i, quan periòdicament es donen crims mediàtics -l’any passat la desaparició de la nena McCann a Portugal i més recentment la mort de la jove Marta del Castillo a Sevilla- els periodistes es troben en la necessitat d’especular sobre fets desconeguts o poc clars i donar per provat allò que no ho està per tal de crear aquest ordre en que es basen. Deixem el primer cas perquè ha estat àmpliament debatut i ja és enterrat com a fenòmen mediàtic i passem al succés ocorregut a Espanya. El fet que des d’un bon principi el que havia estat el seu xicot confessés no ens ha estalviat incògnites, com per exemple la manera com es va transportar el cos i quins van ser els col·laboradors i la seva funció en tot plegat. El que no ha evitat, per exemple que algun diari s’atrevís a fer una reconstrucció preliminar dels fets o que d’altres en parlessin com de fets demostrats. I molt més greu que això, un d’ells es va oblidar que un criminal no deixa de ser pressumpte fins que rep una condemna desfavorable, fins i tot havent confessat. El gran risc que corren els diaris –i els mitjans en general- és caure en el sensacionalisme, aprofitar un cas de gran impacte social per guanyar més diners ara que la crisi els ha tocat de ple i ha caigut la inversió publicitària. La temptació pot ser encara major per la premsa escrita, ja que viu un via crucis més pronunciat, i en el tractament que els diaris han donat al cas es detecten errors greus si volen mantenir un mínim de rigor periodístic.
Aquests mateixos diaris informaven la setmana passada que els editors espanyols demanaven ajuda governamental, en l’estela del que ha fet Sarkozy a França. Ho feien en nom de la democràcia, però només seran garants d’aquesta si s’ajusten a unes normes, si s’abstenen de complir papers que no els pertoquen. El de jutges, per exemple. És fa difícil a hores d’ara pensar que, de la mateixa manera que el Pequod, el vaixell protagonista de Moby Dick, la premsa en paper acabi desapareixent per sempre més. Però si actuen amb les ànsies irracionals del capità Ahab en busca i captura de la Balena Blanca perseguint l’ordre pressuposat, l’impacte mediàtic i les vendes que això comporta a qualsevol preu, llavors la cosa ja comença a ser inquietant.

Els intocables


Aquests no són dies fàcils. L’economia s’enfonsa i no hi ha bots salvavides per tothom, les petites empreses no poden accedir a crèdits, les retallades de plantilla són el pa de cada dia, la gent no arriba a final de mes, la paraula crisi està més suada que els acudits d’en Jaimito, la borsa juga a la muntanya russa, l’atur escala fins a cotes inaudites, els números vermells ens persegueixen a tot arreu, el Banc Central Europeu canvia de previsions cada dos per tres, el ministre Solbes necessita que la secretaria li recordi que volia dir superàvit i els morosos surten de sota les pedres.

Però existeix una raça superior, uns éssers d’ambicions i avarícia desbocada que s’han aplicat la màxima de Darwin “adaptar-se o morir”. Ells ho saben i ho tenen tot i són capaços de qualsevol cosa per sobreviure, a més, la crisi els hi bufa el què no sona. Les males veus els anomenen banquers i la gent més fina els diu pel seu nom: Emilio Botín, Francisco González... Aquesta espècia tan evolucionada va convertir l’economia en el jardinet on treien a fer les necessitats els seus gossets, evidentment cap d’ells es dignava a recollir els excrements (els banquers només recullen beneficis, fins i tot, on no n’hi ha), de manera que les cagadetes van convertir el jardinet en un abocador, i ara, tot el poble n’ha d’aguantar la fortor. I a Botín i companyia tan els hi fa, d’igual manera que agafen el fuet i el vestit de cuir per ofegar els hipotecats, es vesteixen de rodamóns i van a mendicar a les portes del congrés, no fos cas que s’acabessin les mansions, els iots, els havans i les piscines plenes de Moët Chandon.

Potser ja aniria sent hora, i aprofitant que és 23 de febrer, d’entrar a les corts i cridar allò de “Quieto todo el mundo” (Qui vulgui apologia de les dictadures que vagi a pescar a Libertad Digital). No pot ser que visquem en un país de traca i mocador, no pot ser que la gent faci el que li roti i tothom en pagui les conseqüències. Menys xifres incalculables per recuperar bancs de la bancarrota i més ajudes a les famílies. I els bancs? Que s'hi posin fulles. No vivim en un sistema capitalista! Doncs com tota empresa privada, sinó s’aguanta econòmicament, es tanca i se’n venen els actius. Això no és Disneylàndia i la gent no és idiota. Els diners, com amb el menjar, no s'hi juga.


La imparcialidad hecha parcial

Tal y como consta en el Código Deontológico del periodista, éste debe cumplir con una série de principios. El artículo número 3 dictamina que “el periodista informará con objetividad, rigor, imparcialidad, responsabilidad y honradez, para que la ciudadanía obtenga los datos relevantes y pueda formarse su propia opinión, y se abstendrá de participar en actividades que supongan conflicto de intereses con su trabajo profesional.” Algo parecido a lo que relata el artículo número 5, que afirma que “el periodista comprometido/a con la tarea de informar presentará sus trabajos sin permitir que en él interfieran sus propias creencias y preferencias, y, en el reconocimiento de que es imposible la completa objetividad informativa, tendrá cuidado de no permitir que los propios prejuicios influyan en la elaboración y difusión de la información, con clara distinción entre hechos y opiniones.”

Cuando lees estos principios y ves según que información que se publica en algunos medios, es para, literalmente, hecharse a temblar, es para pensar seriamente en la cantidad de “periodistas” que se dedican a intoxicar. Sin ir más lejos, tomamos el ejemplo de dos diarios deportivos catalanes (publicados en toda España): el diario Sport y el diario Mundo Deportivo.

Ambos hablan ampliamente del derbi barcelonés que se disputó el sábado en el Camp Nou. Obviamente, tratándose de una derrota del conjunto blaugrana tenían que buscar un culpable que no fuese su propio equipo, y encontraron su mejor aliado en un colegiado llamado Carlos Delgado Ferreiro. Es gracioso ver que hablen de robo y escándalo arbitral cuando en el partido de la primera vuelta el atraco al conjunto blanquiazul por parte de Luís Medina Cantalejo pudo ser aún mayor y se ignoró de manera escandalosa. El supuesto robo se trata de una expulsión injusta a Keita, lo mismo que sucedió en Montjuïc con Nené. Pero eso no es todo, en el partido que se disputó en feudo perico, se produjo otra acción más determinante, un penalti fuera de tiempo y inexistente que regaló los tres puntos al Barcelona. Por otro lado, el gol del Espanyol también pudo ser anulado por una dudosa falta de Luís García sobre Valdés.

Dicho esto, podríamos decir que estamos ante dos situaciones similares, en la que a una no se le dió la más mínima importancia y la otra ha sido portada. Esta circunstancia, y otras muchas que se dan constantemente, nos demuestran que estos dos periódicos (y otros tantos) muestran una esperpéntica parcialidad ya que su objetivo no es hacer un periodismo que se rija a los cánones, su único objetivo es el de conseguir más ventas, redactando a sus lectores lo que estos desean leer y no describiendo la cruda realidad. Vergonzoso.